[Text i veu de Nan Orriols.]
El més puntual cada mes a entregar el seu article a La Resistència era en Toni Coromina. Sempre, fins a l’últim lliurament pocs dies abans de morir.
Intentar definir en Toni és perdre el temps; tothom l’entenia a la seva manera. Definir molts dels que l’hem estimat és més fàcil.
En Toni sabia estimar, i la seva aportació era un acte d’amor perquè obríssim els ulls. Estimava la seva dona i els seus fills i patia. Diré que en Toni ha estat maltractat per la societat que ell va servir.
Toni: ara volen fer els Jocs Olímpics d’Hivern al Pirineu. Per vendre millor la bogeria en diuen «Jocs Olímpics d’Hivern Barcelona-Pirineus». També, et diré que la melangia i la tristesa es confonen amb la Plana emboirada i que ens volen fer acceptar l’engany com a veritats indiscutibles. Vivim tots en una fira on la noria és quadrada, els xurros són de plàstic i volem pescar els ànecs sense canya.
Avui ets més necessari que mai; no perquè els reis dels dogmes entenguin res, no. És perquè trobem a faltar la teva generositat: aquell comentari que en poques paraules definia el caos i l’ordre imperial.
Gràcies, Toni.
Gràcies per pensar amb Toni, el nostre germà. Un molt bonic detall!
Ester