Autors, llibres i malaurança són els elements dels micorelats de maig de Jordi Remolins.
[Textos de Jordi Remolins.]
Poeta de destrucció massiva
Conscient que mai no transcendiria l’àmbit local, a causa de les limitacions de mitjans, la ignorància dels crítics i la poca cultura del públic en general, el poeta va prendre la mesura més dràstica. Estava convençut que traient-se la vida tenia moltes possibilitats de ser venerat com el geni que creia ser, tal com històricament havia passat amb pintors, escultors, músics i fins i tot algun escriptor, que un cop morts rebien mil reverències d’aquells que fins aleshores els havien ignorat. El percentatge de possibilitats que això passés va exhaurir-se a mesura que el foc amb què va immolar-se consumia també el miler de pàgines que conformaven el manuscrit de la seva obra completa, juntament amb una carta on explicava dificultosament el perquè de la seva dramàtica fi.
Sobreactuació i llei
L’aclamadíssim actor de teatre estava avesat a una sobreactuació extrema quan es ficava dins dels personatges que interpretava. Curiosament, mentre va haver-hi en cartell una exitosa obra on protagonitzava la història d’un assassí en sèrie, a la ciutat es va produir també una cadena de misterioses morts perpetrades presumiblement per un perillós psicòpata. L’equip de policies que investigava el cas mai no va ser capaç de relacionar tots dos fets, ni tan sols quan els cinquanta-vuit assassinats van interrompre’s sobtadament coincidint amb la retirada del muntatge de la cartellera.
Condescendència editorial
L’editor va enllestir la lectura del manuscrit el mateix dia que el seu desconegut autor moria víctima d’una llarga malaltia. Conscient de trobar-se davant d’una obra mestra, d’un autèntic sant grial de la literatura, va estar a punt de publicar-lo, i deixar de banda el llibre d’un escriptor mediàtic que absorbia tots els recursos econòmics i materials de l’editorial des de feia mesos. Finalment, es va acostar a la llar de foc amb el feix de papers a les mans, i uns segons abans de deixar-lo caure a les brases, va penedir-se’n i, condescendentment, va dipositar-lo al cim d’un munt de documents similars, on encara avui reposa perpetuant-se en l’oblit.
El sentit de la fatiga
El cervell de l’insigne filòsof es va retorçar de dolor durant tantes hores que finalment va descobrir allò pel que els companys de gremi haurien venut la seva ànima al dimoni: el veritable sentit de la vida. De tan cansat com estava, la fatiga el va abatre en un son profund, sense haver tingut temps d’anotar la seva brillant teoria. L’endemà, el somriure de felicitat del despertar va perdre intensitat a mesura que s’adonava de la feinada gairebé impossible que se li havia girat si volia recordar, ni que fos mínimament, de què collons anava la seva genial tesi del vespre anterior.
Al llarg de la història de la Filosofia el concepte de voluntat ha estat analitzat, investigat, teoritzat i adoctrinat. Schopenhauer la va intentar definir com la força gairebé biològica que ens permet la supervivència, com un instint.
És evident que la majoria de la gent no pensa en el filòsofalemany quan diem que en tal té molta força de voluntat perquè ha deixat de fumar, o en tal no m’agrada, li veig mala voluntat. En un sentit ens parla de la voluntat per a obtenir una recompensa (deixar el tabac) i per l’altra d’intencionalitat per a causar un mal. I així és com s’aplica actualment —amb gran eficàcia—, tot i que tot apunta cap a cada vegada menys. Per una banda cal un esforç de voluntat per deixar-se esclavitzar per un sou. La recompensa és l’objectiu, la possessió, l’accés a tantes coses i novetats, una vida tranquil·la. Entremig, però, hi ha uns intermediaris i dalt de tot la voluntat de poder, la més perillosa de totes. La que permet tenir la gent ben conformada i recompensada, mentre ells s’enriqueixen. Això que en diuen estat del benestar.
Molt bé, mentre les coses funcionen tothom content. Però heus aquí que tot s’acaba. I tothom tem, i amb raó, que d’aquí quatre dies, com es diu, patirem greus mancances prioritàries. És a dir, els uns sense recompensa, i els altres cada cop menys rics. Ésen aquests moments quan sorgeixen els fanàtics de la voluntat. Ells ja no sols ofereixen una vida digna, com a recompensa, ofereixen recompenses de valor superior com «Dignitat», «Venjança», «Pàtria», Superioritat», etc., prou inconcrets per a aconseguir la uniformitat de les voluntats individuals en unes de col·lectives,de gent enfadada.
Hitler ho va fer. Va aconseguir fanatitzar una nació a canvi de res, com molt bé es va poder veure. Una de les paraules que més utilitzaven els nacionalsocialistes, si més no, era la paraula «voluntat».Ningú no pot negar que Goebbelsva ser un excel·lent manipulador de masses—estic segur que si hagués sobreviscut, així com la NASA va fitxar Von Braun, la CocaCola hauriapogut fitxar perfectament a Goebbels. Va centrar bona part de la seva campanya en la paula voluntat. Només cal veure els magnífics documentals de la nazi, però magnífica documentalista, Leni Riefenstahl, que va triar com a títol El triomf de la voluntat (Triumph des Willens), un dels seus treballs de propaganda, on mostra el desenvolupament del congrés del Partit Nacionalsocialista alemany el 1934 a Nuremberg: grans panoràmiques sobre la ciutat, amb innombrable quantitat de gent amb uniforme negre, grans estendards, desfilant amb la precisió d’un ballet macabre. I tot de nit, il·luminat per torxes.
Ara, veiem com els qui es creuen dipositaris de la voluntat del poder contra la voluntat natural de deixar ser a cadascú qui és, es tornen a omplir la boca de paraules com «reconquista» «nación española» «España para los españoles», «supremacismo»… Just el que parlava al començament: els uns amb la tossuda i legítima voluntat de sobreviure com a poble i els altres amb cada vegada més mala voluntat.
[Com a mostra de la propaganda nazi podeu veure el film de Leni Riefenstahl El triomf de la voluntat:]
Coral Vajillas, 1984. [Àrxiu Toni Coromina.][Un article de Toni Coromina.]
