[Text de Xavier Borràs; fotografies de Montserrat Escayola.]
Parlem amb la catalana Uma Alcaide (Gàmbia, 1997), ara fincada a Vic, sobre la mutilació genital femenina (MGF), una pràctica ancestral, amb constància que ja es practicava al segle v aC —prèviament al naixement i expansió de l’islam—, que es va difondre a través de la influència de la civilització egípcia i que consisteix en l’ablació o extirpació de part dels genitals externs femenins amb mitjans quirúrgics, rudimentaris o no, per raons culturals o socials, sense una finalitat terapèutica, que constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i de les dones, entre els quals s’inclou el dret a la salut, a la seguretat i a la dignitat. Es practica a una trentena de països, especialment a l’Àfrica, i és la manifestació d’una desigualtat de gènere profundament arrelada.
Algunes societats la veuen com un ritu iniciàtic; altres la utilitzen per a reprimir la sexualitat de les nenes o salvaguardar-ne la castedat. Ni l’islam ni el cristianisme no donen suport a aquesta pràctica, però és habitual que es recorri als textos religiosos per a justificar-la.
Als llocs on la mutilació genital femenina està més estesa, les comunitats la consideren un requisit per al matrimoni o l’herència. Això fa que sigui difícil per als progenitors no sotmetre les filles a aquesta pràctica. Les famílies que rebutgen participar en la mutilació genital femenina s’enfronten a l’ostracisme i exposen les filles al risc de no ser aptes per al matrimoni.
— Uma, segons has fet saber, vas patir la MGF quan tenies tres anys, un fet certament traumàtic de què tenies una memòria difusa i que confonies amb el teu infantament.
— Farà uns deu anys que sé el que em va passar. No ho sabia ben bé, no en tenia consciència. Tenia un record que eren les dues cames de la meva àvia i unes dones i moltíssima sang. I això és l’única cosa que vaig «veure». I m’he passat tota la infància aquí, al pati, a l’escola, explicant-los als altres nens, als meus companys, que jo sí que me’n recordava del dia que havia nascut.
— Pensaves que era la imatge de la mare i del teu infantament, no?
— Sí, que havia nascut, que eren les cames de la meva mare i hi havia la meva àvia i moltíssima sang, i pensava que era el dia que havia nascut. I sempre he anat presumint d’això. Fins que…, fa uns deu anys, m’estava dutxant amb la meva millor amiga, després de sortir de l’institut, i vaig veure que ella era diferent…, que tenia moltes coses en les seves parts genitals que jo no tenia. I em va estranyar moltíssim. I vaig anar a veure el meu pare i li vaig preguntar què havia passat, com és que la meva amiga era així i jo érem tan diferents. I el meu pare em va explicar que a mi m’havien practicat la mutilació genital femenina quan era petita, em va explicar el que era i per què es feia. L’any 2015, gràcies a ell, vaig fer-me una reconstrucció, una cirurgia reconstructiva, a Barcelona, a la de Dexeus.
— Devia ser un moment intens per a prendre consciència de la MGF?
— Sí. Fa uns tres anys, em vaig trobar que era en un nou país i que tot el poble es va posar en marxa per mutilar la meva neboda. Perquè ja anava a fer tres anys, i ja…
— La neboda vivia allà?
— Sí, vivia allà. I ja vindria cap a Catalunya i ja no seria possible fer-ho, perquè va ser el moment en què vaig haver de parar-me i dir que no. Posicionar-me. Perquè jo estava en contra, però obertament no ho havia dit. Perquè també parar-ne dintre la comunitat, perquè jo faig part de la comunitat, i dir obertament que estàs en contra de la mutilació quan pensen que tu també hi has d’estar a favor. Però, en aquell moment vaig dir que no, que a la meva neboda això no li passaria. Em vaig informar, vaig contactar amb la Fundació Wassu-UAB, que és a Barcelona. Els vaig demanar ajuda. Vaig demanar-ne, també, a l’ambaixada espanyola per a poder portar la meva neboda cap aquí ràpidament. I arran d’això vaig començar a informar sobre el que era la MGF i aquí estic, igualment, parlant-ne.
