Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

De vegades, com potser us n’heu adonat, mantenim un silenci digne sobre la politiqueria i els politicastres. Tenim altres maneres d’expressar-nos, lluny de la ira i de vegades la impotència que ens provoca la mediocre casta de dirigents que ens toca de patir i de subvenir.

De tant en tant, però, ens crida l’atenció alguna veu no solament crítica, sinó a bastament informada, allunyada del poder, dels fastos i de les corrupteles que brilla amb veu pròpia i que s’adiu, quasi fil per randa, al nostre pensament. AIxò, de fet, ens aconsola i ens fa pensar que, malgrat totes les atzagaiades, no estem sols i cal continua, ni que sigui en silenci, dempeus.

Per això, avui ens és grat de publicar, amb el seu permís, un article que creiem que ha passat bastant desapercebut i que hauria de ser recitat cada a primera hora a totes les escoles, instituts i universitats del país. Es tracta d’Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans, publicat en primera instància a El Món, i que amb permís de l’amic Xavier Díez, que n’és l’ínclit autor, republiquem aquí sota mateix.

Espanya és la continuació del franquisme per altres mitjans

Aquest mes ha fet vint anys de l’operació de càstig contra Egunkaria, l’únic diari, aleshores, redactat únicament en euskera. Pocs mitjans espanyols s’han fet ressò d’aquesta efemèrides tan incòmoda en què l’Estat va decidir tancar el mitjà, empresonar i torturar desenes de periodistes i fer una d’aquelles operacions tan pròpies de les dictadures de “pesca d’arrossegament” per sembrar el terror entre l’independentisme basc. La justícia lenta, un mètode especialment pervers de tortura, va exonerar de responsabilitats al mitjà i al conjunt de gent que havia estat reprimida, quan ja el mal va resultar irreparable. El diari no va tornar a obrir, moltes vides van quedar trencades i moltes trajectòries professionals, estroncades. Malgrat l’absolució, ningú no va ser reparat. Malgrat la fabricació de proves, cap dels responsables d’aquesta operació no va ser jutjat en un cas clar de voluntat deliberada de repressió i intimidació. Malgrat que Espanya va ser condemnada per no haver investigat tortures, manté avui en altes responsabilitats de govern aquells que miraven cap a un altre costat mentre s’estaven cometent crims a les casernes i comissaries, una tradició tan espanyola com els braus o la corrupció, pròpies d’una democràcia otomana o russa, caracteritzades per lawfare estructural contra la dissidència. En qualsevol cas, l’operació no anava contra una ETA a punt d’abandonar les armes, sinó dirigida expressament per impedir l’articulació d’un independentisme democràtic.

Una altra notícia d’aquests darrers dies també explica molt bé quina és aquesta naturalesa “democràtica” i “constitucional”. La setmana passada, una auditoria encarregada per la Conferència Episcopal admetia uns 4.000 casos d’abusos a menors. Els auditors es queixaven de l’escassa col·laboració de molts dels bisbats. Un parell d’anys enrere, l’església catòlica espanyola únicament admetia 220. Per posar un exemple, una investigació independent va registrar 330.000 casos en el si de l’església catòlica a França durant els darrers setanta anys. Òbviament, la xifra francesa és una referència per avaluar la magnitud de la tragèdia d’una institució que esdevenia un dels pilars fonamentals del franquisme. Les associacions de víctimes del franquisme han avaluat, també, el robatori d’infants amb xifres que oscil·len entre els 30.000 i 200.000(allò que la justícia internacional categoritza com a un delicte imprescriptible), amb un paper preponderant de l’església espanyola. No busqueu violadors amb sotana a la presó. No consta que n’hi hagi, malgrat que els abusos puguin haver succeït recentment. El testament de Franco, veritable constitució espanyola va deixar ben clar que una de les institucions que havien estat un dels seus suports incondicionals havia de quedar blindada davant de qualsevol responsabilitat, com també ho han estat tots aquells policies, militars i funcionaris públics emparats a la llei d’Amnistia de 1977.

Tampoc s’explica com Espanya mai no va extraditar ni un sol dels milers de criminals nazis que vivien amb tota tranquil·litat a qualsevol indret de la geografia espanyola. A tall d’exemple, Leon Degrelle, l’home de confiança de Hitler a Bèlgica, va morir tranquil·lament a Torremolinos el 1994 malgrat que Brussel·les havia sol·licitat la seva extradició fins a 47 vegades. Tot això mentre Espanya ja formava part de la Unió Europea i saltant-se tots els tractats internacionals. La voluntat del Franco mort val avui molt més que els 169 articles i 15 disposicions de la Constitució Espanyola, o els tractats internacionals subscrits.

En aquestes circumstàncies, quina credibilitat pot tenir qualsevol acció encaminada a reprimir la dissidència? Explico això en el context del judici contra Laura Borràs, en què bona part dels propis mitjans i part de la política catalana (amb interessos partidistes) ofereix credibilitat al que es tracta d’un judici polític que pretén apartar-la de manera exemplaritzant, amb fabricació de proves, testimonis i altres mecanismes, subtils o destralers, que en el fons no resulta altra cosa que la reedició de la justícia recreativa contra Egunkaria, o més recentment, contra presos polítics i exiliats. I de res servirà que d’aquí uns anys un tribunal europeu acabi anul·lant la barrabassada jurídica que s’està perpetrant, perquè és obvi que la sentència està ja decidida, i que qualsevol altra cosa que pretengui buscar la veritat (com va passar en l’esperpèntic judici sobre l’operació terrorista del 17 d’agost de 2017), es trobarà amb el mur d’un estat que pretén mantenir intacte l’edifici construït el 1939. Perquè és obvi, analitzant la cruesa dels fets, que la sacrosanta Constitució és la continuació del franquisme per altres mitjans. O en termes menys clausewitzeans, que l’ordre franquista, amb el seu sistema de castes, blindatge de responsabilitats i persecució de la dissidència social i nacional, roman avui vigent.

Addenda: corre un acudit entre juristes per categoritzar les tradicions jurídiques europees: per als britànics, tot allò que no està expressament prohibit, està permès; per als alemanys, tot allò que no està permès, està prohibit; per als italians, tot està permès, especialment el que està prohibit. Finalment, a Espanya, tot està prohibit, sobretot allò que està permès.