Nascut a Mollet, en Pep de petit va anar a viure a Manlleu i va estudiar a La Salle. Mentre treballava al forn de pa familiar, estudiava a l’Institut de Vic. Més endavant, a Barcelona, va militar en l’univers de la CNT i va estar en l’òrbita de grups llibertaris autònoms. L’any 1974 no es va presentar per fer la mili, es va exiliar a Perpinyà i va obtenir el passaport d’apàtrida. Va estar tancat a la presó a França i a Holanda. Va tornar a Catalunya i va ser detingut en una macrooperació del ministre franquista Martín Villa per a desarticular el moviment llibertari. Va sortir en llibertat sense judici. Va ser mestre de català a Sant Pere de Torelló, i desprésamb quatre socis va obrir un cafè a Manlleu, va regentar un restaurant de la Rectoria i es va dedicar a organitzar el Fòrum Gastronòmic amb unsoci.
Parlant d’aquella època, quan vaig conversar amb ell per redactar el llibre Cafè Vic, en Pep creia calia separar dues etapes històriques successives però diferents: «la dels darrers anys del franquisme i la de la transició. En plena dictadura fer subversió –per apolítica i contracultural que es pretengués– difícilment s’escapava d’un cert nivell de risc. D’altra banda, era difícil fer-ne sense lluitar contra. En aquest sentit (i aquesta era una opció personal), jo formava part dels que mai havíem deixat que ens diguessin antifranquistes ni antifeixistes; crèiem que aquest era el llenguatge dels partits autoritaris amb els quals teníem molt poca sintonia, per no dir cap. Fèiem molta nosa, i més encara pel predicament que va adquirir el moviment llibertari a Osona i a Barcelona, l’any 1978. Molts vam acabar a l’exili o a la garjola, i alguns osonencs que van agafar la via dura i s’hi van passar molts anys, i aquest fet marca distàncies i diferències. Aquella generació va tenir una cara joiosa que cal destacar i reivindicar. És allò que als etiquetadors de la història els ha donat per dir-ne contracultura. De cultura n’hi havia i molta, agombolàvem llibres, escrivíem, pintàvem, fèiem música… Hi havia una autèntica dèria pel saber. Ara bé, ens fotíem del mort i de qui el vetllava. És l’actitud que només pots tenir i mantenir fins a les conseqüències que calgui quan no tens gaire res per perdre, duus una vitalitat a prova de tot, et desagrada el món que t’ha tocat viure i tens unes ànsies radicals de transformar-lo. (…) Hi havia espais que es van acabar sacralitzant, bàsicament els bars on passàvem mitja vida. L’alcohol i algunes drogues (marihuana, LSD) es tenien com a factors subvertidors; d’aquí enllà la frontera fou fràgil per alguns que es van estimbar tràgicament. La qualitat de la beguda era tremenda, i la de les drogues incerta. (…) Tot es vivia amb un desenfado que ara costa molt d’entendre. Estàvem a anys llum del prohibicionisme actual. Hi havia un menfotisme molt sa, i probablement un dels fenòmens de rauxa de més profunda catalanitat que s’han produït (un sentit de l’humor, unes claus d’interpretació, etc), i que més ha costat al sistema d’assimilar i de pair».
Aleshores, en Pep destacava «les coses de l’amor i del sexe. Es lligava molt i el precepte de l’amor lliure era clar, com ho era l’objectiu d’enderroc de la família. Si hi afegim la manca de prejudicis i de pors anglosaxones, quedava el desig i les pròpies aptituds. I un darrer apunt. La visió estreta de la generació posterior, necessitada d’esborrar i de construir referents propis, va dur molts a titllar-nos a tots de hippies. A mi això em rebentava. Mai no me’n vaig sentir ni vaig voler-ho ser ni fer-ne; em semblava un fenomen tou, sense atractiu ni ganes ni capacitat de canviar el món, tan pacífics i endormiscats com veia tots els que se’n deien».
Dumpers, 1979 [Foto: Lluís Colomer.]Després de fer el batxillerat i d’estudiar música, en Marcel·lí va treballar d’electricista i reparador d’electrodomèstics. Va estudiar fotografia i cinema mentre feia de tècnic de so en concerts de rock. Va participar en la majoria d’esdeveniments protagonitzats per l’Esbart Recreatiu Palafox. A finals dels anys setanta, va entrar en el món del cinema i des d’aleshores ha treballat en un fotimer de pel·lícules, documentals, reportatges i campanyes de publicitat. Per ell, «aquell fenomen va se possible perquè hi havia gent disposada, idees, imaginació i, sobretot, temps. Però avui, res d’allò no seria possible, entre altres coses perquè ningú no té temps i tothom va de cul tot el dia. Vic també era diferent; encara era fosca, levítica, grisa i trista. Al casc antic no hi havia bars. El més avantguardista que hi havia a la ciutat era el Cine Club i, potser, el Col·legi d’Aparelladors. I els únics que recolzaven els actes culturals a nivell de Catalunya eren Òmnium Cultural i La Caixa. Aquests pocs elements i la manca d’autoritat dels manaies durant la transició i tot aquest ordenat desconcert, va fer possible l’esclat d’iniciatives, idees, actes, festes i mil disbauxes irrepetibles per part de molta gent. Així, el Periple Pantaner, el Solàrium i les obres de La Troca, per exemple, van ser formes de transgressió allunyades de la política; encara que, per molts, era simplement una manera de passar-ho bé. Volíem traspassar unes fronteres que no eren definides. Sortíem de l’obscurantisme, on la frontera era un mateix i l’entorn més immediat, i en volíem fugir. No teníem cap nom concret que ens definís, ni contraculturals, ni res. No calia. A cada acte ens posàvem el nom que crèiem més adequat. Però la dita contracultura local va anar més enllà que el moviment original que portava aquest nom. Va passar com a França amb el surrealisme, salvant les distàncies. Allà teoritzaven sobre què era el surrealisme, però quan els espanyols el van descobrir, van superar els francesos, tot i que aquests portaven anys de surrealisme a les espatlles, a la memòria i n’havien impregnat els propis costums.
