[Text i veu de Nan Orriols.]
El cert és que els esdeveniments el superaven, que no podia entendre què passava. Prou que sabia que el rei emèrit era un lladre, com molts dels seus avantpassats, i que la justícia només s’aplica als pobres i també per venjança. Era conscient que l’estat espanyol el van construir amb violència i robant en tots els pobles colonitzats.
Però, un dia, l’home va pensar que tot podia millorar. Que l’actual president de la Generalitat podria gaudir d’una taula de diàleg i que l’Estat era sensible a l’espoli d’anys i anys que suportem els catalans. Però…, res de res, la taula no es convocava i, de competències, l’Estat va traspassar a Catalunya l’estació meteorològica del Turó de l’Home —que havia construït la Generalitat republicana— i poca cos més.
Estava decebut, trist. Va veure que el distraurien amb els Jocs Olímpics d’Hivern i amb les trifulgues del PP de Madrid. Va veure que el PSOE, Podemos i Vox són exactament el mateix, i va pensar en Sòcrates i tants d’altres que es van suïcidar. Va entendre que no valia la pena viure en aquest món de lladregots sense remei.
Va pensar que es tiraria al tren, que tot seria molt ràpid. Però al seu poble no hi havia tren. Es va entristir, però tot d’una va somriure i va marxar, decidit, a pas de minyó escolta. L’home es va llançar al tren turístic i va morir en pau, com era el seu desig.