Al Palau de la Generalitat, el President Companys, que acaba de radiar un missatge per Ràdio Barcelona des del seu despatx amb els aparells que ha fet portar a Palau, segueix informant-se de la situació amb Escofet, Guarner, el conseller Espanya i altres membres del govern i oficials dels cossos de seguretat. Un mosso d’esquadra obre la porta, per informar-lo de l’arribada dels anarquistes.
— Ja són aquí els anarquistes.— replica Gassol, amb un deix sarcàstic.
— Si, hem enviat un tinent al Comitè Regional per demanar-los una reunió — diu Companys, abans de fer una calada a la cigarreta.— Qui ha vingut?
— Durruti, Ascaso, Garcia Oliver, Santillán, Jover i tres més.
— Entesos, feu-los passar.
Els anarquistes pugen a pas ràpid per la majestuosa escala de Palau, deixant que el soroll metàl·lic de les seves armes envaeixi tot l’espai, i sense deixar-se encisar per l’arquitectura i els ornaments de l’edifici medieval, que dóna testimoni d’aquesta vella nació que comparteix amb els treballadors una pesada llosa de repressió per part de la mateixa Espanya que avui es sublevava contra tots dos, esquerres i nacions perifèriques. Són gent d’acció, determinada i poc disposada a perdre el temps, menys encara en aquestes circumstàncies, on cada minut compta.
Un cop al despatx, el primer a prendre la paraula és Garcia Oliver, amb un català de Reus proper al lleidatà d’en Companys. Sense embuts ni cortesies presidencials, saltant-se el més bàsic protocol de deixar que sigui el President qui inicii la conversa, com si es tractés, gairebé, de dos amics a una taverna, li deixa anar:
— Què Companys? Et veig ben protegit avui! No sembla que vulguis anar a fotre quatre tiros com al 34!
Passant per alt la descortesia protocol·lària, que dóna per descomptat en aquests homes, Companys segueix com ha previst. Cada gest i cada paraula poden decantar els esdeveniments cap a un costat o l’altre. I aquests homes representen ara la força armada més potent al país. Si més no, pel que fa a la quantitat d’homes disposats a lluitar. Obrint els braços, exclama:
— Fills meus, benvinguts! La gent de la CNT és ara la única esperança de Catalunya! Oblidem-ho tot i salvem les llibertats del nostre poble!
Els anarquistes es miren fent que no amb el cap i mirant-lo amb recel. Companys matisa, per no perdre’ls, fent gala de les seves arts polítiques i tirant del passat comú d’ell i el seu partit amb la CNT:
— Si, ja sé que moltes coses són diferents al 34… Aquell cop vam ser nosaltres els que vam prendre la iniciativa per frenar el feixisme que s’estava apoderant de les institucions de la República. Avui és el feixisme qui vol acabar amb la República i el seu govern legítim. I amb el nostre aquí a Catalunya que, com sabeu, no vol pas crear un estat feixista sinó tot el contrari, una república moderna, avançada, social i progressista…
— Companys —interromp Santillán—, saps molt bé que el contrari al feixisme no és una república tèbia com la vostra, que fa matances com a Astúries o a Casas Viejas contra revoltes populars més que justificades… O en el vostre cas, en Miquel Badia… El contrari al feixisme és l’anarquisme!
— Exacte, quina millor manera d’aturar els que volen un poder imperial —afegeix Jover—, que fer que no el puguin instaurar per trobar-se al davant una societat confederal, escampada en mil bocins, descentralitzada en moltes petites parts autònomes, en milers de comitès i resistències locals? Davant del seu model de centralisme extrem i autoritari, cal oposar-nos amb un model descentralitzat, confederal i llibertari.
— Lo que no tiene nada que ver con el 34 —apunta Durruti—, es que ahora estamos nosotros. Y tenemos a 20.000 hombres dispuestos a coger las armas. ¿Cuántos tenéis vosotros? ¿Dos mil a lo sumo?
