Fins a finals del segle passat, els veïns de la Plana de Vic encara freqüentàvem les plàcides fonts rurals. Uns hi anàvem a jugar i a berenar, i d’altres a festejar; i tots a beure l’aigua fresca i regalada que brollava sense interrupció, des de temps immemorials, com en la majoria de ciutats, pobles i llogarets del país. Una de les més freqüentades del municipi de Vic era la Font dels Frares, que abocava la seva aigua al riu Gurri, on els xicots ens banyàvem i agafàvem crancs. Però la que s’emportava la palma, potser la més sovintejada per la bellesa del paratge, era la Font de la Talaia; allà, en el curs del riu Meder, capturàvem peixets, granotes i capgrossos amb un mocador, o amb les mans, menjàvem arrels de jonc, jugàvem a ‘indis i mexicans’ i omplíem les cantimplores abans de tornar a casa.
D’altres brolladors que tenien molt arrelament popular eren la Font de l’Escudella (a l’Esquirol), la Font de la Mare de Déu i la de la Cadernera (a Manlleu), Les Set Fonts (a Sant Julià de Vilatorta) i la Font de la Ricardera (a Folgueroles), on la llegenda explica que, en la seva adolescència, el poeta Verdaguer hi galantejava amb alguna fadrina. Avui, la pràctica totalitat de les fonts naturals (gairebé dos centenars) estan contaminades o s’han assecat; i la Plana de Vic s’ha convertit en una de les zones de Catalunya més danyades pels purins, els pesticides i els residus industrials.
Avui gairebé ningú amb cinc dits de front va a la font a omplir la gerra o la garrafa. L’única aigua “potable” és la de l’aixeta, convenientment amanida amb clor. O l’embotellada que es ven als comerços; curiosament, aquesta última, la que més es consumeix, prové dels aqüífers veïns del massís del Montseny, un paratge sense purins, però que les plantes embotelladores han convertit en un gegantí formatge gruyère ple de forats, després d’assecar la majoria de les fonts naturals i deixar els regants d’Arbúcies i voltants amb el cul a l’aire.
La tardor de l’any 1988, TVE va emetre la sèrie de sis capítols Som una meravella!, realitzada i protagonitzada pel grup teatral Els Joglars. El títol feia referència, en clau de paròdia, a l’eslògan de la Generalitat Som sis milions. Concebuda com un reportatge periodístic de ficció, la sèrie era una ferotge sàtira sobre aspectes crucials de la realitat catalana, basada en temes com la contaminació, l’atur o l’ensenyament públic. En un dels capítols dedicats a la contaminació apareixia un home remullant-se la cara amb aigua del Gurri (un afluent del Ter que passa per Vic) a la resclosa propera a la espectacular i centenària roureda del Cantarell. En la ficció (o potser no era ficció?), aquella aigua, carregada d’agents corrosius, tenia una virtut: deixava la cara sense cap pèl. Una manera senzilla i barata d’afaitar-se sense utilitzar sabó ni navalla. Amb aigua contaminada n’hi havia prou.
Vuit anys després, el maig de 1993, el Grup de Defensa del Ter va muntar una barberia virtual a la Riera del Sorreig. Sota un gran cartell que deia Barberia Puigneró, es va escenificar una afaitada col•lectiva aprofitant l’escuma de la riera contaminada. Durant la seva dilatada activitat reivindicativa posterior, el grup ecologista osonenc ha seguit utilitzat l’humor en diverses ocasions per denunciar greus atemptats contra el medi ambient.
A banda de la contaminació industrial provocada per les pelleries i alguna empresa tèxtil (moltes d’elles ja desaparegudes), tothom sap que Osona és, al costat d’alguna zona lleidatana i gironina, una de les comarques més contaminades per nitrats provinents dels purins de porc, amb uns índex molt superiors als permesos pels organismes oficials de salut pública.
Fa cinc anys va sortit a la llum un estudi que acabava d’arrodonir el desastre contaminant: la concentració desorbitada d’antibiòtics a les aigües de casa nostra. Aquells antibiòtics provenien de les aplicacions veterinàries que habitualment es fan amb el bestiar (sobretot porcs). Segons un estudi de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua (ICREA), la contaminació per aquests agents era, a Osona, cinc vegades més elevada que a la comarca de la Selva. El mateix organisme concloïa que també hi havia zones rurals on es continuava bevent aigua directament dels pous i, per tant, la gent bevia aigua contaminada. Una de les conseqüències d’aquest consum era -i és- la resistència a aquest tipus d’antibiòtics, ja que el cos humà s’acostuma a la seva presència. La seva ingesta també pot provocar trastorns digestius.
