Per als qui s’anomenen lliurepensadors, el pensament consisteix en el límit de la llibertat individual. Dit així, sembla molt bonic, però te l’inconvenient que no s’assoleix mai cap certesa. Cada pensament en porta d’altres que a la vegada en porten d’altres i així fins a l’infinit. Posar-ho tot en qüestió no és còmode i comporta sovint incomprensió, solitud i marginació.
Els sistemes polítics, autoritaris o no, així com les religions pretenen imposar a la gent el sentiment fals que a la vida hi ha certeses. Uns ho fan amb dogmes de fe i altres en nom de determinades ideologies d’igualtat o del tant tens tant vals, com en la imposició de les estadístiques on vivim ara.
Sempre hi ha hagut qui ha pensat lliurement i això no han pogut evitar-ho ni les pitjors dictadures. Sovint, s’ha qualificat al pensament lliure d’utòpic i certament ho és com a motor vital de l’evolució a través del concepte d’utopia, tal com l’explica el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): com el principi d’una esperança en un món millor, no pas com un objectiu metafísic, segons el concepte de Thomas More (1478-1535). La utopia com a antídot al nihilisme més radical i a una visió apocalíptica de la vida. Tot el contrari de la inconcreció de les utopies religioses i místiques que pregonen les bondats d’una altra vida, de la qual no hi ha hagut mai cap testimoni viu, per més que s’hi entestin el Vaticà i els seguidors del pensament únic.
Herbert Marcuse (1898-1979), davant els avenços tecnològics va gosar plantejar d’una manera optimista el final de la utopia a nivell polític per la terrible aplicació d’un marxisme teòric en les dictadures socialistes. L’esquerra, deia, ha d’ultrapassar el concepte de paradís igualitari com a objectiu a llarg termini i convertir les utopies en ideals realitzables, concrets, amb la qual cosa deixarien de ser-ho. Caldria veure què opinaria el filòsof del món actual.
El pensament mai no havia estat tan assentat i substituït pel dualisme del qui no és en ni està en contra meu. Ho veiem cada dia als diaris en les informacions manipulades que converteixen Occident en l’ideal bo i l’islamisme en l’ideal dolent. El vers d’una canço de Luis Eduardo Aute diu que «El pensamiento no puede tomar asiento, lo nuestro es estar siempre de paso». Només el pensament més diversificat i despullat d’ideologia ens pot acostar a l’ideal de la llibertat individual, com un metge que lluita per la immortalitat o un jurista per la justícia, sabent que són inabastables.
La pols de l’univers és l’únic destí que pot ser creïble per a qualsevol persona que practiqui el pensament com una força inacabable, com una cadena de preguntes eternes, conscient que no arribarà mai a cap certesa, a cap resposta que no formi part de la naturalesa. Aquella que, com deia Fernando Pessoa (1888-1935) —i li agrada recordar a un amic meu—, no te memòria, ni dubtes i on no hi ha cap forma recta ni mesurable; aquella que ens entestem a voler comprendre i mesurar ficant la pota cada cop més avall. I no pararem fins que ens autoextingim. Potser serà llavors quan les utopies es concretaran i la naturalesa podrà fer lliurement el seu camí sense la nosa i les absurdes interpretacions de l’Homo sapiens.
Quan després d’una llarga època de suposada bonança econòmica va esclatar la crisi, les indústries osonenques ja feia anys que estaven a la UVI, començant pel tèxtil i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle havien estat el principal nucli d’ocupació industrial a Vic. Mentrestant, les càrnies lligades al sector porcí anaven a remolc dels vaivens del mercat i a l’aparició de les anomenades falses cooperatives, un negoci que al segle XXI té ressonàncies esclavistes.
Per por, per l’anomenada «síndrome d’Estocolm», o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).
Les adoberies de Vic amb el pont de Queralt en primer terme.
