El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.
Una relació d’amagat
L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.
Història d’amor i fatiga
El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.
Qüestió d’imatge i olfacte
El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.
La tardor a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
La tardor, que ja desvirtuava els colors arboris cap a l’esgrogueïment, s’ha vist sorpresa durant les darreries d’octubre i aquest novembre per pluges intenses arreu i neu i fred glacial a muntanya. Les castanyes i les patates dolces (mal dites moniatos) s’han pogut endrapar enguany amb màniga llarga, com feia anys que no es veia. És la normalitat que torna o un batec impulsiu del canvi climàtic que fins ha fet arribar recentment a la penísula Ibèrica un huracà atlàntic?
La mort solitària de la gent gran
De la tardor vital (o de l’hivern a l’avançada) també en volia parlar arran de la notícia, escarida, que em va colpir fortament fa uns dies: un home de 56 anys i la seva mare dependent de 86 van aparèixer morts en el seu domicili, al barri de la Roureda de Sabadell. La policia va rebre un avís en què diversos veïns els alertaven d’una forta pudor que sortia de l’habitatge situat al número 2 del carrer Toses de la població vallesana. Quan hi van arribar, els agents hi van trobar les dues víctimes. Els Mossos d’Esquadra que hi van intervenir no van detectar indicis de criminalitat en els cossos. Sembla, segons tots els senyals, que el fill hauria perdut la vida per causes naturals i la dona per inanició.
No és la primera vegada que passa un fet semblant al nostre país: el 2016 un jubilat alemany va viure tres mesos amb el cos de la dona mort a Empuriabrava i un home de Sant Hilari, quatre mesos amb el pare mort assegut a taula. Més recentment, just ara fa un any, un cas calcat al de Sabadell, va ocórrer a Badia del Vallès, quan la policia va trobar els cadàvers, novament, d’un home de 67 anys (que va morir primer per una aturada cardíaca) i la seva mare, de 96, que va morir dies després d’inanició. El televisor era tot el dia engegat i la pudor dels cossos ni tan sols va amoÏnar els veïns ni la treballadora de la neteja —l’única ajuda que rebien de l’Ajuntament a través del Consell Comarcal, que havia externalitzat el servei a l’empresa Clece— que no va avisar ningú quan no li havien obert la porta.
Al Japó —aquesta illa en què tradició i modernitat topen constantment i produeixen fenòmens insòlits— ja hi ha de fa temps unes brigades de neteja a les cases de la gent gran en què han aparegut morts d’inanició per a poder-les llogar o vendre al més aviat possible (a les megalòpolis nipones l’habitatge és molt i molt car).
En alguns indrets del nostre país, hi ha gent que veient com s’aveïna aquest futur de soledat i mort desassistida, han decidit organitzar-se comunitàriament, tant a nivell econòmic com organitzatiu, donant exemple a tant de submental qui tot lo dia es queixa a papà i mamà Estat de la seva dissort. Cal organitzar-se des de l’autogestió, fora de les institucions, que l’únic que provoquen és la dependència, la promoció de la incapacitat i, definitivament, la mort, molts cops en soledat.
Els lladres de temps
Cal donar, novament, l’enhorabona a la televisió pública catalana per haver gosat programar (el passat dia 27 de novembre) el documental Lladres de temps, que fa una recerca de com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. Time Thieves (el títol original en anglès) revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “els nous rellotgers”.
Qui no s’ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d’embarcament i ens fa facturar l’equipatge, fent estalviar així a l’empresa milions d’hores de feina cada any? Qui no s’ha passat hores tractant de muntar un moble o s’ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina?
El documental Lladres de temps fa la volta al món per a investigar com el temps s’ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d’aquest recurs preciós i finit.
La guardonada directora Cosima Dannoritzer combina un extraordinari conjunt d’imatges d’arxiu i commovedores històries amb el testimoni dels principals experts mundials, en un documental que va ser rodat en localitzacions com el Japó, els EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Alemanya.
El documental desenvolupa el discurs de Dannoritzer, combinant la història, l’ecologia i la tecnologia. Ha treballat per emissores de diferents països europeus, entre les quals hi ha la BBC, ARTE, TVE i TVC. La seva pel·lícula “Comprar, llençar, comprar”, del 2010, va guanyar 12 premis internacionals de festivals.
Lladres de temps és una producció de Polar Star Films i Yuzu Produccions en coproducció amb TV3, ARTE France, TVE, amb la col·laboració de Servus TV, SRF, RTS, YLE i YesTV i amb el suport de MEDIA, CNC i ICEC.
[Podeu veure el vídeo sencer en aquest vincle. No us el perdeu si voleu estar ben informats i que deixin de robar-vos temps.]