En sortint del Col·legi de Sant Miquel, en Miquel va anar a Barcelona, on va estudiar Història de l’Art. Per pagar-se els estudis, va treballar en una fàbrica de sabó i una pelleria, va fer de guarda forestal i va collir fruita al sud de França. Avui és professor de Comunicació Visual i d’Història de l’Art a la Universitat de Vic. Per ell, «A Vic i a la comarca, sempre hi havia hagut gent heterodoxa, extravagant i estranya. Una comarca molt conservadora, amb molta repressió sexual havia de buscar vàlvules d’escapament. Nosaltres, sense ni saber-ho vam ser continuadors de la tradició no escrita de menjacapellans i iconoclastes, de posar en dubte les veritats eternes. Això, però, també passava arreu de Catalunya i vam sintonitzar amb gent de Barcelona, Girona,Manresa, Lleida i altres llocs. Pel petit que era Vic, els contraculturals, també anomenats aquells, ens vam fer una mica famosos. A Barcelona sabien que aquí hi havia una moguda especial. De totes les formes de cultura diferents, en aquella època en deien contracultura, que no volia pas dir anar contra la cultura, sinó més aviat posar en dubte la cultura oficial. La gent polititzada vivia en un món de bons i dolents: en una banda hi havia el franquisme i a l’altra ells. No entenien que hi hagués persones que es moguessin amb altres paràmetres. No eren de dretes ni franquistes, però tampoc volien combregar amb les formes dels antifranquistes oficials. Ells els veien com a traïdors, quintacolumnistes. En qüestions formals, la gent que formava part de les organitzacions polítiques reproduïen d’una altra manera l’autoritat que havíem mamat a casa i a l’escola, en unes organitzacions que havien de ser, suposadament, lliures de veritat. Al final, més que acostar-nos a ells, van ser ells que, de mica en mica, es van anar cansant del model autoritari i de vegades sectari (es van cansar d’anar a missa), i van anar venint cap a nosaltres, en el sentit d’acostar-se a les teories més antidogmàtiques i més properes al lliurepensament».
Segons en Miquel, «la música va ser el fonament de tot, el sosteniment bàsic. Per a la generació crítica amb el franquisme anterior a la nostra, allò que els donava cos era la llengua, la literatura. A nosaltres ens va donar fonament la música. Era l’element més cridaner, una manera diferent de veure el món. I també hi havia molt sentit de l’humor. En discussions amb els més polititzats, nosaltres dèiem que el que ens interessava era riure. Ells, però, posaven cara de pomes agres i deien: ‘riure?’. Riure no estava ben vist i deien que els temps no eren per riure. Però nosaltres crèiem que sempre s’ha de riure. L’humor i el riure són imprescindibles. Et distancien una mica de les coses transcendentals. El que riu no es creu res, ni a si mateix, es fot de tot i no dóna importància a allò que fa, que no vol pas dir que no en tingui. Riure és una mostra de salut. El que es pensa que està salvant el món i no riu, malament».
En Joaquim havia treballat en un taller, va collir patates i repartir tovalloles, a banda d’impulsar mil i una activitats lúdiques. Va formar part del diferents grups musicals i avui produeix discos d’altres músics, enregistra discos en solitari i fa concerts amb el seu grup. Creu que «aquella generació anava una mica despistada, com totes les generacions joves. Totes les coses es poden intel·lectualitzar, però crec que, en aquest cas i a l’època pre-reproductiva, les actituds venien donades en un 90% per la testosterona, i el 10% restant per l’alcohol. També som d’una generació que vam poder viure sense treballar massa. I això era una novetat. Abans, els fadrins i les fadrines havien d’esperar a trobar-se a la font, o als aplecs, quan podien; habitualment, només es podien divertir els rics. Potser som la primera remesa de joves formada per individus de classe mitjana (o mitjana baixa) que vam poder viure algunes temporades sense treballar. O estudiàvem, o marejàvem la perdiu i fèiem alguna feineta… Tot plegat ens va proporcionar un temps lliure que les generacions anteriors no havien tingut. Pel que fa al vestuari i a l’aspecte exterior, ens vam posar texans i roba informal. Com que la segona guerra mundial la van guanyar els americans, nosaltres ara anem vestits com els americans. Si l’haguessin guanyada els alemanys, aniríem amb un barret tirolès, una ploma al cap, portaríem pantalons de cuir amb elàstics i cantaríem allò del tralarà-hihià, tralarà-hihí…».
A mitjans dels setanta, en Joan, antic escolà de Montserrat, estudiava psicologia a Barcelona. Després de fer feines ocasionals, a principis dels vuitanta va treballar per a l’Ajuntament de Vic en temes culturals, va ser administratiu a l’oficina d’Hisenda de Vic i entremig va ser un dels impulsors més destacats de la majoria de facècies organitzades pels joves del Cafè Vic. Així veu aquella generació: «Sortint de Montserrat vaig tornar a Vic i em vaig trobar amb un fred siberià, boira pixanera, missa de vuit a Sant Felip, i les indulgències del bisbe Masnou, un quadre vigatà certament levític i carca. A principis dels setanta vaig acabar el batxillerat i el Cou a Sant Miquel dels Sants. I al final del viacrucis, una guspira d’esperança: compartir pis a Barcelona amb els amics, per estudiar a la Universitat. A les últimes guitzes del franquisme la societat bullia com una olla a pressió amb somnis de llibertat i democràcia. Quan feia sisè de batxillerat a Sant Miquel, se’m va encomanar aviat una febre utòpica, idealista, que en bona part era la sublimació de la febre conillera. Potser per això, la figura del superhome de Nietzsche m’atreia tant, mentre escoltava Led Zeppelin, o Jimmy Hendrix. Dos bars de la ciutat, l’Snack i el Cafè Vic, van convertir-se en centres emblemàtics de trobada per als contestataris de l’època. Les clienteles respectives representaven dos pols diferenciats, i a vegades antagònics, dins l’espectre juvenil. L’Snack era el territori preferit dels intel·lectuals d’esquerra i els politiqueros, mentre que al Cafè Vic s’hi reunia un bon ramat de pòtols místics i àcrates idealistes. Jo vaig sintonitzar amb els darrers, influenciat per l’ambient universitari, les lectures del Viejo Topo o l’Ajoblanco, i alguna disbauxa nocturna a Barcelona en pisos anomenats comunes urbanes, apadrinades per la CNT. Fins que vaig descobrir el bar musical Can Grapes, a Taradell, al melic del món. El local era tan petit que les friccions, els tocaments impurs, les batusses etíliques, i les il·luminacions lisèrgiques eren fenòmens naturals i del tot inevitables. L’infern i el paradís en 50 metres quadrats! Resumint: De la sagristia a l’anarquia, passant per Can Grapes».
