[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Merin.]
…
La pluja té una seriositat monòtona, sense rigidesa. L’aigua cau donant-se to, reposadament, amb el gest del poderós que sap que atorga mercès… La mercè de fer reviure, de fer sorgir la vida que està oculta en la terra.
Els homes també la senten. Senten l’atracció de l’aigua i senten l’atracció de la pell… Les mans, els llavis, desvetllen emocions que estaven oblidades sota la pols. Els efluvis del mirar són com la rosada… Però, quan cau la pluja, quan els ulls et miren fit a fit, la pols desapareix sota l’empenta de l’aigua. I despulla fulles, despulla l’home i el fa quedar nu; ell i el desig.
Plou. Vaig sentint caure l’aigua, greu i monòtona. Les fulles fan canal. Les flors són gàrgoles que amb les boques molt obertes van escopint glopades. Les branques pretenen fer un sostre als ocells. Els homes s’emboiren, s’embriaguen de follies i de somnis, se senten fecunds… Les nuvolades imposen el seu color gris. En certs moments sembla que la pluja minvi, però no és cert. La falda del Montseny és un devessall. Entre els seus plecs, hi arreplega l’aigua; la canalitza, la guarda tota per a mi i va llançant-la avall a tomballons… «Gurri, fill meu, te!», em crida. Però la seva veu resta apagada pel brogit de la pluja, que continua caient, xopant la terra.
…
Golades de fum surten de les piles funeràries i pugen cel amunt. Gris sobre gris. Segles i segles de fum, de núvols, de boira baixa que tanca els esperits, que aïlla els homes. Gairebé cada matinada, la Plana està coberta de boira, la broma… Són gases, són cintes, són benes blanques… És una mortalla que cau sobre la terra, que pesa en l’esperit dels homes. La mort està amagada entre la boira, entre el fum. Polsim etern d’una pluja lenta. Polsim etern de sacrificis inacabats…
La boira baixa s’apilota sobre les meves aigües enterbolides. La meva aigua és bruta. Sento com vaig augmentant el cabal, vaig creixent…, i jo voldria detenir-me, voldria purificar… Si almenys les meves aigües fossin un bàlsam per rentar ferides, per guarir les nafres! Si fos una aigua miraculosa que enganxés membres esguerrats o pogués sadollar esperits inquiets! No, no puc fer res; sóc impotent, la meva aigua és bruta. Només la tempesta pot purificar-me!