[Un article de Josep Maria Sebastian.]
La capacitat de l’espècie humana per adaptar-se a qualsevol dificultat geogràfica o climàtica està més que demostrada. Sigui pels moviments migratoris dels nostres avantpassats o per l’aplicació de les tecnologies que hem incorporat, no hi ha cap part del planeta on no hagi accedit l’ésser humà. Així com és impossible trobar zebres a Alaska o óssos polars a la Sabana africana, en tots dos llocs hi és l’ésser humà.
Recordo el 20 de juliol de l’any 1969, quan tres dels quatre tripulants de l’Apol·lo XI van caminar damunt la Lluna. El ninotaire Jaume Perich va publicar pocs dies després un acudit que, si fa no fa, deia: «L’home ha trepitjat la lluna; de fet, era el darrer que li quedava per trepitjar». Malgrat que faci referència a fets llunyans en el temps, la reflexió continua plenament d’actualitat.
Quant a exemples de migracions, conquestes, descobriments i enfrontaments per qüestions territorials, a les hemeroteques, biblioteques i Internet hi ha un gavadal d’exemples dels extrems fins on som capaços d’arribar.
Un bon exemple de la nostra condició i capacitat d’adaptació, el podem trobar en el llibre La llarga caminada de l’escriptor Slavomir Rawicz, que narra, segons diu des de la seva experiència personal, la caminada de 7.000 quilòmetres que separa el nord de Sibèria —d’on va fugir l’any 1941 d’un camp de treball soviètic—, fins a l’Índia, tot travessant Sibèria, Mongòlia, el Tibet i l’Himàlaia.
L’autor hi transmet amb gran versemblança la crueltat de la tortura, l’adaptació al fred, la gana, la buidor, la por, el paisatge glaçat, desert o tempestuós, la humanitat innocent dels pastors de Mongòlia… Els detalls són tan precisos que gairebé podem sentir la sensació del fred polar acompanyat de vent fort i neu; del fàstic de menjar rèptils al desert per sobreviure; del vertigen de travessar l’Himàlaia esgarrapant el terra amb peus i mans; del dolor per la mort d’un company o de l’alegria quan alguna cosa els va de cara.
L’any 2010, el director australià Peter Weir —el mateix de l’infame El club dels poetes morts—, va adaptar al cinema la novel·la de Rawicz amb el títol de Camí a la llibertat i amb el sempre magnífic Ed Harris com a protagonista. Una vegada més la lletra escrita guanya per golejada als fotogrames. L’exercici de la recerca de la llibertat, l’adaptació a les condicions més adverses, la supervivència com a nexe d’unió amb els companys i la força de la naturalesa es dilueixen en el film en un relat d’aventures.
El 13 d’abril de 1941, un diumenge de Pasqua, sis homes desesperats van fugir del camp de treball soviètic 303, proper a la ciutat de Jakutsk, a la Sibèria que limita amb l’Àrtic. Quan eren al llac Baikal, a la frontera amb Mongòlia, es va incorporar al grup una noia polonesa fugitiva d’un camp pròxim. Al cap de nou mesos, quatre homes del grup de set, exhausts, malalts fins al punt de morir, van topar amb la primera patrulla del Govern britànic. Havien arribat a l’Índia, estaven salvats.
L’home i la natura havien fet el camí plegats tan en les calamitats del propi medi com en els seus il·limitats recursos. Un cop més, els límits de l’home a prova.