En Ramon havia estat mosso de pagès, tintorer, electricista, vigilant de futbolins, animador, pintor, cantant, assistent teatral i va acabar sent obrer cultural de l’Ajuntament de Vic (maquinista de cinema, tècnic de so i llums, coordinador tècnic d’espectacles). Així explicava la seva experiència i el seu pensament: «Veníem d’un ambient de repressió escolar i familiar. I ja no crèiem en gaire coses, inclosos els polítics. La influència hippy, sobretot en la vessant musical i l’aspiració d’anar viure a pagès, era majoritària (alguns es van sortir amb la seva i ara viuen en una masia).Vam ser coherents amb la nostra manera de ser i de pensar. Vam ser golfos, porcs, mal educats i demòcrates des de l‘arrel, amb dignitat i respecte per tothom. I encara ho paguem. Però no vam ser res d’especial, ens vam limitar a viure la nostra joventut intensament i ens vam mullar. Teníem els nostres riscos: alcohol, drogues i amor lliure. Vam tastar la llibertat i vam ser lliures. I pel que ens podia haver passat, encara hem quedat prou arregladets. Els actes que es muntaven eren informals i desorganitzats, però amb un resultat genial, gràcies a la il·lusió que tots hi posàvem; encara que no tot eren flors i violes, també hi havia mals rotllos».
A banda de delineant, per guanyar-se les garrofes l’Andreu sempre ha fet el mateix: tècnic comptable en empreses del ram de la construcció. Membre actiu de l’Assemblea de Catalunya, va militar al PSAN i va relacionar-se molt amb la colla del Cafè Vic: «El que ens movia i ens unia a tots (polítics i contres), era desfer-nos de la cotilla indeformable del franquisme. Teníem unes enormes ganes d’experimentar la llibertat i canviar els hàbits. Aquest va ser el motor principal per actuar o participar en comú. Alguns, com ara jo mateix i altres amics, militàvem a les dues bandes. Avui se’ns qualificaria de transversals. Els anomenats contraculturals eren una tropa heterogènia que tenia el denominador comú de la joventut, les ganes de gresca i un gran desig de viure sense traves. Gent que, contràriament a la denominació, estava molt interessada en aspectes ben concrets de la creació artística, principalment el cinema i la música. Sempre he pensat que estaven més a prop dels provos holandesos que del moviment hippies, amb ganes de provocar el sistema amb una combinació d’humor absurd i agressivitat no-violenta, i canviar els costums.
Cursa ciclista Vic-Bojons, 1983 [Foto: Andreu Roca.]L’any 1975 Anton Maria era alcalde de Vic, un càrrec que va exercir fins a les primeres eleccions democràtiques. Designat a dit per Rodolfo Martin Villa (un dels homes forts del Movimiento), compaginava l’alcaldia amb la direcció d’un taller d’imatges religioses. A finals dels anys 40 havia format part del grup Els 8, la colla de vigatans polifacètics amb inquietuds artístiques que es reunien al cafè La Granja. Des d’una perspectiva contemporitzadora, així veia aleshores la generació contestatària: «Una societat sense joves rebels és una societat morta. I més encara en aquella època, que hi havia moltes coses prohibides. Aquella generació, encara que critiqués les institucions i en fes burla, també dinamitzava la ciutat. Les institucions ja s’han de criticar. Ja sé que això que dic avui és contradictori amb el que feia llavors, però en aquella època estava muntat d’una altra manera. A Vic va sorprendre molt l’estètica exterior del jovent, amb els cabells llargs i també va sorprendre que homes i dones compartissin les piscines. Va ser una època de grans canvis, uns canvis que potser haurien haver de vingut una mica abans, i no tant de cop. Des de l’alcaldia havíem castigat alguns d’aquests joves a passar tres diumenges a l’Ajuntament per actes burlescos contra el consistori. Però ells s’ho van passar la mar de bé amb el càstig. Per una banda jo em veia obligat per les circumstàncies a actuar contra actituds suposadament incíviques. Però també havia estat jove i els de la meva generació també havíem fet gambirotades. El problema d’aquells joves dels anys 70 era la droga. Els que ho van viure i se’n van sortir bé, tenen el seu mèrit. A la meva època, el perill més fort era l’alcohol.»
En Víctor va passar per les aules del Col·legi Sant Miquel, va fer el COU a l’Institut Jaume Callís i va estudiar set anys a Barcelona. En aquells temps es dedicava a l’esplai juvenil i als escoltes. Va estar en l’òrbita del PSAN, però no hi va arribar mai a militar directament. Aleshores començava a escriure i va entrar a la revista Clot i posteriorment a la redacció de la revista Reduccions.Amb els anys ha anat publicant regularment llibres, sobretot de poesia, articles sobre literatura i d’opinió a revistes especialitzades i premsa en general. Per ell, «una imatge clara, vista des d’aquells anys i des d’ara, és la d’una xarxa complexa de confluències i diversitats. Un objectiu comú i generalitzat podria formular-se com viure la vida que sabíem que era possible viure enllà les fronteres, en una situació social i política que hi posava totes les traves. Sota aquesta premissa s’aplegaven un munt d’objectius, des del més hedonista al més compromès; el més llibertari o l’enquadrat en un partit polític (sempre d’esquerres i sempre clandestí), amb total ortodòxia o com a passavolant, o el més intuïtiu i sense objectius precisos. I tota aquesta diversitat, ara potser inimaginable, tenia nombrosos punts de contacte i d’afinitats: en els llocs, en el calendari, en actes, en persones. L’enemic comú, que no era estrictament la dictadura sinó també unes formes de vida i una cultura social determinades, va aplegar tota aquesta diversitat en una rara harmonia plena de complicitats i espais comuns. A la revista Clot, per exemple, hi confluïen militants del PSAN, llibertaris de via lliure, academicistes, lliurepensadors, hippies i tota mena d’etcèteres. Em sembla important el concepte de compromís, gens lligat a altra cosa que a l’activisme i a la col·laboració, a empènyer tots junts una gran llosa que ens havíem de treure de sobre. I tots junts vol dir un ventall que acollia tot l’espectre de tots els colors possibles en idees i en pràctiques. Compromís i, sobretot, festa. També molta foscor, i por. Però festa. Érem conscients que el carrer no era nostre, però ens l’hi fèiem; i val a dir que la situació de desconcert que vivien els poders va jugar a favor nostre, i també en contra moltes vegades, en forma de repressions absurdes i desmesurades.»
