Plànol del castell de Cardona. Fonts escrites i documentals

Plànol del castell de Cardona [Il·lustració: Jean-Baptiste Joblot.]
[Un report de Clàudia Masó.]

La font que he utilitzat per realitzar aquest treball és el plànol del castell de Cardona (vegeu-lo aquí dalt), traçat per Jean-Baptiste Joblot, enginyer militar de l’exèrcit borbònic, amb l’objectiu d’ensenyar com van ser els atacs al castell de Cardona per part de l’exèrcit de l’arxiduc Carles d’Habsburg el 5 de desembre del 1711, en plena Guerra de Successió, concretament, durant el Setge de Cardona.

Context històric

La documentació cartogràfica que té el castell de Cardona és clau per entendre com van ser alguns dels atacs a la fortalesa durant la guerra de successió que es va originar quan França i Àustria, dues de les principals cases reials europees, entraven en disputa per el tro espanyol després de la mort de l’últim rei de la casa d’Àustria, Carles II d’Habsburg, qui no tenia descendència. El testament de Carles II d’Espanya nomenava hereu al seu nebot-nét Felip deBorbó, príncep de França, que seria proclamat rei el 1700 amb el nom de Felip V. Una part dels països europeus estava en contra del nomenament del nou monarca ja que significava un enfortiment dels Borbó al continent.

El 1702, Gran Bretanya, Holanda, Portugal i l’imperi austríac van declarar la guerra a França i Espanya, donant suport al candidat austríac, l’arxiduc Carles d’Habsburg, qui també era candidat per ocupar el tro gràcies els seus vincles familiars.D’aquesta manera es va formar la gran aliança de la Haia. Aquest enfrontament va originar la Guerra de Successió, la qual va ser un conflicte internacional però també intern a Castella ja que la qüestió successòria també va dividir els territoris peninsulars. Gran part del regne de Castella es va mostrar a favor del nou monarca menys una part de l’alta noblesa que, amb por de perdre poder, s’hi va oposar. Catalunya i València van donar suport al candidat austríac com a forma de rebuig de la política centralitzadora que representaven els Borbó. La guerra a nivell internacional va acabar amb la signatura dels tractats d’Utrecht i Rastatt (1713-14) però la guerra entre Felip V i les institucions catalanes continuava.

Entre el 1707 i el 1711 les tropes borbòniques van anar ocupant tot el territori espanyol que estava a favor de l’austriacisme. El 1708 València ja estava en mans de Felip i el 1709 la victòria en varies batalles per part dels aliats els va portar a reocupar Madrid per segona vegada però al cap d’un mes després van haver de marxar a causa de la falta de suport amb què es van trobar. Durant la retirada de l’exèrcit aliat a Madrid va arribar la noticia que un exèrcit francès de 15.000 homes era a Perpinyà i es disposava a travessar la frontera. Carles III es va avançar per arribar al més aviat possible a Barcelona i es diu que quan va arribar a terres aragoneses va cridar: Ja estic en el meu regne! (Carles III havia set nomenat rei de Castella, Aragó i compte de Barcelona).

L’exèrcit borbònic va obtenir la victòria en la batallade Brihuega i Villaviciosa, fet que va donar un gir decisiu de la guerra a favor de Felip V i a principis del 1711 felip Vrecuperava el regne d’Aragó de nou mentre Carles III no arribava a temps per impedir que les tropes franceses creuessin el Pirineu en direcció a Girona, ciutat que va capitular el 23 de gener del 1711. A partir d’aquesta victòria es diu que l’exèrcit borbònic va imposar un “autèntic terrorisme militar” sobre Catalunya. Finalment l’exèrcit imperial va poder contenir l’avanç borbònic en la batalla de Prats de rei, que era per on volia passar l’exèrcit borbònic per atacar Barcelona. El duc que estava al capdavant de l’exèrcit borbònic va preparar, a través de Pinós, un camí fins a Cardona per fer-hipassar els seus homes i rendir el castell. Per contrari, el cap dels aliats coneixia les intencions de l’atac sorpresa de l’exèrcit borbònic i va fer enviar reforços a Cardona per defensar el castell. Després de dos dies de bombardejos alcastell, l’exèrcit de Felip V va preparar un atac amb 1.600 homes que van obligar a una part de l’exèrcit aliat a retirar-se al castell i d’aquesta manera van perdre 600 efectius.

