La mar de Calafell

[Un article de Jordi Sánchez.]

La Destil·leria

Aquest relat podria iniciar-se en els primers anys després de Crist, amb els romans a Tàrraco i a Calafell, a l’entorn del Vilarenc i les seves termes.

La nostra mar, a Calafell, arribava probablement fins a la via del tren. Així ho testifica el port situat al costat de la fortificació del poblat ibèric. Una mar, la Mediterrània, amb molt de trànsit comercial i cultural.

El paisatge era tan espectacular que un ciutadà romà (potser un soldat) va heretar terres en aquest indret de Calafell. Va construir-hi  un conjunt d’edificis amb unes importants termes. També hi va desenvolupar una important explotació agrària: vinya, horta i cereals amb la mar a tocar a zones d’estanys.

Us imagineu l’indret amb la vegetació, animals i el paisatge en tota la seva esplendor?

Entre la finca del Vilarenc i el mar hi passava un ramal de la Via Augusta cap a la zona de platges de Calafell, Cunit, Cubelles, Vilanova i la Geltrú…, pels masos allí situats.

D’aquell conjunt a Calafell ens n’han quedat per a la memòria els vestigis de la cimentació i part de l’estructura de les edificacions, així com les cisternes d’aigua situades a 50 metres de la Destil·leria.

Després el mar es va anar retirant fins on és ara.

Els descendents d’aquells romans compaginaven l’agricultura i la pesca. Van convertir aquesta platja en una de les platges amb més «fusta» de la costa. Tant és així, que vingueren altres pescadors d’altres indrets, sobre tot els de la Cala ( Ametlla de Mar ).

Però, en els darrers segles, amb la influència dels «indians» i del marquès de Samà, a la cruïlla de camins del ramal de la Via Augusta —carretera del Sanatori— i el camí de Vilanova —carretera de l’Estació—  s’hi construí un conjunt arquitectònic anomenat successivament: L’Hostal, Mossèn Jaume, i ara la Destil·leria. Estava format per un habitatge, un hostal per als carruatges i comerciants de l’època i, fins i tot, una capella dedicada a sant Antoni l’any 1928.

Cal destacar que el ramal de la Via Augusta separava (i encara separa) la parròquia del poble i de la platja i, per tant, el conjunt  s’integrava a la parròquia de dalt del poble.

A finals del segle XIX va arribar el tren a Calafell amb una traça coincideix amb la línia on abans arribava el mar. No és d’estranyar que actualment algú recordi que quan hi havia algun temporal important l’aigua arribava fins a la via. Que tossuda que és la natura!…

Tot això passava abans que es fes l’actual Passeig Marítim, perquè no hi havia el muret ni desguàs de pluja.

A poc a poc, aquell paisatge, les platges i el sol (és a dir, el microclima de Calafell) van atreure visitants: primer, estiuejants de Barcelona que venien a passar l’estiu, però, després, els turistes, i això ja ho va canviar tot: un urbanisme especulatiu i expansiu es va implementar a la majoria de la costa mediterrània.

I avui, què ens queda de tot aquell paisatge?

Una mar allunyada a 300 metres de la carretera del Sanatori, unes restes romanes al conjunt del Vilarenc i el conjunt arquitectònic de l’Hostal i la Destil·leria, protegit i catalogat l’any 2011, per a la memòria històrica de Calafell.

Avui, el mar (el de Calafell i de tot el litoral) pateix, diuen, per motius mediambientals: desglaç dels casquets polars, contaminació, etc. I sembla que està tornant a avançar terra endins, probablement intentant recuperar allò que era seu.

Nosaltres no veurem el paisatge idíl·lic que us he explicat, però hem començat un canvi de l’amor cap a ell, tot respectant i mantenint  aquest patrimoni, i som convidats a compartir aquest record, perquè l’estimem i «estimar és també no oblidar».

Així ho veig.