sayós
Joan Sayós en diverses imatges de la seva vida. [Arxiu Sayós.]
[Un article de Toni Coromina.]

Més enllà dels difunts de la meva família —pare, mare, avis, àvies, oncles i tietes—, que sempre formen part de la memòria, la sang i el disc dur genètic, se m’han mort alguns amics més grans que jo que sempre recordaré. Un d’ells va ser Joan Sayós, fill de Sant Quirze de Besora (1916), mort ja fa 16 anys, el 2004, als 88 anys.

Antic aviador de la República, en tres ocasions el seu avió va ser tocat per l’enemic, però sempre va poder saltar i salvar la vida, encara que alguns rastres de metralla el van condecorar per tota la vida. Acabada la Guerra Civil, va anar a parar a un camp de concentració a França, fins que l’any 1945 va tornar a Espanya. Després va fer el servei militar, va obrir un taller mecànic i va canviar l’aviació per l’excursionisme. Però, enyorat del cel físic, als 62 anys es va apuntar a un curset de paracaigudisme a la Cerdanya i va obtenir el títol de pilot de vol sense motor.

L’any 1992 es va comprar un Coyote ultralleuger, que va pilotar fins als 77 anys. Però, també, era un acròbata del pensament que el 1970 havia publicat en català Un aviador de la República, un recull de memòries i reflexions de la Guerra Civil, narrades amb molta ironia, sentit de l’humor i cap vestigi d’odi ni venjança. Aquest llibre va ser reeditat l’any 1999, en castellà, i acompanyat de fotografies, per l’Asociación Aeroclàsica. Autodidacte empedreït, dominava l’anglès, el francès, una mica el rus i, darrerament, s’havia matriculat a cursos d’alemany.

L’última època de la seva vida se’n va anar a viure a la residència Els Saits de Vic, on jo el visitava. Petit i amb ulls brillants de nen murri, i amb una ment  lúcida i preclara, dos i tres anys abans de morir anava cada dia la biblioterca Joan Triadú, on llegia revistes europees editades en francès, anglès i alemany. Aficionat a la lectura, també devorava llibres de filosofia zen, física quàntica i taoïsme.

Joan Sayós Estivill, també conegut com Joan de Milany, possiblement ha estat un dels homes que més m’han sotraguejat l’ànima, tot i ser la persona més escèptica que he conegut.

De petit sempre mirava el cel per veure passar els avions i somniava que un dia pilotaria un d’aquells ocells metàl·lics. Així, quan encara era gairebé un adolescent, als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i aquí va començar la seva trajectòria aeronàutica. Durant la Guerra Civil va volar 800 hores i es va convertir en un destacat acròbata —un dels millors especialistes de l’aviació republicana—, gairebé sempre pilotant els famosos «mosca» russos.

Als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i va començar la seva trajectòria aeronàutica. [Arxiu Sayós.]
Simultàniament, a la seva habitació del geriàtric va escriure, amb el pseudònim de Kinós (nom emparentat etimològicament amb els gossos però també amb els filòsofs cínics de la Grècia clàssica) un llibre fantàstic: Ladrando a la luna, amb el subtítol Pensamientos perrosóficos. Redactat  amb un ordinador personal i ple d’il·lustracions insertades per ell mateix, aquesta obra va ser editada a mitges pel llibreter de Vic Josep Costa i pel compaginador Antoni García (de Copicolor). Malauradament és un llibre difícil de trobar, tot i que mereixeria ser àmpliament divulgat.

Ladrando a la luna és un compendi de pensaments i aforismes on Sayós resumeix la seva visió de lliurepensador sense traves: renega de totes les pàtries i els “ismes” i sosté —amb un humor a prova d’antiaeris— que «només seríem responsables de nosaltres mateixos si haguéssim escollit la vida i no existís la mort; si haguéssim elegit el nostre cos, raça, sexe, ambient, temps i cervell». Per a ell, «la jugada mestra de la natura és no permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat».

El bon amic Sayós, que vaig conèixer quan ell ja era un jubilat, va escriure: «No hi ha més univers que el que alberga el teu propi cervell, una salsa de càrregues elèctriques inestables dins d’una molla corruptible. Si el passat ja no existeix i el futur és un potser, si haguessis escollit la vida i no existís la mort, si haguessis escollit el teu cos, la raça, el sexe, el teu ambient, el teu temps i el teu cervell, aleshores series responsable de tu mateix i dels teus actes.”

L’enyorat Joan de Milany, que n’havia vist de tots colors, explicava que per alguna misteriosa desraó esdevenim nounats en un país que no hem triat, i creixem entre un grup de persones que tenen un llenguatge i una cultura que hem d’assimilar com la llet de la mare. Fins que en una edat totalment acrítica, el sentiment d’integració al clan i de diferenciació amb els estrangers de mica en mica es va infiltrant en el subconscient dels individus. Després ―deia―, «a mesura que les circumstàncies ens porten a contactar amb éssers i ambients menys familiars, i depenent de com es desenvolupin, ens convertim en exaltats patriotes o en pacífics amants de la llar i el terròs. Tanmateix, quan els nens es fan adults, magnifiquen l’orgull d’haver nascut en un lloc concret. Les persones necessiten superar el sentiment d’inferioritat i la por a l’aïllament; per fer front a aquest pànic còsmic senten que formen part d’una tribu benemèrita, superior a les altres tribus, a les que odien i tenen per enemigues».

