Són les sis de la tarda d’un divendres de maig. M’acompanya la música de Lluís Llach i entre pas i pas vaig endinsant-me camí enllà.
Camí en què deixo enrere les últimes cases del barri de les Cases Noves i arribo a les roques on comença la carretera que va cap a Còdol.
Degoteig, les roques ploren aigua que es va filtrant cap a la terra del camí, fent una molsa verda, quina sensació de frescor!
La gran roca que fa barbacana i recull al vianant quan l’atrapa la pluja, una roca amb aquesta forma característica que li dona personalitat…, drecera entre la muntanya rocosa, jo prefereixo la carretera on m’acullen les flors boscanes. Al lluny se senten les esquelles de les vaques que pasturen l’herba fresca d’aquesta primavera, un gos lladra potser per la presència d’algun foraster prop de casa seva.
Segueixo; el raig del sol em va penetrant cos endins i assaboreixo la presència tranquil·la que em dona el silenci.
Camí avall, avui harmonia de colors verds, cants d’ocells i silenci, només els meus passos i jo, passo pel rierol que l’aigua batega a les roques, murmuri d’aigua.
Flors boscanes em van acompanyant el meu pas. Vaig caminant, sembla que els ocells estan embriagats del silenci, aquesta primavera tan verda!, de sobte dos conills em surten al pas i corrent s’amaguen darrere d’uns matolls.
Segueixo el camí, m’envolten les muntanyes rocoses, els meus ulls van observant el contorn, tot és nou, tot és diferent i tot és el mateix.
Em sento estranya i a la vegada m’atrau aquest camí, aquestes muntanyes, aquest paisatge, aquesta tranquil·litat de solitud buscada, em sento feliç. Inspiro l’aire net i una olor d’herba tendra i de flors m’arriba als narius.
De sobte, inesperadament sento aquest calfred que em fa tenir la mirada en observació, una sensació de por, no…, por potser no, sí d’un ambient estrany, misteriós, un camí que m’agrada caminar, però a la vegada m’hi sento poruga.
Com si aquestes roques amaguessin alguna cosa entre feréstega i a la vegada de pau i tranquil·litat. Percepció d’embruix i misteri, com si de sobte m’aparegués, com per art d’encantament, un bruixot o una bruixa o un follet malèvol… Llavors em sento insignificant, petita, poruga i observo, observo i la mirada em porta raigs de sol, arbres de mil verds, matolls, fressa de l’aigua, ocells volant sobre meu, i penso que aquest misteri no és més que la meva imaginació, avui fa sol i el dia és clar i seré…
En dies de vent les branques dels arbres i el ramatge dels arbustos mouen les fulles brunzint compassadament, fent més basarda al camí.
He fet el camí sola i a la vegada ben acompanyada per aquest paisatge que em captiva.
Després de molt caminar l’aigua del riu Ter apareix al fons, a la vall, quieta, tonalitats de verd, avui és tot verd, cal agrair a la pluja que ha caigut aquests dies.
Silenci, la música em va acompanyant, novament més silenci, les esquelles de les vaques, més silenci…
Instant sentint la remor de l’aigua, retorno el camí a casa. De sobte a l’últim revolt de la caminada xerrameca de gent…, he arribat al poble.