Carles Puigdemont en un acte a Perpinyà el febrer de 2020. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Quantes vegades donem voltes i voltes a una qüestió o a un problema, però com que no hi trobem una fàcil sortida l’aparquem sense més miraments.

Portem uns anys (44), en el període democràtic, que no sortim de voler trobar un camí que ens doni tranquil·litat per afrontar la relació de Catalunya amb Espanya. El camí ha estat i és pedregós, tortuós, estret i no trobem el vehicle adequat per al llarg viatge, però la democràcia  ens ha donat una oportunitat de refer ponts i mirar de posar-hi ordre a tot plegat. M’explico.

Les eleccions del 23 de juliol passat van aportar el valor de la necessitat. El resultat electoral va ser tant complex que el PP, tot i ser el més votat, no va obtenir els escons necessaris per a poder prendre possessió i governar. Aquest fet donava la possibilitat que el PSOE intentés aconseguir-ho, sempre que li donessin suport la resta de  formacions existents —deixant el PP i VOX a l’oposició. Una vegada obtingut acord amb Sumar i ERC i la resta de grups —que li donaren suport en la darrera investidura—, quedava per resoldre l’acord amb Junts, liderat pel president a l’exili CarlesPuigdemont. És aquí on era l’escull, perquè d’aquest acord en depenia la investidura del president Pedro Sánchez.

Per a poder conviure, s’ha de pactar i això s’ha de fer mitjançant  el consens. Aquí és quan aflora la necessitat. Pactar és cedir davant de l’altre, tot respectant no només amb qui negocies sinó  també les institucions, tant d’un cantó com de l’altre. Tothom vol més, no menys, i és lògic, però cal recordar que democràcia és pacte, és escoltar, lluitar i avançar conjuntament. Normalment, sentim que davant d’un pacte ens diuen: han pactat, però cap de les dues parts n’estan contents al cent per cent… La vida en la relació dels humans és així. Hem de tenir en compte que transitar és una obligació democràtica i, per descomptat, pactar no és de covards, tot al contrari, és de valents, sempre que es defensi l’interès general.

Vull acabar aquesta reflexió dient, a títol personal, que sempre és més difícil rehabilitar que construir de nou. Rehabilitar implica també un valor de respecte al passat, però per a escollir aquest camí s’ha de tenir certa sensibilitat i coneixements suficients per enfrontar-se al projecte i, de vegades, costa trobar aquests cervells més dotats.

A qui li tocava trobar l’equilibri a la situació és al M.H. Carles Puigdemont, és a dir, aplicar el significat de la necessitat i la valentia del president Pedro Sánchez, tot controlant els equilibris de la Democràcia.

Cap fred, mirada llarga i valentia tot valorant el present.

Així ho veig.

Deixeu-hi un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.