Sayós va escriure que «els setanta quilos que sol pesar un cos humà estan governats pel cervell, una glàndula d’un quilo i mig. Tot el que anomenem consciència s’hi troba  concentrat: dolors, angoixes, pensaments, creences, coneixements i manies. Però una lleugera variació de les condicions electroquímiques d’algunes neurones modifica les accions físiques del cos i, de vegades, les conviccions». Segons ell, això passava perquè «el cervell és drogodependent i reacciona a impulsos de microvolts i mil·ligrams».

Estava convençut que estem controlats per la química i som un complex químic. La seva sentència era contundent: «Quan una droga, una pastilla, una beguda o un producte injectable és capaç d’anestesiar-nos, d’alterar el nostre humor, de tornar-nos bojos o de matar-nos, creure que no som dependents de la química és tancar els ulls a l’evidència».

Sobre les qüestions amoroses, Sayós explicava que «els individus extravertits busquem solucions directes de caràcter físic, mentre que els introvertits s’inclinen per divagacions poètiques —o platòniques—, en què l’objecte de l’amor té caràcters gairebé divins». Per a ell, limitar-se a somniar, «amb el temps resulta una quimera sense sentit. Si per mala sort una persona no té atractius físics —i socials—, comprova en carn pròpia que l’amor correspost no el determinen les qualitats espirituals, sinó les zoològiques». També, deia que els mascles anhelem «les femelles més excitants; i a les femelles, el zel les porta a buscar els mascles més vigorosos, mentre que els animals físicament de segona fila s’han de conformar amb les restes. Com la llei del galliner, una variant molt precisa de la llei de la selva».

En el seu llibre Ladrando a la Luna, també va descriure de manera molt crua la seva visió del món espiritual: «La religió és un conjunt de conviccions que un individu o un grup considera transcendents i que són bàsicament una protecció sentimental. Més enllà de qualsevol barrera crítica, es tracta d’admirar el que es troba més enllà de la percepció demostrable».

La seva visió de la diversitat humana —sovint injusta— era d’una cruesa colpidora: «Hi ha nens formosos i intel·ligents, criats entre el benestar i les carícies. D’altres estan tolits, són cecs, bojos o estan destrossats per la fam i les pallisses. Hi ha homes i dones alegres i afortunats, i vells solitaris corcats per la misèria o amb el cervell desfet per l’edat i l’esclerosi. Però aquesta divina administració de la justícia sempre troba justificació entre els devots».

joan sayós
L’any 1970 va publicar en català Un aviador de la República (Editorial Nova Terra). [Arxiu Sayós.]
També, era conscient que el dolor i la soledat marquen la vida de les persones «Per a molta gent, el més essencial és menjar, beure, copular i criar golafres, bevedors i copuladors. Tanmateix, hi ha una cosa inevitable: el dolor, que no per menystenir-lo deixa de ferir-nos. Però, el dolor i l’angoixa són drames subjectius, tan personals com la memòria, les percepcions i les creences. És impossible fer un intercanvi de consciències o captar més universos que els que poden cabre dins la nostra ment. Cada individu és únic i solitari, una caixa hermètica abandonada al desert. Quin sentit té sorgir d’un oceà de tenebres en el qual aviat hem de tornar a submergir-nos inexorablement? La jugada mestra de la natura és permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat. Després de passar-nos la vida menjant, excretant, llevant-nos i dormint, només ens queda morir».

Tot i haver vist la Guerra Civil des de la perspectiva elevada dels avions mosca, la seva òptica del drama bèl·lic era contundent: «Les guerres son orgies sanguinolentes on es maten i assassinen persones a milers, i de vegades a milions; però només ens commou l’anècdota individual d’algú que ens és familiar, o un famós. La resta són xifres abstractes, pura matemàtica, igual que els camions que porten els porcs a l’escorxador. Qui hagi assistit a l’acte pietós de la matança del porc per degollament, segurament admetrà que els seus crits i convulsions no deuen ser massa diferents dels que proferiria qualsevol criatura humana si la degollessin en viu. La gent que omple autocars per a presenciar el sofriment d’un animal que agonitza mentre omplen un cubell amb la seva sang, probablement trobaria més incitant la festa si la víctima fos un home».

Segons Sayós, «la vida és una dolorosa il·lusió imposada per la natura. Si no satisfem les seves exigències i, fins i tot els seus errors, ens condemna al sofriment, i a canvi, ens proporciona el plaer d’acatar els seus dictats i rebolcar-nos-hi, ratllant la sensualitat i el goig anímic. Però els sentits són tan efímers com la vida mateixa i totes les glòries i les pompes, al final, queden reduïdes a pols de fosfats i carboni. Tan li fa si el cos descompost havia estat un gran personatge o un gori·•la del zoològic».

Tanmateix, malgrat el pessimisme latent en les seves paraules i en el seu pensament, el seu llegat humanista i la seva  bonhomia són d’un nivell estratosfèric. Si durant la meva trajectòria com a periodista potser he entrevistat a més de mil persones, Joan Sayós és, ben segur, la persona que a la meva vida més m’ha tocat la fibra o m’ha arribat  a l’ànima. Descansa en pau, amic Joan.

One Comment

Leave a Reply to Joan Palou Sayós Cancel reply

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.