[Un conte de Jordi Remolins.]
Si uns mesos abans algú hagués explicat a Moritz el tomb que donaria la seva vida, l’hauria pres per boig. Casat des de feia vint-i-cinc anys amb qui havia estat la xicota de tota la vida, pare de tres fills postadolescents i amb una feina fixa d’auxiliar a una entitat bancària, res no feia preveure que un cap de setmana de febrer del 2012 entraria amb nocturnitat i traïdoria al cementiri de Ripoll amb la primera amant amb qui enganyava a la seva senyora. Portaven una gravadora magnetofònica Sony i una merda com un piano. Potser per això se’ls va acudir escalar el mur del recinte funerari aquella nit de carnestoltes, amb l’objectiu d’enregistrar-hi psicofonies. L’únic que van aconseguir gravar van ser els gemecs de plaer de la noia mentre Moritz li llepava el clítoris de dalt a baix, la penetrava ajaguda sobre l’herba, i es masturbaven simultàniament sota la llum de la incipient lluna creixent. A través de les escletxes de les làpides més properes al lloc que van triar per a les seves pràctiques sexuals, alguns difunts els espiaven en escrupolós silenci, esperant el moment que cardessin el camp per sortir de nou i reprendre una apassionant partida de pòquer que tenien a mitges.
Certament, el matrimoni de Moritz no era una bassa d’oli, però tampoc no semblava abocat al desastre. S’estimaven i es respectaven públicament i en privat, tot i que el sexe era poc més que un record del passat. Tots dos s’havien acostumat inconscientment a un estat molt pròxim al celibat. Per això, fou el primer sorprès el dia que a l’oficina va acceptar la juguesca d’una clienta de l’edat del seu fill gran, segons la qual qui perdés pagaria una cervesa a l’altre. Ella afirmava que al cap d’un mes li tornaria a arribar la quota de manteniment de la llibreta d’estalvis, i ell li garantia que no seria així. Moritz va intercedir perquè efectivament li cobressin els cinc euros de rigor, i així poder-la retrobar de nou i desfer-se de plaer quan s’ajupís damunt del taulell amb aquells pits estratosfèrics per mostrar-li la llibreta amb la quantitat carregada. Quan va veure-la entrar va posar-se prou nerviós perquè ella se n’adonés. Mentre esperava torn va descordar-se un botó de la camisa per constatar que l’home estava realment torbat. Van citar-se l’endemà mateix a l’hora d’esmorzar per saldar el deute al Canaules.
Tenien menys de mitja hora, temps suficient per assaborir el gust de la cervesa a mig matí, quedar per sopar al cap de set dies, i perquè ella li provoqués una erecció de cavall derivada de l’àmplia panoràmica d’un escot que deixava al descobert dues generoses glàndules comprimides sota uns sostenidors negres.
El sopar va ser un èxit. Van reservar taula al Casino de Borgonyà, per allò de no aixecar suspicàcies a la comarca. Ell va inventar-se un sopar d’empresa que no va estranyar a la dona, acostumada a una fidelitat de pedra picada. Van demanar el menú degustació, per provar una mica de tot, van fer postres, van assaborir un parell de Macallans cadascú, i van sortir prou entonats del local com per aturar-se a follar desbocadament prop de l’estació de servei de Malla, abans de passar per la Jazz Cava de Vic a fer un altre whisky. Tot i les poques alternatives que deixa la C-17 desdoblada, encara van tenir temps per trobar un parell de racons més on fornicar apassionadament. L’excedent seminal de Moritz li hauria permès fer-ho set o vuit vegades. Davant mateix de Can Villaura van creuar-se amb una parella de mossos d’esquadra que van fer-los el gest d’aturar-se per sotmetre’l a un control d’alcoholèmia. Moritz no només no va parar el cotxe, sinó que va abaixar el vidre i va llençar-los el parell de preservatius plens d’esperma resultat de les dues darreres follades. Un agent li va demanar a l’altre si havia pres nota de la matrícula o el model del cotxe. El seu company va observar-lo amb la mirada perduda i només va saber-li garantir que no es tractava d’un Renault Fuego.
A partir d’aquell dia les trobades de Moritz i la seva amant van convertir-se en habituals. Un parell de cops per setmana en lloc de sortir a esmorzar ell es dirigia directament a casa de la noia al carrer Pirineus, i follaven amb urgència clandestina després d’arrencar-se la roba l’un a l’altre. Regularment, també es trobaven de nit. Ell deia que sortia a treure el gos, en unes passejades nocturnes que cada vegada es perllongaven més estona.
Va ser la desaparició carnavalesca el detonant perquè la senyora Moritz s’adonés finalment que alguna cosa no funcionava al seu matrimoni. A les quatre de la matinada havia sortit del pavelló municipal amb una amiga de comparsa, i va trucar reiteradament i infructuosa al mòbil del seu home, al qual havia perdut de vista d’ençà de la mitjanit. Al cementiri, un cadàver a punt d’arribar a l’ebullició va allargar el braç des del seu nínxol, i va aturar el soroll d’aquell endimoniat invent telefònic, no fos cas que els dos amants que cardaven desbocadament es distraguessin i li fotessin la palla enlaire. La dona va acabar desistint, va treure’s el reiteratiu casc de viking, i va demanar a l’amiga que l’acompanyés fins a casa, al passeig del Mestre Guich.