— Entenc i comparteixo la vostra crítica a la República —admet Companys —. Però sabeu molt bé que a Catalunya no tenim aquest feixisme. I no han guanyat mai les dretes, sempre hem governat nosaltres, i hem fet moltes mesures socials: noves escoles, hospitals, millores laborals, biblioteques, drets dels rabassaires… Els anarquistes i els republicans catalans d’esquerra no compartim tots els ideals, però si molts. Som espais polítics… o com li vulgueu dir… molt propers. I ens necessitem. I certament compartim l’antifeixisme, que és del que hem de parlar avui!
— Això és ridícul —interromp Oliver—. És massa oblit del passat i dels compromisos contrets i no complerts. Tu el que vols és capitalitzar la nostra presència, i fer de nosaltres una mena de cos de guàrdia de seguretat per defensar-te. No estem lluitant per això, Companys. I a tu no et veiem tan valent com a l’Octubre del 34. O potser, igual que aleshores, et reserves per les locucions de ràdio? —pregunta assenyalant els aparells i al tècnic — I per anar sabent com ens fem matar pels carrers? O, també com fa dos anys, per anunciar la rendició? Podem comptar o no amb la Generalitat?
— Está claro que no saliste muy bien parado entonces — afegeix Durruti.
— Ningú en va sortir ben parat… Els vostres i els nostres vàrem omplir les presons. 30.000 homes… No hi havia prou presons per a tants demòcrates…
— ¡Y revolucionarios! — matisa Durruti aixecant el dit.
— Si… Però els que avui fan aquest cop estan en la línia de l’Alemanya de Hitler… No ens portaran pas a la presó, sinó al paredón… Aquests venen amb més mala llet que en Primo de Rivera… Entre d’altres coses perquè tant vosaltres com nosaltres som molt més forts que aleshores.
— Al 34 no hi vam ser i vau fracassar —continua Oliver—. No com al 31, quan en Macià, que coneixia bé la nostra força, se’ns havia apropat per tombar la dictadura. Jo mateix vaig reunir-me amb ell a París per coordinar accions.
— Ho sé.
— O a les eleccions del febrer, que tampoc no hauríeu guanyat si haguéssim fet una crida a l’abstenció, com s’esperava de nosaltres — afegeix Sanz—. Vam unir-nos i vam guanyar. Tenim clar que lluitem contra un mateix enemic que oprimeix els treballadors i a Catalunya. Tret de les dretes catalanes, que estan amb els colpistes, és clar!
— I avui pot tornar a passar el mateix —segueix Oliver—. Si anem junts els podrem vèncer. Separats estarem cavant la nostra pròpia tomba. Però no sembla que ens vulgueu ajudar gaire, fent-nos anar a lluitar a pit descobert… Li teniu més por al poble en armes per defensar-se, que al feixisme?
Escofet s’apropa a Companys per dir-li alguna cosa a l’orella. El President assenteix amb el cap. Escofet, dirigint-se als anarquistes els diu:
— Mireu, nosaltres hem situat nou destacaments amb guàrdies d’assalt als carrers per on han de passar els militars. Que són evidentment aquests —diu, assenyalant-los al mapa.— Fa pocs dies vam trobar uns documents dels traïdors que han posat al descobert els seus plans. Que, com també deveu saber, perquè son bastant obvis, és anar des de les seves set casernes perifèriques cap al centre i apoderar-se d’un grapat d’edificis i centres neuràlgics: places Espanya, Universitat i Catalunya; la Telefònica, la Generalitat, l’Ajuntament, la Comissaria General de Via Laietana, Correus i la Conselleria de Governació a Pla de Palau. A, i la ràdio, al Carrer Casp, que és un objectiu clar per a tots. L’hem de defensar per radiar missatges que animin al poble i espantin i desconcertin als militars. I a més, ja tenen Drassanes, Capitania General i Dependències Militars al centre…
— Si, tot això ja ho sabem —replica Oliver, cada cop més impacient—. Tenim homes vigilant-los des de fa setmanes.
— Nosaltres també… Mireu, hem d’actuar junts.
— Si, ja ho hem entès, vosaltres armats i nosaltres desarmats… Si fins i tot heu confiscat les armes dels nostres homes que vigilaven els quarters aquesta nit! Com pot ser? Us heu begut l’enteniment? No sou conscients de l’emergència en què ens trobem? — exclama Santillán, començant a perdre la paciència.
