[Una novel·la de Dídac Costa.]
A la porta de La Farigola un centenar de persones bullien en converses agitades. Des de fora ja sentíem el so metàl·lic dels forrellats dels fusells, manejats per companys que volien aprendre a contrarellotge com fer-los anar.
Un cop a dins ens vam trobar amb un altre centenar d’amics, companys del sindicat i veïns que estaven disposats a donar la vida lluitant contra el feixisme. I donar-li a canvi el que més mal li podia fer: una revolució. I no una d’un comunisme autoritari com el que ja coneixíem de l’URSS, sinó una del tot nova, que seria alhora en llibertat, llibertari. Un nou model de comunisme mai vist al mon i que només tenia aquesta força a Catalunya.
— Joana, Martí! Com va? Salut! —Digué en Josep Marçal, un vell amic d’en Martí del sindicat de la fusta.— Vinga, als vostres puestos! Parleu amb en Jaume, que us dirà on us podeu afegir! Està allà al fons amb els que ensenyen com usar els fusells.
— Entesos. I com està la cosa? — Li preguntà en Martí impacient per saber més de la situació.
— Estem pendents de que arribi el comunicat de la CNT a la Soli. Però pel que sabem, del quarter del Bruc ja han començat a sortir soldats. I del de Sant Martí i els Docks d’Avinguda Icària. Tots van cap al centre. Hem fet moltes barricades als barris per defensar-los, però avui no sembla que hagin de ser gaire útils. Hem de concentrar tota la força al centre de la ciutat, que és cap a on van els militars. Aquí a La Farigola estan arribant camions per recollir els voluntaris i portar-vos cap allà, en funció d’on calgui gent. Ja en tenim repartits per tota la ciutat. Calculem que ells son uns 5.000 soldats…
— Malparits! I dels Guàrdies d’Assalt i la Guàrdia Civil, què se’n sap?
— Els Guàrdies d’Assalt semblen estar per la República, però no ens en podem fiar… De la Guàrdia Civil no en sabem res encara… I la Generalitat segueix sense donar-nos ni un fusell, alhora que ens diu d’anar a lluitar…
— Si, ja ho hem sentit, quins collons!
— Només tenim un centenar d’armes de lo del Macià que els hi vam comprar fa anys, un centenar més que vam robar ahir d’alguns vaixells del port, les nostres pistoles de sempre i algunes armeries saquejades les últimes hores. Poca cosa més, per ara… Però bé, ara ens ho explicarà a tots un company i ens posarà al dia de les últimes notícies.
— Entesos! —digué en Martí— Preguntarem a en Jaume on serem més útils! Endavant company, salut i victòria!
— Salut, companys!
Vam adreçar-nos a una llarga taula on un grup organitzava el proveïment d’armes. Era fascinant observar aquella capacitat d’organització. I en tan poc temps! No naixia del no res ni d’una revolta popular espontània. Era fruit d’una llarga lluita, potser centenària, però agreujada els últims anys. Les tres últimes dècades no havien deixat ni un respir a Barcelona, una ciutat que malgrat ser la fàbrica d’Espanya i la regió més moderna, vivia empresonada fins feia ben poc a les seves pròpies muralles. Vigilada, reprimida i fins i tot bombardejada per Espanya des de les seves pròpies fortaleses, havia estat considerada “ciutat dominada militarment” per llei fins feia ben poc, del 1714 al 1880… Sent la primera o segona ciutat d’Espanya, amb la meitat de la seva indústria. A cap altre país del mon passava res semblant.
— Hola, som la Joana Vidal i en Martí Garrell. Venim a unir-nos.
— Molt bé. Teniu cap revòlver o arma pròpia?
— No.
— Doncs de moment no us podem donar cap arma si no sou experts en fer-les servir. Les poques que tenim les reservem per als que tenen experiència en la lluita armada o han fet la guerra al Marroc. Però podeu anar allà, on us explicaran com usar un màuser o un winchester, que és el que tenim per ara. Sabeu com funcionen?
— Bé, jo he fet el servei militar al Marroc, i em va tocar estar a algunes batalles al Rif… Sí, sé fer anar un fusell…
— Jo se usar la pistola Star — vaig dir—, de les excursions a Collserola per aprendre a disparar amb el Comitè de Defensa de barri…
— Entesos. Bé, en aquest cas, el que us podem donar ara és una pistola. Té, Martí —digué entregant-li una Star, molt popular entre els anarquistes durant l’època del pistolerisme per la seva mida reduïda.— Quan tinguem més armes, ja us en donarem una altra. Aneu allà igualment, on en Joan us explicarà com funcionen els fusells. No ens queda gaire temps per fer instrucció!