La revolució catalana
Acaba novembre amb l’anunci que dos dels presos polítics catalans, ara a Lledoners (Jordi Sànchez i Jordi Turull), anuncien una vaga de fam per denunciar la justícia repressora del Rege d’Espanya i el fet que l’actitud dels tribunals impedeixi que la causa catalana arribi als tribunals europeus. La història sembla que es repeteix, quan a aquesta internacionalització (Macià, Companys o Puig Antich, per a citar alguns exemples, en els darrers cent anys).
Per bé que suara s’han aconseguit alguns resultats positius en els tribunals en què tenim els nostres exiliats, començant pel president Puigdemont —que es pot moure arreu del món menys a l’Estat espanyol—, el sacrosant Tribunal Constitucional espanyol no sap/no contesta quant als recursos presentats contra l’empresonament dels nostres compatriotes.
Cal tornar, encara, repetir la història?
Molta, moltíssima gent —fora dels mots d’ordre dels partits a l’ús (que continuen fent política autonomista mentre s’omplen la boca d’una República inexistent)—, està disposada a emprendre l’acció directa contra tanta d’ignomínia, perquè ni es pot suportar la situació en què se’ns vol col·locar (la inacció) ni es pot tornar als errors del passat, que ens han abocat a repetir, com en el sempitern dia de la marmota, la cançó de l’enfadós.
Al segle XII comença a organitzar-see la pràctica i la creació de la xarxa de camins de la transhumància a Catalunya. [Foto: Arxiu LR.][Un article de Toni Coromina.]
La transhumància, una activitat ramadera i agrícola molt tradicional a Catalunya fins fa unes dècades, és el pasturatge estacional que consisteix en el desplaçament de ramats d’una regió a una altra a la recerca de pastures d’hivern i d’estiu. En el seu projecte «Camins ramaders i transhumància a Catalunya», la Fundació Món Rural reivindica, en ple segle XXI, el pasturatge i la transhumància dels ramats com a tret característic del món rural català, un fenomen gairebé extingit en un territori conformat per una tradicional xarxa de camins ramaders.
Per a la Fundació Mon Rural, el sector ramader, igual que el sector agrari en general, passa un moment delicat pel que fa a la seva continuïtat: «Cada cop hi ha menys pastors i menys ramats. El nombre d’explotacions ramaderes s’ha anat reduint de forma accelerada en els darrers 20 anys, i en el cas concret dels subsectors de l’oví i el cabrum, el degoteig d’explotacions encara ha estat més accentuat». Si Catalunya té un patrimoni territorial de gran valor, una bona part s’ha menystingut: la xarxa de camins ramaders.
Durant el segle XIX i començaments del XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. [Foto: Toni Coromina.]Segons la mencionada Fundació, la transhumància té els seus orígens a l’època preromana i romana, però no és fins al segle XII que comença a organitzar-ne la pràctica i la creació de la xarxa de camins per on havia de transcórrer: «Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents, com el de Santa Maria de Poblet o el de Santes Creus en zones planeres i els de Sant Martí del Canigó o Sant Miquel de Cuixà en zones muntanyenques, van establir vincles degut als problemes comuns de manteniment i alimentació del seu bestiar depenent de l’època de l’any. Així, els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu”». Arran d’aquets inconvenients, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya.
Per tot plegat, es va consolidar la xarxa de camins ramaders catalana i es va estabilitzar una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a finals de l’Edat Mitjana: «És en aquesta època i fins al segle XIX, degut a les dificultats econòmiques que patiren els monestirs de la plana i l’interior de Catalunya, que l’activitat transhumant va canviar i es va centrar en el trànsit ramader d’hivern de les muntanyes a la plana. Durant el segle XIX i començaments del XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. L’increment de la demanda d’aliments degut a la gran expansió urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el conseqüent augment de les terres conreades i de la intensificació de l’agricultura i les inversions en grans infraestructures per a fer-la possible, han estat el cúmul de causes de la disminució de pastures disponibles a la plana i en conseqüència de la disminució de l’activitat transhumant a Catalunya».
La defensa de la transhumància a Catalunya té personatges cabdals. Aquest és el cas d’en Cuca, un pastor d’Olost, impulsor del Grup de Treball de Transhumància Solc, que fa pocs anys va convocar una protesta pacífica per a reivindicar el dret de pas del camí ramader de Vic a Berga. A l’acte hi van participar pastors d’arreu de Catalunya, que van acompanyar un ramat de 600 ovelles. Els participants en la reivindicació s’oposaven a un càmping que tallava el camí de manera deliberada i impedia als ramats seguir una ruta destinada a les ovelles i als pastors des de temps immemorials. En aquell acte de protesta, el mateix Cuca es va treure un roc de la faixa i va mostrar una fotografia aèria de l’any 1967 que demostra l’existència del camí ramader avui tallat pel càmping. La reivindicació, però, ja s’havia portat a terme en tres ocasions, sense cap resultat positiu. De fet, el propietari del càmping negava rotundament l’existència del camí ramader.