— O és que voleu aprofitar el cop per fer… o millor dit, seguir fent, neteja dels millors homes de l’anarquisme? Com va fer el teu predecessor —diu Oliver mirant inquisitorialment a Escofet—, en Badia…
— I prou que li heu fet pagar, matant-lo a ell i al seu germà! —replica Gassol.—. Us penseu que això és una pel·lícula de gàngsters?
— Pareu! Amb aquesta mala fe no ens entendrem! —crida Companys provant d’apaivagar el diàleg, que anava pujant de to.
— Als carrers els militars estaran en terreny enemic—segueix Escofet intentant reconduir la conversa—, rebent trets de totes bandes i amb pocs espais segurs on refugiar-se. I encara i fent-ho, estaran encerclats pel poble i les forces d’ordre. Potser acaben parapetant-se en algun convent que els obri les portes…
— Si, avantatges de tenir el clero al seu costat… —diu Sanz—. Si ho fan, no en deixarem cap de viu, ni militars ni cures!
— No sigueu animals! Els religiosos no en tenen cap culpa! —respon Gassol.
— Que no tenen cap culpa? — replica indignat Jover.— El clero és còmplice i promotor de la matança que volen fer a tota Espanya! Prou que ho sabeu! Ja sabem que aquí molts sou gent de missa, sobretot tu, Gassol. Però que això no us porti a perdre l’enteniment. Jesús era un anarquista com nosaltres, però el clero està colze a colze amb el feixisme, i no d’ara, sinó des de fa mil·lennis, per favor! Si el poble fa justícia, no serem pas nosaltres els qui l’aturem. Però no és l’hora de fer un debat sobre religions!
— Vinga, on son les armes? — crida Santillán cansat de tanta conversa—. Ens calen mil fusells per armar els membres dels comitès de defensa. No demanem tant! No són per fer la nostra revolució, collons! Són per defensar Catalunya del feixisme armat que està sortint al carrer!
— No, armes per donar-vos no en tinc… — diu finalment Companys.— Només us he fet venir per desitjar-vos sort. I per demanar-vos el que crec que vosaltres també teniu clar: que hem d’actuar de manera conjunta i coordinada contra el feixisme. Som conscients que en molts aspectes esteu més ben preparats per respondre a l’atac feixista que els nostres cossos de seguretat…
— Si, però no gràcies a vosaltres, que no ens doneu ni un fusell! La historia us jutjarà quan acabi el dia, tant si guanyem com si perdem. Igual que als politicachos de Madrid, tan o més covards que vosaltres —diu Ortiz.
— El que voleu —repeteix Oliver— és que siguem nosaltres, desarmats, els que defensem Catalunya del feixisme. Que siguem carn de canó a primera línia mentre us ho mireu des de Palau. Marxem! No se’ns hi ha perdut res aquí! Pensàvem que ens cridaves per donar-nos armes, no ànims!
— Abans que marxeu, us demanem, ja sé que sense res a canvi —diu Companys—, que recolzeu les institucions catalanes pública i políticament… Hem de fer un front comú, si no, ens escombraran. Sabeu com jo que per separat som tots massa febles…
— Nosaltres defensarem l’antifeixisme, i en això ens tindreu al costat. Però si som nosaltres els que guanyem, i més encara havent hagut d’aconseguir les armes pel nostre compte i sense la vostra ajuda, podeu comptar que mantindrem les armes i les barricades per fer la nostra revolució, no la vostra república, de la que també en formaven part aquestes dretes feixistes que ara hem de combatre a trets… Ja us vam donar una oportunitat, ja vau tenir el vostre moment històric, i heu fallat. Ara ha arribat el nostre moment històric — diu Oliver portant-se enèrgicament la mà oberta al pit.
— És l’hora de la Revolució, no de la República! —continua Jover—. Ja no sereu vosaltres els protagonistes sinó el proletariat català, ben organitzat amb la CNT i la FAI. Bona prova de que la República no anava enlloc i no era fidel ni als seus propis principis sou vosaltres mateixos amb aquesta inacció contra el feixisme, igual que a Madrid. Si no sabeu combatre’l, aparteu-vos i deixeu-ho fer al poble, que ho farà millor i de manera més decidida, inclús desarmat! Això si, la societat que en surti, serem nosaltres els que la construirem, no pas vosaltres!
