[Un conte de Jordi Remolins.]
L’escurçó va mirar a banda i banda de la carretera tot constatant que no s’acostava cap humà fill de puta amb els seus vehicles d’acer i plàstic disposat a adherir-lo a l’asfalt per a tota l’eternitat. Va fer un llengot a una mosca despistada que en aquell moment passava per davant seu i, mentre degustava el regust de la femta sobre la qual havia estat parasitant l’insecte, va iniciar la trajectòria rectilínia en direcció al camp llaurat de la Barricona.
Quan encara no havia arribat a la mitjana groga i discontínua de la carretera, va veure com un Ritmo blanc descolorit es dirigia cap a ell en direcció sud. Va aixecar el tronc i va contemplar uns fars aproximant-se a cent trenta quilòmetres per hora, mentre a l’altra banda del parabrisa un home d’uns quaranta anys aclucava els ulls just a temps de no atropellar-la i dirigir el cotxe cap al camp de blat on va aterrar amb un terrabastall monstruós.
L’animal de forma hominoide va sobreviure miraculosament a la topada tot i no portar el cinturó de seguretat dins del Seat que li havia deixat el seu cunyat. Feia quatre setmanes que l’havia estrenat i a ell no se li va acudir res més que anar-lo a provar fins a la barra americana de l’estació de Sant Joan de les Abadesses. Allà va beure, va cavalcar mitja hora sobre una meuca, va parlar sorollosament sobre futbol i dones amb alguns coneguts de la baronal vila, i va sortir-ne de quatre grapes a la recerca d’un cotxe que ni tan sols recordava on havia aparcat. Les ínfimes possibilitats de conduir-lo fins a Ripoll sense prendre mal van acabar-se alhora que emprenia una dormida de quatre segons i mig, just el temps que va necessitar per ser efímerament conscient que acabava de donar tres voltes de campana, abans de perdre el coneixement.
El primer cotxe que va adonar-se de l’accident va passar al cap de tres hores. Era un treballador que pujava a la Fibran i que gràcies al major nombre d’hores de claror dels mesos d’estiu va veure que un objecte encara no identificat estava de potes enlaire a uns metres de l’asfalt. Va aturar l’R8 a un voral de la carretera i va córrer fins al vehicle per constatar que Quílmez encara respirava. De fet, mig dormia la mona, mig descansava producte d’un traumatisme cranioencefàlic que a partir d’aleshores no li va pas agreujar la manca d’unes aptituds intel·lectuals que sempre havia exhibit. Una ambulància va portar-lo a l’hospital de Campdevànol al cap de tres quarts d’hora, on durant setmanes va rebre les visites d’amics cridaners i familiars escandalosos, entre els quals el cunyat que ja havia comprat un vehicle de segona mà, conscient que passarien alguns anys abans no en pogués adquirir un altre de nou.
La dona de Quílmez sabia que l’estava enganyant durant tot l’embaràs del seu primogènit. De fet, ella també es fotia al llit amb qualsevol home que li vingués de gust. Segurament el nano no era fill d’ell, o sigui que tampoc li podia recriminar gran cosa. Eren més o menys feliços fent cadascú la seva, vivien junts, follaven gairebé cada dia, i a sobre ara compartirien la paternitat d’un nou individu que hauria pogut ser avortat en nombroses ocasions, encara que per diferents raons va acabar sent gestat amb tota la normalitat que aquella família excèntrica podia permetre’s.
En tot cas, el problema dels Quílmez mai van no ser les infidelitats. Ho era més aviat el Tetris desestructurat que conformava els respectius cervells del matrimoni. Si Sigmund Freud hagués pogut tractar-los, les seves teories se n’haurien anat a prendre pel cul per la via directa.
Quan la van ingressar perquè acabava de trencar aigües, el seu marit encara no havia estat donat d’alta. No la van poder instal·lar a la mateixa habitació, tot i que aviat les infermeres es van adonar que allò havia estat un error. Ara els passadissos del centre hospitalari s’havien convertit en un carnaval de personatges maleducats que no respectaven els cartells de silenci, escopien a les parets i xiulaven melodies de Tino Casal i Chiquetete sense injectar-hi cap mena d’harmonia, mentre anaven d’una cambra a una altra per visitar al matrimoni. La gota que va acabar amb la paciència del director del centre va ser el dia de juny que la televisió retransmetia un Itàlia-Brasil des del camp de Sarrià corresponent al mundial de futbol. Els crits de celebració que cada gol va generar entre les amistats dels Quílmez, i que van acabar amb un espetec de mastegots entre partidaris d’una selecció i l’altra, va provocar que a partir d’aquell dia i fins que van donar d’alta als dos membres del matrimoni, l’hospital disposés de servei de guàrdia jurat per evitar convertir-se en la rèplica d’una taverna o un prostíbul de carretera.
