[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]
La promesa és que morirem sense saber,
ni on, ni quan. La mort ha recollit
al poeta el dia tretze, sense ni dir:
Me’n vaig. Jo escrivia al Tarot,
poesia, l’espai on retrobar-nos.
A los muertos flores, com diuen els gitanos.
Tenim tendència a quedar-nos atrapats
en velles idees i principis superats.
Quantes vegades manllevem paraules
per deixar constància de la humilitat,
la bondat, el perdó, de la fugacitat
de les idees. M’agrada pensar que mantindré
aquest punt de rebel·lia on presumeixo,
puc acceptar la servitud, però no el servilisme
que mai trobem ni en el lloc més recòndit
de la natura. I l’expansió del big-bang
ens allunya sense ni dir res, res de res.
Avui m’ha fet l’ullet la lluna plena,
a les set, rere un núvol ennegrit de nit,
juganer rere el rellotge del campanar,
he buscat al gat i en un brevíssim instant
s’ha fet fosc. Només hi havia campanades.
13 de febrer de 2022