El declivi de les adoberies va arribar a un punt culminant quan el Grup Colomer Munmany, capdavanter del sector durant dècades, va acomiadar els treballadors empleats a la fàbrica de Can Baumann i va tancar les portes. Ara, anys després, gràcies al pacte a tres bandes entre l’Ajuntament de Vic, la immobiliària que va comprar els terrenys de Can Baumann (lligada a Sandro Rosell) i la UVic, s’urbanitzarà una part de l’espai i es construiràn 200 habitatges. Per la seva banda, l’antiga fàbrica es convertirà en un equipament universitari, i a partir d’aquest setembre acollirà els alumnes d’una flamant Facultat de Medicina privada amb clars tons elitistes i preus prohibitius per a la majoria d’estudiants amb una economia de mínims.
Durant anys i panys molts sectors benestants llençaven elogis desmesurats a l’imperi Colomer Munmany, especialment a la factoria vigatana al costat del Pont de Queralt, sobre el riu Mèder, popularment coneguda amb el nom de Can Rata. Però no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col·lectivitzats van fer-se càrrec de totes les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en la qual es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. De fet, abans d’esclatar el conflicte bèl·lic, algunes fàbriques, com la de Colomer Munmay, estaven en situació de fallida, tal com explica molt bé l’historiador Josep M. Casanovas en els seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir.
Tot i que l’experiència col·lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les indústries adoberes vigatanes van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que durant la guerra van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col·lectivitzacions.
Però mai ningú no ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades gràcies a l’esforç d’altri. De fet, quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis amb els treballadors. I si les coses van mal dades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a la Xina.
El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors, principalment el tèxtil. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament haurien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.
Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.
La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.
Vinga, cap a la fi del món.
En Tsam al camí de Sant Jaume.
Dies tristos.
Dies alegres
En Tsam en un nova fita del camí.
Arreu on calia s’aturaven a jugar i descobrir.
Les llambordes els van jugar alguna mala passada.
El caminant més menut!
A Santiago de Compostel·la.
El carnet dels pelegrins amb tots els segells.
Ja arribem al final.
Ja hi som!
Ara, a tornar cap a casa.
Fotografies fetes pels altres ccaminants.
En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».
Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.
La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!
En aquest sisè lliurament d’un llibre de franc de La Resistència, us oferim l’obra Amok, d’Stefan Zweig, publicada per primera vegada en alemany (Der Amokläufer) al diari vienès Neue Freie Presse el 1922, per bé que va aparèixer poc després en la col·lecció de novel·les «Amok. Novel·les d’una passió». Zweig estava fascinat i influït pel treball de Sigmund Freud i, per això, com passa en altres obres de l’autor, té clars elements psicoanalítics. Es tracta d’una obsessió extrema, que porta el protagonista a sacrificar la seva vida professional i privada i finalment, a suïcidar-se.
L’efecte amok, de vegades lletrejar amuk (del malai), és un episodi sobtat d’assalt massiu contra les persones o objectes en general per un sol individu després d’un període de conscienciació. Tradicionalment s’ha considerat com una esdeveniment relacionat amb la cultura malaia, però ara es veu cada vegada més com la conducta psicopatològica que pot ocórrer arreu, en nombrosos països i cultures.
La renovada edició que us oferim—i que us podeu descarregar des d’aquest vincle— és la que es va publicar al núm. 136 de la col·lecció «A tot vent», editat per Proa —llavors sota la direcció de Joan Oliver (Pere IV)—, amb traducció de J. E. Martínez Ferrando el 1929.
Il·lustració anime sobre el procés de momificació d’un sokushinbutsu.
[Un article de Josep Maria Sebastian.]
Des de l’inici del seu temps l’home ha tendit sempre, per imposició o per fanatisme, a posar a prova els seus propis límits, a vegades amb una crueltat indefinible, tant per fer mal als altres com a un mateix. Avui dia, si cerquem a Internet, especialment a les pàgines de l’Opus Dei s’hi poden comprar cilicis, flagells i altres eines per mortificar el propi cos en nom de Déu. Però, això, són figues d’un altre paner que potser tractarem en algun altre article.
