[Text, veu i foto de Gabriel Salvans.]
Em despullo al vespre i l’endemà
al matí quan vull vestir-me, no sembla que
sigui el mateix, no sé on, ni com tinc
l’ànima, ni l’ànim, i l’esquelet
no respon. Miro el gat que encara
dorm com una marmota sobre el llit,
i l’altra que m’ha vingut a despertar
torna a jeure a la lleixa dels llibres.
Faig un esforç per fer estiraments,
un altre perquè em toqui un xic l’aigua,
i més encara per tornar-me a vestir.
I en posar un peu a l’escala no…
no puc més que renegar amb l’esquelet
que trontolla, mentre passen els gats
cuallevats pel meu costat com si res.
Marramau!
i penso si em caldria baixar amb tobogan.
Fixament miro els gats cara a cara, i
crec que riuen amb el meu vell esquelet.
Hi havia al cel de mitja tarda, clara la lluna,
és bella i vella. Quin misteri hi té amb els gats?
Ni m’atreveixo amb el seu esquelet!
La Cambra, 2023