[Notes de Xavier Borràs.]
Nan Orriols és un ésser humà que valora l’amistat. En un dels seus darrers escrits diu: «Els amics no diuen res. Arriben, marxen i tornen. Però sempre hi són». Ell sempre hi és i al llarg de tants d’anys d’aventures ha teixit una xarxa d’amistats que —més enllà de coneguts i saludats, que també són munió— omple aquests darrers dies de novembre i primers de desembre les presentacions —Manlleu, Sant Joan de les Abadesses, Vic, Balenyà…— de la seva nova incursió editorial: Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019, 128 pp.), obra serena i entenedora, en la seva línia habitual de transparència i despullament anímic, sense pèls a la llengua, amb textos breus, molt mesurats, àmpliament aforístics, que resumeixen el seu pensament sobre la condició humana i les contradiccions i paradoxes del temps que ens toca de sobreviure.
Orriols va iniciar el seu fer literari, a base d’escrits en qualsevol paper que es pogués fer servir, fa molts i molts anys, però a nivell públic no es va estrenar fins l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries), Ocells petits (poesia) i Pintallavis (aforismes) —tots els quals amb el bon segell de Viena Edicions—, a més de l’edició de bibliòfil (amb les seves pintures) Indi, i el darrer, l’any passat, en col·laboració amb Esther Pujadas, Robots, tòtils i cacanòries. i, encara, tota la ingent tasca que està fent per al reconeixement de la seva tieta, la gran escriptora Maria Dolors Orriols.
Precisament, Pujadas, una mena de torsimany de la lletra i la llengua d’Orriols i que fa el pròleg d’aquest nou Homo vulgaris, hi diu que comenten tot el que escriu, «ja siguiu article per al blog La Resistència, un Serpent per al Diari de MAnlleu o els textos d’un nou llibre com en el cas d’Homo vulgaris on trobareu una mica de tot: aforismes, dedicatòries, recordatoris i fins i tot dibuixos amb els quals en Nan expressa i comparteix el que sent. M’agrada llegir-lo perquè mai no em deixa indiferent. Puc estar-hi d’acord o no, però cal reconèixer que em desperta sentiments i actituds: em fa pensar, reflexionar, riure i també enfadar».
De Pujadas, en aquest Homo vulgaris, Orriols bé n’escriu:
ENCENALLS
L’Esther Pujadas guarda paraules.
Diu que les perdem.
Aviat, ningú no podrà treure foc pels queixals
i tot haurà estat foc d’encenalls.
En aquest nou volum,l’autor diu d’ell mateix: «De molt jove vaig conèixer un gos de carrer i ens vam fer amics. M’agradava passejar pel mercat de bestiar i entretenir- me amb els xarlatans. No tenia cap interès pels estudis, i el tenia tot pels rius i les muntanyes. Vaig treballar i em vaig espavilar per comprar un xic de llibertat. Analitzats, amb intel·ligència animal, polítics, capellans i dropos, em vaig exiliar a les Guilleries i als Pirineus fa més de quaranta anys. M’agraden els deserts i els boscos i estimo els amics».
Per anar fent boca d’aquest Homo vulgaris, us deixem amb tres incursions aforístiques que inclou el llibre, també il·lustrat per l’autor (que ven làmines d’aquestes il·lustracions per a afavorir la causa dels presos i dels exiliats.):
Dones i homes som vanitat.
Callar és de savis.
(És per aquest fet que som tants, els que escrivim.)
Einstein deia que la memòria és
la intel·ligència dels babaus. També, podríem dir que el plagi és
la supervivència dels més inútils. (Deixo clar que acabo de plagiar Einstein.)
Paraules sense sentit i que, per molt que les ordenem, no tindran mai cap sentit.
Al llibre, dedicat als resistents, hi plana tothora la crisi ecològica, un pensament que acompanya invariablement l’autor —coneixedor i amic de mare Natura, bèsties i bestioles—, com resumeix en aquesta
NOTÍCIA
2019. Primavera
Dic que l’espècie humana és el ser més criminal de l’univers conegut.
Dic que un sofista és el mateix que un filòsof, i que tan criminal és el jutge com l’acusat.
No podem separar els humans en bons i dolents. El nostre judici és per al comú de tots plegats. Rics i pobres tenen la mateixa responsabilitat.
La sisena extinció no discrimina a ningú.
Tots torturem animals. Tots mengem plàstic. Tots bevem herbicides.
El nostre temps s’acaba, i l’home superior o vulgar, sàpiens o neandertal, va agonitzant. En pocs anys no se sentirà la seva veu.
Estigueu atents si aviat aquest Homo vulgaris aterra a prop de casa vostra i gaudiu-ne tan com pugueu.