Com cada temporada, a finals de gener, el Grup de Defensa del Ter (GDT) fa la campanya de recollida de mostres de les fonts d’Osona i el Lluçanès per analitzar-ne el contingut de nitrats. Ja fa més de 15 anys que diferents voluntaris i voluntàries es reparteixen els pobles i fan una visita a tres fonts de cada municipi. Després, les ampolles es porten a un laboratori que analitza les aigües.
Els últims resultats coneguts, corresponents a les anàlisi del 2019, indiquen que de les 137 fonts de la comarca d’Osona i el Lluçanès computades 17 no rajaven. Però la mitjana de contaminació en aquest període era de 76 mg/l de nitrat, significativament superior al contingut mitjà de l’any anterior, de 64 mg/l de nitrat. En aquest context, cal assenyalar que l’OMS determina que l’aigua està contaminada per sobre de 50 mg/l de nitrats i recomana no consumir-la a partir dels 25 mg/l. Segons obliga la normativa europea, cada quatre anys la Generalitat ha de revisar la contaminació dels municipis.
Seguint en aquesta línia alarmant, nou fonts van incrementat la seva concentració en més de 100 mg/l de nitrats. El pòdium de les més contaminades d’Osona l’encapçala la Font de Cassanell de Taradell, amb 457 mg/l de nitrat, més de nou vegades per sobre del que permet la OMS. En segona posició trobem la Font de Gallisans, de Santa Cecília de Voltregà, amb 396 mg/l de nitrat, i en tercera posició, la Font Salada de Gurb amb 342 mg/l de nitrat. També destaquen les fonts de les Cases d’Avall, de Gurb, i la de la Mare de Déu, de Manlleu, amb uns increments de 217 i 244 mg/l de nitrat, respectivament. En total hi havia dotze fonts que estaven per sobre de 200 mg/l de nitrat, és a dir, quatre vegades el permès per la OMS, mentre que al 2018 n’eren tres. A aquestes dades cal afegir-hi, que segons estudis realitzats els últims anys per la UB per encàrrec del Consell Comarcal d’Osona, el 80% dels pous d’aigua subterrània superen el límit permès en contingut de nitrats.
L’any passat, el Grup de Defensa del Ter va celebrar els seus 30 anys d’existència, tres dècades marcades per la denúncia i la lluita, però també per l’humor i l’amor al territori. Tanmateix, és evident que els resultats nefastos no obeeixen pas a la casualitat: són un indicador de l’estat de les nostres masses d’aigua subterrània, contaminades especialment per l’elevat nombre de porcs de la comarca i els purins que se’n deriven.
El GDT avisa que aquest model, que tanta ‘riquesa’ ha aportat (en forma de nitrats?) “ara s’està escampant arreu del territori de l’estat espanyol, on està trobant molta resistència per part dels petits pobles, que veuen amb ensurt com els volen construir granges de milers de porcs en pobles de menys d’un centenar d’habitants. I en aquests pobles sabeu què diuen per agafar forces en la lluita? Doncs ben fàcil ‘No badem, no fem com Catalunya, que té el 41% de les masses d’aigua subterrània contaminades’. No deixem que construeixin les granges’”.
L’aplicació d’adobs en excés, el trencament del clavegueram municipal de Manlleu i la poca dilució al Gurri de l’aigua tractada a l’EDAR en un any molt eixut, van fet minvar la qualitat de l’aigua en diversos sectors. El rentat dels camps de conreu és, segons el CERM, la causa més rellevant, malgrat no ser l’única, d’aquest increment. Per contra, en trams com el del Ter entre Torelló i les Masies de Voltregà o el Gurri i el Meder més amunt de Vic, aquesta contaminació no s’evidencia.