— ¿Tanto teméis al pueblo al que decís representar —talla Durruti—, que preferís al fascismo? ¡Vámonos antes de que a sus guardias también se les ocurra sublevarse!
Els anarquistes es dirigeixen cap a la porta, quan des de la Plaça de la República se sent una cridòria. Fan mitja volta per apropar-se al balcó, des d’on veuen un munt de gent que acaba d’arribar de la Barceloneta també reclamant armes. Els policies que protegeixen el Palau, la màxima representació del poder polític català, comencen a posar-se nerviosos. La situació entre ells i els anarquistes es va escalfant i posant cada cop més tensa.
Durruti, que entén de seguida el significat de la manifestació, surt al balcó. Els obrers portuaris, en reconèixe’l, li diuen:
— Durruti! Que hi fots aquí?
— Que ja ets president? —diu un d’ells fent riure a la resta.
— Digues als guàrdies que deixin passar una delegació per parlar amb la comissió d’enllaç. Volem armes!
Durruti es gira i mira Companys, que amb un cop de cap i baixant la mirada respon que no canvia d’opinió. Durruti torna a mirar els que són a baix a la plaça i els diu:
— Compañeros, la Generalitat no nos da armas. Sabíamos que temen más al pueblo armado que al fascismo. Pues tendremos que arrancarle las armas al fascismo con garras y dientes, y vencerle!
Garcia Oliver també surt al balcó i afegeix:
— Poseu-vos en contacte amb els comitès de defensa dels vostres barris, i alguns aneu cap a la caserna de Sant Andreu a l’espera de poder-nos apoderar del seu armament!
Tornant a entrar al despatx, Durruti replica sarcàsticament a Companys:
— Tu que eres tanto de l’hora tràgica y tal ¿no te das cuenta de que estamos en una hora trágica de las tuyas, y que lo que acaba de ocurrir es una escena histórica de primer orden, comparable sólo a las grandes revoluciones? El pueblo pidiendo armas a quienes dicen ser sus representantes para defenderse ellos mismos del fascismo. Haciendo de soldados porque el estado no ha previsto nada para frenarlo…
— No és cert, tenim tot un dispositiu desplegat!
— Bueno, ¿tu única respuesta es un no? Pues ya está. No perdamos más tiempo aquí! ¡Vamos a buscar las armas a otro lugar! ¡Aquí nos temen más que a los fascistas!
Sona un telèfon. Un secretari l’agafa i després d’escoltar el missatge, diu:
— President, truquen de la Comissaria d’Ordre Públic. —El secretari, atabalat per l’escena i potser ja partidari d’armar al poble, enlloc de traslladar discretament el missatge al president ho fa a viva veu a la sala davant de tots.— Ens confirmen que a més de les tropes de Pedralbes, les de Montesa ja estan abandonant les seves casernes i van cap a Plaça Espanya… I també les dels Docks d’Avinguda Icària… S’apropen, president…
Durruti corre a comunicar-ho als que estan a la plaça i torna a entrar al despatx, on Santillán i García Oliver agafant de l’uniforme l’oficial de guàrdia li criden:
— On son les pistoles, collons? Espavila!
— No en tenim!
— Doncs som-hi! Ja hem parlat prou! No ens quedarem aquí de braços creuats mentre maten els nostres companys!
— Però Oliver, per favor, desconvoqueu la vaga del sector del transport… —demana Escofet—. No podem tenir forces de seguretat en tasques d’ordre públic! O és que no voleu que totes les armes i homes estiguin disponibles en un sol front contra el feixisme?
— Doncs em temo que la cosa ha empitjorat, aquesta nit la CNT ha convocat una vaga general revolucionària i indefinida a tota Espanya… Però no pateixis, home, que en els dies que venen, els problemes de tràfic seran els últims dels vostres maldecaps!
— Entesos… —respon Escofet resignat.