— Quan has parlat del pare, vols dir que el pare no estava a favor de l’MGF…
— El meu pare era català, era d’aquí, es va casar amb la meva mare quan jo era més petita, i després ells finalment es van separar per les diferències culturals que no van poder mai afrontar… Llavors, fa molts anys, es van separar i jo em vaig quedar amb ell a Torroella de Montgrí. També, tinc cinc germans, amb una germana gran, que tamé va patir l’MGF, i la resta són homes… El pare va entendre que era l’MGF i va buscar informació sobre quines maneres hi havia de reparar-la.
— I vau anar a parar la Dexeus. Vau haver de pagar la intervenció?
— No vam pagar res, va ser gratuït. A l’Hospital Clínic també ho fan. Hi ha, a més, suport psicològic, tant abans com després de la intervenció.
— Estàs contenta d’haver-ho fet?
— Sí, sí, vull dir, jo…, no ho sé, ha sigut com recuperar-me. He recuperat el que no tenia.
— La sensibilitat es recupera?
— Sí, encara que depèn moltíssim també del tipus de mutilació genital femenina que t’hagin fet, de la persona que t’ho hagi fet, de l’eina que hagin fet servir, i de l’edat que tenies…
— Com te la van fer la mutilació?
— En el meu cas jo vaig patir el tipus 1 d’MGF. El tipus 1 és la clitoridectomia, en què et treuen part del clítoris o tot. Te n’extirpen una part o tot. Aquest és el tipus 1. Jo en aquest cas vaig patir això.
— Amb quina eina t’ho van fer?
Fins on tinc entès va ser amb un estilet. M’ho va explicar la meva mare. I fa molt poc temps que en vam poder parlar.
— I en el si de la comunitat gambiana se’n parla?
— Sí, és clar, hi ha la comunitat exterior, que és a Gambia, però aquí també hi ha una comunitat gambiana potent. Per exemple, a Osona, a la Roca, també a Girona, que és on hi ha més gent de Senegal i de Gàmbia, que són llocs on es practica molt l’MGF.
— En aquests moments, a quants països es practica?
— De forma permanent, vull dir, no esporàdica, al continent africà, fins on sé, es practica de forma il·legal a 30 països. En alguns altres països, els estudis han documentat la mutilació genital femenina, però no s’han fet estimacions en aquests estats, com Índia, Indonèsia, Iraq, Israel, Malàisia i els Emirats Àrabs Units. Igualment, hi ha informes anecdòtics sobre la mutilació genital femenina de diversos altres països com Colòmbia, la República Democràtica del Congo, Oman, Perú i Sri Lanka. Els països en què la mutilació genital femenina només la practiquen poblacions que hi emigren no estan inclosos en les llistes habituals. Passa a Austràlia. I a Europa hi ha llocs on es practica la mutilació, però ho fan les comunitats que hi han emigrat…
— En el cas de les comunitats gambianes i gironines catalanes com s’afronta la MGF?
Pel que he vist i pel que sé es fa moltíssima feina dintre de les comunitats. Hi ha dones, hi ha activistes, n’he conegut algunes, que estan fent moltíssima feina. Es parla amb les dones, perquè hi ha espais segurs on poder parlar i explicar el que és la mutilació genital femenina i que elles també puguin parlar lliurement del que pensen sobre això i de per què no s’hauria deixar fer i per què és important no seguir-ho practicant, etc. Es fa moltíssima feina allà. Ho he pogut constatar… Perquè, és clar, molta gent cau en la desinformació que es pensa que és un fet religiós.
— Però, efectivament, és un fet cultural molt antic, que segurament es remunta a uns 3 o 4.000 anys. Quin n’és l’origen?