— D’acord.
Un home amb granota blava de mecànic, que seria el nou uniforme anarquista a la ciutat, ens explicà en cinc minuts junt amb uns altres deu o quinze voluntaris, com funcionava el màuser.
— L’agafeu així… i feu així… per disparar cal destravar aquí… apunteu, i premeu el gallet… entesos?
— Val… si…
— Companys! — cridà un treballador pujat a una taula, dirigint-se al centenar de persones que ja omplíem l’ateneu. — Com veieu, estem ben organitzats. Probablement millor que els propis militars i que la Generalitat i la República. La Generalitat té 2.300 homes. La Guàrdia Civil, 3.000, per enfrontar-se als 6.000 de l’exèrcit. Nosaltres som 20.000, un veritable exèrcit popular que triplica els seus efectius, per la feina feta per la CNT i la FAI els últims anys. Però encara no disposem de prou armes. Els comitès de defensa de cada barri mantenen una comunicació estreta amb els delegats a través dels enllaços. Cadascun coneix les consignes per a cada hora, així com les Joventuts Llibertàries i el col·lectiu Dones Lliures. Qui tingui experiència en armes, que vagi cap allà —digué assenyalant una de les cantonades—, on en Jaume us proporcionarà algunes de les poques que tenim per ara. Esperem aconseguir-ne més d’aquí poc, tan de bo abans que comencin els tiros. Ara mateix només tenim uns vells màusers, winchesters i algunes pistoles… Tenim companys vigilant des de fa un mes el moviment de tots els quarters militars i de la Guàrdia Civil, que encara no sabem de quin costat estaran. En cas que es posin del bàndol dels revoltats, caldrà disparar-los igual que als militars. Sabem que no us costarà gaire perquè ells ens porten disparant fa dècades… Els Guàrdies d’Assalt sí que sabem del cert que estan del costat del poble, i lluitarem amb ells.
— Visca! — cridaren alguns.
— I quina és l’estratègia? Cap a on anem? — preguntà un company.
— Els militars ens ho diran. Tan bon punt comencin a moure’s ho sabrem. La consigna és deixar-los sortir de les casernes confiats en que serà un colp d’estat com tants altres, amb quatre tiros, alguna canonada, un pronunciamiento i cap a casa, amb un canvi de règim. Però aquest cop no els ho posarem tan fàcil. Els hem de deixar sortir perquè ho facin amb poca munició i agafar-los confiats i per l’esquena, lluny dels quarters. Si els ataquem abans, es poden aquarterar amb molta més munició i més ben protegits. Així que la consigna és fer-ho quan ja estiguin enmig del carrer per totes bandes, disparant-los des de terrats, balcons i portals, que no sàpiguen d’on els cauen els tiros, i que gastin totes les municions, impedint-los la retirada. I aleshores si, entrar a les casernes i aconseguir molta més munició. Començant pel de Sant Andreu, on hi ha 30.000 fusells esperant-nos, que serà bombardejat pel coronel Díaz Sandino, que ja controla l’Aeronàutica del Prat.
— Aquí tenim el mapa de la ciutat amb els quarters i les tropes que hi ha a cadascun — digué un altre militant mentre desplegava un gran mapa que dos companys ajudaren a penjar a la paret. Amb un fusell començà a assenyalar els punts de la ciutat on començava a haver-hi moviments de tropes.— El Comitè de Defensa té tots els plànols del clavegueram, de les vies subterrànies i de les instal·lacions elèctriques per tallar el corrent quan calgui. També és estratègic fer-nos amb la Telefònica, Ràdio Barcelona i Correus per controlar les comunicacions.
— Fa poc hem rebut notícies dels moviments dels quarters —digué un altre—. Escolteu bé, perquè ens hi va la vida! Sabem que un regiment de cavalleria va cap a Plaça Espanya; el del quarter de Lepant va cap al Cinc d’Oros. El de la Caserna de Sant Andreu s’ha dividit en dues columnes; una que circumval·la Barcelona i l’altra que va cap a Plaça Catalunya de forma transversal. L’artilleria de la caserna dels Docks ja va per l’Avinguda Icària cap a Pla de Palau i el port, per enllaçar amb Capitania General. Aquí creiem que és on haurem d’anar nosaltres, que som els que estem més a prop, junt amb els companys de la Barceloneta, que tenen l’avantatge de tenir les esquenes cobertes pel mar, a diferència de la resta de barris, i no s’han de preocupar de quedar encerclats.