I marxen del despatx. Mentre baixen les escales, Durruti comenta, indignat:
— ¡Menuda pérdida de tiempo! Ya sabíamos que no nos darían ni un fusil, no fuera que los pasáramos también a ellos por la justicia revolucionaria… Que la tendrían bien merecida por cómplices del fascismo con tanta pasividad, ¡coño! Pues nada, a otro plan. Tenemos las armas de Macià, las de los barcos de ayer, las armerías que podamos asaltar… Y las que vayamos obteniendo a medida que les ganemos. Lo que nos obliga a ir primero a por los batallones de artillería, para conseguir sus cañones y metralladoras, como los Docks y el de Plaza España. Y lo de Drassanes con los sargentos Manzana y Gordo.
Un cop a la plaça, mentre acaben d’organitzar-se, un oficial de la guàrdia d’assalt s’aparta d’un petit grup de policies que comentava la situació, i apropant-se als anarquistes, li diu a Oliver en veu baixa:
— Oliver! Que un de vosaltres vingui amb nosaltres. Tenim armes per donar-vos, pel nostre compte.
— Entesos. Santillán! —fa un xiulet amb els llavis, i li assenyala el guàrdia d’assalt, fent-li el gest que el segueixi. Santillán, entenent de què es pot tractar, acompanya el guàrdia fins a la cantonada.
— No és gran cosa, però sabem com accedir a un dipòsit de la Comissaria de Via Laietana per donar-vos uns quants fusells de l’antic somatén, de poca qualitat. Però és el que hi ha…
— Entesos, gràcies! Qui t’ho mana?
— Ningú, ho fem pel nostre compte i al nostre risc. Jo mateix, guàrdia d’assalt de Poble Nou, Ramon Guinovart i els capitans d’aviació Meana i Bayo, sense autorització de la Generalitat. Confiem que no ens delatareu!
— Que dius, home! Al contrari, us estem molt agraïts. Ajudarà a salvar moltes vides dels nostres homes!
Tots dos enfilen a pas ràpid els pocs carrers que els separen de la comissaria de Via Laietana. Un cop allà el capita Bayo obre una porta de la part del darrera de l’edifici, i condueix Santillán fins a un amagatall on hi ha guardats un centenar de pistoles i fusells antics, i la seva munició. Ajudat de dos militants, carrega ràpidament el petit arsenal a un camió de la CNT.
La resta de dirigents de la CNT encara conversa a la Plaça de la República amb els anarquistes de la Barceloneta, quan de sobte s’esdevé un altre fet extraordinari dels molts que veuríem avui. D’un altre grup de guàrdies d’assalt que observava els esdeveniments, un d’ells, dirigint-se als delegats de la CNT i els treballadors de la Barceloneta, els diu, aquest cop sense cap temor ni discreció, mentre es descorda el cinturó i entrega la pistola a un obrer:
— Ep, companys! Aquí les teniu! Si ells no us les donen, ja us les donem nosaltres! No seran ells els que ens ajudaran a combatre el feixisme des dels despatxos, serem nosaltres i vosaltres als carrers. Així que, i tant que us mereixeu les nostres armes! No ens en calen dues, la segona farà més servei a les vostres mans. Nosaltres també som treballadors, i volem tornar a casa amb les famílies al vespre!
De sobte, altres guàrdies segueixen l’exemple, entregant una de les seves dues armes als treballadors, la pistola, quedant-se amb els mosquetons. La perillosa tensió que s’estava produint entre els anarquistes i la Guàrdia d’Assalt, que també portava anys reprimint-los durament i que els havia disparat en aquesta mateixa plaça amb foc real pocs anys enrere, s’esvaeix de cop. Esquerdada la disciplina militar, obrers i guàrdies comencen a confraternitzar, anteposant la igualtat de classe al deure professional de policies.
Tot seguit es reparteixen entre els treballadors els fusells del somatén arribats de Via Laietana, creant una sorprenent escena davant dels ulls atònits del president, que s’ho mira des del balcó sense saber com reaccionar davant d’aquest inèdit trencament de la disciplina que, en qualsevol altra circumstància, hauria suposat penes de presó i afusellaments.
— No hi podem fer res, no ens posarem en risc per provar d’evitar-ho… —li diu resignat a Escofet.
[Capítols publicats fins ara:]
One Comment