[Versos de Gabriel Salvans.]
Les branques dels arbres desperten flors,
vida, quan desvetllen la son al cicle
vital de la natura. Ara, que la llum
pren embranzida entremig de núvols
riallers de primavera, la neu
corre pels rierols i l’aire càlid
et moixaina la pell no pensis i
surt, guaita. Que tots els colors de l’arc
de Sant Martí t’esclatin a la cara.
En silenci. Que no hi ha més a veure.
Només que tens vida tan a prop.
Al cim d’un lloc amic hi ha un banc,
no és el banc del «Si no fos», o sí,
per saber contemplar el paisatge i
conversar amb tot i més, que…,
hi ha tan poca estona per tot plegat,
que perdre’t en divagacions és pecat.