[Narracions de Jordi Remolins.]
Les diòptries del fratricida
El pistoler vestit de negre va alçar una cella, va desenfundar l’arma i abans que pogués disparar va ser abatut per una bala. A l’altra banda del carrer el pistoler vestit de gris va alçar una cella, va desenfundar la seva arma, i una mica més tard que l’autor del tret, que era el germà del pistoler vestit de negre. Afortunadament per a la integritat del pistoler vestit de gris, l’involuntari fratricida curt de vista i vestit de fúcsia era un dels homes amb pitjor punteria de tot l’oest.
Lliçó de vida
El nen de sis anys es mirava fascinat la capsa de bombons des de l’altra banda de l’aparador, però li mancaven deu monedes per a poder-la comprar. A còpia de passejar mirant permanentment a terra, on de tant en tant trobava algun cèntim, va reunir al cap de dos anys els diners que costava. Quan va entrar a la botiga per comprar-la no només ja l’havien venuda, sinó que el futur atracador més popular del país va constatar que ara el nou model era el doble de car.
L’únic tret errat
L’impecable assassí a sou es va arrepenjar a la barana del terrat des d’on podia observar el domicili de la seva futura víctima i va ajustar el visor del fusell amb mira telescòpica. Veient-la arribar acompanyat d’una atractiva jove, no va poder-se estar d’observar com es desvestien, estimulaven, copulaven, practicaven sexe oral i anal i, finalment, es dutxaven junts. Mentre es cordava satisfet els pantalons es va adonar que la parella s’havia vestit de pressa i ja tornava a sortir del pis, maleint per primera vegada en la seva trajectòria que l’únic tret que havia disparat fora de lloc fos una enganxifosa lleterada que li enfigassava els dits.
En la salut i la longevitat
L’únic gran temor que tenia el cosmonauta en aquesta vida era morir sol. Després de tres anys vivint en una estació espacial, va dedicar-se a procrear una família de deu fills que li van donar el mateix nombre exponencial de néts i besnéts. A la setzena generació la nissaga es va extingir, però l’home més vell de la història de la humanitat continuava amb una salut de ferro tot avorrint-se com en els darrers tres-cents anys a la butaca d’un geriàtric, quan va optar per suïcidar-se en una solitud tan fastigosa que fins al cap d’un parell de mesos una infermera no va adonar-se olfactivament de la seva absència.