L’anomenat setge de Cardona va durar 34 dies, on els francesos van bombardejar el castell però sense èxit ja que la fortalesa era de grans dimensions i d’una gran altura. L’accés per terra també era complicat i els borbònics, després de 2 setmanes de bombardejos, van intentar penetrar al castell excavant túnels. Totsels intents van resultar fallits i això va provocar nombroses morts, ferits i presoners per part de l’exèrcit de Felip V. L’únic moment de tranquil·litat era durant les nits ja que cap dels dos bàndols atacava. Això va permetre a els aliats aconseguir introduir 150 homes dins el castell, de l’elit escollida personalment per el cap de l’exèrcit austríac, Starhemberg. Dins d’aquests 150 homes hi havia Antoni Desvalls, líder de les milícies catalanes. Durant el famós setge de Cardona, les forces borbòniques van viure unaexperiència dolça i amarga. De la victòria de la primera incursió a la vila a la frustració de no poder rendir el castell. Els dies 19, 21 i 22 de desembre les tropes borbòniques es retiraven. Una derrota de Cardona hauria permès als borbònics travessar les comarques barcelonines per la rereguarda, això hauria donat un cop definitiu a la guerra que, contràriament, es va allargar.

Finalment l’exèrcit borbònic va obtenir la victòria sobre Barcelona l’onze de setembre de 1714 i Cardona es va veure obligada a rendir-se.

Usos i aplicacions de la font

Durant el segle XVIII els plànols ja s’utilitzaven de manera freqüent. Aquests, a nivell d’imatge, és l’únic que tenim per fer-nos una idea de com era la zona en qüestió durant aquella època. Les problemàtiques dels plànols, sobretot en seglesanteriors al segle XVIII són, per exemple, les proporcions o el grau de veracitat d’aquests. En canvi, els avantatges són, a tall d’exemple, saber com eren els sistemes defensius o els elements urbans (sobretot en casos de plànols de ciutats opobles).

D’es d’un punt de vista arqueològic, els plànols ens aporten molta informació. Ens poden facilitar el saber com eren elssòls d’ocupació, les fortificacions, si hi havia rius, vegetació o el nombre d’habitants aproximats de la zona.

En aquest cas, el plànol del castell de Cardona ens aporta informació de com van ser els atacs de l’exèrcit dels aliats contra l’exèrcit borbònic. «Aquesta deducció ha estat possible per dos fets: la identificació de les trinxeres (color groc) situades en diferents punts del nucli de població (color rosat), i les línies de tir des d’aquestes bateries cap a diverses parts del castell.» Gisbert M. (2011), «La Guerra de Successió a la vila i al castell de Cardona: la recerca cartogràfica», Revista Dovella, 18-23.

Per tant, si volguéssim trobar les trinxeres o bé restes de l’artilleria utilitzada, sabríem on excavar. Aquest plànol, també, ens dóna informació del sistema de fortificacions del Castell durant el segle XVIII i de les dimensions que tenia l’antigavila en aquell moment, per tant, podríem deduir el nombre d’habitants que tenia la Cardona dels primers anys del segle.

El plànol de Jean-Baptiste Joblot està molt centrat a mostrar com eren els atacs de l’exèrcit de l’arxiduc Carles i per aquesta raó no s’hi mostren altres elements com el relleu, tot i que si que es veu clarament que el castell estava molt més elevat que la vila.

Conclusions

La majora de la cartografia del castell de Cardona durant la Guerra de Successió ens aporta informació dels canvis i reformes que va patir el castell, però el plànol que he utilitzat per a aquest treball serveix principalment per a obtenir informació de com van ser els atacs per part dels aliats durant el setge de Cardona.

Bibliografia

FLORISTÁN IMÍZCOZ, Alfredo, Historia Moderna Universal, 2a ed., Barcelona, Editorial Planeta, 2002 i 2016.
GISBERT TRAVERIA, Meritxell, Cartografia de Cardona, 1a ed, Cardona, Ajuntament de Cardona, 2010.
GISBERT, Meritxell, «La Guerra de Successió a la vila i al castell de Cardona: la recerca cartogràfica», La Dovella, 2011, pp. 18-23.

Si ens donen Dictadura els donarem Guerrilla

Poètica imatge de la revolta als carrers de Barcelona durant la revolta després de la sentència del 14 d’octubre [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Dídac S. Costa.]