— Sobre aquesta pràctica no se sap exactament a què es deu o on es va originar ni per què. No se sap. L’única cosa que se sap sobre aquesta pràctica és la informació que va començar, segurament, a Egipte. Perquè s’hi han trobat mòmies a les quals s’havia practica el tipus 1, la clitoridectomia, que és treure la part del clítoris. S’han trobat mòmies que la tenen practicada. I per això es creu que es va originar allà. I, també, perquè hi va haver un geògraf que va parlar de la mutilació genital femenina fa moltíssims anys. Per això es creu que es va originar allà. I que d’allà, després es va anar estenent arreu. A Egipte li vaig dir a un taxista: «Esteu sonats o què?, per què ho feu això?», i ell va dir-me: «Perquè si no són com gosses, van contra el món». Aquesta és la frase que fan servir. Això és la mateixa defensa que es fa del vel islàmic. Aquesta pràctica no té res a veure amb la religió, però la gent no se’n qüestiona els origen, per què s’ha de continuar fent perquè la gent realment no s’ho qüestiona. Les comunitats on es practica la mutilació genital femenina no ho fan. I és una cosa que et trobes. Jo ho comparo molt amb el que passa als homes jueus i àrabs que els fan la circumcisió del prepuci. Algú s’ho qüestiona, no? Són fets culturals que estan allà i que ningú es qüestiona, com sí que s’ha qüestionat durant els últims anys, per exemple, la tauromàquia. Fets culturals que dius: «Home, això ja no pot ser». Perquè als homes ja els està bé. La mutilació gènere femenina és una cosa que tant fan les comunitats musulmanes com altres, coptes a Egipte o animistes a l’Àfrica. Motius en fan servir uns quants: Déu ho vol; si no mutilem les nenes seran prostitutes; no arribarien bé al matrimoni…
— A Catalunya, a nivell institucional, hi ha algun tipus de suport, de mesures?
Aquí hi ha protocols, es treballa a partir de les escoles, sobretot. Catalunya ha sigut pionera en la lluita contra la mutilació gènere femenina perquè moltes dones i nenes de les comunitats on es practica la mutilació gènere femenina que han emigrat viuen aquí. I també perquè aquí es va descobrir fa molts anys, estem parlant del 1995, crec que va ser, que se’n va començar a parlar, a partir del cas d’unes nenes de Figueres que les van mutilar… Hi ha protocols d’actuació i per als professionals, especialment a la sanitat. El problema, que és una cosa que me’n queixo molt quan faig xerrades, és que hi ha protocols però tampoc s’hi treballa gaire, no es fa un seguiment. Hi ha el control preventiu, per exemple, que és una carta que el professional li posa davant la família i li diu: «Mira, firma’m aquí que no fareu mutilar la teva nena». El control preventiu és molt útil perquè la família està conscienciada sobre el que és la mutilació gent femenina i per què no l’has de practicar a la teva filla. Després, quan vagi a casa seva, tot això li servirà per dir-li a l’àvia: «No me la mutilis, he firmat que no li faríem». Pot dir això, però si no es fa un seguiment, si a aquesta dona només se li fa firmar un paper que ni tan sols entén o no sap què passa? Moltes vegades aquest protocol està dividit, hi ha fases, i moltes vegades els professionals no poden abastar totes aquestes fases perquè no hi ha temps, perquè no hi ha recursos, etc. Jo ho entenc, eh? Totes les dificultats, però és clar si anem directament a «firma’m aquí» i si no em firmes aquí et retiro el passaport i et retirem la nena i truquem als Mossos,… això ja està solucionant? Realment no s’ha solucionant res. Estàs ficant-li un problema a una família que ja en té bastants de problemes, i res més. Així és que jo a les meves xerrades el que faig és això, donar consciència i parlar amb els professionals i dir-los «Mireu, si veus que la dona no t’ho vol firmar és perquè potser no sap què és el que està firmant, no? Crideu un traductor, expliqueu-li què és la mutilació genital femenina, que és el que es pretén.
