[Un article de Clàudia Masó.]
La segona Edat del Ferro, també anomenada cultura Ibèrica, va del 550 aC al 50 aC. Aquest període es divideix en tres fases; l’Ibèric antic (550-450 aC), l’Ibèric ple (450-200 aC) i l’Ibèric final (200-50 aC). Durant aquest període, també, hi ha un hiat històric de cinquanta anys, concretament del 550 aC al 50 aC.
Segons la zona, els poblats ibèrics tenien unes dimensions o unes altres. Podien abastar 13 hectàrees al nord de la península Ibèrica o 50 hectàrees al sud, encara que existeixen evidències de poblats ibèrics més amplis. Se solen localitzar en zones elevades, però també n’hi ha en zones planeres. Aquests poblats estaven emmurallats totalment o parcial dependent de l’orografia del terreny. A més d’aquesta localització estratègica defensiva, els assentaments ibèrics es troben en zones molt ben comunicades, sigui a prop de rutes interiors comercials o de ports.
Són destacables les complexes estructures urbanes de les societats ibèriques des de temps antics, però no en tot el territori peninsular. Aquest urbanisme va començar a la baixa Andalusia, on hi havia els tartessos, pioners de la vida urbana a la península Ibèrica, per bé que influenciats pels fenicis. Per tant, podem atribuir a les colònies fenícies el sorgiment de l’urbanisme dins la cultura ibèrica, que es va anar expandint per tot el sud-est i el llevant peninsular.
Els estudis que s’han fet als poblats ibèrics d’arreu del continent apunten que van estar ben planificats abans de la seva construcció. La disposició de les cases, carrers o altres edificacions de caràcter singular apunta que sabien perfectament on volien que es localitzés cada estança, tot distingint les àrees domèstiques de les fabrils.
Els carrers estaven molt ben detallats i les cases eren bastant complexes, amb diverses estances d’usos i funcions diferents i, en ocasions, associades a patis exteriors. Les dimensions de les cases són diferents segons el poblat, però sovint n’hi ha una que destaca de la resta, la que seria la residència de l’aristocràcia tot i que arquitectònicament no difereix de la resta. És, doncs, una evidència de la forta jerarquització que existia en les societats ibèriques.
Un altre tret important de l’urbanisme dels poblats ibèrics és la poca atenció que atorgaven als espais públics. De fet, les cases estaven molt a prop les unes amb les altres i no havia espais entremig.
Tots els edificis estaven fets de pedra i materials peribles, encara que hi ha poblats que estan fets únicament i exclusiva de pedra.
Podeu descarregar-vos el pòster de sota (per a poder veure’l millor).