No crec gaire en la violència, la rebutjo al nivell de les persones, però no tant contra les institucions en tiranies i dictadures. I és evident que en això s’ha convertit l’estat i els mal anomenats constitucionalistes, que com sabem, son a la Constitució el que un gihadista és a l’Alcorà. Han provocat i porten desitjant aquesta violència nostra, perquè com a violents que son, i educats únicament en la tauromàquia, nomes poden interactuar amb violència. L’han desitjada des de fa 10 anys, doncs aquí la teniu, imbècils de PP, Cs i PSOE. Una dictadura surt cara de crear i de mantenir, més encara el 2019, amb les noves eines digitals i estant en un entorn relativament democràtic, mentre espanya no en sigui expulsada per la seva immoralitat democràtica i jurídica. Espanya, aquesta nova Turquia d’occident, en la relació amb Catalunya és clarament una dictadura. Tant que no li importa un rave la reacció en vots o en manifestacions que pugui haver aquí per tanta immundícia institucional i moral, ja que els vots aquí no compten i menys encara les manifestacions. Som colònia. I en una dictadura o una colònia, la resposta ciutadana violenta és legitima i necessària.

El regne turc i tirànic d’Espanya s’ha negat a qualsevol avenç, s’han ignorat durant 10 anys les majors manifestacions del planeta, amb 1 a 2 milions cada any, quan amb 100.000 persones al carrer n’hi ha prou en un país democràtic per moure alguna peça, per escoltar el carrer. Aquí res. Es va trencar salvatge i impunement l’últim intent d’acord de respecte mutu, l’estatut. S’ha dit que no a 18 maneres de fer un referèndum pactat i acordat. S’han negat els 2 que s’han fet unilateralment i només han rebut respostes repressives. I del segon en surten desenes d’anys de presó.

La classe política catalana ho ha fet el millor que podia i ha acabat a la presó i a l’exili. Les entitats també, i també hi han acabat. El poble ha estat modèlic. En cap altre lloc del mon manifestacions amb milions durant 10 anys sense ser escoltats han estat tan pacífiques, festives on ni un sol crit s’ha sentit contra espanya, d’odi o rancor. En contrast amb les merdes de manifestacions unionistes, pagades, violentes, plenes de crits d’odi, rancor, amenaces i fervor repressiu. Madrid no ha fet res de política, nomes enviar policies, i empresonar. No era Rajoy, no és Sánchez, és l’estat. Si que hi ha divisió de poders, però tots els poders son fatxes. Un estat franquista de dalt a baix. On no hi cap una Catalunya democràtica, i no hi cabria una Espanya democràtica i d’esquerres…, si existís.

De tot això en surten primer noves formes més clandestines, continuades, contundents i eficients de protesta, com els CDR, en peu de pau, i el Tsunami, que tot i la negativa de l’estat de comportar-se dignament mantenen l’acció pacifica. Però és evident que també surten i sortiran joves exaltats, nascuts en aquest context de manca completa de llibertats i de cul de sac democràtic, que potser porten tota la vida anant a manifestacions de la diada amb els seus pares creient que el dret a la manifestació en un país digne és escoltat i que veuen que a Madrid se’n riuen del que cregui la seva capital econòmica i cultural.

Volen els nostres diners, però no els importem el més mínim. Joves que creixen veient com no només se’ns neguen nous drets com el d’autodeterminació, sinó que el rònec i cruel regne espanyol, amb unes dretes franquistes desbocades i sense complexos que segueixen reclamant la seva victòria militar i de la dictadura franquista, volen tirar enrere. En drets territorials i en drets civils i socials. D’un estat de dret, a un estat de dreta. O en castellà, de un estado de derecho a un estado de derechas. Catalunya ha servit com a excusa per retornar a una societat autoritària, centralista, policial, amb vigilància a artistes, professors i mitjans. És evident que cal cremar-ho tot, es clar, perquè ja no hi ha res perdre, i perquè tot el que ens planteja l’estat es l’eliminació de 2 milions de la política i la criminalització d’unes idees polítiques, la independència, que son tan dignes com les altres, la unitat. Una comptava amb la violència, l’altra amb pacifisme. Una va amb el lliri a la mà, l’altra a la mà només hi porta porres. Això ja s’ha acabat. Catalunya i Espanya seran ingovernables fins a l’amnistia i el referèndum. Ells ens culpaven de la violència del Primer d’Octubre, així de psicòpates, així de maltractadors. La violència de la dona que ha obligat el seu marit a pegar-la per voler ser massa lliure. La violència torera. Doncs la violència d’aquests dies certament si que ha estat provocada directament per ells, per la seva incapacitat com a estat durant una dècada i mitja, com a mínim, per no entrar en els 6 segles de voluntat de genocidi als pobles catalans, molt mes avançats, ahir i avui, que la trista Espanya, que només ha sabut oferir al mon repressió, violència i genocidi, res més. I la voluntat de mantenir Espanya al segle XIII, quan entràvem, si més no a Catalunya al segle XXI. Una Espanya que no avança i que ha deixat clar que no avançarà mai. Si encara avui no ha entès el desastre generat a Indiamèrica, com volem que mai se sàpiga comportar dignament aquí, i que entengui la riquesa de la diversitat enlloc d’odiar-la i desitjar suprimir-la. Com volem que es comporti amb les altres nacions ibèriques amb el respecte, l’amor i la solidaritat que tenim bascos i catalans entre nosaltres.