L’endemà a les nou del matí, quan el seu marit tot just arribava d’una intensa nit de sexe extra-necromatrimonial passat per xampany francès i cocaïna boliviana, va posar-lo entre l’espasa i la paret. Moritz va negar-ho tot i més, va declarar-li amor etern i va petonejar-li els peus succionant àvidament els racons interdigitals, tal com feia tres dècades enrere quan tot just començaven a sortir. Ella va perdonar-li l’estat difús de les darreres setmanes, va preparar-li un esmorzar reconstituent, i quan tot just s’acabava el programa de les sardanes de l’emissora local van sortir de casa per anar a missa, com solien fer sovint. Era un diumenge esplèndid, però Moritz es trobava tan xafat malgrat l’àpat matinal, que la dona va descobrir-lo un parell de vegades pesant figues durant el sermó del rector. Pitjor encara va ser el moment que unes voluntàries passaven la safata, quan en posar-se la mà a la butxaca per donar unes monedes, va treure’n també el tanga de la seva jove amant. Aquell mateix matí l’hi havia posat inconscientment, creient potser que era el mocador, mentre es vestia de pressa i corrents després de l’enèsim clau que cardaven. La senyora Moritz va simular no haver vist com rectificava el moviment, entaforant de nou dins dels pantalons l’ínfima peça de roba interior femenina. Una llàgrima va lluitar infructuosament per despendre’s dels seus ulls mentre la voluntària de la safata marxava esperitada com si hagués vist el prepuci de Llucifer.
A partir d’aquell dia la senyora Moritz va apuntar-se a un gimnàs de la població. Volia posar-se en forma, tornar a agradar al seu marit, despertar de nou l’atracció sexual que havien sentit durant els primers anys de convivència. Els exercicis abdominals, les flexions, el pilates i altres collonades que practicava al centre esportiu van aconseguir reduir-li els mixelins, refermar una pitrera generosa, i posar el cul a lloc. També va renovar l’armari, comprant diverses peces molt més ajustades, prou eròtiques per a no passar desapercebuda. Va canviar tant que fins i tot els amics dels seus fills van adonar-se de la transformació i molts d’ells no se n’estaven de llençar-li mirades de desig o dedicar-li alguna floreta no massa innocent. Com que l’home, oprimit per la sobreactivitat de la jove amant continuava sense donar símptomes de recuperació al llit, la senyora Moritz va tirar pel dret i va follar-se un company suposadament homosexual del fill mitjà, va fer-li un parell de mamades a l’octogenari veí del pis de dalt a mitja escala, i va convertir en realitat el somni de totes les companyes de feina quan va practicar un trio amb el nou repartidor de les guies telefòniques i el guardaespatlles que l’acompanyava, ja que l’empresa pensava que Ripoll s’havia convertit en una localitat poc segura d’ençà de la desaparició d’un dels seus treballadors.
Una tarda de dijous, mentre el fill gran dels Moritz escrivia una crítica al seu blog d’internet del disc Fan, son, holy ghost, dels Girls, el mitjà es morrejava amb el seu xicot alhora que visionaven el Deixa’m entrar, de Tomas Alfredson, i el petit es delectava en la lectura d’El diario del Ron, de Hunter S. Thompson, el progenitor de la família sortia de l’entitat on treballava amb una maleta carregada de diners que acabava d’extreure de la caixa forta. El director feia estona que el controlava, però no va trucar dissimuladament a la policia fins que va veure clarament quina era la seva intenció real. Un parell d’agents dels mossos, els mateixos als quals havia intentat impactar amb els dos condons la nit del primer sopar amb la seva amant, van emmanillar-lo a la plaça Sant Eudald. La gent de bé del municipi miraven escandalitzats l’escena i negaven amb el cap, decebuts de qui creien que era un decent company de comunitat.
A comissaria va declarar que necessitava els diners per fugir del país amb la noia. Volien iniciar una nova etapa en una república sud-americana, on la vida, els preservatius i les drogues fossin més econòmics. En arribar l’ordre judicial se l’endurien a la presó Model, però abans li donaven l’opció de fer una trucada. Com que encara no tenia advocat, i no volia que la seva amiga constatés que havia fracassat en l’intent de fer realitat el somni comú, Moritz va marcar el número del mòbil de la seva dona per demanar-li ajuda. Devia estar a punt de sortir del gimnàs. Efectivament, en aquell mateix moment la senyora Moritz estava dutxant-se al vestidor dels homes, rodejada de cinc triatletes que l’ensabonaven, masturbaven, penetraven, llepaven i es deixaven fel·lar en rigorós desordre de cossos erèctils. El telèfon va continuar sonant infructuosament dins d’una taquilla, en el moment que quatre gimnastes més s’afegien a una orgia de la qual n’acabaria sortint el quart i darrer fill —aquest il·legítim i de pare incert— que Moritz va conèixer nou mesos després en una visita de la seva dona al centre penitenciari. Realment s’assemblaven com un ou a una castanya.
Afortunadament, al cementiri i malgrat l’activitat copuladora habitual entre els difunts cada nit de lluna plena, les probabilitats d’embaràs són tan ínfimes que mai s’hi ha registrat cap cas.
One Comment