Un altre tren que arriba a l’estació: l’adaptació al canvi climàtic

[Un article de Gabriel Borràs.]

La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971- 2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta? L’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres.

El tren ja ha arribat a l’estació.

És una estació global, planetària, que podeu situar a l’atmosfera, a la litosfera, a la hidrosfera, a la biosfera, a la criosfera; a la Terra, en definitiva. Som més de set mil milions de persones les que esperem que el tren arribi. L’elecció de pujar-hi és opcional, podem no fer-ho i esperar que en vingui un altre. De fet, durant  el segle XX i els primers anys d’aquest segle XXI, n’hem deixat passar molts, i si hi hem accedit no ens hem esperat a fer el recorregut sencer, tot baixant a l’estació que no tocava: trens com els del medi ambient, la sostenibilitat, l’economia circular, la democràcia, les agendes 21, els plans de gestió, el reciclatge, la gestió del risc, els drets humans, els espais naturals, la biodiversitat, la transversalitat, la interdisciplinarietat, el progrés, l’ascensor social, el residu zero, les energies renovables, l’equitat, la gestió forestal, l’accés als serveis bàsics per a la població més vulnerable, l’ús del territori, la reutilització, l’estalvi, l’eficiència, la igualtat de gènere, la no discriminació per raça, sexe, religió o ideologia, etc.

Com que n’han passat molts, és lògic creure que ja pujareu al pròxim comboi. Emperò el problema és que aquesta vegada potser sí que és l’últim: el tren que ha arribat és el tren “Escalfament global”, la resposta que la Terra ens ofereix davant l’agressió contínua que ha patit durant les dues últimes centúries com a conseqüència de la nostra activitat. Una activitat depredadora de recursos que des de la invenció de la màquina de vapor ha obtingut l’energia de la continuada, progressiva i creixent crema de combustibles fòssils. La quantitat d’energia acumulada a la Terra en el període 1971-2010 causada per l’increment de gasos amb efecte d’hivernacle -increment provocat per la crema de combustibles fòssils-, és equivalent a l’energia alliberada per quasi tres bombes atòmiques per segon durant aquests quaranta anys. Sou capaços d’imaginar quins impactes poden provocar aquestes quantitats ingents d’energia en la nostra manera de viure al planeta?

I és clar que sou capaços d’imaginar-los perquè els estem vivint, ja estem patint les conseqüències d’aquests impactes, si bé és cert que aquestes conseqüències són viscudes amb més o menys intensitat en funció de la disponibilitat dels recursos econòmics. Il·lusos, però, els que creuen que només amb més recursos econòmics i més tecnologia podrem evitar-ne els danys. L’escalfament global – com a indicador del canvi climàtic antropogènic caracteritzat per la ruptura dels patrons climàtics que hem conegut fins ara- i, per extensió, el canvi global són resultat de la inabastable capacitat innata depredadora, pròpia de la nostra espècie. La depredació humana, però, és tan innata com ho és la intel·ligència.

Entre els diversos tipus d’intel·ligència, ara i aquí volem referir-nos a la intel•ligència emocional entesa com la capacitat que tenen les persones  per conduir profitosament les emocions pròpies i les emocions alienes. Així doncs, les persones amb intel•ligència emocional són capaces de reconèixer, expressar, regular, controlar i dirigir les pròpies emocions i les  dels  altres  per  adaptar-se  a  les  situacions,  aconseguir  metes i propòsits i trobar-se amb si mateixes. Hem volgut remarcar amb negreta  el terme adaptar-se. La definició d’intel·ligència emocional conté intrínsecament l’adaptació als canvis. Una curiosa simbiosi!

La intel·ligència emocional col·lectiva

Així doncs, adaptar-se als impactes del canvi climàtic va més enllà de ser resilients i de reduir la nostra vulnerabilitat als riscos; adaptar-se és un exercici d’intel·ligència emocional col·lectiva; i quan dic col·lectiva vull dir global, de la humanitat. No oblidem que el repte és dels més de set mil milions de persones que vivim al planeta. Al cap i a la fi, això que anomenem vida no té cap mena de problema amb els impactes del canvi climàtic: unes espècies s’extingiran i seran substituïdes per d’altres. On avui hi ha faigs, demà hi haurà roures, demà passat alzines i demà passat no l’altre, matollars. Avui comprem a la peixateria espècies que fa anys era impensable pescar-les a la Mediterrània. Tot i saber que l’extinció d’espècies suposa una pèrdua irreparable de biodiversitat, la biodiversitat és una realitat en sí mateixa o bé la valorem només com un proveïdor de serveis i recursos? Dit d’una altra manera, si l’espècie humana s’extingís, què els passaria a la resta d’espècies del planeta? Probablement ho celebrarien, tenint en compte que l’home ja ha provocat dues grans extincions d’espècies amb a penes 2 milions d’anys d’existència. On vull arribar és que l’escalfament global no és només una crisi ambiental, sinó una crisi de l’evolució de la nostra espècie; cal que deixem la natura –la vida- en pau, que vagi fent el seu camí d’adaptació infinita com ha fet sempre, i que ens ocupem de com ens adaptarem nosaltres, de com utilitzarem la nostra intel·ligència emocional col·lectiva al servei de l’adaptació. Aquesta visió – egocèntricament humana- és del tot coherent amb la nova època geològica que molts ja bategem amb el nom d’antropocè.

