Aquest any, l’estiuet de Sant Martí gairebé ens porta a viure amb temperatures tropicals al Ripollès. El Ter, el Freser i les rieres ploren llàgrimes, però a l’àrea metropolitana de Barcelona no ploren res. No saben que l’aigua ve de la pluja i viuen emparats per la promesa de l’estat del benestar.
Fa vint anys, a Catalunya érem sis milions d’habitants; ara, vuit milions, i tenim la mateixa aigua o menys, els mateixos hospitals, les mateixes carreteres… Veig a la televisió del Ripollès empresaris i alcaldes preocupats perquè volen continuar creixent, que no falti mà d’obra per a la construcció i les fàbriques. No cal patir: en poc temps, les comarques del Pirineu seran les engrunes del que queda d’un pastís que han devorat els metropolitans, i puc assegurar que vindran amb l’espasa de sant Martí a la mà disposats a devorar les molles que quedin.
Caps de setmana i festes de guardar ja anuncien el que ens caurà a sobre: canvi climàtic galopant, creixement demogràfic imparable i les administracions augmentant la fiscalitat per intentar oferir serveis i ajudes impossibles de pagar. El ball dels pabordes i la dansa de Campdevànol estan molt bé, però crec que alcaldes i empresaris han d’entendre que el creixement irresponsable només pot acabar amb un ball de bastons.
One Comment