— Aquestes conferències les fas amb suport d’algun grup? D’alguna institució?
— Tot això va començar fa 3 anys, vull dir, jo vaig començar a estudiar fa dos anys quan Tati Furriols em va animar a estudiar Integració Social, perquè després d’acabar l’ESO vaig deixar d’estudiar, no m’ho podia permetre i havia de posar-me a treballar. Però fa dos anys en Furriols em va animar i vaig començar a estudiar i també vaig començar a assistir i a aprendre sobre el que és la pràctica, cursets que feien de la Wassu i també em va començar a trucar. I arran de tot això m’he anat informant. També, a l’escola. I he fet de traductora per al Consell Comarcal perquè treballo d’intèrpret entre el ful (la llengua del poble fula, la meva ètnia), o el mandingà, i el català. Entre les famílies, per exemple, i l’escola, si la professora vol posar-se d’acord amb la família que acaba d’arribar fa tres anys, o la mare que encara no parla del tot ni català ni castellà, hi intervinc —ara ho faig telemàtic, perquè no tinc tant de temps— i faig que s’entenguin… M’he trobat en situacions de famílies que porten quatre anys aquí amb professionals que hi treballen i quan hi he intervingut em trobo que, hòstia, durant aquests quatre anys realment la informació no ha arribat d’una banda a l’altra quan es pensaven que sí. Per què? Perquè, realment, no s’han comunicat. Hi ha un xoc cultural, també; hi ha una barrera cultural que és molt forta i que no acaba de caure…
— Ara estàs estudiant encara?
— Sí, he fet el meu primer curs d’integració social i ara faig segon, són dos anys d’estudis. A banda, vull tirar endavant el que és Fargàmbia, una petita associació per a la cooperació, projectes de cooperació en origen que neixen allà, amb l’ajuda de la Fundació Trueta, per a contribuir a la qualitat de vida del poble gambià… Ens hem trobat que 150 dones d’una cooperativa ens van dir que necessitaven uns horts comunitaris per a poder treballar perquè amb el canvi climàtic el que abans es feia en tres mesos ara només es fa en un mes perquè ara només plou durant un mes que cau i necessiten un pou; tenim el terreny i el que volem és això, fer el pou i que les dones comencin a treballar i a guanyar-se la vida, perquè hi ha possibilitats de trobar aigua…
— Amb les conferències, doncs, fas pedagogia, no?
— Realment no pretenc ensenyar res a ningú. El que vull és compartir la meva realitat, el que jo he viscut la meva experiència, al carrer o quan he anat a l’hospital. Un problema que està passant aquí ara és que hi ha moltes nenes que desapareixen, en el sentit que abans hi eren i ara ja no hi són. Què passa? Que les famílies decideixen que prefereixen que la seva nena no es quedi aquí, que no estudiï, només per poder-li practicar la mutilació genital femenina. La tornen a origen. I aquestes nenes es queden allà a viure, m’entens? Els treuen l’oportunitat d’un futur que potser seria millor, ai més no aquí no els la practicarien. Perquè les famílies hi creuen moltíssim i per això jo moltes vegades el que dic —i és la meva manera de veure-ho—, és que la mutilació genital femenina no és una pràctica com gent pensa, que és africana o és musulmana o d’uns salvatges ben allunyats que no tenen res a veure amb nosaltres, que som perfectes i que som genials i que la nostra realitat és la bonica…, és simplement una creença, és una cosa que se la pot creure qualsevol persona, és una cosa que està molt endins a les comunitats i de les persones que ho practiquen i per això s’ha de treballar des d’allà… Em moc entre aquest dos peus, és com tenir dos peus: el d’aquí, de noies que segurament no en tenim ni consciència, i l’altre, d’allà, que ja ho saben i que es pot ajudar perquè no els la practiquin. Sí, es pot donar informació, es poden donar eines, es pot anar i dir: «Va, parlem-ne», encara que et pressionin o t’amenacin pel fet que tu vagis a explicar la teva experiència. Nosaltres som de Torroella de Montgrí, n’estic bastant allunyada, de tot el que és la meva comunitat i la meva família i els meus cosins i la gent que coneix la meva família…, n’estic una mica allunyada, perquè allà, a la capelleta de la meva mare, per exemple, tot és: «Ui, la teva filla, l’hem vist a la tele»; «No et fa vergonya tenir una filla com aquesta?». I la meva mare, pobreta: «Deixeu-la estar, no la puc fer callar». «Jo no puc, jo no puc, feu-ho vosaltres».