Aquell va ser el primer fill de la família Quílmez. Després vindria una nena que va ser menystinguda des del mateix moment de la concepció, i un segon nano a imatge i semblança del seu progenitor. Cada un d’ells tenia un any més que l’altre.
La rutina de la família al minúscul pis de la carretera de Ribes on vivien es reduïa a hores i hores de televisió, àpats tan desequilibrats com els seus mateixos receptors, i una vida social limitada a espècimens amb la mateixa capacitat de raciocini que un protozou. Això sí, seguien copulant dins i fora del matrimoni, aprofitant que ella mostrava les cuixes cel·lulítiques mentre fregava les escales ben agenollada i escamarlada. El veí de l’últim pis aprofitava aleshores per envestir-la per darrere fins a remullar-li el plec on pretenia infructuosament encastar la pixa. O bé quan ell entrava als lavabos públics soterrats que hi havia davant de Cala Paula acompanyat per una sòrdida meuca amb el cony escardalenc, a qui premiava amb una moneda de vint-i-cinc pessetes després d’haver-la posseïda, ignorant el dolor d’ossos que arrossegava d’ençà de la descomunal sortida de carretera.
L’època de Nadal era sempre la més similar a la d’una família convencional, mentre els nanos van ser petits. Els pares compraven quatre regals per tenir-los contents i entretinguts, que els cagava el tió. Nines per a la nena i pistoles i cotxets de joguina per als nens. Una miniatura imitació de Guisval d’un Seat Ritmo de color blanc amb la qual els nanos reproduïen l’hòstia que es va cardar el seu pare abans que ells naixessin, era l’estrella d’un parc automobilístic que més d’una vegada havia fet relliscar a la senyora Quílmez quan oblidaven de recollir-la després d’haver-hi jugat. El dia que l’oncle va ser testimoni de la rèplica del sinistre que va acabar amb la seva antiga joia motoritzada, va ser el darrer que el van veure. Fastiguejat de l’estupidesa familiar va gastar-se tots els estalvis per a comprar un bitllet d’avió que el va portar a la ciutat de Los Angeles, on encara ara treballa com a cuiner d’un restaurant de cuina espanyola especialitzat en xili, pizzes i kebabs. Mai més no ha enviat una carta o ha fet una trucada a una família a qui sempre més s’ha penedit d’haver conegut.
La pau nadalenca es va trencar l’any que per primera vegada van deixar tastar el xampany al seu fill gran. Tot just tenia nou anys quan va enganxar una merda de proporcions gràcies a una ampolla de Rondel Oro. Era la nit del vint-i-quatre de desembre. El pare Quílmez va arribar encara amb l’olor de la prostituta amb qui havia estat cardant a un llit del primer pis d’un conegut establiment d’Orís, i va sentir els crits de la seva filla a la petita habitació dels nanos. Va afanyar-se a despertar a la dona i tots dos van anar a espiar-los. Quan van mig obrir la porta, van veure com els dos petits salvatges utilitzaven el cony de la nena com a aparcament per tots i cadascun dels cotxes de joguina que els havien regalat durant els darrers anys. Mentre el petit l’aguantava, l’altre estacionava el petit vehicle i el tornava a treure entre els plors de desesperació de la germana, i els gemecs de joia del seu còmplice.
Quílmez i la seva dona van excitar-se tant, que no van ni esperar a entrar a l’habitació per consumar un coit ràpid al sofà. Els brams animals que proferien van provocar que els dos fills abandonessin durant uns minuts la violació automobilística, per ser testimonis de la procreació del quart fill de la nissaga. Afortunadament per al gènere humà, aquell part es va malmetre després que la senyora Quílmez consumés una follada animal amb el veí, a les mateixes escales de l’edifici. Un graó va ser el responsable que el fetus patís una malformació a les cervicals que el ginecòleg va detectar un parell de mesos abans d’un naixement que mai no es va produir.
La filla dels Quílmez va ser l’ovella negra de la família des d’aquell mateix dia. La seva capacitat intel·lectual era similar a la de la resta de membres, però com a mínim tenia una capacitat de sacrifici i un amor propi que la van convèncer de no continuar vivint amb aquells sonats. L’any que en va complir dotze, va conèixer un noi de divuit que havia fet parada amb les atraccions de la festa major per Sant Eudald. Va marxar amb la família de l’adolescent, treballant amb ells, i posant-se curiosament malalta cada any coincidint amb la segona setmana de maig.
La seva mare va trobar-la a faltar durant un parell de dies. El pare mai no va preguntar per la seva absència i els seus germans van trobar altres nenes amb qui jugar amb cotxes de miniatura.
