«No hi havia a València dos inútils com vosaltres»

[Un report de Xavier Borràs.]

Mentre tractava de pair tot el desastre ocorregut al País Valencià, especialment a l’Horta Sud, just ara fa un mes, amb tots els devastadors efectes de la gota freda (o dana) que encara hi persisteixen  —centenars de morts i desapareguts (encara no ben comptats), destrosses en habitatges irrecuperables, empreses ensulsides, transports inutilitzats, infraestructures anorreades, etc.—  m’apareixien sovint al cap les imatges, els records, de dos prohoms dels de pedra picada: Joan Fuster (1922-1992) i Vicent Andrés Estellés (1924-1993): l’un com a analista, intel·lectual de la infausta certesa que ja es vivia a la seva època al sud de la nació; l’altre per la seva veu poètica, potent, imponent, musical… També, no sé ben bé per què, taral·lejava, sense voler-ho, aquells versos alexandrins  d’«Els amants», d’Estellés («No hi havia a València dos amans com nosaltres/Car d’amants com nosaltres en són parits ben pocs»), com cantava apassionadament l’enyoradíssim Ovidi Montllor.

I sigui per fas o per nefàs, segurament per la consciència universal catalana, que ens agermana i a cops ens empeny a la llibertat, ja havia pensat que el títol que encapçalaria aquest escrit seria una cosa com ara «No hi havia a València tants malparits com vosaltres», però, ca!, el poble (que sempre salva el poble!), es va empescar la frase que encapçala aquest article: «No hi havia a València dos inútils com vosaltres», en forma de cartell improvisat durant la manifestació multitudinària a la capital valenciana el passat 9 de novembre, que reblava un altre cartell (vegeu-lo a sota) perquè no hi haguera dubtes de la ira provocada per l’actuació de l’estat (amb el rei espanyol al capdavant) i els seus botxins (els partits ‘autonòmics’) amb, a primer rengle, els polítics que s’haurien de fer càrrec de la cosa pública: Mazón (també dit Malson) i Rovira, que des del primer instant han engegat el ventilador de la merda per repartir culpes a tort i a dret i no assumir la responsabilitat de la seva inútil gestió, que ha costat vides i destrucció.

Però, per sobre de tot, hi ha la indecent actuació dels paràsits: els reis d’Espanya, que van ser escridassats fortament a Paiporta, amb pluja de fang inclosa, en una maniobra calculada al mil·límetre per la Casa Real i els serveis d’intel·ligència militar de l’exèrcit espanyol, per a demostrar qui mana al regne i fer aparèixer Felipe i Leticia com a gent dialogant, ni que sigui amb joves d’extrema dreta i de passada deixar en ridícul l’estadant de La Moncloa, que sembla una ànima en pena, amb la dona i mig partit acusats, també de corruptes.

En pac d’aquests serveis —«Per a ofrenar noves glòries a Espanya»—, Mazón queda com apartat de la justa bronca i uns dies després, en una altra visita ‘sorpresa’ dels sapròfits reials (aquesta sí ben protegida), s’anuncia la incorporació d’un tinent general de l’exèrcit (franquista de pro) per fer-se càrrec de la situació, una operació que deixa ben clar, efectivament, que sempre és possible un cop d’estat a Espanya, encara que sembla que ningú no se n’hagi adonat o no se’n vulgui adonar, com ja va passar el 23F, amb els efectes perniciosos que sempre comporten per al nostre alliberament nacional, més ara que tenim el país econòmicament trinxat, demogràficament caigut (amb centenars de milers d’esclaus que hi malviuen) i catalanísticament quasi perdut, mentre les administracions i els seus adlàters (polítics, partits i guinguetes vàries) ens entretenen amb qualsevol de les lenitives bajanades que —tret d’honorables excepcions (penso en els joves voluntaris catalans que han anat a ajudar al País València—, ens desvien del «recte camí d’accés al ple domini de la terra», per salvar-nos els mots, per retonar-nos el nom de cada cosa…