Tenen raó els pastors quan expliquen que els camins públics constitueixen un patrimoni de moltes hectàrees de territori que són propietat dels ajuntaments i els vilatans en són els seus principals usuaris. El progressiu desús que ha afectat alguns camins aquestes darreres dècades ha afavorit el seu abandonament, de manera especial a les àrees urbanes i rodalies, un fet que sovint aprofiten alguns propietaris propers per apropiar-se’n o fer-ne un ús indegut.
Tal com es deia aleshores en un manifest signat pels pastors, «les administracions que haurien de vetllar per la preservació d’un patrimoni que és públic, poden esdevenir els principals responsables de la seva pèrdua. Els darrers anys, la pressió destructiva s’ha exercit de manera especial sobre els camins ramaders, atesa la seva freqüent condició de senders que no admeten el trànsit de vehicles, fins al punt de posar-ne la majoria en condicions intransitables per als ramats».
Marugan (Segòvia), 22 i 23 de novembre de 2014. Transhumància. Un grup de pastors mena un ramat de gairebé dos mil ovelles i 40 cabres des de Valladolid fins a Boadilla del Monte, a Madrid,tot seguint el traçat d’una carrerada reial. [Foto: Antonio Heredia.]Segons els afectats, la progressiva dificultat de les rutes transhumants de llarg recorregut, n’ha accelerat el seu desús i ha comportat la pràctica desaparició de la transhumància a peu, de manera que avui és una epopeia seguir aquestes rutes amb un ramat de bestiar. La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural, per la seva capacitat de control i neteja de la vegetació, i també per a la prevenció d’incendis, corredors ecològics i la creació de paisatges. En uns temps en què els camins han deixat de fer-se servir com a vies quotidianes de comunicació, a les proximitats dels pobles encara els resta l’alternativa de vies de lleure, per a la pràctica d’una activitat, cada dia més ineludible: caminar.
La solució està en mans dels ajuntaments i les entitats comarcals, com a titulars immediats d’aquest patrimoni i administracions més properes al territori. El Govern català i l’actual Generalitat, com a administració competent en la catalogació de camins rurals i ramaders, hauria de facilitar a les administracions locals les bases legals i la metodologia tècnica per a la recuperació i catalogació dels camins.
Si a la Catalunya actual queda algú amb cinc dits de front, algú que conservi memòria de les arrels d’un país que s’ha de projectar en el futur sense perdre les essències populars, aquest algú són els pastors. Els camins ramaders són de titularitat pública i ningú no té dret a tancar-los i fer-ne un ús particular.
La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural. [Foto. Arxiu LR.]
D’un temps ençà és freqüent veure com persones d’alta rellevància demanen perdó: el rei emèrit Joan Carles I, Mark Zuckerberg (fundador de Facebook), Toni Blair, Rato i d’altres. Però, normalment el que hi ha al darrere acostuma a ser una mentida o un indigne comportament. El perdó si és de debò dignifica a la persona, però el perdó amagant la mentida és nefast.
Si a la infància no s’educa en els valors que donen sentit a l’ésser humà per fer el bé, el més probable és que aquest arbre creixi malament, senzillament perquè hi ha molt de mal estès i es troba amb facilitat. En canvi la bondat, la humilitat, l’honradesa, el desinterès i la tolerància requereixen més sacrifici.
La maldat pot acabar en odi?
Odi, «sentiment profund de malvolença envers algú», segons Pompeu Fabra (1868-1948), de qui enguany se celebra el 150è aniversari del naixement.
Passem mal pas? Té alguna cosa a veure amb els sentiments? Crec que sí, veiem: els sentiments poden ser positius o negatius. Els positius recolzen en l’amor i en la dignitat de la persona, en canvi els negatius poden portar-nos cap a l’odi a les persones o a les idees, per tant a la indignitat.
Aquest sentiment negatiu està transformant-se en els darrers temps en una epidèmia d’ira, tant és així que tenim el darrer exemple del 19 de setembre —segons les noticies-—, en què van detenir un ciutadà de Terrassa que volia cometre un magnicidi contra el president del govern espanyol Pedro Sánchez. Aquest fet demostra fins on hem arribat. No cal dir el que suposeb tots els enfrontaments de la guerra dels llaços, escarnis, atacs als Mossos, insults…
Entenc al papa Francesc quan adverteix de que «torna l’odi, la discriminació i la intolerància davant les diferencies ètniques, religioses o nacionals».
Els presos polítics catalans a Lledoners. Dos d’ells, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són en vaga de fam. [Foto: @jordialapreso.]Cada dia em costa més acceptar —i no ho accepto— la situació en què es troben els nostres polítics, a la presó sense un judici, mentre des de les instàncies judicials mantenen l’acusació de rebel·lió, malversació i sedició. Només es pot entendre des del sentiment negatiu que els porta a l’odi, això es així.
En el context mundial hi ha un augment de guerres, murs, camps de refugiats i tractes inhumans amb persones de territoris a les quals es força a immigrar per motius ambientals i econòmics, menystenint-ene els Drets Humans, és a dir el respecte a les persones.