La bona noticia per al sobiranisme és que, lluny de tornar a casa resignats i espantats per la repressió, estem trobant noves eines que suposaran un veritable malson permanent a espanya. Ja no hi ha líders a qui empresonar, ja son a la presó i l’exili. Ja no passarà per la via dialogada, pactada i tranquil·la de la política, sinó per la revolta al carrer. Els qui organitzen segueixen sent pacifistes cridant a l’acció no violenta. Però per fortuna o no, ara si que als finals de les manifestacions i accions pacifiques hi haurà, potser, un grapat de joves estudiants descontrolats anònims i multitudinaris que prenen el relleu d’aquesta rosa de foc antitautoritària des del segle XIII, motiu de la voluntat de genocidi dels nostres indignes veïns espanyols i francesos, i de Roma, des de temps immemorials. Com els germans kurds. A l’anarquisme d’inicis del segle XX, l’antiglobalització dels anys noranta i dos mil, el 15M del 2010, segueix ara la protesta indepe, que com en altres casos de descolonització, va lligada a una esquerra rebel en molts casos. I fa uns dies vam veure que aquest jovent ve amb força, determinació, i sense por. Han begut arbitrarietat jurídica, autoritarisme, mentida mediàtica, indiferència institucional, manca de democràcia i de dignitat com a estat des de la més tendra infància. I responen amb força. Que esperava Espanya? Enterrar 2 milions de votants sota la catifa? Fer-los desaparèixer i seguir tan tranquils? Expulsar-nos de la vida política i seguir com si res? Doncs aquí teniu els fills d’aquests 2 milions, que ja surten de l’escola i la universitat, fent el relleu o ocupant altres espais de la lluita complementaris amb els que fins avui duien la batuta, la gent gran.

Educats amb Franco, no amb l’escola catalana ni amb TV3, i que eren —i probablement continuïn com en les marxes d’aquests dies— al capdavant de la lluita. Però veurem contenidors cremats, carreteres i vies tallades, empreses sabotejades, aeroports ocupats. Es clar que sí, i és saludable. No ho és en un estat de dret. Però si ho és, és un imperatiu ètic, en una tirania. Els desobedients civils, com deia Thoreau, ofereixen a l’estat la moralitat que ha perdut.

Si 2 o 3 milions s’expulsen de la vida política convencional, com l’aigua trobarem altres vies per fer política. Un estat en el qual quan la policia acusa de terrorisme algú, ningú no s’ho creu, que té una premsa tan contaminada per un ultranacionalisme obtús, que ha perdut tota dignitat periodística. Un estat en definitiva que odia els catalans, però que alhora no sabria viure sense ells, o sense els seus diners, ni un sol dia. Que tant es així que la banca internacional recolza la unitat, perquè sap que una Espanya sense Catalunya cauria per quinzena vegada en una bancarrota…

 

Dídac S. Costa

Dídac S. Costa (Barcelona, 1975) és sociòleg, activista i escriptor.

Impulsor de monedes socials des del 1999, EcoXarxes, Cooperativa Integral Catalana i Calafou.

Actualment en l’inici d’un projecte d’Ecovila a la Garrotxa: www.ecovilamat.org.

ÀLBUM DE FOTOS. Viatge al Senegal

[Text i fotografies de Nan Orriols.]

