«El lloc és on l’home viu i en forma part».
Marc Augé
A començaments de la dècada dels noranta, l’etnòleg i antropòleg francès Marc Augé, va encunyar el terme «no-llocs».
L’«on», el lloc, és l’espai habitable i humanitzat, on som organitzats i ens hi sentim acollits, relativament segurs, on conformem els nostres refugis, carrers i espais de relació. Els llocs només tenen sentit quan l’ésser humà hi és present i té relació amb els altres. Quan al 1992 Marc Augé parlava dels no-llocs, es referia al fenomen relativament recent de les grans superfícies, els aeroports, els trens, el metro, els espais de gran consum, els camps de refugiats, les xarxes socials…, els llocs on predomina l’anonimat, on les relacions, si no inexistents, són seques, distants i fredes. Un espai d’usuaris del lloc, del consum ofert pel lloc, o bé de simples espectadors, com estar-se al mig d’un giratori, envoltat pel trànsit, com la plaça de Tetuan de Barcelona, per exemple.
El no-lloc produeix sensació d’intempèrie i de solitud.
Abans que el món que m’envolta s’aboqués a la lletjor i el mal gust de la globalització, era un mosaic de llocs, de porcions humanitzades de l’espai. El simple fet de ser reconegut en un bar, de formar part de diferents climes en llocs d’acolliment amb objectius compartits, definia i distingia l’«on» era i em protegia de la intempèrie.
Amb lenta i implacable persistència la capacitat de substituir els llocs per no-llocs s’ha anat estenent com una taca d’oli.
Imaginem tres o quatre éssers humans, caminant entre Ribes i Salardú: estenen un drap, hi posen al damunt uns queviures i unes begudes per compartir, s’asseuen…, acaben de crear un lloc.
Ara, veiem com es crea el no-lloc:
Inscriure’s a la cursa(entre Ribes i Salardú) vol dir no haver-te de preocupar de res i només pensar en córrer i gaudir de l’experiència. A més d’una completa bossa del corredor, el marcatge del recorregut i els avituallaments; la inscripció també inclou totes les fotografies en alta qualitat, massatge recuperador al final de cada etapa, seguiment en directe, transport de la maleta d’equipatge entre etapes, guia del corredor, tracks GPS del recorregut, servei mèdic i assegurança d’accidents són alguns dels molts serveis que us ofereix la PSR.
En la petita població arran de mar on visc la major part de l’any, hi havia cinc tavernes, un «colmado», tres dotzenes de famílies, unes barques a la sorra, unes barraques de colles que les ocupaven els dies de festa per fer trobades i on compartien els sofregits, els conills de terra endins, el peix de mar enllà i l’arròs de Pals. A l’estiu arribaven el «verenejants», famílies d’indígenes i turistes que s’hi quedaven uns mesos, d’altres unes setmanes, es coneixien i es reconeixien i la comunitat canviant continuava sent humana, un lloc antropològic, un espai de relacions.
Avui, el mateix lloc, a l’hivern és un «on» edificat, sense tavernes, ni forn, ni «colmado», ni transport públic, ni cabina de telèfon, ni caixer, ni ermita, ni campana, ni tan sols un sant en una cantonada. Les relacions amb els pocs residents que hi romanen són seques, fredes i distants, tal com si ens trobéssim al metro, fins i tot coincidint a l’ascensor, perquè un veí anglès que fa 15 anys que hi viu no ha après ni a dir bon dia, o un altre de Barcelona es considera d’una classe singular i els indígenes són hostils amb els intrusos permanents.
Cadascú es construeix el seu no-lloc personal amb les xarxes, la televisió, el seu no-lloc virtual on una colla fan caixa vigilant-nos i extraient dades de la nostra intimitat, de la qual hem perdut els límits, de les quals deduiran el nostre futur comportament i es vendran el pronòstic al capitalisme més despietat i ferotge que ens crearà nous no-llocs. Tot i això, ens queda el consol i el gaudi del paisatge, de la calma, la solitud, la companyia de la parella i les nostres aventures literàries en un «on» suportable.
Quan arriba l’estiu entra en escena el no-lloc en tota la seva plenitud. Com en un aeroport la vigília d’un pont, una gernació ocupa l’espai, units per la mateixa finalitat, consumir el que han comprat: un bitllet d’avió o un transport, un hotel o un apartament, tot per internet, sense cap contacte ni relació personal, una estada plena de promeses d’aventura, platja paradisíaca, gastronomia extraordinària, clima confortable, indígenes que no molesten ni amb la seva llengua incomprensible i un munt de selfies per penjar a Instagram i fer enveja als de la feina i al cunyat. Marxaran frustrats i decebuts, sense saber a quin «on» han estat. D’altres, quan uns quants paracetamols els hagin dissipat la borratxera crònica, no recordaran res. L’any que ve, Booking n’enviarà uns altres, clònics. Són simples consumibles per a una indústria que passa pel damunt de tot. Els elements de cohesió social han desaparegut o se’n mantenen uns mínims amb un gran esforç de les petites comunitats de residents habituals, diluïdes en aquesta sopa d’imbeci·litat, uns elements que si són propis i tradicionals no desperten ni el més petit interès de la massa transitòria.
A aquesta construcció del no-lloc, cal afegir-hi l’estupidesa, o la mala fe, dels mitjans de comunicació, que possiblement pagats pels interessos del capitalisme més obscè fan publicitat de les millors cales de la Costa Brava, dels millors gorgs on refrescar-se durant l’estiu, del poble més bonic del món i envien els consumibles a les darreres cales nudistes, als llocs gairebé inaccessibles, als més fràgils. Fins i tot un periodista prestigiós i respectable de casa nostra ha arribat a recomanar una cala on amb prou feines hi caben quinze persones amuntegades. Li he de dir que a la pobra caleta, l’han deixada feta un nyap.
Ara, a les acaballes de l’estiu, als no-llocs es reconstruiran les fonts que s’ha arrencat, les baranes destrossades, les pilones arrencades, els cartells plegats, els parcs infantils vandalitzats, els bancs arrencats, els contenidors bolcats, les connexions de telèfon destrossades…, unes gestes que van corrent a l’Instagram per Europa, Espanya, Catalunya i algun barri de Barcelona.
Els no-llocs s’estenen, també, al rerepaís. Si fuges del no-lloc marítim i vas a parar, per exemple, als petits pobles interiors del Baix Empordà, el panorama és arquitectònicament, bell, bellíssim, però humanament desolador. S’han endut la Caixa i el consultori i al darrere ha seguit el forn, la botigueta, la farmàcia i l’escola. No se sent ni l’escataineig d’una gallina, han marxat els vells; ni els crits de la canalla, han marxat el joves; no hi ha roba estesa, no hi queda quasi ningú. Només algunes cases d’estiuejants benestants escadusserament ocupades i algun restaurant amb més pretensions que realitats. L’ajuntament i l’església romanen tancats i pronostico que aviat funcionaran amb cita prèvia.
Diu Marc Augé que portem el no-lloc damunt nostre, serfs voluntaris subjectes a un amo que ens vigila i fa caixa, i que potser la Terra, tota ella, ja és un no-lloc.