Sentiments sí, però positius, abraçats amb l’amor, no amb la violència, al menyspreu a qui no pensa igual que jo. És a dir, ésser dignes, que és l’únic camí que ens portarà a l’amor, aquesta és la porta. Obrim-la!
[Continuant (La Resistència, 21, octubre de 2018) amb la reflexió del report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015 i on manifestava que volia compartir la seva reflexió perquè «soc un sac de dubtes», et diria, Gabriel, que no cal dubtar de res.]
Veient que volen organitzar visites nocturnes als parcs naturals; veient que els rius de Catalunya gairebé només són clavegueres d’aigua depurada pràcticament sense vida; dic, també, que veient que tot són estudis sobre el canvi climàtic i la vida al planeta, subvencionats, impresos i enquadernats, dic, Gabriel, que no cal dubtar de res. Aviat tindrem més biòlegs que gripaus i més tertulians sofistes, ridículs i avorrits a les televisions i ràdios que orenetes.
Ja ha arribat aquell moment (gràcies, gràcies, univers meu!) en què el món urbà arrasarà el parc d’Aigüestortes i la fageda d’en Jordà. Aquell moment (gloriós moment!) en què els gossos i gats i altres animalets aniran acompanyant com a verdaders assistents socials els seus propietaris cap a l’extinció. Gràcies, gràcies, univers meu!
La senyora. Colau, també; els coloms, molts, de la plaça de Catalunya, en un acte de generositat impossible d’imaginar, l’amolsaran amb les seves ales i s’enlairarà enllà enllà cap a la glòria de les ciutats sostenibles.
Per acabar, haig de dir-te que he trobat meravellós el protocol d’intervenció dels óssos als Pirineus. Fabulós! Foragitem l’ós del Pirineu i li prenem el territori. Llavors, en un gest altruista dels sàpiens, sense tornar-li res li demanen que torni però que es porti bé. Més imbecil·litat, impossible. Diu el protocol:
Diagnòstic, seguiment i execució de mesures proactives i d’inici de mesures de dissuasió;
Captura i marcatge de l’exemplar i de reforç de mesures aversives;
Si el comportament de l’ós no millora, captura i retirada de l’exemplar.
I la canalla, sense llar d’infants! Pareu, pareu si us plau de fer el ridícul! Demano que s’elimini aquest departament i molts més de l’estructura administrativa de la Generalitat que no serveixen per a res. Demano que ens deixin descansar un xic; que no estudiïn res, que l’Ajuntament de Barcelona tanqui el zoològic i que deixin de fer visites guiades a la «natura», com diuen els urbans. Demano que ho tanquem tot.
El cert és que estem a les portes de l’extinció de l’espècie Homo sapiens. Només demano que l’univers se’ns emporti aviat i salvi la quitxalla i la innocència. Gabriel, no tinguis dubtes de res. Tot és més clar que… (l’aigua, ja no).
[Per il·lustrar la claredat, un vídeo dels darrers aiguats a la Vall d’en Bas, més concretament de la crscuda del riu Gurn –afluent del Fluvià–, a Sant Privat d’en Bas.]
Recuperem, gràcies a J. Marfany i Alacarta.cat, un vídeo sobre les conclusions que es van presentar el passat 15 de setembre per part de l’àrea de l’Equilibri amb la natura del Congrés Participatiu Catalunya i Futur relatives al subàmbit de Gestió de l’aigua que va resumir, entre d’altres, el nostre col·laborador de capçalera, el biòleg Gabriel Borràs, exdirector de planificació de l’aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i actualment responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.
Cliqueu damunt la imatge de Gabriel Borràs per veure el vídeo.
La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país. Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona. Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també pels aqüífers subterranis.
Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb cabdals clarament estacionals. El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit d ?accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per tant, sotmès a la regulació de l’ús. A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva gestió.
El bondadós fuster artesà havia procurat que no li faltés mai res al seu únic fill. Va tenir la millor educació i els millors mestres, quan va ser major d’edat li va comprar el millor cotxe que es podia permetre, va pagar-li el millor casament que s’havia vist mai a la comarca i li va regalar la millor casa unifamiliar que tenien a l’agència immobiliària. Per això, quan vençut per l’edat i incapaç de valer-se per si mateix, el fill i la jove van ingressar-lo en un sòrdid asil públic, no va dubtar ni un moment de procurar que fos també el millor assassí a sou qui vengés tant desagraïment.
Il·lusions frustrades
El maldestre aprenent de mag va afanyar-se a entaforar el cos de la seva col·laboradora dins d’una gran bossa de plàstic i a netejar la sang que s’havia escampat pel local d’assaig, però ni tan sols el lamentable accident laboral el va dissuadir de perseverar en l’obsessió de convertir-se en professional de l’il·lusionisme. Abans que la filla del comissari es convertís en la novena víctima de la seva poca habilitat prestidigitadora, la policia va aconseguir avortar una carrera que amenaçava esdevenir en holocaust, i van tancar-lo una llarga temporada entre reixes. La seva immediata evasió va demostrar que si bé amb les espases no acabava de sortir-se’n, com a mínim podia considerar-se un excel·lent escapista, tot i que la nova condició de fugitiu li va impedir d’exercir-ne durant la resta de la seva vida.
