L’escriptor Salvador Espriu (1913-1985) va publicar el poema «Indesinenter» (vegeu-lo sencer més avall) en el llibre Les cançons d’Ariadna, aparegudes per primera vegada el 1949 (Òssa Menor) i ampliades successivament per l’autor fins al 1980. En aquests versos l’autor —entre moltes altres obres de poesia, narrativa i teatre— de Primera història d’Esther (1948), La pell de brau (1960) o Una altra Fedra, si us plau (1978) introdueix un discurs cívic de reivindicació nacional que culmina amb altres poemes com «Inici de càntic en el temple» o «El meu poble i jo», tots ells musicats i cantats per Raimon.
A «Indesinenter», un adverbi llatí que significa sense aturar-se, incessantment, Espriu reclama alçar-se, revoltar-se, a través de la metàfora d’un gos (el poble català) que sobreviu sota la submissió d’un amo (Castella, en forma d’estat espanyol), que el maltracta, perquè s’arrisqui a actuar per ell mateix i deixi de llepar «l’aspra mà que l’ha fermat des de tant temps al fang», ja que ha viscut ajupit «sota el fuet amb foll oblit de la raó que té».
Els versos d’Espriu, tan vells i tan nous, situen la nació catalana entre l’ajupiment i l’alçament i al poble ara esmaperdut, oblidat dels seus suposats dirigents, després que el trencacoll del primer d’octubre de 2017 va ser desactivat, anorreat, envilit pels mateixos que el van promoure, que van triar i continuen actuant amb «la gran vergonya mansa dels lladrucs», perquè gos que lladra no mossega, com es diu popularment. En aquests moments, cinc anys després d’aquella revolta popular —amb tot el que ha comportat i comporta: presó, exili, repressió, però, també, rendició…—, són poques les veus que s’alcen «sense repòs», per dir prou, per «caminar de nou» i salvar el poble, «ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor».
Són veus, com per exemple les d’Ot Bou o Clara Ponsatí, que incansablement, incessantment (indesinenter), reclamen aquesta revolta, aquesta desobediència als poders establerts, aquí i allà, per acabar amb la inèrcia de rendició a què ens sotmeten els anomenats partits independentistes que, amb més o menys desesper pels minsos plats de llenties a repartir, només tracten de salvar els seus mobles mentre, per postres, ens aboquen a esdevenir cada cop més gossos mesells en comptes d’únics senyors a la manera espriuana.
Així, Ot Bou (Barcelona, 1999) escrivia a «El pacte de la immersió, el final de l’autonomisme» [Vilaweb, 28/03/2022], després que Esquerra i Junts publiquessin l’acord amb el PSC i els comuns per a reconèixer el castellà com a llengua d’ús a l’escola (just el mateix dia que el govern de Pere Aragonès informés que havia arribat a un acord amb el govern d’Aragó per a la candidatura olímpica del 2030), que «mentre creaven el relat per a justificar que no ens convé desestabilitzar l’estat, han destruït tot el marge que hi havia per a fer res que no fos servir-lo directament. Servir-lo, ja ni tan sols obeir-lo. Treballar per complir tots els interessos de l’estat, sense cap mena de marge per a defensar els propis».
Per la seva banda, l’irredemptista Clara Ponsatí (Barcelona, 1957), consellera del Govern de Catalunya i membre del Parlament Europeu —exiliada des del 27 d’octubre de 2017—, escriu, d’obligada lectura, a «Contra els guardians del tabú» [Vilaweb, 1/04/2022] —arran de la pregunta «La independència val una vida?», que li va fer Gemma Nierga en una entrevista al «Cafè d’idees» [La 2 i Ràdio 4, 14/03/2022]:
«Si a Catalunya existís un veritable estat major pensant com fer la independència, la pregunta que es faria no seria si la independència val una vida, sinó com no doblegar-se davant l’amenaça de violència i, alhora, portar els polítics espanyols a un escenari on no els interessi escalar-la. Perquè a nosaltres no ens interessa la violència, ens interessa la independència. Aquesta pregunta té respostes, no som pas els primers que tenim aquest problema. Però són la mena de respostes que els guardians del tabú s’ocupen que no pensem. Els guardians del tabú, justament perquè trafiquen amb la possibilitat de la violència, són ara la veritable amenaça.»
Ponsatí, com Bou a la seva manera, assenyala que una vida en què no som lliures de perseguir ideals pacífics, honestament, és una vida que ens condemna a nosaltres i als nostres descendents. «Quan algú renuncia a l’ideal per l’amenaça de la mort, ja està disposat a renunciar a qualsevol cosa. El fonamentalista és qui està disposat a posar fi a la vida d’un altre per un ideal, no pas qui està disposat a arriscar la seva per defensar-lo».
Moltes veus s’alcen darrerament tot defensant que aquesta lamentable rendició dels partits, al Govern i al Parlament, només es resolt a les urnes. Tanmateix, em permeto dissentir-ne perquè, ni que sigui transitòriament, hagi de ser, solament, així o, fins i tot, amb una candidatura cívica, com bé promou l’ANC. Només una veritable revolta popular, autoorganitzada i autogestionada, distribuÏda territorialment, amb consignes i accions a fer clares i contundents —allunyada de menjadores, messianismes, jugades mestres i llirismes— pot fer canviar les coses, més ara que estem cada cop més sotmesos a l’Estat i al seu control quasi absolut a través del món digital, en què tenen atrapada la majoria.
Aquesta revolta és la de l’ésser revoltat, L’home revoltat de què parlava Albert Camus, aquell que diu que no, que si bé rebutja no renuncia perquè diu que sí d’ençà del seu primer moviment. L’esgotament popular, al límit de la (im)paciència, és l’espurna d’aquesta revolta, que cal iniciar —com els remences al segle XV— des de la muntanya catalana, entesa àmpliament com la munió de pobles i ciutats que han defensat i encara defensen el nostre esdevenir col·lectiu per la llibertat, lluny de la tòxica capital i de l’àrea metroputrefacta, perquè, parafrasejant el poeta, l’aigua, la terra, l’aire i el foc són nostres si ens arrisquem d’un cop a ser qui som abans no ens anorreïn definitivament del tot.
Indesinenter
Homenatge al Dr. Jordi Rubió
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
aquest trist
número de baratilli,
saldo al circ
de la mort,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Li hauria estat
senzill de fer
del seu silenci mur
impenetrable, altíssim:
va triar
la gran vergonya mansa
dels lladrucs.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Caldrà que digui
de seguida prou,
que vulgui ara
caminar de nou,
alçat, sense repòs,
per sempre més
home salvat en poble,
contra el vent.
Salvat en poble,
ja l’amo de tot,
no gos mesell,
sinó l’únic senyor.
Salvador Espriu
One Comment