[Text i il·lustració de Josep Nogué.]
Tots aquells que vàrem ser educats en la tradició judeocristiana sabem que els conflictes dels humans tenen el seu origen en la ingesta d’una poma prohibida.
Tots sabem que l’expulsió del paradís va ser causada per la transgressió dels nostres primers pares a la única ordre donada per Déu: la de no menjar de «l’arbre del bé i del mal».
Només havien d’abstenir-se’n per tenir la vida solucionada, però…
— Què dius què no puc fer?
Les conseqüències ja les sabem:
— Et guanyaràs el pa amb la suor del teu front… Pariràs els fills amb dolor….
Ara, també sabem que això només és un mite per a explicar el pas d’uns homínids instal·lats en la despreocupació i feliç ignorància (dedicats a la caça i recol·lecció dels aliments que la mare natura els oferia), temptats per la curiositat i la imaginació, a desenvolupar la cultura agrícola ramadera, on tot requereix un esforç i planificació continuada abans d’aconseguir el benefici de la collita.
Es calcula que aquest canvi es va produir fa uns 10.000 anys. I es pot dir que amb ell va començar la història.
Òbviament la poma és només «el cos —simbòlic— del delicte». Representa la transgressió que suposa deixar d’estar sotmès als vaivens i capricis de la natura per a decidir personalment el propi futur preveient-ne i modificant-ne les condicions.
Des d’aleshores, els canvis han estat infinits, les civilitzacions s’han menjat les unes a les altres i els conflictes humans no han deixat de multiplicar-se, tot transformant el món a la nostra conveniència.
Malgrat tot el que hem après, moltes coses de la natura se’ns escapen i durant segles hem continuat utilitzant els mites per a explicar-ne els mecanismes, cosa que ha costat no poques vides d’aquells que pretenien modificar aquestes visions arcaiques.
Així i tot, a poc a poc, gràcies a uns quants visionaris, s’ha anat traient l’entrellat d’alguns d’aquests mecanismes.
En un moment determinat, de nou una poma va servir d’inspiració. Podríem dir que va marcar el pas definitiu de la cultura mítica, al racionalisme científic.
Quan Newton, estimulat per la caiguda d’una poma, va preguntar-se sobre la dinàmica d’aquest fet, va dur-lo a calcular les lleis de la gravitació universal, que serien la bases del moviment i de la mecànica clàssica.
Des de llavors, els humans ens hem regit per aquestes lleis i la visió mecanicista de l’univers ha fet de la terra el que és ara.
A partir d’aquell moment, a tot allò que era mogut per la força de la sang, del vent o de l’aigua, s’hi han sumat els motors de vapor, d’explosió o les nuclears.
Tot i que el món ja està col·lapsat per les màquines, els residus i la demografia, no hem estat capaços de satisfer la demanda.
Igual com la primera poma va expulsar-nos del paradís, el moviment que va desfermar la segona amenaça de fer-nos fora de la terra.
N’hi ha una tercera, però que fa anys que va aparèixer: és aquella que figura en molts dels ordinadors.
Un altre cop, el símbol de la poma ha estat el desencadenant d’un canvi transcendental a la humanitat.
Els sistemes informàtics han transformat totes les formes de producció i la manera de viure dels humans.
Els ordinadors han permès passar de la física newtoniana a la física quàntica. Que la comunicació vagi de manera instantània a qualsevol lloc del planeta, sense haver de dependre de desplaçaments materials.
Que els virus es comportin més com el gat de Schrödinguer (poden estar vius i morts alhora), que no pas com la poma de Newton. Que puguin manifestar-se a diversos llocs alhora, en lloc d’haver de viatjar en vaixell com les pestes medievals.
Que degut a això els humans puguem ser controlats i estabulats tal com ja fa anys que fem amb els animals. Que la nostra existència personal i els nostres drets civils depenguin d’estar connectats a un mòbil, que puguem estar vius, però civilment morts.
Potser encara no en som prou conscients, però aquesta tercera poma, al contrari que la primera —que expulsant-nos del paradís ens feia lliures— ens està convertint en animals de laboratori. Aïllats i desconfiant els uns dels altres, terroritzats per una amenaça divina omnipresent i invisible.
Enhorabona!