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Viatjar a Dakar vol dir descobrir la història de l’esclavitud. Visitem l’illa de Gorée, on seleccionaven els esclaus per vendre’ls i embarcar-los cap a Salvador de Bahia, el Carib o Nova Orleans.

Gorée és l’illa de les llàgrimes, és l’illa del crim. I Dakar és la ciutat dels mercats i les platges de barques pintades de mil colors, on es barregen amb el sol, l’arena, els pescadors i la quitxalla de mil somriures.

Els dies passen i els esclaus ara no porten cadenes, no treballen a les plantacions del Mississipí. Els mercats són ara supermercats, els peixos congelats i les cadenes de plàstic i petroli. Els governs, corruptes, tots venuts i comprats.

La monarquia i el rei Pepet

Escena d’El rei Pepet durant una representació. [Foto: Tolo Frau.]
[Un article de Toni Coromina.]

Els mitjans de comunicació i la xarxa Internet aboquen contínuament un immens allau de dades i informacions relacionades amb la monarquia espanyola, ja sigui el peatge que tots plegats paguem perquè la pobra família reial pugui arribar al cap del mes, les aventures amoroses del rei emèrit, les desavinences de Letícia amb donya Sofia i amb les infantes, les penes d’Urdangarin a la seva luxosa presó, l’aversió o el tarannà franquista i anticatalà de Felip VI, expressat obertament el 3 d’octubre de 2017, tres dies després del referèndum del primer d’octubre.

Per definició, un rei és el cap d’estat que exerceix el càrrec per herència familiar. Però col·loquialment, també l’associem a un home, animal o cosa que sobresurt per la seva excel·lència. Més enllà de les dinasties històriques, ens pot venir al cap la història del mític rei Mides, aquell que tot el que tocava es convertia en or; o el mateix Jesucrist, considerat «Rei de reis».

Reis d’Espanya.

La figura del monarca també és una paràbola recurrent associada a la trajectòria o, per extensió, a la conducta de persones determinades: El rei del mambo, El rei del rock, El rei del bolero, El rey del pollo frito… Sense oblidar el rei dels escacs, la reina mare de les abelles, el rei de la selva (el lleó) o els reis mags d’Orient. En l’àmbit familiar, el més petit de tots acostuma a ser «el rei de la casa»; i en el món del petit comerç, com ara a la peixateria o la carnisseria, és habitual tractar als clients amb la màxima deferència: “Què hi posarem rei?”.

El rei Faruk.

Quan una persona té tics despòtics i intolerants, sovint se la compara amb el rei Faruk, el monarca egipci que després de ser destronat pel general Naguib el 1952, des del seu exili daurat de Mònaco va profetitzar que, ben aviat, al món només quedarien els quatre reis de la baralla i el d’Anglaterra.

Els reis també acostumen a ser els protagonistes d’obres literàries i contes populars: El rei savi, El rei Lear, El rei despullat, El rei Artur, El rei del nas vermell, El rei dels lladres, Babar (el rei dels elefants), El rei prudent, El rei granota, El rei corb, Els tres fills del rei, El rei i el jardiner…

Elvis Presley, rei del rock.

Moltes rondalles incorporen la figura d’un rei. Una de les mes conegudes i més adaptades és El rei Pepet. L’any 1954, el mallorquí Pere Capellà Roca en va escriure una versió teatralitzada, una metàfora sobre el retorn de la sobirania al poble, simbolitzat en un pastor que de petit és abandonat i criat per uns carboners; amb el pas del temps, després d’una vida idíl·lica en contacte amb els pagesos, els animals i la natura, en Pepet es converteix en rei i s’instal·la a la cort, on s’adona que ha perdut la llibertat i s’oposa a la guerra, a les injustícies del poder absolut i als interessos egoistes dels membres de la cort.

Pérez Prado, rei del mambo.

Una altra versió de l’escriptora Olga Garcia titulada Trenta-vuit reis i un súbdit, presenta un país compost per un únic súbdit, en Pepet, i cent cinquanta-dues persones de sang reial: trenta-vuit monarques, les respectives esposes i llurs fills i filles. Cansat de suportar les insolències de la reialesa, en Pepet abandona el país i tots els membres de les famílies reials es veuen obligats a treballar: munyir vaques, sembrar, rentar roba i caçar. Finalment, passats uns anys, en Pepet torna a casa i és nomenat rei del poble.

Els 4 reis de la baralla espanyola.