Un dels casos de suïcidi més esgarrifós de què tinc coneixement és un que es practicava en nom d’una doctrina, concretament la budista, en una part muntanyosa del nord del Japó, a la zona de Yamagata. Durant 900 anys els monjos, a més de resar i de recitar les regles del Vinaya, es momificaven en vida per accedir al sokushinbutsu, que literalment traduït significa «consecució de la budeïtat en vida». El procés era tremendament llarg i dolorós i només hi podien accedir els escollits. Molts ho van intentar sense aconseguir-ho, però actualment se’n coneix 24 casos, d’aquests momificats en vida. Aquesta pràctica la va prohibir el govern nipó l’any 1909. El darrer cas d’aquesta esgarrifosa història data de 1903.
Un procés de 3.000 dies
Comparada amb el procés de momificar-se en vida, la crucifixió cristiana sembla un innocent joc, amb el permís de la Congregació de la Santa Fe i dels fabricants de cilicis i flagells. El monjo que es volia convertir en sokushinbutsu iniciava una fase de 1.000 dies en què només s’alimentava amb petites quantitats de farina de blat, nous, avellanes i nou moscada que havia de recollir del bosc on vivia. D’aquesta manera, reduïen el greix corporal, el primer que es descompn després de la mort, al límit. Posteriorment s’iniciava un altre periode, també de 1.000 dies, en els quals la dieta s’accentuava i el monjo passava a alimentar-se només d’escorça de pi i de rels, algunes amb un verí que prenien a petites dosis. Quan l’hi feia efecte vomitava, orinava i suava constantment per eliminar els líquida corporals i així impedir que els cucs i els escarabats es cruspissin la poca carn que els quedava després de morts.
Quan ja tenia un aspecte pràcticament esquelètic, es colgava en un forat a tres metres sota terra i dins un taüt de fusta, que havia construït prèviament, on només hi cabia assegut en la posició del lotus i alhora continuava amb la dieta d’escorça i de rels. Un tub de bambú li proporcionava aire per respirar i només disposava d’una campaneta que feia sonar cada dia per deixar constància que encara era viu. Quan la campaneta deixava de sonar, els altres monjos treien el canó de bambú del taüt i 1.000 dies després obrien la caixa per esbrinar si el procés de momificació havia tingut èxit. Si no era així, els enterraven amb honors, però si el procés es realitzava passava a ser venerat i exposat als santuaris com un Buda . Metges i científics coincideixen que el patiment i el dolor que causava aquesta pràctica són inimaginables. Un cas que porta l’home a anar més enllà dels seus límits en nom d’una doctrina.
La llegenda deia que la momificació tenia més probabilitats d’èxit si es feia a la part baixa de la muntanya Yudono, a la serralada del Dewa Sanzan. Els científics van descobrir que les aigües d’aquesta zona, amb què preparaven el té verinós amb la sàvia de l’arbre urushi, contenien altes quantitats d’arsènic, un element químic que si bé mata les cèl·lules i deteriora els òrgans és, també, un gran preservador.
El sokushinbutsu de Mongòlia.
Actualment, a les muntanyes d’Honshu, que es poden veure des de la zona nord de la mar del Japó, es poden visitar per motius científics, prèvia autorització, per veure els santuaris on encara hi ha exposades la mòmies de la majoria dels 28 sokushinbutsu d’entre els anys 1081 i 1903. Un dels més visitats és un petit santuari de la mateixa zona on hi ha la mòmia de Kochi, considerat el catorzè sokushinbutsu, i que els científics daten el seu inici del procés l’any 1363.
El febrer de 2015, un monjo budista de fa 200 anys, momificat i en posició de meditació, va ser trobat a Mongòlia després que un home l’intentés vendre al mercat negre. La troballa va sorprendre la comunitat científica degut al bon estat en el qual s’havia preservat el cos durant tots aquests anys. Les primeres hipòtesis apunten que han estat les baixes temperatures de la regió les que van ajudar a conservar-lo, tot i que encara no se’n han determinat les causes exactes.
