[Un article de Josep Maria Sebastian.]
No sé en quin moment de la nostra evolució vam adquirir la noció de por a la realitat. La mateixa por que va produir les religions, la cultura, la consciència del temps i l’espai i tota mena de tabús. Tot mentides, tal com ja va explicar molt bé Plató en «El mite de la caverna» (en la seva obra La República [514a–520a]) o com va deixar escrit Gil de Biedma quan escriu: «Envejecer, morir, son las únicas dimensiones del teatro». I encara ara, ens aferrem a menysprear la realitat fins al punt que estic convençut que anem directes cap a l’autoextinció.
Hem creat museus per a observar des de la mentida d’ara les mentides d’abans. Un canvi evolutiu que ja defineix la Bíblia amb la metàfora del paradís d’on ens van desterrar. La condemna de l’home, al meu parer, consisteix a cercar infructuosament el paradís perdut sense tenir consciència que no s’ha mogut mai del mateix lloc. El cerquem en el temps inventat, en els llocs inexistents i en la vanitat de la nostra espècie. Encara hi ha qui en un superb exercici d’autoengany gosa creure alló que «qualsevol temps passat era millor». Doncs, no. Era com ara i l’estiu venia després de la primavera i deixava pas a la tardor com a preàmbul de l’hivern i així hauria de ser en el futur, si és que no aconseguim destruir-ho tot abans.
L’oblit que no podem anar més enllà de les evidències de néixer, alimentar-nos, reproduir-nos i morir només ha convertit la nostra vida en una mentida permanent. No hem estat capaços d’assumir les veritats més simples i suficients des que ens vam formar com a espècie. La contradicció de l’animal que aspira a ser Déu i sacrifica la innocència en una natura que sí que ho és. La capacitat humana de perpetuar, celebrar, contemplar servar la memòria dels nostres desastres és infinita. Precisament, la memòria —aquesta eina tan tova i manejable—, és la principal responsable del nostre desastre, o així ho crec. Prendre consciència d’aquest fet no és descobrir la sopa d’all, ni molt menys. Des de molt abans de Plató els poetes perses ho havien expressat, al segle d’or Calderón va escriure l’obra La vida es sueño, Cioran considerava inútil fins i tot el fet d’escriure llibres i assegurava que si ho feia era per combatre el patiment que li causava l’insomni crònic; també esmentaria Pessoa, Krishnamurti i tants altres i els que no n’he sentit a parlar mai. Un cas peculiar és el de Jorge Luís Borges, que va construir amb la paciència d’un entomòleg, a partir de la memòria escrita, un mosaic esplèndid de l’existència i de la visió del temps d’una espècie com la nostra.
El llenguatge ha estat el còmplice principal per a viure en el perpetu autoengany de construir la nostre pròpia vida a partir de les creences. De les falses veritats que han provocat fam, guerra, malalties i esclavatge —i en continuen causant amb més virulència que mai.
Ara, però, la paraula museu sembla que s’ha fet escassa i s’ha posat de moda la «reinterpretació». Hi ha centres de reinterpretació de la natura, com si no ho fes ella sola; dels fets del passat tergiversat per la memòria; de la vida medieval com un fet idíl·lic (si volen recrear els segles X o XI que provoquin un brot de pesta negra); o de llegendes totalment inventades com el comte Arnau o els pessebres que no deixen de ser la reinterpretació de fets que no es poden constatar empíricament de cap de les maneres. No en tenim prou amb l’hivern, la primavera, l’estiu i la tardor que necessitem embolcallar-los d’enganys com Nadal, Sant Joan, Tots Sants o la Setmana Santa.
La grapa humana ho perverteix tot de manera ràpida i efectiva. Valgui com a petit exemple la música de jazz, un estil que va néixer als bordells de gent de raça negra a les barriades més pobres i ara és escoltat per gent immòbil en el silenci sepulcral de les esglésies. I tot plegat es fa, s’interpreta i reinterpreta en nom de la més gran de les mentides, aquesta que anomenem cultura. Només la inconsciència de la memòria atàvica, la que ens hauria d’empènyer a evolucionar ens uneix al concepte de l’equilibri.