El resultat de l’estudi es basa en el mostreig de 10 trams fluvials, mesurats a la primavera i a l’estiu. D’aquests 10 sectors, quatre corresponen al riu Ter als termes municipals de Manlleu, les Masies de Voltregà i Torelló i, els sis restants, pertanyen al torrent del Rimentol i als rius Meder i Gurri, al terme municipal de Vic. Per dur a terme l’estudi es van mesurar paràmetres fisicoquímics, el cabal del riu, la qualitat de l’hàbitat fluvial, la qualitat del bosc de ribera i la qualitat biològica de l’aigua, fent servir macroinvertebrats aquàtics (escarabats, sabaters, cuques de capsa, larves de dípters) com a indicadors. L’informe conclou que la qualitat biològica de l’aigua és bona en set dels sectors analitzats, mediocre en dos i dolenta en un d’ells.
Pel que fa a la qualitat del bosc de ribera, l’estudi explica es manté estable respecte d’altres anys, a bona part dels punts analitzats. El punt amb una pitjor qualitat és el Meder al nucli urbà de Vic, amb un bosc de ribera pràcticament nul, malgrat que l’entorn mostra una millora progressiva amb les actuacions que des de l’Ajuntament s’hi fan des del 2008.
Per al GDT, les dades sobre la contaminació evidencien que les plantes de tractament de purins han estat un gran estafa: “Una estafa per a l’administració, perquè no han servit per gestionar correctament el desastre de la contaminació de les aigües subterrànies, una estafa pels pagesos, perquè no ha estat una fórmula viable ni sostenible de gestió dels purins, i una estafa per la ciutadania, perquè hem subvencionat les plantes amb els nostres diners, i encara tenim els pous més contaminats i vivim en una comarca amb quasi un milió de porcs”.
Tanmateix, pel Grup de Defensa del Ter, la situació actual de tancament de les plantes “no és una bona noticia ja que són evidents els perjudicis mediambientals que portaran els nous excedents de purins i les pèrdues de llocs de treball. Però la seva inauguració el 1999 tampoc va ser va ser una bona noticia com havíem denunciat per ser una solució insostenible mediambientalment i econòmica. Aquests 15 anys només han servit per augmentar la contaminació atmosfèrica i els riscs de salut per a tots els veïns: per permetre l’aparició de més granges amb ramaderia intensiva sense terres on aplicar els purins; per augmentar la cabana porcina de la comarca, i finalment per augmentar els nivells de contaminació de les fonts. En resum, s’ha continuat incomplint el principi de “qui contamina, paga”. Mentrestant a Osona hem pagat els 23,56 milions d’euros per portar aigua potable a les nostres cases”.
Té raó el GDT quan diu que que aquest fracàs és una oportunitat per aplicar la única solució real: “reduir la cabana porcina i trobar l’equilibri amb el territori. Una oportunitat per implantar solucions sostenibles de gestió dels purins, com per exemple el biogàs. Una oportunitat per dibuixar un nou model ramader que es basi en la qualitat i l’aliança entre productors i consumidors, no pas aquest model que importa pinso i aliment de Sud-Amèrica i exporta carn a Xina o Rússia. Tot plegat és una mostra més d’un sistema productiu amb peus de fang. Una gran oportunitat perduda per recuperar un món rural que vetlli per la terra i la seva salut”.
El panorama al sector de la ramaderia porcina no és gaire encoratjador. La cabana porcina catalana passa dels 7,5 milions de caps (un porc per habitant), sent Osona, amb 140.000 habitants, una de les comarques més saturades, amb prop d’un milió de porcs que anualment produeixen deu mil tones de nitrogen en forma de purins. La majoria d’explotacions no tenen depuradora i els excedents s’aboquen en els camps, es filtren al subsol i els nitrats van a parar a les fonts i als rius.
Fa dos anys, l’estiu del 2019, gràcies a l’empenta d’associacions ecologistes com el GDT, la Generalitat va publicar un decret de gestió de fertilització del terra i dejeccions ramaderes que comportava una moratòria absoluta de dos anys per a la construcció de noves granges i l’ampliació de la capacitat d’aquelles que estiguin situades en un dels 66 municipis amb un alt índex de càrrega ramadera. La majoria dels municipis afectats, 48, es troben a la Catalunya central, encara que a les comarques lleidatanes n’hi ha set. Sigui com sigui, el redactat final del decret, que inclou un règim sancionador per incompliments greus, no ha estat del grat de les entitats ecologistes, que han presentat al·legacions, però són pessimistes perquè estan convençudes de la seva inutilitat i temen que la Generalitat es plegui a les demandes dels grups de pressió del sector: els industrials porcins.