Les autoritats de l’església budista van assegurar que el sacerdot no estava mort, sinó que es trobava en estat de meditació. Segons el metge del Dalai Lama, el doctor Barry Kerzin, aquest estat s’anomena «tukdam», i si el monjo el manté es pot arribar a convertir en un Buda. Per bé que la seva identitat s’ha pogut ebribar, s’especulava que podria ser el mestre del lama Dashi-Dorzho Itigilov, qui també va ser trobat momificat.
Els investigadors del Drenthe Museum als Països Baixos van fer un descobriment sorprenent quan van escanejar una antiga estàtua xinesa d’un Buda i van veure que dins l’escultura hi havia una mòmia de gairebé mil anys d’edat. Asseguda en la posició de lotus, la mòmia s’adaptava perfectament a l’estàtua. «Per fora sembla una gran estàtua de Buda —van dir des del museu en un comunicat—, però amb l’escaneig s’ha demostrat que a l’interior hi ha la mòmia d’un monjo budista que va viure al voltant de l’any 1100.»
El periodista campdevanolenc i col·laborador de La Resistència, Josep Maria Sebastian va publicat el seu llibre, A peu de camí, l’abril de 2013, un recull d’una quinzena de contes escrits a partir de l’experiència personal, però que ha evitat situar-los explícitament al Ripollès. D’aquests contes us n’oferim un, «El vailet del més enllà», on, d’una manera original, ironitza sobre el conegut poema de Joan Maragall, «La vaca cega», sarcasme que, també poèticament, va emprar Pere IV (pseudònim poètic de Joan Oliver) quan va escriure «La vaca suïssa», també conegut com la vaca de la mala llet.
Fa prop de vuitanta anys que visc en un forat i una llosa damunt meu. La gent es pensa que no m’assabento de les coses. Els esperits també vivim de la memòria i els seus alts i baixos. Tots ens adaptem a l’eternitat i els seus patiments. Diguin el que us diguin, la veritat és que tot i veure-ho tot no ens és possible establir contacte amb passavolants com vosaltres. Si m’enganxen transmeten aquest missatge, segur que em castiguen amb qualsevol reencarnació: abella, aturat, captaire, rata de claveguera o formiga.
El què m’impedeix de gaudir del meu estat és la gran injustícia històrica que he patit, pateixo i patiré fins a la fi del món, o si més no, dels Països Catalans.
Il·lustració publicitària de «La vaca cega» de Junceda per a Gallina Blanca (1938).
M’explico. Jo era un home tranquil. En aquells temps hi havia ben poc per conformar-se. Una infantesa de garrotades que acabava pasturant vaques fins haver d’anar a fer el servei, de gana i molta conformitat. Vaig néixer amb l’estigma que encara m’acompanya.
El pes que em turmenta es va originar cap a la meva adolescència. Acostumat a menjar poc a taula i a robar viandes per completar els àpats, vivia relativament feliç, estirat sota un arbre en un prat, mentre el bestiar sestejava i jo només pensava en les sinuositats de les masoveres, les seves germanes i filles. Molt de tant en tant, algun animal pretenia anar a la seva. Amb els lladrucs dels gossos i un mínim de punteria la cosa s’arreglava de manera efectiva i ràpida.
Un any, cap a finals d’estiu, quan els prats propers a la vila l’herba encara és tendra i alta, apareixia sovint un home passejant molt ben vestit, ben educat i suposo que instruït, ja que no comprenia ni la meitat de les coses que em deia. Sí que vaig entendre que em tractava de privilegiat en amunt per formar part de la natura. Jo intentava parar atenció, tot i que pensava de quin collons de privilegis parlava des del seu vestit blanc de lli, el seu barret de categoria i el bastó envernissat i nacrat. Francament, no el veia pas gaire desgraciat comparat amb haver de netejar fems, passar-se setmanes tot sol a la muntanya, sopar a les fosques i quedar-se amb gana. Tot i així, m’havien ensenyat des de petit que el que és millor, davant el que es desconeix, consisteix en callar i escoltar.