Per un grapat de salsitxes
Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per renovar-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un tinent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris no haurien advertit mai la seva veritable identitat.
Incompetència policial manifesta
Per enèsima vegada s’acabava de cometre un crim davant mateix del mediocre comissari de policia i ara tampoc no aconseguiria resoldre’l, tot i les evidències que havia deixat l’assassí. Tota la seva trajectòria estava farcida de fracassos similars i només l’ascendent familiar sobre la cúpula del cos li havia permès conservar el càrrec. Aquest cop, però, la sort semblava haver-se-li esgotat del tot malgrat la cruel ironia de conèixer perfectament la identitat de l’homicida, després que amb una hàbil ganivetada al ronyó li hagués estroncat definitivament la carrera laboral i de retruc també la vida.
Hafida, Omar, Mustafa i Aziza són quatre jove marroquins residents a Vic. Tenen entre 22 i 28 anys i formen part del col·lectiu de dos milions i mig d’emigrants que no han pogut votar —ni per correu— en les últimes eleccions del seu país. Hafida, de Kenitra, lamenta l’absència de cares joves en les llistes electorals del seu país d’origen i arremet contra la gerontocràcia magribina: «No veus mai candidats de 28 o 30 anys, i menys dones. Sempre surten els mateixos personatges, com en les telenovel·les. Al Marroc hi ha llicenciats preparats, però els vells no volen donar-los l’alternativa. Diuen que s’apanyin, que netegin lavabos amb els seus diplomes o que se’n vagin a Europa amb un visat, en pastera o com sigui», explica. I apunta que la situació només variarà per defunció natural del ranci caciquisme local.
Per a Omar, de Nador, els candidats prometen somnis similars: «Tots, inclosos els islamistes, canten la mateixa cançó, com en un parvulari». Després, quan arriben al Parlament, aprofiten l’ocasió «per a viatjar, comprar vestits, canviar el cotxe, invertir en habitatges i vetllar pels interessos del seu entorn personal». D’haver pogut votar, Omar ho hauria fet en blanc, «només per tenir segellada la targeta electoral», un document indispensable per a accedir a determinats certificats.
Mustafa, originari de Chiadma, explica que a la seva ciutat ha sortit elegit un empresari del partit Istiqlal, gràcies als vots de molts antics empleats seus; els mateixos que, cinc anys enrere, el candidat havia acomiadat de la fàbrica de pantalons sense indemnització. «Malgrat haver-los deixat a l’atur, ara l’han votat i ha guanyat. És increïble», afegeix.
A Aziza, de Tànger, li dol que Mohamed VI es passi la vida «saludant autoritats o recorrent quilòmetres de catifa, sense adonar-se del que passa al carrer». Quan visita una ciutat, els «capitostos busquen joves aturats perquè plantin —per un sou miserable— flors i arbres que duraran un dia. Però tot és un decorat; quan el rei passa al costat de les flors, els pètals —portats pel vent del cotxe oficial— el segueixen, com papallones efímeres. Després, les plantes moren, tan bé que estaven al camp!», sentencia.
La majoria dels immigrants marroquins de primera i segona generació residents a Vic posseeix un bagatge educatiu baix o molt baix. Més de la meitat són illetrats i la resta només va passar per l’escola marroquina una curta temporada. Són comptadíssims els llicenciats i diplomats que s’han instal·lat a la ciutat. Conec un advocat, Alí, que despatxa en una carnisseria halal. Però, els que no tenen estudis superiors treballen a l’escorxador, d’altres són peons de paleta o estan a l’atur. Sortosament, però, aquests darrers cinc anys estem assistint a un discret canvi de paradigma visualitzat en la matriculació de joves de la tercera generació nascuts a Catalunya en diverses carreres universitàries, sobretot noies que estudien infermeria.
Fa un parell d’estius vaig assistir com a convidat a un casament camperol al sud del Marroc i vaig tenir l’ocasió de visitar l’hospitalària ciutat d’Essauira, situada a pocs quilòmetres. Després de recórrer els carrers d’aquest bonic enclavament atlàntic, al port vaig topar amb la crua realitat en forma de pancarta: «Els llicenciats marroquins no volem emigrar». Al costat de la proclama (escrita en francès), un comitè de llicenciats sense feina, pertanyents a l’Associació Nacional de Diplomats a l’Atur del Marroc, informava els turistes de la seva trista situació i els explicava les seves justes reivindicacions.
