Il·lustració anime sobre el procés de momificació d’un sokushinbutsu.

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Des de l’inici del seu temps l’home ha tendit sempre, per imposició o per fanatisme, a posar a prova els seus propis límits, a vegades amb una crueltat indefinible, tant per fer mal als altres com a un mateix. Avui dia, si cerquem a Internet, especialment a les pàgines de l’Opus Dei s’hi poden comprar cilicis, flagells i altres eines per mortificar el propi cos en nom de Déu. Però, això, són figues d’un altre paner que potser tractarem en algun altre article.

Un dels casos de suïcidi més esgarrifós de què tinc coneixement és un que es practicava en nom d’una doctrina, concretament la budista, en una part muntanyosa del nord del Japó, a la zona de Yamagata. Durant 900 anys els monjos, a més de resar i de recitar les regles del Vinaya, es momificaven en vida per accedir al sokushinbutsu,  que literalment traduït significa «consecució de la budeïtat en vida». El procés era tremendament llarg i dolorós i només hi podien accedir els escollits. Molts ho van intentar sense aconseguir-ho, però actualment se’n coneix 24 casos, d’aquests momificats en vida. Aquesta pràctica la va prohibir el govern nipó l’any 1909. El darrer cas d’aquesta esgarrifosa història data de 1903.

Un procés de 3.000 dies

Comparada amb el procés de momificar-se en vida, la crucifixió cristiana sembla un innocent joc, amb el permís de la Congregació de la Santa Fe i dels fabricants de cilicis i flagells. El monjo que es volia convertir en sokushinbutsu iniciava una fase de 1.000 dies en què només s’alimentava amb petites quantitats de farina de blat, nous, avellanes i nou moscada que havia de recollir del bosc on vivia.  D’aquesta manera, reduïen el greix corporal, el primer que es descompn després de la mort, al límit. Posteriorment s’iniciava un altre periode, també de 1.000 dies, en els quals la dieta s’accentuava i el monjo passava a alimentar-se només d’escorça de pi i de rels, algunes amb un verí que prenien a petites dosis. Quan l’hi feia efecte vomitava, orinava i suava constantment per eliminar els líquida corporals i així impedir que els cucs i els escarabats es cruspissin la poca carn que els quedava després de morts.

Quan ja tenia un aspecte pràcticament esquelètic, es colgava en un forat a tres metres sota terra i dins un taüt de fusta, que havia construït prèviament, on només hi cabia assegut en la posició del lotus i alhora continuava amb la dieta d’escorça i de rels. Un tub de bambú li proporcionava aire per respirar i només disposava d’una campaneta que feia sonar cada dia per deixar constància que encara era viu. Quan la campaneta deixava de sonar, els altres monjos treien el canó de bambú del taüt i 1.000 dies després obrien la caixa per esbrinar si el procés de momificació havia tingut èxit. Si no era així, els enterraven amb honors, però si el procés es realitzava passava a ser venerat i exposat als santuaris com un Buda . Metges i científics coincideixen que el patiment i el dolor que causava aquesta pràctica són inimaginables. Un cas que porta l’home a anar més enllà dels seus límits en nom d’una doctrina.

La llegenda deia que la momificació tenia més probabilitats d’èxit si es feia a la part baixa de la muntanya Yudono, a la serralada del Dewa Sanzan. Els científics van descobrir que les aigües d’aquesta zona, amb què preparaven el té verinós amb la sàvia de l’arbre urushi, contenien altes quantitats d’arsènic, un element químic que si bé mata les cèl·lules i deteriora els òrgans és, també, un gran preservador.

El sokushinbutsu de Mongòlia.

Actualment, a les muntanyes d’Honshu, que es poden veure des de la zona nord de la mar del Japó, es poden visitar per motius científics, prèvia autorització, per veure els santuaris on encara hi ha exposades la mòmies de la majoria dels 28 sokushinbutsu d’entre els anys 1081 i 1903. Un dels més visitats és un petit santuari de la mateixa zona on hi ha la mòmia de Kochi, considerat el catorzè sokushinbutsu, i que els científics daten el seu inici del procés l’any 1363.

El febrer de 2015, un monjo budista de fa 200 anys, momificat i en posició de meditació, va ser trobat a Mongòlia després que un home l’intentés vendre al mercat negre. La troballa va sorprendre la comunitat científica degut al bon estat en el qual s’havia preservat el cos durant tots aquests anys. Les primeres hipòtesis apunten que han estat les baixes temperatures de la regió les que van ajudar a conservar-lo, tot i que encara no se’n han determinat les causes exactes.

 

Les autoritats de l’església budista van assegurar que el sacerdot no estava mort, sinó que es trobava en estat de meditació. Segons el metge del Dalai Lama, el doctor Barry Kerzin, aquest estat s’anomena «tukdam», i si el monjo el manté es pot arribar a convertir en un Buda. Per bé que la seva identitat s’ha pogut ebribar, s’especulava que podria ser el mestre del lama Dashi-Dorzho Itigilov, qui també va ser trobat momificat.

Els investigadors del Drenthe Museum als Països Baixos van fer un descobriment sorprenent quan van escanejar una antiga estàtua xinesa d’un Buda i van veure que dins l’escultura hi havia una mòmia de gairebé mil anys d’edat. Asseguda en la posició de lotus, la mòmia s’adaptava perfectament a l’estàtua. «Per fora sembla una gran estàtua de Buda —van dir des del museu en un comunicat—, però amb l’escaneig s’ha demostrat que a l’interior hi ha la mòmia d’un monjo budista que va viure al voltant de l’any 1100.»

Deixeu-hi un comentari