Va ser al cap d’un temps quan em vaig adonar que aquell “pixapins” tan educat tenia boca de mel i queixal de fel, com se sol dir. Sembla que també sabia escriure i va esbombar a tort i a dret que jo era el culpable d’haver contribuït amb “un roc llençat amb massa traça” a que un collons de vaca es quedés cega.
Heus aquí el meu neguit, haver de patir una posteritat que em col·loca al costat de Felip V i en Franco com a màxims enemics de Catalunya. Jo, que ni tan sols parlo bé el castellà i que puc assegurar que el dia que vaig buidar l’ull a la vaca aquell home de ciutat ni tan sols hi era. M’ha tocat passar a la posteritat com un malànima.
El 30 de maig de 1481, Tenesor Semidán, líder canari, va firmar la Carta de Calatayud amb el rei Ferran II d’Aragó. Ferran d’Aragó administrava la Corona de Castella per compte de la seva esposa Isabel. La Corona castellana ja havia pactat el dret a sotmetre les illes Canàries a Portugal el 1479 amb el Tractat d’Alcaçovas. La Carta de Calatayud reconeixia les Canàries com un reialme integrat al projecte del regne de les Espanyes.
Ferran d’Aragó va pactar el reconeixement d’una fiscalitat pròpia per a les Illes. També, els drets a encunyar moneda i al comerç lliure i sense aranzels totalment independent de la Península, entre altres; fins i tot acceptava una milícia pròpia per a l’arxipèlag.
El problema fou que els acords de Ferran II, amb mentalitat federalista, els havia d’administrar la Corona de Castella, amb mentalitat tancada i inquisidora. El mateix va succeir amb les Capitulacions de Granada i amb tants altres acords pactats per Ferran II que la Corona de Castella va trair.
L’incompliment dels acords va provocar molts actes de resistència a l’actitud de la Corona castellana. El 1496, Castella sotmet Tenerife, però el 1502, els actes de rebel·lia són constants a Ichasagua, Agüimes, Chasua, etc.
La Corona de Castella va permetre l’esclavitud i els mercats d’esclaus fins a finals del segle XVI. Les illes, que estan situades en un lloc privilegiat de l’Atlàntic, eren escala obligatòria per als vaixells de ruta cap a Amèrica que esperaven l’arribada dels vents alisis.
La Corona obligà el poble canari, des de les darreries del segle XVII i fins al 1778, a una nova humiliació, l’anomenat «tributo de sangre», que decretava enviar cinc famílies canàries a Amèrica per cada cent tones de mercaderies que portessin els vaixells que tocaven les illes per ajudar la Corona castellana a repoblar les colònies d’Amèrica. Cal recordar que la Corona catalanoaragonesa no va participar en la colonització d’Amèrica.
Un estudi del CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas) de 2012 explica que el 24 % dels habitants de l’arxipèlag tenen un sentiment de pertinença a les Canàries com a poble independent.
Els representants polítics de les Canàries ja negociaven un estatut d’autonomia amb la República poc abans que esclatés la Guerra Civil. Pocs dies després del 18 de juliol del 1936, quan una part de l’exèrcit espanyol es rebel·la contra el poder de la República democràticament establert, el general Franco —comandant dels exèrcits d’Àfrica— vola cap a la Península i se suma als rebels.
Franco s’havia establert a Tenerife, on ja va rebre moltes mostres de desafecte de la població canària; fins i tot es van prendre mesures especials per evitar un atemptat.
El 1968, l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) va votar a favor del dret a l’autodeterminació de les illes Canàries.