Jo escoltava bocabadada. Encara em sorprenia la capacitat d’organització d’aquest poble i del sindicat. Era tot un estat paral·lel, o més ben dit, tota una societat paral·lela ja que no creien en cap estat, ni tan sols en un que poguessin controlar ells mateixos.
— Au som-hi, que no tenim temps per perdre! Feu grups de deu a fora, a l’espera que arribin els camions. Ja en torna un que acaba de deixar un grup a Plaça Catalunya.
— El següent anirà cap a la Barceloneta per parar els batallons que venen dels Docks per l’Avinguda Icària. I el següent a Plaça Espanya, on també no trigarà a haver-hi ósties per controlar la plaça i el Paral·lel, que és clau.
— Atenció, companys! —cridà un altre—. Acaba d’arribar el comunicat de la Soli! El Comitè Regional ha posat un full apart per evitar la censura!
Vam callar tots de cop, atents al comunicat. El company pujà a una cadira per llegir-lo en veu alta, com solia fer-se. I com solia passar també a la CNT, era en castellà:
Pueblo de Cataluña. Alerta y en pie de guerra. Es la hora de la acción. De obrar. Hemos pasado meses haciendo crítica del fascismo, señalando sus defectos, lanzando las consignas concretas de que el pueblo había de alzarse en armas en el momento en el que la negra reacción de España intentara imponer su asquerosa dictadura.
Ese momento ha llegado, pueblo de Cataluña! La reacción: militares, civiles, curas y alta banca, armoniosamente fraternizados, han iniciado la subversión para implantar el fascismo en España por medio de la dictadura militar. Nosotros, representación genuina de la CNT en Cataluña, consecuentes con nuestra trayectoria revolucionaria y antifascista, no podemos dudar en estos momentos graves, en estos momentos de acción.
La CNT en Cataluña lanza la consigna concreta y terminante de que todos deben secundar la huelga general revolucionaria en el preciso instante en el que se alce alguien en Cataluña, sin que ello implique inhibición a lo que compete en el orden nacional, para lo cual nos atenemos a las consignas del Comité Nacional. Queda pues, bien terminantemente reflejada nuestra posición. Nadie debe secundar ninguna consigna que no responda a las lanzadas por este comité, forma de evitar lo irreparable.
Son momentos de serenidad. Hay que actuar, pero con energía, firmeza y al unísono, a la vez todos juntos. Que nadie se aísle. Que se estrechen los contactos. Es hora de estar alerta y de disponerse a actuar.
En Sevilla el fascismo se adueña de la situación. En Córdoba hay un alzamiento. El Norte de África está dominado por ellos. Nosotros, el pueblo de Cataluña, en pie de guerra, dispuestos a actuar.
Que en estos momentos de coincidencia contra el enemigo común cada cual ocupe un puesto en el combate. Que no haya desgastes de energías y luchas fratricidas. Arriba los corazones! Arma al brazo y dispuestos para el combate! Quien se inhiba es un traidor a la causa del pueblo.
Viva la CNT! Viva el comunismo libertario!
Ante el fascismo, la huelga general revolucionaria!
El Comité Regional
— Visca la FAI! Visca la CNT! — vam cridar tots.
— Visca la Revolució! Visca el Comunisme Llibertari!
— Val, doncs ja ho heu sentit! Som-hi, als camions! Ja arriben els primers. Un d’ells porta el Comitè de Defensa confederal! Atents, que hi ha en Durruti, en Garcia Oliver, l’Ascaso i tota la resta!
Vam sortir al carrer, on ja començava a clarejar, i vam veure aproximar-se des de dalt de la Rambla del Poble Nou un grup de sis o set camions carregant milicians i armes. Alguns anaven buits per traslladar voluntaris de La Farigola cap al centre. La Rambla i el carrer Pere IV ja estaven plens de gent entusiasmada que els aclamava des de les voreres i els balcons, cantant A las Barricadas i Hijos del pueblo.
A les cases també hi vivia gent adinerada, comerciants i artesans que veien desfilar amb temor la caravana. Cap d’ells s’atrevia a deixar entreveure cap senyal de desaprovació. Inclús el silenci podria ser massa perillós, i per això cridaven també visques a la CNT, mori el feixisme, a baix el clero!