— A Gàmbia es continua practicant la MGF?
— A Gàmbia des del 2015 està prohibida la mutilació genital femenina, però encara es continua practicant a les zones rurals en alguns pobles. Però la justícia passa de tot i els policies aquests que són els que han d’aplicar la llei són els primers que no estan pas en contra de la mutilació genital femenina així que què faran? Jo, l’any 2015 ja sabia què era la mutilació gent femenina, ja sabia el que m’havia passat, però encara no tenia consciència plena del que era la pràctica, fins que va morir una nena una nit i tothom cridava i plorava i jo. «Però què està passant? Qui s’ha mort?», i elles: «És una nena que la van dur a l’Hospital, l’altre dia la van portar«; i jo: «Però, l’heu mutilada»…, «No, s’ha mort perquè l’altre dia va anar a l’hospital»; i jo: «S’ha mort perquè l’heu mutilada» i jo cridant i dient «que sou uns bèsties, que això està malament», i vaig veure que no servia de res i a mi simplement em feien callar: «Calla, nena, que tu no t’entens de res…, que tu d’aquí no ets, normal, és clar…, que t’has educat per allà». Això no servia i cada cop que viatjava allà intentava de parlar amb la gent: «Escolteu, això està prohibit, està malament«; «Qui ho ha prohibit això? Però si això està bé! Ho han prohibit aquests blancs, no?, que han vingut aquí a prohibir coses , doncs que prohibeixin el que vulguin»; i jo: «Però a veure, que està prohibit? Si es practica anireu a la presó!» Però no passa res d’això, vas allà, firmes uns papers, fan veure que et detenen i ja està i, si no, els subornes, perquè aquests policies no tenen consciència del que fan. La mutilació s’esdevé en l’àmbit purament femení, no hi intervenen els homes i aquí està el problema, vull dir, perquè considero que també s’ha de treballar amb els homes, perquè si tu, com a home, tu em demanes de requisit, a veure, si la finalitat de la meva existència, el motiu per què he nascut és casar-me amb un home i tenir fills i que aquest és un dels motius pel qual neixen les dones, per tenir-los contents a ells i servir-los a ells, si la finalitat de la meva existència és que tu em vinguis a buscar i et casis amb mi i em facis fills i en tinguem molts, i si tu de requisit demanes que per casar-te amb mi jo he d’estar mutilada, llavors, aquí hi ha una feina perquè que no demanin aquest requisit. El dia que els homes no demanin de requisit casar-se amb una dona mutilada aquell dia serà molt més fàcil tot.
— Hi ha gent fent feina en aquest sentit?
— Hi ha moltíssima gent hi ha moltíssima gent que ja ho està fent. El que jo faig és res, comparat amb tota la feina que fan persones de dintre de la comunitat. Hi ha dones que porten anys i anys lluitant. Hi ha entitats que s’han creat que porten 20-30 anys lluitant. A més de la Fundació Wassu, a Barcelona i a Gàmbia, a Girona hi ha un filó de dones activistes de la comunitat que han fit prou, que això no està bé, que no pensen fer-ho a les seves filles i per això se’ls ha allunyat una mica de la comunitat, però elles mateixes han tornat i estan fent molta feina.