Quatre anys abans, el 1964, Antonio Cubillo (advocat) va fundar el Movimiento por la Autodeterminación e Independencia del
Archipiélago Canario (MPAIAC), creà una bandera tricolor amb les set estrelles (una per cada illa) i, diàriament des d’Algèria, a través de La Voz de Canarias, cridava a la rebel·lia contra l’Estat espanyol.
Les emissions des d’Algèria van començar el 1975 i van emmudir el 1978. Cubillo va ser víctima d’un atemptat (el van apunyalar), però no va morir, tot i que, des d’aleshores, va haver d’anar amb crosses tota la vida. L’atemptat el va organitzar i executar l’Estat espanyol. El ministre de Governació (actualment Interior) que el va ordenar era Rodolfo Martín Villa, condecorat aquests dies al Congrés dels Diputats en l’acte de celebració del 40è aniversari de la democràcia.
Finalment, el 2003, l’Audiència Nacional condemnà l’Estat espanyol (quines coses!!!) a pagar una indemnització de 150.000 € a Antonio Cubillo, que el 1985 havia fundat a les mateixes Illes el Congreso Nacional de Canarias (CNC) i havia pactat amb Felipe González el seu retorn a l’arxipèlag.
El cas és que els que prenen decisions les prenen sempre considerant que els danys als interessos dels pobles no compten per a res. Només compten els interessos estratègics i econòmics.
Cubillo va morir a Tenerife de mort natural el 2012. A Catalunya no ens assabentem que a les Canàries encara existeixen moviments independentistes que s’hi manifesten regularment. Les notícies no ens arriben, com una bona part d’Espanya no s’assabenta de la realitat catalana. La Corona de Castella continua fent de les seves i extorsionant les colònies.
Ferran d’Aragó va fer la feina de la Corona de Castella al final de la seva vida. Ja amb la reina Isabel morta, es va casar amb Germana de Foix tot cercant un hereu per a la Corona d’Aragó i així salvar la independència de la Corona catalanoaragonesa. Finalment, va néixer el príncep Joan d’Aragó i Foix, que va viure un dia.
Maquiavel es va inspirar en Ferran d’Aragó per escriure El príncep. Es va equivocar. Llegint El príncep no s’hi poden veure ni les engrunes de les clavegueres de la Corona castellana, avui espanyola, que continua amb l’esperit inquisidor, colonitzador i criminal —sí, criminal— que inspira la seva existència. O és que, passats els anys, hi ha alguna diferència entre l’exministre Fernández Díaz de fa tres dies i el ministre Martín Villa d’ahir? Dictadura? Democràcia? Tots dos, condecorats.
A principis dels anys setanta del segle passat —d’això ja fa molt de temps— la societat vigatana anava assimilant, molt lentament, els canvis de costums. L’obertura de piscines mixtes (la Conxa i Can Martra) havia escandalitzat moltes ments benpensants, que preferien l’alternativa de la separació de sexes de la piscina de l’Estadi, lligada al bisbat. També, van arribar els primers anticonceptius orals, que van ser molt criticats per les famílies conservadores. De fet, legalment, només hi tenien accés les dones majors de 21 anys, que havien de presentar a la farmàcia una recepta mèdica proporcionada pels ginecòlegs d’algun centre de planificació familiar (sovint de Barcelona), encara que no volguessin fundar una família. Però, també, hi havia problemes per trobar preservatius, ja que els propietaris de la majoria de farmàcies es negaven a vendre’ls. Qui volia comprar-ne ho podia fer en un quiosc situat a les voltes de baix de la Plaça, regentat per un ex-legionari que els venia d’amagat, camuflats amb el nom de «chicles americanos».