Solàrium a la Plaça, Vic, 1982. [Foto: Toni Coromina.]Durant els anys setanta i vuitanta, en Carles va ser muntador de mobles, neteja-vidres, assalariat en una fàbrica, repartidor de propaganda i posadiscos e un bar. Va participar a la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox, va ser membre de la Coral Vajillas i del grup de teatre La Troca. Actualment porta un hotel a Màlaga. En la conversa amb ell, explicava que «més que contraculturals érem una colla que no estàvem gaire per la cultura franquista, la post-franquista ni la pre-democràtica. Érem jovenets i volíem anar més enllà. Però com que Vic era una població més aviat tancada, on tothom sabia de quina casa eres, els fills entremaliats ens trobàvem per fer broma i xerinola amb denominació d’origen. Potser això no passava a la gran ciutat, on tot quedava més dispersat. Alguns de la colla havien anat una temporada a estudiar a Barcelona. La qüestió era sortir de l’ou i tastar la independència familiar. Anar a Barcelona era l’excusa per sortir de casa. Després, quan ens cansàvem d’estudiar i tornàvem a Vic, procuràvem trobar un pis per viure sols o amb algun amic. Jo freqüentava el Cafè Vic perquè hi anaven els meus amics i perquè era un local Els joves més indòcils ens repartíem entre dos bars: els politiqueros a l’Snack i els penjats al Cafè Vic, que érem molt psicodèlics; de tota manera, sempre hi havia anades i vingudes de clients d’un lloc a l’altre. Vic era una població petita i era qüestió d’aprofitar els pocs locals. I com que érem joves i teníem poca feina, aprofitàvem el temps lliure al màxim. Aleshores no hi havia internet, no hi havia gaire cinema i la televisió es limitava al monopoli de TVE. Les sortides per divertir-se eren més limitades que avui i havies de buscar-te la vida per no avorrir-te. O sigui que, després de fer el carajillo, a mitja tarda anàvem a banyar-nos en pilotes al riu en grupets de 10 o 12, nois i noies que escandalitzàvem els pescadors (no sé si per anar en pilotes o per espantar-los els peixos). Un altre dia anàvem a menjar un bocata a les Set Fonts de Sant Julià. A la nit, ho rematàvem a Can Grapes, a la Mosca o al Martell. I a la matinada, cap al Bumen, el pub d’en Pitu de l’Snack. Després, a dormir en qualsevol pis. I l’endemà, tornar-hi. No teníem temps d’avorrir-nos. També muntàvem obres de teatre, revistes, concerts o excursions. Sempre ens n’empescàvem alguna. Però tot ho fèiem per viure al dia, sense cap pretensió de passar a la posteritat. Carpe diem».
Un servidor de vostès, qui escriu aquestes línies, també havia format part de la colla del Cafè Vic. Havia estat professor de català, pastor de vaques, manobre, neteja-vidres i pintor de parets. Vaig participar en la majoria d’activitats de l’Esbart Recreatiu Palafox. Des de fa trenta anys sóc periodista i he publicat algun llibre. Com autor del llibre
subscric la pràctica totalitat de les opinions i les visions que manifestaven els personatges entrevistats. Tot plegat és un retrat virtual, però molt real, del moviment contracultural local. Potser al llibre hi faltava l’opinió de persones que serien molt crítiques amb una generació de joves que probablement qualificarien de blasfems i drogoaddictes (i tampoc no els faltaria raó). I em consta que, a banda de la visió crítica d’algun entrevistat, probablement hi falten les opinions d’altres joves contemporanis de la generació retratada (o una mica més joves), que blasmarien amb duresa els contraculturals i els membres de l’Esbart Palafox, per tenir tics d’intransigència, obcecació ideològica, messianisme d’arrels psicotròpiques i bones dosis de dogmatisme (greus defectes que, d’altra banda, abunden en tots els àmbits). Quedi constància, doncs, que de draps bruts n’hi ha a totes les cases. Encara que segurament són més criticades les persones que, amb més o menys cara dura, pugen a l’escenari de la vida, abans que les que s’ho miren des de la barrera o des delpati de butaques. Però totes les opinions ajuden a dibuixar una veritat polièdrica, relativa i aproximada.
L’enterrament de la sardina és un fet que posa fi al carnaval, alhora que enceta el temps de quaresma. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Cinc anys a la Vall d’en Bas
Aquest abril que fineix amb l’enrarit ambient de les eleccions espanyoles, ja fa cinc anys que vaig decidit d’exiliar-me voluntàriament de la meva vila de Gràcia natal cap al que havia estat el meu paradís infantil durant alguns estius de les darreries dels anys cinquanta i els primers anys seixanta, just abans que els pares decidissin baratar el verd esponeròs de la Garrotxa volcànica, sota l’ombra del Puigsacalm, per l’aspra terra estimada de la vinya i les oliveres a Gandesa, ben a prop, també, del Puigcavaller i el con volcànic de la Fontcalda. Mai no els podré agrair prou haver pogut conèixer de ben menut aquests dos paisatges i llurs gents i parles, tan rics i plens d’humanitat, que és com dir de la humitat mateixa.
Per bé que cinc anys, un lustre, gairebé no són res en la vida d’una persona que ja passa de la seixantena (com és el meu cas),crec que puc dir que em sento plenament integrat en aquest terrer, encara que sé que sempre hi seré un foraster, una mica exòtic, però arrelat, amb estima i afecte per tothom amb qui m’he topat, conegut i saludat.
Dos catalans que cal seguir
Enguany, que la Pasqua ha arribat molt tard, tocant a la diada de Sant Jordi, l’Espanya sempiterna, la de l’«ordeno y mando» i «la maté porque era mía», s’ha fet molt present en la campanya electoral per la banda dels partits espanyols de tots els colors que no volen veure-hi més enllà de la seva sagrada Constitución, mentre els mitjans d’aquí, també malauradament els públics, els n’han fet d’eco com si fos la cosa més normal del món, mentre la Junta Electoral (y de las JONS) —que recorda amb les seves decisions els judícis sumaríssims amb pena de mort del primer franquisme– els obliga a no dir «presos polítics» o «exiliats», i obliga les insitucions a treure pancartes i llaços grocs de llibertat, que són el recordatori permanent de l’oprobi a què se sotmet la població catalana.
A l’altra banda són poques les veus que s’alcen allunyades del discurs victimista a què semblen voler avesar-nos els partits processistes. En destaco dues: l’escriptor Albert Sánchez Piñol i el periodista, filòsof i professor Jordi Gruapera.