— Fins a quina edat es practica l’MGF?
— L’edat varia, depèn de la comunitat, depèn de la gent. Del 6 als 14 anys és el «normal», però també es fa dels 3 als 6 anys. Ara tot això canvia perquè està prohibit i com que està prohibit ho fan d’amagat, amb tot el ritual que hi ha al darrere: agafar la nena, endur-se-la i mutilar-la, fins al punt que hi ha comunitat que ho consideren un ritual d’iniciació: la nena deixa de ser una nena per convertir-se en una dona i perquè això passi se l’ha de mutilar. Hi ha molta gent que es pregunta que si és un ritual d’iniciació el normal és que li facin als 15 anys o als 12 i no als dies de néixer, però per a aquella comunitat que ho fa al dia de néixer no és un ritual d’iniciació, és perquè la nena així arribarà verge, etcètera. És clar, no és el mateix fer-ho fins als 6-7 anys —que els infants encara no tenen consciència plena de si mateixos— que a una nena de 12, 13 o 14 anys, que per poc que s’hagi tocat… És molt bèstia, hi ha comunitats que ho fan als 15 anys i, malauradament, també, hi ha dones que no només han patit una mutilació, sinó que ho han patit diverses vegades… Em vaig trobar, per exemple, que una de les meves cosines es va casar, jo era allà, i la nit del matrimoni la van portar a casa al seu marit i la van mirar, perquè se l’ha de revisar, que arribi verge, que estigui bé, perquè, si no, ui!, la família llavors no ho ha fet bé, d’aquella família n’ha sortit una nena que no és verge, etcètera…, l’honor de la família, que aquest també és un dels motius per a practicar la mutilació … Bé, doncs a ella la van revisar i van veure que encara li quedava una mica de clítoris i no havia de tenir-lo, i aquella mateixa nit la van tornar a mutilar…, així que l’MGF no és una cosa que passa només un cop, si fa falta, passa més vegades si no s’ha fet «bé».
— Hi ha més consciència ara tant a l’exterior com a l’interior sobre l’MGF?
De fa temps que la gent parla de la pràctica. Ho he notat dintre del meu poble, parlo des del que he vist, i des del poc coneixement que tinc sobre la pràctica arran dels meus primers viatges. L’altre dia van venir uns al poble del costat a repartir uns papers dient que prou mutilació i, hòstia!, em va sorprendre: estan parlant de la mutilació genital femenina, cosa que abans era impossible. Hi ha un avenç. Hi ha moltíssimes famílies, també moltíssimes dones que perquè estan aquí poden aconseguir una feina i per aconseguir una feina es poden separar d’aquell marit que no la deixa decidir i aquella dona, amb una mica de consciència, amb una mica d’informació decideix que no vol mutilar la seva nena i no mutila la nena, i la nena aquella tampoc mutilarà perquè ja no sabrà el que és la mutilació genital femenina, perquè això es transmet de mares a filles, o d’àvies a mares, és una transmissió generacional entre les dones. Hi ha hagut canvis i comença a haver-hi molta consciència a les comunitats, i se’n parla, hi ha moltes dones que fan moltíssima feina dintre les comunitats, que són de la mateixa comunitat. Realment la cosa va a més, però és molt complicat…
— Creus que falten referents en pro d’una més gran consciència entre les nenes?
— Hi ha nenes que van a l’escola i de l’escola a casa i de casa a l’escola i si a l’escola no se’ls dóna informació sobre la pràctica i sobre el per de la practica…, és una feina que a l’escola hauria de ser important. A partir dels 12 s’ha de començar a parlar perquè això passa aquí mateix, ho tenim a casa, és nostre, és de tots…
[Podeu fer els vostres donatius a FarGàmbia al compte: ES07 3025 0029 0814 0002 3739. També, podeu associar-vos-hi a través d’aquest vincle.]