La crisi de la nostra evolució té conseqüències ambientals, econòmiques, socials, demogràfiques, de seguretat, alimentàries, hídriques, geo- estratègiques, energètiques, de salut, de competitivitat, etc. De quina manera, doncs, l’adaptació pot esmorteir l’efecte d’aquestes múltiples conseqüències? Mitjançant la intel·ligència emocional: és necessari que utilitzem  l’adaptació  com  una  crossa  que  ens  ajudi  a  conviure  amb els reptes que hem d’afrontar i vèncer-los, si és possible. “Una crossa?” Sí, una eina de suport per fer tot allò que positivament sabem que hem de fer i mai no hem fet, o bé que malgrat fer-ho no ho hem fet amb prou intensitat i convenciment. L’adaptació als impactes del canvi climàtic i els riscos que se’n deriven (crisis) és una altra excusa per fer bé les coses, un altre tren que s’atura a l’estació i que cal pujar-hi i no baixar-hi fins que acabi el recorregut.

I així és com l’adaptació pot potenciar accions en les diverses polítiques sectorials que o bé restaven somortes, desades en un calaix, o bé mereixien un impuls en la seva implementació. Ara us detallaré un exemple per il•lustrar de quina manera l’adaptació esdevé una crossa, una palanca d’impuls.

Cal apel·lar a l’adaptació al canvi climàtic per millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable? Òbviament, no, per diverses raons: en primer lloc, perquè les Nacions Unides han declarat l’accés a l’aigua potable i al sanejament com un dret humà. Per tant, qualsevol administració té la responsabilitat de garantir aquest dret. I a Europa, arran de l’aprovació de la Directiva Marc de l’Aigua, cal fer-ho amb eficàcia i eficiència partint de la base que l’aigua, abans que un recurs, és part indissociable del medi, dels ecosistemes. En segon lloc, en països de clima mediterrani com el nostre, l’eficiència en l’ús de l’aigua és imperatiu com a conseqüència de la irregularitat en la disponibilitat d’aigua, que fa que el recurs sigui escàs i finit. Una irregularitat que no és nova: els marges de pedra de bancals i camps de conreu foren la primera gran obra hidràulica de la Mediterrània; a més d’estabilitzar els sòls en pendent, ajudaven a retenir l’aigua de pluja.

Malgrat l’existència d’aquestes raons i d’altres que podríem afegir, a l’Estat espanyol s’estima que el volum d’aigua no registrada per fuites, trencaments i avaries a les xarxes de subministrament és de 651 hm³ (any 2014, font INE:). Aquest volum és quasi l’equivalent a la capacitat d’emmagatzematge de tots els embassaments de les conques de la Muga, del Ter i del Llobregat (672 hm³)! Les administracions responsables d’aquestes xarxes són prou conscients que cal invertir en la millora de l’estanqueïtat per una simple  raó econòmica, a part de les raons legislatives indicades més amunt: com més aigua s’injecta a la xarxa, més elevats són els costos energètics i de potabilització. I malgrat això, les actuacions en la millora de la xarxa són disperses, aïllades, quasi bé singulars; certament, no són actuacions de  baix pressupost d’execució i difícils d’afrontar sovint amb els recursos econòmics obtinguts només del rebut de l’aigua. Potser per això, una de les actuacions principals i més comunes recollides en els Plans Locals d’Adaptació al Canvi Climàtic (PLACC) redactats pels ens locals és la millora en l’estanqueïtat de les xarxes; en conseqüència, aviat –esperem que sigui una de les primeres accions de la República catalana- sortirà una ordre de subvenció adreçada als ens locals per a l’execució d’obres que millorin l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable i així reduir els volums de les fuites.

L’aigua és l’element més vulnerable als impactes del canvi climàtic al nostre país. Aquesta és una de les principals conclusions de l’Estratègia Catalana d’Adaptació al Canvi Climàtic, horitzó 2013-2020 (ESCACC). L’increment de la temperatura, de l’evapotranspiració, la major irregularitat pluviomètrica (amb descensos ja ara estadísticament significatius a l’estiu en estacions de capçalera dels rius) i l’aforestació del sòl per l’abandonament rural i la manca de gestió forestal, han provocat descensos significatius i preocupants dels cabals circulants aigües amunt dels embassaments de les conques de la Muga, Ter i Segre en el període 1950-2013, d’entre el -18 i el -49%, tal i com ha conclòs el projecte Life MEDACC. Les projeccions a l’any 2050 no són pas més optimistes; ans al contrari, reforcen aquesta tendència al descens en la disponibilitat d’aigua. Així, en aquest context, l’estalvi d’aigua és una mesura essencial en l’adaptació al canvi climàtic; tant de bo, doncs, sigui la palanca que permeti millorar l’estanqueïtat de les xarxes de distribució d’aigua potable al nostre país.