Mentre tot el públic estava observant com l’escultural ajudant del mag s’enfilava per una corda que penjava del sostre, ell aprofitava per contemplar una adolescent amb cara d’àngel que s’asseia a la tercera fila del pati de butaques. Era un prestidigitador a tot el país que basava bona part del seu prestigi en els mateixos trucs de sempre modificats per a semblar moderns, però que mai no deixaven de sorprendre els espectadors.
En acabar-se l’espectacle la noia va esperar-lo amb les amigues fora de la sala on actuava durant tot aquell mes per a demanar-li un autògraf. El mag la va reconèixer, va signar-li l’entrada de la funció, afegint-hi un número de telèfon i va somriure desmesuradament. Mentre marxava amb taxi van creuar-se una mirada on, per la seva part, hi havia més que bons desitjos.
La jove envermellia només de pensar en una possible cita amb aquell home, que li treia vint anys com a mínim. Per això mai no va fer cap gest per tornar-lo a trobar ni per marcar aquella combinació telefònica. En canvi, el mag hauria pogut endevinar on vivia en cas d’haver tingut alguna capacitat o poder que no fos enredar amb il·lusions al seu públic. Durant setmanes es va obsessionar amb aquell rostre de princesa urbana, però per més que va regirar xarxes socials mai no va ser capaç de localitzar-la.
La força de la ment tampoc no li va servir per a fer desaparèixer la seva dona, de qui n’estava més que fart. Va intentar-ho desenes de vegades, tip que la senyora li recriminés la nul·la vida sexual que mantenien per culpa de lesions lumbars derivades de mil reverències durant els aplaudiments al final de l’espectacle. En els pròxims anys ell va haver de continuar suportant-li esbroncades desmesurades i ella aguantant en silenci les infidelitats que, en realitat, li restaven l’apetència sexual després de fornicar amb les assistents del seu xou o amb senyores incautes (o no) que formaven part del seu públic, dia sí dia també. Un vespre, el mag va proposar a la dona que provessin conjuntament les noves ganivetes per al número de la noia seccionada en tres parts i travessada per nombroses espases. Un bassal de sang va estendre’s pel pis de la parella poc després d’iniciar-ne l’assaig.
Quan la noia va llegir en un diari digital que el mag havia estat detingut per assassinat va pensar que era una bleda per haver demanat la signatura a un delinqüent i que l’error hauria estat encara més gran si s’hagués deixat seduir per la falsa parafernàlia sobre l’escenari, o per aquell joc de mirades que van suposar de fet la fi de la seva efímera microrelació. Va agafar la targeta que li havia firmat, va estripar-la i va llençar-la pel forat del vàter.
L’estada del mag a la presó no va ser senzilla. Estava massa acostumat als aplaudiments i a l’admiració aliena per a suportar la vida entre reixes i la manca de tacte de la resta de presos. De seguida es va saber el motiu de la seva reclusió, sobretot perquè el mateix director del centre va fer-ho córrer entre els seus homes de confiança. La pressió sobre el mag i el seu esfínter va ser constant a partir d’aleshores. El van violar una mitjana de dues vegades diàries amb la complicitat d’uns vigilants que, en alguna ocasió, també van participar en les vexacions. Tip de ser l’ase dels cops de la presó va decidir perfeccionar el seu truc d’escapisme. Al pati va portar a terme una tècnica de levitació que li havia explicat un company oriental de professió. Quan ja creia que s’estava elevant mig mil·límetre del terra, un dels seus principals violadors va arreplegar-lo de la màniga de la camisa i va endur-se’l al magatzem del taller on va introduir-se de nou dins del seu anus.
Durant els següents mesos va invertir esforços a fabricar una màquina del temps. Es passava hores i més hores a la seva cel·la ideant un artefacte que gairebé tenia a punt quan van comunicar-li que el canviarien de galeria. Va ser aleshores quan va entrar a la màquina, va marcar una data a un segle de distància futura, i va preparar-se per a viatjar en el temps. En el decurs d’unes hores el mag va desaparèixer desintegrat en molècules ingràvides que van tornar a fructificar en el mateix lloc just uns segons abans que el vinguessin a buscar per endur-se’l a l’ala nord de l’edifici.
Al seu nou habitacle, després que el violés un dels reclusos amb el membre més desproporcionat que havia sentit mai dins seu, va practicar —aquest cop sí— el seu truc definitiu, escapant-se de la presó i de la vida, després de penjar-se dels barrots de la porta fent una soga amb els pantalons del pijama. Aquella nit alguns dels violadors reincidents van plorar abraçats als seus coixins per la pèrdua que acabava de patir la comunitat presidiària.
El següent reclús que va ocupar l’antiga cel·la va trobar un aparell desmuntat sota la llitera. Va intentar donar-li forma i desxifrar per què podria servir. La incapacitat de discernir-ho i la ràbia acumulada pels anys que li faltaven encara per viure entre aquelles parets el van induir a destrossar l’artefacte i llençar-lo al pati de la presó just quan un dels funcionaris passava per sota de la finestra. Finalment, l’invent havia servit de nou per desplaçar el temps. Com a mínim el del pres, que va veure ampliada la seva pena durant sis mesos més pels danys físics que va causar al malaguanyat guarda, qui va estar-se sempre més vegetant assegut adoloridament a la butaca reclinable del seu sòrdid apartament.
One Comment