El primer, el passat 13 d’abril, en una entrevista a «El Suplement» de Catalunya Ràdio hi afirma que «la història de Catalunya és un conte en què al final hi ha un policia amb una porra», però no es lamenta com fan tants i a més de denunciar que vivim uns temps «plens de periodistes repugnants» o, parafrasejant Trotski, «tan se val que no t’interessi la política, la política sempre estarà interessada en tu», és molt calr quan afirma que la gran tragèdia del procés és que «els dos grans grups que el dirigien estaven tan pendents del que deien les seves bases que per a no defraudar-les van fer coses que no volien fer». Coincideixo amb Sánchez Piñol —que diu que la situació que viu el país «és més delirant que Fungus», la seva darrera novel·la [mireu, si no, per exemple, el darrer episodi amb l’«afusellament» del president Carles Puigdemont en un poble d’Andalusia—, quan manifesta que vivim una «gran derrota» i que això s’ha de dir clarament a tothom, més encara amb la que ens caurà a sobre: «Més val que ens anem preparant per a la resistència», augura, i afegeix, per als qui diuen que no cal votar que «és l’única cosa que pots fer». L’autor de Victus constata que els partits i els dirigents no semben disposats a un acte de desobediència massiu. «La societat catalana s’ha de plantejar què vol fer […], una societat que consumeix fantasies —per la mancança de poder polític— […], com la fantasia aquesta de la immersió lingüística…, però si no existeix…, estem discutint sobre una llei que no s’aplica… No són capaços d’aplicar la immersió i m’estan dient que faran una república?…
Per la seva banda, el pensador Jordi Graupera, candidat de les primàries a l’Ajuntament de Barcelona de Barcelona és Capital, va fer un discurs el passat 9 d’abril on es preguntava què els estem oferint als nens que han acompanyat als pares en tantes mobilitzacions: «¿Què els estem ensenyant? Els estem ensenyant triar entre renunciar a la seva identitat o bé definir-la en base a perdre sempre. Deixar de ser català o ser un perdedor. Ser un perdedor sentimental, disposat a deformar les conviccions a canvi d’aconseguir més amics o més diners».
Graupera parla sense pèls a la llengua: «No forma part de la meva manera de fer política dir que les coses van bé quan no hi van. Barcelona es troba en una cruïlla històrica, la moneda és a l’aire i ningú no sap de quin costat caurà. Al costat de les oportunitats que té la ciutat, hi ha una degradació evident de la vida pública. Molta de la nostra gent està desencisada, hi ha un grau important de frustració política. Cap líder o cap partit sembla més fort que les circumstàncies històriques que hem de superar. Al contrari: tothom s’ha acomodat als límits que les pors del nostre temps han imposat a les nostres ambicions.»
«La gran esperança de les elits de Madrid i les elits de Barcelona és que el primer d’octubre s’acabi explicant com el cant del cigne de la nació política catalana i de la vocació de capital de Barcelona», afegeix, i encara més clarament s’expressa quan afirma «que la manera com la nostra política està tractant l’empresonament dels polítics catalans està destruint la cultura política del país. Per això la gent comença a estar cansada i necessita desconnectar. Està destruint la cultura política del país perquè busca només la identificació del poble com a víctima, desempoderada i clamant per tenir raó».
En tot cas, per als qui dubten si votar a les eleccions del 28 d’abril o a les municipals i europees el 26 de maig, el discurs de Graupera pot ahudar-los a decidir-se en la via resistent que defenso de fa temps.
Per damunt de tot —la professió que exerceixo m’obliga a parlar-ne—, tal com expressa Sánchez Piñol, «històricament el bon periodisme era el que s’oposava al poder, no el que el representava», que és el que finalment passa actualment en la majoria de mitjans, siguin públics o privats, en què el que compta és parlar de tot sense pràcticament judicar-ho o, fins i tot, ni preguntar-se si s’ha de parlar dels feixistes (siguin del PSOE, del PP, de Cs o de Vox) com si res…
Aquest és el segon llibre de poesia de Carles Batalla.
[Redacció.]
Per no haver-vos d’avorrir o empatxar amb els típics «els millors 10 o 100 llibres de Sant Jordi», d’autors massa coneguts o aprofitadament mediàtics, us recomanem un nou llibre de versos d’un autor de La Resistència, Carles Batalla —de qui vam publicar l’inèdit Residint en la inetempèrie just quan va publicar La Capella sextina i altres poemes— que just ha tret ara amb Corbet Edicions, Ai! Cus, un llibre de haikus.
Convulsió, picadura, fuetada o flaix. Els haikus, d’origen japonès, són com petites píndoles gairebé imperceptibles que poden endolcir, distreure o sacsejar, bonsais que potser arrelen al pou de l’estómac o bé germinen al cap en una imatge vertiginosa. Idees agafades al vol o al xoc, sintetitzades en tres solitaris versos. Poemes concisos, directes, orgànics, sobre natura i paisatge o de caire més filosòfic. Gegants de miniatura, màxim minimalisme. Un llamp que no té marge per plantejar-se la seva estratègia lluminosa.
Durant la diada de Sant Jordi l’autor firmarà exemplars a la paradeta de La Temerària de Terrassa durant el matí, mentre que a la tarda (16h-17h) ho farà a la llibreria Haiku Barcelona del barri barceloní de Gràcia i a la paradeta de L’Obrador d’Històries (18h-19h) a la Rambla de Catalunya a prop de la Diagonal.
Aquest poeta egarenc va guanyar el IV concurs Verspoesia de Terrassa (2013) i el XXIII Concurs Literari Sant Jordi de la Secció de la Dona del Foment Martinenc (2014), a banda de rebre un accèssit al XXVIII Concurs Literari de Nou Barris (2016). Sis poemes seus van aparèixer al número 107 de la revista Reduccions de la Universitat de Vic.
La dieta paleolítica, també famosa com a dieta de l’home de les cavernes, dieta de l’edat de pedra o dieta dels caçadors recol·lectors, es basa en l’alimentació i l’estil de vida del període paleolític.
Aquesta dieta comporta dormir més, canviar la manera de fer exercici i alimentar-se com feien els nostres ancestres, és a dir, a partir de la caça i la recol·lecció i sense aliments processats. Aquest estil de vida paleolític també consisteix a criar els fills amb més contacte físic, amb jocs d’aprenentatge a l’aire lliure i evitar el contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir.
Aquesta dieta, actualment de moda, va començar als Estat Units d’Amèrica amb un gran grup d’aliments d’origen animal, fruites i verdures, tot excloent els làctics, els cereals i els llegums.
Per a un nombrós grup de persones, sobretot als Estats Units i a Europa, aquesta dieta s’ha convertit en un estil de vida ja que asseguren que han observat moltes millores en la qualitat de vida. Aquest estil de vida paleolític ha triomfat tant que fins i tot s’han creat blogs, webs, fòrums i publicacions dedicades únicament a aquesta manera de viure.