En arribar a La Farigola els camions es van aturar i els membres del Comitè de Defensa i els militants que els acompanyaven van baixar per repartir unes desenes de fusells, coordinar-nos i intercanviar notícies ràpidament amb els que estàvem allà esperant consignes per actuar, com a tants altres ateneus i centres socials i sindicals arreu del país. Oliver començà a parlar amb nosaltres i a donar-nos ànims i instruccions per clarificar la situació. Amb tant carisma com Durruti, ens digué:
— Companys! Hem deixat de ser nosaltres els que preníem la iniciativa per atacar una societat desprevinguda, per convertir-nos en organitzacions en defensa pròpia, davant d’un exèrcit que ha pres la iniciativa. És una situació molt diferent de les que estàvem acostumats. Està clar que la nostra preparació és molt superior a la previsió simple dels militars. Estan convençuts que tot serà com sempre i com va passar amb el cop d’en Primo de Rivera: redoble de tambors, col·locar a les parets un bando declarant l’estat de guerra i tornar a les casernes. I pel que va passar fa dos anys amb els escamots de Dencàs i Badia, on, després de quatre tiros tots els de Companys van tornar ràpid a casa a esperar que els detinguessin. Però aquest cop serà molt diferent, ara la CNT està als carrers, disposada a donar-ho tot!
— Si, però no tenim cap pla! —li replicà un company.
— Deixem que ells prenguin la iniciativa, i anem darrere seu. Els tenim vigilats a tots els barris. Les casernes de Barcelona són fortaleses noves que no hem d’atacar perquè si ho fem, gastaríem les poques municions que tenim. Hem de deixar que surtin les tropes al carrer i quan siguin lluny de les casernes, desprevingudes i amb poca munició, atacar-los per l’esquena, sense presses, intermitentment, perquè siguin ells els que gastin les seves municions i els costi tornar enrere a les seves bases per refer-se.
— Tampoc tenim armes! — Va dir un altre, esperant sentir alguna nova idea.
— Per això el primer és assaltar les armeries i treure tot el que puguem! Les nostres vides en depenen! Encara tenim les mans nues! Tot serveix: escopetes de caça, pistoles, fusells antics, armes casolanes, i si cal, pedres i llambordes de les barricades! Els companys del sindicat de química ja han començat a fer bombes de mà. I alguns guàrdies d’assalt estan començant a repartir una de les dues armes que tenen al poble, desobeint ordres. Amb això, per poc que sigui, és com iniciarem la lluita. I en anar-los guanyant, els anirem prenent les seves armes. Serà una guerra poc convencional de cantonades i balcons, finestres, portals i barricades, on tot serà un front de guerra i no hi haurà rereguarda. Una lluita on caldrà que fem notar la nostra llarga experiència en combats al carrer. Ells tenen tot un exèrcit, nosaltres tota una ciutat!
— Hay que arrancarle las armas al fascismo con lo que tengamos, y volverlas contra ellos! —afegí Durruti, provant de compensar amb el seu carisma i entusiasme revolucionari la dura realitat d’haver de començar una guerra desarmats.
— Val, som-hi! Ens veiem al Centre de Defensa Confederal o als carrers!
Van pujar de nou als dos camions. L’udol de les sirenes de fàbriques i vaixells seguia sonant. Abans d’arrencar, un home prim, petit i pàl·lid, armat també d’un winchester s’apropà al camió.
— Sóc Estivill, deixeu-me venir amb vosaltres!
— Estivill? No ets comunista? —li respongué Oliver— Què passa? És que no surten a combatre els comunistes que vols venir amb nosaltres?
— Sí i no. Sóc i no sóc comunista. No sé si els comunistes sortiran a combatre. Però ells són quatre gats, i el més probable és que es vulguin reservar per després.
— Au va, puja doncs — li digué.
El camió seguí pel carrer Pere IV, Arc de Triomf i Ronda de Sant Pere, fins arribar a Via Laietana. Brandaven els fusells i les banderes roig-i-negres, cridant visques a la revolució sense parar. Van fer una primera parada a l’edifici del Comitè Regional de la CNT al carrer Mercaders, a prop del casalot de Comissaria de Via Laietana i a tocar de la Casa Cambó i del Foment Nacional. A aquella hora allà només hi havia un petit grup de militants dels quadres de defensa del barri i del ram de la construcció, que compartien l’edifici. Però cap membre del Comitè Regional, ni el seu secretari, Marianet. Per això els dirigents anarquistes no s’hi van entretenir, i després de rebre alguna notícia més de la situació de la ciutat i els seus entorns, van seguir cap a la Generalitat, uns a peu i els altres amb el camió que tenia instal·lada al darrera la metralladora Hotchkiss que manejaven Sanz i Aurelio.
Estivill, sense acomiadar-se dels anarquistes, baixà del camió, es dirigí cap als guàrdies de la Comissaria i no tornà. Probablement donaria informació a Escofet de l’organització dels anarquistes, pensà Oliver.
Sumari
[Capítols publicats fins ara:]