Els vehicles van portar sempre mala sort als Quílmez. Molt abans que els dos nanos es compressin un Renault Fuego, el seu pare va adquirir una Gimson de cinquanta centímetres cúbics, amb un tub d’escapament rudimentari, però recobert amb un embellidor cromat que era la sensació dels dos germans. Reiteradament, hi passaven els dits per entremig, escaldant-se’ls amb cremades de tercer grau malgrat les experiències prèvies.
El seu progenitor va comprar el ciclomotor per poder anar de putes, encara que la tele ja començava a emetre anuncis advertint del perill de barrejar alcohol i benzina. Els clients de la discoteca Bananito de Sant Joan estaven farts de treure-li la pipeta de la bugia per divertir-se quan el trobaven aparcat davant de la barra americana.
Un dia l’home va sortir totalment embogit del prostíbul perquè un altre client l’havia advertit que li estaven boicotejant de nou la moto. Efectivament, va constatar que un parell de nois li excitaven el carburador per tal de negar-li l’engendro. Va abraonar-se sobre els postadolescents amb el vas de cubata que acabava de trencar contra la paret de l’establiment comarcal de sexe. L’un es va escapar cames ajudeu-me en direcció al futur alberg de la Ruta del Ferro. L’altre va rebre un parell de talls amb el cantell de vidre del vas. El whisky Dyc que contenia va servir alhora per ajudar a cicatritzar instantàniament les ferides. Quílmez va tornar a arremetre, però aquesta vegada va caure a terra i es va clavar l’arma cristal·lina en una cuixa.
Emprenyat com una mona va tornar a entrar al puticlub. Va contractar els serveis d’una dona d’una determinada edat, amb qui va allitar-se. Tot i que va intentar aixecar-li l’eina amb una mamada inconsistent, només va aconseguir que quedés adormit a l’habitació. Abans de tancar el local la senyoreta va haver de fornicar amb un parell de clients més fent equilibris en una butaca, perquè el llit estava ocupat per Quílmez.
Quan va despertar-se ja clarejava a Sant Joan de les Abadesses. La cuixa ja havia deixat de sagnar-li feia hores, però li feia un mal de mil dimonis. Va sortir a la carretera d’Ogassa i va pujar a la moto. Instintivament, va tornar a col·locar la pipa sobre la bugia, va excitar el carburador i davant les constants negatives a engegar-se va aprofitar la pronunciada baixada per engegar la Gimson. Quan ja arribava al trencant de la carretera de Ripoll va oblidar-se de fer l’estop i va ser víctima de Jordi Caballeria que amb una Yamaha XJ1100 amb el far rodó, va envestir-lo perquè no va evitar la nova presència sobre l’asfalt. L’hòstia que es va cardar amb el cap contra la vorera no va ser suficient per recuperar una sensatesa que mai no havia tingut. Caballeria va demanar-li perdó tot i no tenir-ne cap culpa, però l’australopitec va pujar de nou al ciclomotor emetent monosíl·labs inintel·ligibles, va engegar-lo aquesta vegada a la primera, i va arrencar en direcció sud.
Un cop va sobrepassar les instal·lacions de l’AE Ripollès, Quílmez va quedar profundament adormit sobre la Gimson i, reiterant allò que l’home és l’únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra, va traçar una trajectòria rectilínia a la corba que condueix a Ribamala. Ell i la moto van enfonsar-se al riu Ter. L’home va continuar roncant fins que l’aigua va obstruir totalment les seves constants vitals. La màquina va deixar de roncar en el mateix moment d’enfonsar-se.
Un autocaravanista que estava pixant prop del riu va adonar-se del pneumàtic amb tacs de 2 i 3/4 17 de darrere de la moto. Un parell d’hores més tard una grua va extreure la ferralla del riu. La sorpresa de l’operari va ser contemplar el cos humà que estava abraçat a la Gimson. La pèrdua va ser ostensible per a les meuques de la comarca.
El forense que va practicar-li l’autòpsia per poc s’emborratxa amb el contingut etílic de baixa qualitat que destil·lava aquell cos. Tres dies després del decés, els serveis funeraris van portar el seu cos al monestir de Santa Maria. La dona i els fills van equivocar-se de recinte i van anar a Sant Josep Obrer per acomiadar-lo. Quan es van adonar de l’error, el seguici fúnebre ja enfilava el carrer Doctor Raguer en direcció al cementiri.
Quílmez va deixar una vídua, dos fills imbècils adolescents i una filla que fins que no ha llegit aquest conte de Sexe Creuat no ha descobert que era òrfena de pare. Moltes converses de bar a Ripoll mantindran viu el record d’aquell exemplar d’homo ripollensis com a mínim fins al 2056. Els fets dels seus fills tardaran bastant més a oblidar-se.