Zones inundables

[Un article de Jordi Sánchez.]

Què hi havia primer, la naturalesa o l’homo sapiens? Està clar que primer la natura. Després, quan ens vam dedicar a l’agricultura és quan comencem a ocupar les valls al costat dels rius o rierols per la proximitat de l’aigua.

L’urbanisme ens pot il·lustrar el creixement de les poblacions en aquests indrets sense tenir en compte que en molts casos estan assentades en zones inundables. Quan es produeixen fenòmens climàtics que deriven en tempestes diluvianes, molta aigua en poc temps, sovint succeeix que l’aigua té memòria i sol desguassar per on ho ha fet sempre, per molt que canviem el curs del torrent o del riu.

És en aquest moment quan de forma repetida es diu allò d’«aquí no ha passat mai això» i és que perdem la memòria, perquè els nostres avantpassats sí que van viure alguna d’aquestes «gotes fredes» com diem avui; hi ha moltes publicacions que donen fe d’aquests fenòmens de la natura.

Inundacions prop de Key West, a l’estat de Florida, a causa de les marees provocades per l’huracà Wilma l’octubre de 2005. [Foto: Marc Averette/Wikipèdia.]

Què és el que podem fer?

Avui tots els ajuntaments haurien de tenir un POUM (Pla d’ordenació urbanística municipal) que entre d’altres treballs conté una qualificació de totes les zones inundables del municipi. Dic això perquè molts municipis encara no estan al dia. Conèixer el municipi en totes les seves condicions hauria de ser imprescindible per a tota persona que aspiri a tenir responsabilitats polítiques en el seu municipi. Això vol dir informar-se bé i trepitjar el territori, en definitiva, conèixer el que ha d’administrar.

De sempre ha existit la Comissaria d’Aigües dependent de les confederacions hidrogràfiques de cada territori, en funció de les conques que administri. Avui aquesta competència la té a Catalunya el Govern de la Generalitat amb l’empresa pública de l’Agencia Catalana de l’Aigua, que éss la que vetlla a tot el territori català pel cicle de l’aigua.

És a dir, les administracions de l’Estat, les comunitats autònomes i les Administracions locals han de vetllar per tot el que fa referència a la política mediambiental dels territoris i també la policia del seu ordenament i vigilància.

Però, el meu consell és que per el que fa a les zones inundables s’ha de tenir un bon manteniment dels torrents, carrers amb el seu desguàs pluvial i en el cas dels municipis costaners, la instal·lació dels emissaris corresponents dins el mar. Calafell, des de 2011 té afortunadament un POUM aprovat definitivament, que ens indica tot el que hem de fer i protegir, fa 20 anys que s’hi treballa però s’hauria d’enllestir.

Molts ànims!

Així ho veig.

Microlrelats de Jordi Remolins. Octubre de 2019

[Narracions de Jordi Remolins.]

La veritat per davant

Malgrat la seva fama de follador impecable, el venedor de matalassos i flassades mantenia amb orgull que mai havia enganyat la seva parella. En realitat s’havia passat per la pedra un ampli percentatge de les fèmines del barri però també era cert que en cap cas havia oblidat d’explicar-ho tot a la dona quan tornava a casa. Per no parlar de les vegades que ho feia al sofà de la sala d’estar, al llit del matrimoni o a qualsevol altre racó de la residència conjugal, amb la seva senyora com a testimoni.

Ella sempre ho faria

El maltractador de gènere va constatar un profund dolor al braç i al palmell de la mà després de l’enèsima pallissa que infligia aquella setmana a la seva dona. Alarmat pel propi patiment, a partir d’aleshores l’home va obligar-la a autoagredir-se. De tan acollonida com la tenia, no li va caldre ni aixecar la veu perquè executés amb acarnissament les seves ordres, ni tan sols perquè un cop traspassat, víctima d’una sobredosi de brandi barat, ella seguís autolesionant-se i gaudint secretament d’uns costums profundament sadomasoquistes.

Reincident per partida doble

Recolzat en el marc de la porta de la cuina, el comercial de publicitat diu a la seva dona que surt un moment per tirar les escombraries i comprar un paquet de tabac, tot i que acaba de decidir que vol deixar de fumar. Quan baixa al carrer, obre la porta del contenidor i hi llença el cervell. Altre cop a casa, deixa la bossa d’escombraries al rebedor, encén una cigarreta d’un paquet a mig consumir i s’acosta a la dona per besar-li els llavis.

