[Textos de Jordi Remolins.]
La dislèxia del taxidermista
El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.
Una relació d’amagat
L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.
Història d’amor i fatiga
El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.
Qüestió d’imatge i olfacte
El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.