El grup d’aturats (advocats, biòlegs, químics, filòlegs…), format per dones i homes, denunciava la repressió policial durant les seves protestes pacífiques reivindicatives, l’espoli de fons de la seva associació, les promeses incomplertes per l’Administració marroquina i la corrupció dels estaments públics a l’hora de contractar els diplomats. Al Marroc, molts aturats es veuen obligats a pagar sumes astronòmiques (uns 5.000 euros) per accedir a un lloc de treball, si no tenen amics o familiars en l’Administració.
Allò que no diu Mohamed VI
El passat mes d’agost, Mohamed VI va elegir la ciutat d’AlHoceima —epicentre de les revoltes socials i polítiques del Rif—, per a celebrar-hi la festa del Tron, que aquest any ha marcat el 19è aniversari del seu regnat, i amb motiu de la qual va pronunciar el seu tradicional discurs a tota la nació. Per aquesta efemèride el rei va amnistiar 1.204 presos, entre els quals no figuren els líders rifenys de la revolta, condemnats a finals de juny a penes de fins a 20 anys de presó. El rei tampoc no va fer cap referència al boicot popular que pateixen tres importants empreses —una de làctia, una altra d’aigua mineral i la tercera d’hidrocarburs— propietat de polítics o membres de la família reial, acusats d’apujar preus de manera abusiva. Aquest boicot i la crisi del Rif són els dos problemes més greus que avui pateix el Marroc. En aquest context, cal assenyalar que el Marroc té un índex d’atur molt elevat, sobretot entre els joves, i ocupa el lloc 123 entre 188 països a l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) de l’ONU.
Un altre problema que no va esmentar Mohamed VI en el seu discurs és l’increment de la sortida de pasteres des de les costes marroquines amb destinació a la península Ibèrica. Aquesta omissió, tot i això, era esperada, ja que aquest tema no figura en cap agenda ni és objecte de disputa política. Mohamed VI, en canvi, va apel·lar «a realitzar tots els sacrificis necessaris per a conservar la unitat i estabilitat de la nació», una frase que feia referència al Rif i també al Sàhara Occidental, que el Marroc considera territori nacional. El monarca va assegurar que «els marroquins lliures» no permetran que {negativistes, nihilistes i altres mercaders d’il·lusions atemptin contra la seguretat i estabilitat del país aprofitant-se d’algunes disfuncions», encara que sense aclarir a què es referia exactament.
Hayat, assassinada a finals de setembre per un vaixell de la marina reial marroquina..
Però lluny de calmar els ànims, les paraules del rei no van impedir que la còlera popular s’expressés a finals de setembre i a principis d’octubre arran de l’assassinat de la jove estudiant de dret Hayat Belkacem, que aquests dies compliria 20 anys, arran d’una ràfega de metralleta disparada des d’un vaixell de la Marina Reial marroquina que va acabar amb la seva vida, quan la jove intentava fer realitat el seu somni d’arribar a Europa (amb una vintena més d’immigrants), en una llanxa ràpida manejada per un espanyol. Ara, Hayat, que en àrab vol dir «vida», ha esdevingut un nou símbol de la joventut marroquina desesperada.
La delegació de la Generalitat que dirigia Àngel Colom
L’estiu de 2003, ja fa 15 anys, vaig coincidir a Essaouira amb la celebració de l’anomenada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat, organitzada per l’Oficina que aleshores la Generalitat tenia oberta a Casablanca, amb la finalitat d’agiliar els contactes culturals, comercials, econòmics i laborals entre Catalunya i el Marroc. Aquella delegació aleshores estava dirigida per Àngel Colom, antic mític líder de la Crida durant l’etapa final del franquisme, i posteriorment president d’ERC i fundador del Partit Independentista (PI) amb Pilar Rahola. El 2003, però, Colom ja era militant actiu de CDC, un partit en el qual va entrar apadrinat pel president Pujol. A més de desenvolupar la seva activitat en el terreny laboral, comercial i econòmic, la delegació catalana a Casablanca aquells dies també havia organitzat cursos de català adreçats a 140 joves marroquins amb visat de treball per anar a Catalunya.
Colom i familiars de les víctimes de l’atemptat a Casablanca el 2003.
Als seminaris de l’esmentada Universitat Internacional de Joves per la Pau i la Modernitat van dissertar, entre altres autoritats, l’assessor de Mohamed VI André Azoulay (que anteriorment havia estat conseller de Hassan II), quatre ministres, rectors i catedràtics. La iniciativa, sorgida d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca després dels atemptats de maig de 2003 i promoguda per l’Oficina de la Generalitat a Casablanca, va comptar amb la presència d’uns 700 joves.
Els carrers d’Essaouira, bellíssima població situada al sud del Marroc i bressolada pels vents alisis, eren plens de joves amb carpetes, barrejats amb els últims turistes europeus de la temporada. A prop de la plaça Mulay Hassan, al costat del port, l’organització d’aquella universitat estiuenca havia instal·lat cinc enormes haimes que feien les funcions de menjadors comunitaris. A finals d’aquell agost, la ciutat estava plena de periodistes marroquins (premsa, ràdio i televisió) i als llocs més estratègics la presència policial era manifesta.