Recurs telefònic a la llar del maltractador

L’irascible maltractador domèstic va ser conscient que hauria de deixar d’agredir la seva dona si no la volia perdre. Ella havia amenaçat denunciar-lo la pròxima vegada que li posés la mà a sobre, i per la manera de dir-ho sabia que ho faria. Per això, a partir d’aquell moment, cada vegada que trobava el sopar fred o la roba sense planxar, feia un truc a la seva germana, una corpulenta lesbiana d’un metre noranta d’alt per la mateixa mida d’amplada, perquè fos ella qui la mantingués a ratlla a base d’hòsties.

VÍDEO. Portes giratòries? Cambalache?

[Article i vídeo de Nan Orriols.]

Un tango de títol «Cambalache» que cantava Carlos Gardel començava la primera estrofa així: «Que el mundo fue y será una porquería, ya lo sé / En el quinientos seis y en el dos mil, también / Que siempre ha habido chorros, maquiavelos y estafaos». El tango continua explicant que «Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor». Bé, «Cambalache» ja descriu una realitat que no ha canviat. I Gardel va morir el 1935. Ara, portes giratòries?, cambalaches?, i per què no estafadors constitucionals?

La tieta del rei Felip VI, Faina Zurita, era la presidenta de l’empresa estatal Hipódromo de la Zarzuela. No va evitar els mals resultats econòmics de l’empresa. El 2015 l’Hipódromo es va quedar sense carreres i es van registrar les pèrdues més grans de la història. Cap problema. El Gobierno de España va recol·locar la tieta com a directora comercial de la Fundació SEPI (Societat Estatal de Participacions Industrials). El seu sou: 79.638,9 euros bruts anuals.

Passem llista i veurem que això és només un petit cambalache:

  • Miquel Roca i Junyent va fitxar com a conseller extern independent d’Endesa per 684.000 euros anuals.
  • Javier de Paz Mancho (exsecretari de les Joventuts Socialistes i membre de l’executiva del PSOE) és conseller de Telefónica Argentina SA i de Telefónica do Brasil SA.
  • Abel Matures i Isabel Tocino, són al Banco Santander.
  • José María Aznar, a Barrick Gold, i també a Endesa com a assessor extern per 200.000 euros.
  • L’exministre Rodrigo Rato estava en moltes empreses. Ara és a la presó. Molts intenten rentar-se la cara amb Rato.
  • Luís de Guindos, també assessor extern d’Endesa per 684.000 euros. I Rodolfo Martín Villa, etc., etc., etc.
  • A FCC, Marcelino Oreja i Nicolás Redondo.
  • A Gas Natural, Santiago Cobo (marit de Teófila Martínez, alcaldessa de Cadis).
  • A Iberdrola, Ángel Acebes.
  • A New Corporation també hi trobem el Sr. Aznar, amb un sou de 160.000 euros.

La llista és inacabable:

  • El Sr. Borrell estava a Abengoa.
  • La Sra. Elena Salgado assessorava Abertis. Ara ha fitxat per Talgo.
  • Javier Solana, a CLH.

Bé, això és infinit. Són centenars. Actualitzarem la llista i la publicarem.

  • Soraya Sáenz de Santamaría manté el seu càrrec al Consejo del Estado i va fitxar pel bufet d’advocats Cuatrecasas.
  • El marit de Soraya, perquè no falti de res, és conseller de Telefónica.
  • No podem oblidar l’etern Lluís Armet del PSC al Tribunal de Cuentas.
  • I els senyors Duran i Lleida i Jordi Hereu, instal·lats al Consell d’Aena.

Prou. És més que insultant. Tot això té a veure amb privilegis, repressió, el primer d’octubre i els presos polítics i exiliats. L’Estat defensa aquesta realitat amb repressió judicial i policíaca, i és aquest fet que el fa criminal.

No puc acabar sense recordar l’expresident Felipe González i el vicepresident Narcís Serra, ara a Gas Natural. El Sr. Serra també presidia l’extingida Caixa Catalunya.

No he pogut trobar en cap llista els presos polítics ni els CDR empresonats. Tampoc els exiliats. Ara bé, cada dia m’explicaran que Espanya és un estat democràtic, etc. I qui salvarà la quitxalla? Qui? L’àngel del Sr. Fernández Díaz?

http://www.youtube.com/watch?v=fsAGpw5uwDU