Tres i quatre dècades enrere, quan arribava la Festa Major, molts vigatans abandonaven la ciutat i se n’anaven dos o tres dies a Platja d’Aro, Lloret o Blanes. En aquest marc, a començaments de juny del 1982 (l’any del «cambio» a l’Estat espanyol), el gerent de l’Àrea de Cultura de l’Ajuntament, presidida pel regidor Lluís Solà —posteriorment reconegut com un dels millors poetes catalans contemporanis—, va contactar amb membres de l’autoanomenat Esbart Recreatiu Plafox, una colla de bromistes i contraculturals post-hippies que freqüentàvem el mític Cafè Vic, per demanar-nos que muntessin algun espectacle en el marc de la Festa Major, amb una mínima dotació econòmica per pagar les despeses.
Al cap de pocs dies, Joan Puigdollers i qui signa aquest escrit vam presentar un esborrany amb la proposta d’organitzar un Solàrium a la plaça Major, que va ser acceptada, amb una dotació econòmica de 125.000 pessetes. De fet, la proposta, que al final va resultar ser trencadora i reivindicativa, en un principi només pretenia combatre la tendència a fugir de Vic i anar a la Costa Brava cada vegada que arribaven les festes de la ciutat. Es tractava de portar la platja a casa, sense necessitat d’agafar el Seat 600, el Simca 1000 o el Citroën 2 Cavalls.
El 10 de juliol de 1982, la Platgeta de la Plaça de Vic es va emplenar de banyistes i de badocs.
A les dues de la tarda de dissabte 10 de juliol, dia de mercat, mentre els paraires desplegaven les parades i els escombriaires acabaven de netejar el terra de la Plaça, un camió abocava pilots de sorra per fer-hi castells; una furgoneta descarregava una dotzena d’ombrel·les i una colla de joves penjava una gegantina tela de 40 metres, amb un mar que havien pintat a la riera Major, sota la direcció de l’artista local Pep Hinojosa. Simultàniament, els organitzadors instal·laven unes casetes de bany, la brigada municipal posava un entarimat per acollir una orquestrina i habilitava dues mànegues que havien de servir de dutxes. La màgica transformació de la Plaça en una platja es va completar en poc més d’una hora.
A les quatre de la tarda, la temperatura s’acostava als 40 graus centígrads (un dels dies més calorosos del segle xx a Vic). De mica en mica, van començar a arribar banyistes de totes les edats, alguns amb banyador d’època, altres en pantalons curts o biquini, i uns tercers en calçotets. I la presència d’una trentena de nens i nenes jugant a la sorra amb pales i galledes (o empaitant pilotes) conferia a l’espai la imatge d’una platja real.
A mesura que els distingits banyistes anaven ocupant el centre de la Plaça, sota les voltes s’hi congregaven desenes de curiosos que no gosaven trepitjar la platja. Entre els badocs hi havia molts ciutadans indignats que es preguntaven per què l’Ajuntament havia donat permís per organitzar aquella desagradable orgia de carn a la vista.
Sorra, casetes de bany, gandules… i una gegantina tela de 40 m, amb un mar que havia pintat un grup de joves sota la direcció de Pep Hinojosa.
Entre les persones que prenien el sol hi havia el conegut modista Alfredo posant-se crema, el músic Rafael Subirachs estirat en una gandula, l’actor Albert Vidal conversant amb un japonesa, una iugoslava dutxant-se, el Tendre (conegut bohemi local) prenent els sol amb un abric de llana i ulleres de soldador, i algun marroquí despistat. Precisament, l’experiència d’un noi de la regió de Tànger, un immigrant que venia a Osona per trobar-se amb la seva família, va ser molt curiosa. Feia mitja hora que havia arribat a Vic amb tren, procedent de Barcelona i del Marroc; era la primera vegada que posava els peus a la ciutat i havia quedat amb un seu germà per reunir-s’hi a les set de la tarda; però per guanyar temps —encara duia les maletes— es va instal·lar sota una ombrel·la. La primera impressió que va tenir de Vic, doncs, va ser molt agradable; trobava fantàstic que la població autòctona aprofités l’espai d’una plaça per prendre el sol i pensava, equivocadament, que aquell Solàrium era un costum habitual. Més tard, quan va trobar el seu germà, aquest el va posar al corrent de la realitat: a Vic no hi havia cap platja i el que havia vist era un miratge.
