La immobiliària que va comprar els terreny de Can Baumann està lligada a Sandro Rossell, actualment a la presó.
[Text i fotos de Toni Coromina.]
Quan després d’una llarga època de suposada bonança econòmica va esclatar la crisi, les indústries osonenques ja feia anys que estaven a la UVI, començant pel tèxtil i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle havien estat el principal nucli d’ocupació industrial a Vic. Mentrestant, les càrnies lligades al sector porcí anaven a remolc dels vaivens del mercat i a l’aparició de les anomenades falses cooperatives, un negoci que al segle XXI té ressonàncies esclavistes.
Per por, per l’anomenada «síndrome d’Estocolm», o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).
El declivi de les adoberies va arribar a un punt culminant quan el Grup Colomer Munmany, capdavanter del sector durant dècades, va acomiadar els treballadors empleats a la fàbrica de Can Baumann i va tancar les portes. Ara, anys després, gràcies al pacte a tres bandes entre l’Ajuntament de Vic, la immobiliària que va comprar els terrenys de Can Baumann (lligada a Sandro Rosell) i la UVic, s’urbanitzarà una part de l’espai i es construiràn 200 habitatges. Per la seva banda, l’antiga fàbrica es convertirà en un equipament universitari, i a partir d’aquest setembre acollirà els alumnes d’una flamant Facultat de Medicina privada amb clars tons elitistes i preus prohibitius per a la majoria d’estudiants amb una economia de mínims.
Durant anys i panys molts sectors benestants llençaven elogis desmesurats a l’imperi Colomer Munmany, especialment a la factoria vigatana al costat del Pont de Queralt, sobre el riu Mèder, popularment coneguda amb el nom de Can Rata. Però no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col·lectivitzats van fer-se càrrec de totes les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en la qual es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. De fet, abans d’esclatar el conflicte bèl·lic, algunes fàbriques, com la de Colomer Munmay, estaven en situació de fallida, tal com explica molt bé l’historiador Josep M. Casanovas en els seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir.
Tot i que l’experiència col·lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les indústries adoberes vigatanes van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que durant la guerra van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col·lectivitzacions.
Però mai ningú no ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades gràcies a l’esforç d’altri. De fet, quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis amb els treballadors. I si les coses van mal dades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a la Xina.
El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors, principalment el tèxtil. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament haurien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.