La nutricionista Mireia Porta, especialista en alimentació per a esportistes, ha alertat que la dieta paleolítica es una dieta més elevada en proteïnes i mes baixa en carbohidrats del que seria una dieta equilibrada, però destaca també els beneficis de menjar aliments frescos i sense processar. Per altra banda, l’OMS o l’American Heart Association diuen que és necessari que la població no associï una dieta on abunda la carn amb una dieta saludable.
Com he esmentat anteriorment, a Europa, especialment a Espanya, aquest estil de vida té un gran nombre de seguidors fins al punt que s’han creat comunitats d’adeptes articulades en major part a través de blogs i Facebook. En aquests espais la gent explica les seves experiències, informació, coneixements i molt més. Yerai Alonso, director d’un dels webs amb més seguidors, afirma que la seva vida va canviar rotundament amb aquesta dieta i assegura que es tracta d’utilitzar el sentit comú. «Prendre el sol, dormir de nit, caminar i socialitzar-se cara a cara són punts claus per a la salut.»
A partir d’aquesta alimentació basada en fruites, verdures, carn, peix, marisc, ous i fruits secs, han sorgit noves maneres de fer exercici físic com el crossfit o la cal·listència. Es treballa l’equilibri i els moviments funcionals, que ajuden a millorar l’agilitat, la resistència, la coordinació i la flexibilitat. També, hi ha un cert grup de practicants d’aquest estil de vida que defensen una manera més moderada de fer exercici físic i durant més temps, sense forçar l’organisme, com per exemple fer llargues caminades, com feien els paleolítics per a buscar menjar o hàbitat.
Eudald Carbonell, paleoantropòleg, diu que aquest nou estil de vida és absurd i anacrònic, és a dir, que no es correspon amb l’època en la qual vivim. Ell ha dedicat molts anys a estudiar formes de vida prehistòriques a partir de troballes descobertes recentment, com és el cas d’Atapuerca (Burgos). Per a Carbonell és absurd voler imitar la manera de viure del paleolític perquè assegura que en els últims 20.000 anys ha canviat tot i perquè nosaltres, actualment, tenim coneixements que ells no tenien. Carbonell explica que encara que no hi hagués llum blava artificial, amb la invenció del foc van començar a canviar moltes coses: «Es reunien amb la llum del foc.» Amb el foc es van modificar els horaris, assegura. També, explica que no vivien d’una forma tranquil·la com alguns creuen, sinó que vivien adaptats i, en moltes ocasions, es trobaven en un territori amb depredadors pertot arreu.
Respecte a l’exercici físic, Eudald Carbonell adverteix que canvia molt depenent de l’espècie d’homínid prehistòric que s’agafi com a referent, ja que no totes les espècies eren igual de resistents. Destaca, igualment, que en la prehistòria vivien molts menys anys que nosaltres perquè vivien en condicions molt diferents.
Molts seguidors d’aquest estil de vida menyspreen l’agricultura perquè és el principi de la indústria alimentària i dels productes processats i Eudald Carbonell no hi està d’acord perquè diu que, sense l’agricultura, seríem quatre gats al planeta. Per a ell, el que és realment interessant és viure més a l’aire lliure, però adaptant-ho tot a l’actualitat.
Eudald Carbonell i la periodista Cinta S. Bellmunt van publicar moltes receptes en un llibre que fa que els lectors entenguin més bé l’alimentació dels primers humans a partir de troballes en diferents jaciments arqueològics [Pàleo receptes, Cossetània, 2016]. L’elaboració d’aquest llibre de receptes va ser fet, també, a partir del coneixement històric del consum de vegetals i d’animals basat en les espècies que vivien al sud d’Europa en aquella època. La descripció d’aquestes receptes inclou dos apartats; el primer explica com cuinar-los en una cuina moderna i el segon com cuinar el plat en la naturalesa. Carbonell destaca que generalment son plats molt simples de cuinar i que, en el llibre, deixa a part alguns costums que comportarien un xoc cultural com els casos de canibalisme.
Un dels centres on es practica aquest tipus d’alimentació es a la seu de Paleotraining Delta, situada a Amposta. Segons els entrenadors d’aquesta seu, la paleodieta es més un estil de consum que una dieta estricta.
La doctora i endocrinòloga Maite Prieto adverteix que s’ha de vigilar l’elevat consum de proteïna animal que té aquesta dieta ja que si se’n fa un excés podria comportar problemes cardiovasculars i obesitat. També, diu que no es saludable deixar de consumir llegums i cereals. Tot i així, reconeix que el consum d’hortalisses i de productes de proximitat és aconsellable.
Personalment, penso que la dieta paleolítica és una dieta que té molts beneficis per a la salut, però no tants com perquè sigui una dieta permanent. En la meva opinió, és una dieta per a aquelles persones que vulguin perdre pes ràpidament, però no crec que sigui una bona opció alimentar-se només d’hortalisses, fruita, fruits secs, peix, ous i mel. Crec que hi ha aliments igual d’essencials com per exemple els llegums o els cereals.
La paleodieta és una dieta amb excés de proteïnes i aquestes no són saludables. Hi han experts que diuen que la quantitat de fruites i verdures que es consumeixen en aquesta dieta ho equilibren, però això no la fa 100% saludable. Les proteïnes son perjudicials per al cor, els ronyons, el fetge i els ossos.
Una bona dieta hauria de ser una dieta equilibrada on es consumeix de tot, és a dir, fruites i verdures, carn i peix, ous i làctics, llegums, fruits secs i cereals. Sempre intentant suprimir els aliments processats igual que en la paleodieta.
També, penso que imitar la dieta dels paleolítics és pràcticament impossible ja que ells consumien diferents animals que nosaltres, com per exemple el mamut, el bisó i l’ur. Segurament alguns d’aquests animals s’alimentaven d’unes herbes diferents de les que hi ha a l’actualitat, a causa del clima; per tant, amb diferents nutrients. Així que seria impossible seguir una dieta exacta, però si aproximada.
Un aspecte positiu d’aquesta dieta es l’absència del gluten, al qual molta gent és intolerant; per tant, els cereals òptims per a una dieta equilibrada serien l’arròs, el mill o la quinoa.
Respecte als làctics, penso que són necessaris, però en poca quantitat, així que l’absència d’aquests ens la dieta paleolítica no la trobo malament.