La tarda avançava i els banyistes es remullaven; els nens feien poti-poti i corrien per la sorra, tot exhibint unes pancartes amb peixos vogits; una noia repartia talls de síndria i una orquestrina (amb els músics adornats amb tubs i ulleres de submarinista) amenitzava la festa amb valsos, txa-txa-txàs i pasdobles. Poc després, el cantant (Joan Puigdollers) entonava l’entranyable cançó ¡Cuánto calienta el sol, aquí en la playa!… En un no res, alguns participants van arribar a ruixar amb una mànega el públic que contemplava l’escena des de la terrassa del Cafè Nou, una acció que va comportar la intervenció d’un guàrdia municipal que va tancar l’aixeta.
Al final, el Solàrium va arribar a congregar prop de tres-cents «actors» voluntaris, mentre mig miler de curiosos van observar l’espectacle protegits a sota les voltes. Si quan l’Esbart Palafox va organitzar aquest happening pretenia impedir que els vigatans marxessin a Platja d’Aro en plena Festa Major, va aconseguir una part del seu objectiu. Sigui com sigui, el Solàrium es va convertir en un acte gairebé revolucionari.
La celebració del Solàrium va desfermar una insòlita polèmica ciutadana que es va traslladar a la premsa local i al mateix Ajuntament, on durant setmanes es va debatre el tema en els plens, a proposta d’alguns regidors enfadats. Mentre els uns trobaven que aquell happening no era res de l’altre món i deien que el que s’havia vist a Plaça era el mateix que tothom podia contemplar a qualsevol platja de la Costa Brava, els altres es mostraven escandalitzats i proclamaven que s’havia profanat la ciutat.
Trenta-cinc anys després…
Trenta-cin anys després, el passat 2 de juliol d’enguany, l’Ajuntament de Vic va voler commemorar aquella Platgeta del juliol de 1982.
El passat 2 de juliol d’enguany, trenta-cinc anys després del Solàrium, La regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Vic va organitzar un nou Solàrium, aquesta vegada batejat amb el nom de La Platgeta. Es tractava, igual que l’any 1982, de convertir la plaça Major en una platja. I és el que va passar a l’àgora ciutadana, que va quedar plena de gandules i para-sols, inflables, una pista de vòlei, dues grans carpes per reposar a l’ombra, tres casetes de fusta per canviar-se i dos tobogans aquàtics que van fer les delícies dels més petits.
Alguns vigatans nostàlgics deien que La Platgeta no tenia res a veure amb el primitiu Solàrium, que consideraven molt més transgressor. Fet i fet, però, el clima era molt semblant: calor, sol, ambient distès i molts infants gaudint d’un dia de platja a la Catalunya de Terra Endins. Potser la diferència més notable va ser que aquesta vegada es van veure menys biquinis que l’any 1982. A destacar la presència de tres o quatre regidors estirats a les gandules, entre ells Susagna Roura (segona tinent d’alcalde i regidora de Cultura i Museus, Convivència i Seguretat) vestida de turista, amb una vistosa pamela per resguardar-se dels rajos de l’astre rei.
Dies després, alguns ciutadans criticaven l’acte de la Plaça a la xarxa Internet i deien que l’experiment havia estat un fracàs. No sé exactament què volien dir amb això, ja que en el moment més àlgid de la festa, a la una del migdia, a La Platgeta hi havia prop de 500 persones passant-s’ho bé. Tanmateix, més enllà d’opinions contrastades i de comparacions entre el Solàrium i la Platgeta, els reis de la festa van ser els infants, totalment aliens —per sort— al debat generat a priori i a posteriori. Segons fonts municipals, l’experiència es podria repetir en anys venidors. Esperem-ho.
Els reis de la festa a la nova i commemorativa Platgeta van ser els infants.