A l’hora de sopar, després de la posta de sol, els 700 alumnes inscrits (d’entre els 17 i els 28 anys d’edat) s’asseien aleatòriament al voltant de les taules, sota els tendals, per degustar una harira i una tagine de pollastre. Touria, Nourelhouda i Naget, tres noies de Marràqueix, preguntaven a en Roger i a na Laia, dos joves catalans, si l’idioma que parlen entre ells era l’espanyol. En Roger i na Laia els van explicar en francès que no, que «el català és una llengua diferent» i que «Catalunya és una nació».
Les noies de Marràqueix, de l’associació Ifarkhane Tizi, havien anat a Essaouira a presentar una ponència sobre la dona rural. Per a Nourelhouda, parlar de la dona camperola era parlar de «la pobresa, d’una dona que treballa de sol a sol, que passa de les cassoles de la llar al camp a la recerca d’aigua i llenya, que ignora els seus drets, que viu a l’ombra del cap de la família i no té recursos propis». La seva associació impulsava projectes de desenvolupament a l’Atles: alfabetització, comercialització de productes artesanals, localització i canalització d’aigua potable, reforestació, creació de cooperatives i organització de cursos de formació.
Entre els joves inscrits hi havia un centenar de catalans (entre ells una desena d’osonencs), una cinquantena d’europeus diversos i més de cinc-cents magribins procedents de tot Marroc (o residents a Europa i a Amèrica). Durant el sopar, els comensals intercanviaven idees i comentaven la sessió inaugural, que va comptar amb la presència a l’estrada d’André Azoulay i d’Àngel Colom, que compartien el mateix ranxo que els alumnes.
Acabat el sopar, la majoria de comensals es va desplaçar a un poliesportiu per assistir a una desfilada de moda marroquina. A les grades, els joves conversaven sobre la situació del Marroc. Said i Hamid, dos nois de Casablanca, exposaven (en veu baixa) el seu descontentament per la lentitud de les reformes al Marroc i criticaven el rei. En plena desfilada, Colom m’explicava que la iniciativa de la universitat havia sorgit d’un grup de joves dels barris marginals de Casablanca, poc després dels atemptats de maig de 2003, «com a resposta pacífica i alternativa al terrorisme fonamentalista». Alguns d’aquests joves, que estaven matriculats en els cursos de català de l’Oficina de la Generalitat «ens van proposar d’organitzar un fòrum juvenil i nosaltres li vam donar forma». A finals de maig, Colom va presentar el projecte a Azoulay i aquest li va garantir el seu suport i el de les autoritats marroquines.
Colom i André Azoulay amb estudiants. [Foto: Toni Coromina.]Durant cinc dies, els alumnes van participar en seminaris sobre religió, migracions, la cultura de la pau, la dona, els drets humans, els valors democràtics, el treball, la lluita contra la pobresa o la societat de la informació. Les sessions es van eternitzar d’acord amb el fervor participatiu. També, hi van haver tallers de música, teatre, dansa, cinema, un «foc de camp» o un multitudinari concert de rock a la plaça Moulay Hassan, a càrrec del grup manresà Deep.
En el transcurs del seminari titulat «Diàleg de civilitzacions», un estudiant de Tànger deplorava la falta de referències al «colonialisme cultural i econòmic dels EUA». Abdelaziz, de Meknés, es queixava del to «excessivament abstracte» utilitzat en la sessió i lamentava que no s’hagués parlat del món laboral. Mentrestant, un grup de joves llicenciats a l’atur protestava al carrer per la seva situació. Said, el seu portaveu, m’explicava que no veia malament la celebració de la Universitat de Joves per la Pau, però em va dir que desconfiava absolutament dels polítics.
Menció especial mereix la intervenció del cònsol d’Espanya a Agadir, al seminari «Catalunya, mitjancera entre el Marroc i Europa», que va comptar amb les ponències de Colom i de Rosa M. Pujol (aleshores secretària de Joventut de la Generalitat). El cònsol va assegurar que respectava l’exercici de competències culturals al Marroc per part de la Generalitat, però va matisar que «l’Estat es reservava les competències en matèria militar i afers exteriors». A la sortida, Anna, de Barcelona, comentava que la cita d’Essaouira demostrava que la Generalitat exercia les seves poques competències de manera competent, mentre que l’Estat mostrava «una certa incompetència, malgrat tenir totes les competències».