Deixant de banda la dieta, si que estic a favor de l’estil de vida paleolític; dormir de 8 a 10 hores i durant la nit, fer esport sense esforços físics, és a dir, exercicis més funcionals, no estar en contacte amb la llum d’espectre blau abans d’anar a dormir i, sobretot, m’agrada molt la idea de criar els fills amb jocs d’aprenentatge lliure i en plena naturalesa. Penso que estar envoltat de naturalesa i no d’edificis i cotxes és molt beneficiós, tant físicament (menys contaminació) com mentalment.
Finalment, m’agradaria dir que, pel fet de ser vegetariana, és possible que m’hagi influït que no estigués del tot d’acord amb aquesta dieta paleolítica.
Arrimadas al Parlament de Catalunya amenaça permanentment amb l’anorreament de Catalunya. [Foto: Jordi Borràs.][Un article de Nan Orriols.]
Les eleccions amb presos polítics i exiliats catalans, l’any 2019, demostren que la nostra convivència com a nació catalana amb l’Estat espanyol és impossible. La senyora Arrimadas, la candidata del PP, el de Vox, etc. intenten cada dia desacreditar les institucions catalanes. Diuen que, si guanyen, aplicaran tots els articles que calgui per a sotmetre’ns a la doctrina espanyola: tancament de TV3, prohibició dels partits independentistes, etc.
Compte! Per a ells, el problema és econòmic; per a nosaltres, és molt més que això. Ells ens volen castellanitzats i treballadors. Nosaltres volem ser catalans, independents i treballadors.
Cal recordar que el bloc PSC-PSOE el primer d’octubre va pactar el 155 amb el PP, que també són «cloacas del Estado», i el senyor Ábalos no es cansa de repetir que volen governar amb Ciudadanos. El PSOE ens nega tots els drets, amb la diferència que no hi posa la cara de mala llet dels altres. Podemos diu «no queremos que los catalanes se marchen».
Hem de votar per marxar. Podem pactar marxar. No podem pactar quedar-nos. República catalana!
Respirar és difícil i dolorós. Un clau a cada canell i a cada peu fa que el més mínim moviment causi un mal insuportable en un cos penjat en una creu, amb un suport per als peus que permet arquejar el cos amb grans dolors per a poder aspirar i expirar aire. Els claus als canells i als peus afecten un nervi que al menor moviment llença llambregades de dolor directament a la medul·la espinal, és a dir, cada cop que respires. Sembla que aquest mètode tan cruel provenia d’Orient i els romans el van adaptar amb gran entusiasme. Proporcionar el màxim dolor possible durant un temps llarg perquè l’agonia durés dies o setmanes. Segons altres llegendes, que no han estat incloses en el llegendari oficial catòlic, nomenats pomposaments els Quatre Evangelis, Jesus va morir dels maltractaments i quan el centurió romà Longí, en apiadar-se’n, el va travessar al costat amb una llança, només va foradar un cadàver. Va ser un intent de practicar l’eutanàsia que li va comportar la degradació militar, la conversió al cristianisme i la beatificació. Jo no en conec cap, però si en coneixeu algun el dia 16 d’octubre feliciteu-lo perquè és Sant Longí i qui sap si en un futur el sant patró de l’eutanasia. Quins temps aquells, ara seria impossible beatificar ningú ni que tan sols una vegada a la seva vida hagués considerat humà ajudar a posar fi a una vida plena de constant dolor físic i sense cap esperança.
Amb el poder que va adquirir, la nova secta cristiana va poder crear l’Església catòlica damunt les runes de l’Imperi Romà, del qual va conservar moltes coses. Les estàtues dels deus pagans van ser substituïdes per unes altres estàtues de sants patrons. Així, el Déu de la llar Juno, va passar a ser el Sagrad Cor; Saturn, el de l’agricultura, sant Isidre, o Faunnus va ser sant Francesc d’Assís. El millor que en van aprendre i assumir ràpidament van ser tots els estratagemes, traïcions, guerres, assassinats, violacions i exterminacions de cultures i poblacions necessàries per a augmentar i estendre el seu poder. I encara en tenen, i molt. Si bé ara ja no cremen la gent per opinar que la Terra girava al voltant del Sol, o per resistir-se a les seves tesis, encara ara són còmplices de genocidi quan penalitzen amb les suposades flames de l’infern si s’utilitzen profilàctics per a evitar el contagi de la SIDA en els països més pobres on la gent encara en mor constantment, o la decisió personal d’una dona a ser mare o no, o que els qui pateixen un sofriment insuportable sense esperança, hi puguin posar fi de manera voluntària.
Aquesta contradicció entre el valor o el poc valor que imposen a la vida, segons el cas, ha comportat situacions que voregen el ridícul. Resulta que en temps de Franco, quan el clergat imposava, feia i remenava amb total impunitat, en el Codi Penal hi figurava el delicte de suïcidi. Mai, però, es va poder jutjar-ne cap que hi hagués reeixit. Penso que més que una qüestió moral, per a Franco i camarilla era més una qüestió d’intrusisme. Només ells tenien el dret a matar. I ningú més.
Si algú vol propagar les seves mentides i hi ha gent disposada a empassar-se-les i no surt d’aquest cicle de falòrnies i de babaus, no hi tinc res a dir. En aquest apartat mereix un punt i a part la negativa de l’altre secta, els Testimonis de Jehová, que prohibeixen les transfusions de sang entre els seus seguidors malgrat que els costi la vida. Les raons que aporten són delirants. Una cita del recull de relats del Gènesi, una altra del Deuteronomi, una dels Fets dels Apòstols i una altra del Levític, més aviat metafòriques que no pas expeditives, són suficients per a prohibir les transfusions, com ho podien haver estat els antibiòtics o la invenció de la roda. Actuen com si el temps, la possessió més important que tenim els mortals, fos només seu enlloc de pertànyer a cada gra, cada animal i cada cosa viva. Volen fer-nos creure en la transcendència, com si l’home fos una gran cosa, i obliden o criminalitzen les realitats més evidents i assenyades.
S’alien contra de l’eutanàsia, com contra qualsevol actitud que manifesti cert grau de llibertat dins els prats verds que hi ha més enllà dels seus filferros. Bramen des de les trones amb el suport d’un corifeu de marrans que ho fa des dels escons i des de de la premsa. Incideixen en qüestions que sols han d’afectar a la llibertat individual del fet de viure, i si cal maten, per acció o omissió, milions de persones per esbombar els seus miratges.
[Per a il·lustrar tot plegat, avui podeu veure el Gaileo de Liliana Cavanim fet el 1969.]