Vaig tenir ocasió de parlar al vestíbul d’un hotel amb André Azoulay, president honorífic de la Universitat de Joves per al Pau i la Modernitat i pare d’Audrey Azoulay, la dona que va ser ministra de Cultura francesa del 2016 al 2017, i que, posteriorment, va ser nomenada directora general de l’Organització de las Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura (UNESCO). En la conversa amb André Azoulay, que avui continua essent conseller del rei del Marroc, va reflexionar sobre les relacions de Catalunya i Espanya amb el Marroc, mentre firmava, un per un, els 700 diplomes que s’havien de lliurar als alumnes després d’haver acabat els cursos. Azoulay valorava la celebració de l’esdeveniment i deia que se sentia «plenament identificat amb aquesta experiència. Ha començat amb bon peu i té el futur assegurat. A més, com jo vaig néixer a Essaouira, una ciutat model en el diàleg de civilitzacions, la meva satisfacció és doble».
Azoulay, bon amic de Jordi Pujol, també va fer referència a l’especial sensibilitat dels catalans per concretar la seva cooperació amb el Marroc, va lloar les actituds de la Generalitat i de la Junta d’Andalusia, i va vaticinar que Espanya també continuaria per aquesta via: «Els llaços que ens uneixen són més importants que les eventualitats que ens puguin separar», va postil·lar. Respecte al distanciament entre els pobles marroquí i espanyol, derivat dels conflictes polítics, Azoulay opinava que «entre els dos estats hi ha hagut tensions i desacords, però les relacions entre els dos pobles no s’han deteriorat, les relacions econòmiques s’han mantingut i les polítiques aniran pel bon camí». Per a ell, la solució dels problemes econòmics marroquins passava per la inversió estrangera, encara que «només en part, perquè el nostre futur també depèn de nosaltres. Els empresaris catalans tenen idees clares sobre això; però, també, hi ha altres empresaris espanyols i d’altres països interessats a invertir, al marge de problemàtiques passatgeres. Les inversions no tenen ni nacionalitat ni època».
Colom, envoltat per joves marroquins a Essaouira.
El dia de la clausura hi va haver una recepció oficial que va comptar amb l’assistència emotiva de familiars de les víctimes de Casablanca. Després de la lectura de la declaració d’Essaouira, un document programàtic per a promoure el diàleg entre joves de diferents cultures, un grup de participants va envoltar Àngel Colom i tots junts van entonar l’himne del Marroc, les últimes paraules del qual enalteixen Déu, la pàtria i el rei. Els joves s’abraçaven, ploraven i s’intercanviaven adreces postals i electròniques i números de telèfon.
Tres setmanes després, vaig telefonar Colom a l’Oficina de Casablanca i em va explicar que després de l’èxit d’aquella primera edició, s’havia creat la Fundació de la Universitat Internacional de Joves, de la qual formava part la Generalitat, el Govern del Marroc, universitats marroquines i europees, i associacions del mateix àmbit. Colom va afegir que «les autoritats havien donat a la fundació d’un edifici que en el futur acolliria una oficina estable», que seria la seu central permanent del campus anual d’Essaouira. Sigui com sigui, el futur va quedar estroncat i el projecte no va prosperar.
Arran de l’elecció de Pasqual Maragall com a president de la Generalitat i la consolidació del primer govern del Tripartit, Àngel Colom es va veure obligat, per les inclemències electorals, a tancar les portes de la Delegació de Casablanca, i va muntar un negoci privat a Rabat (un establiment selecte, una xampanyeria, on es bevia cava). L’any 2008 va tornar a Catalunya i va ser escollit president de l’àmbit d’Immigració de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), un càrrec que va compaginar un temps amb el de conseller nacional de CDC. Tres dècades després de La Marxa de la Llibertat, “el noi de Pruit” s’havia fet gran, havia tancat un cicle i havia retornat a les arrels (unes arrels, això sí, domesticades per Pujol i beneïdes per la monarquia alauita).
En unes recents declaracions a la publicació digital L’Unilateral, Colom feia balanç de l’actual situació política a Catalunya i particularment del Procés: «Tenim 70 diputats, de Junts per Catalunya, d’Esquerra Republicana de Catalunya, de la CUP, tots absolutament compromesos amb la independència de Catalunya. No els vull fer cap crítica: només els demano, com a votant d’una d’aquestes tres forces polítiques, fidels a la República, que sobretot siguin fidels al mandat de l’1 d’octubre i que es deixin d’històries, els uns i els altres. Més de 2 milions de catalans i catalanes ens la vam jugar l’1 d’octubre i els dies posteriors; ara són els nostres representants qui se l’han de jugar. La por o la rendició no estan en el diccionari de l’estratègia de la no-violència! Hi ha un mandat republicà molt clar. Se’ns havia dit que el resultat del Referèndum de l’1 d’octubre era vinculant, doncs el resultat és vinculant; la gent ja hem fet la nostra feina, cadascú a la nostra manera, i ara toca que les forces lleials a la República Catalana compleixin i implementin l’Estat català, la República. La seva obligació és trobar una sortida a aquesta complexitat actual, i per això demano que cada partit hi posi tot allò que estigui al seu abast. Vull creure que ho faran, perquè no poden fer res més, si no, molts els deixarem».
