[Un report d’Eduard Garrell.]
Hi ha asseveracions que produeixen urticària quan queden establertes com a fet indiscutible. És el que em passa cada cop que llegeixo, o sento dir «quan Gutenberg va inventar la impremta», com si un llamp d‘inspiració l’hagués tocat i d’un dia per l’altre es tragués de la màniga la idea i la fabricació dels tipus mòbils, la composició, la premsa i la impressió, Pam! I és una llàstima la ignorància i el desinterès sobre aquest tema apassionant, perquè bé mereixeria unes quantes novel·les i alguna pel·lícula, que no fos pagada per Planeta o Random House. Potser l’èxit del cristianisme es deu a aquells 180 exemplars de la bíblia de 42 línies impreses entre el 1454 i el 1455. El renaixement segur que sí, que li devem a Johannes Gutenberg.
Si em permeto abordar aquest tema és gràcies als coneixements transmesos pels meus mestres del Conservatori de les Arts del Llibre: el senyor Bachs, tipògraf; Pere Bohigas, doctor en lletres i professor de paleografia, que m’explicà la història del llibre; Jesús Vallina, que em formà com a restaurador; i, sobretot, Enric Tormo, erudit, que al llarg dels anys que vaig passar al seu costat em va regalar inestimables coneixements sobre el món dels llibres.
Quan parlem de «la impremta» ens referim a la impresió tipogràfica, que consisteix en un grafisme en relleu capaç de transportar-se per pressió, mitjançant tinta o no, sobre un suport gràfic. Si furguem en el temps i els antecedents trobem l’escriptura emprada a Sumèria a partir de 3800 aC, que consisteix a prémer un càlam amb un extrem afuat en forma de triangle sobre una superfície de fang tot deixant-hi les empremtes d’un sistema de signes o grafemes pictogràfics i logogràfics derivats d’un sistema de fitxes d’orígen neolític, trobats a la mateixa zona (8500 aC). L’escriptura cuneïforme, doncs, fou l’alba de la tipografia.
Del 868, durant la dinastia Tang es coneixen impresos xilogràfics sobre paper (paraules i imatges tallats en un bloc de fusta).
L’any 1000, Phi Shung imprimeix amb tipus mòbils fabricats amb fang i el 1234, també a la Xina, es troben tipus fabricats amb metall. El 1230, a Corea s’imprimeix amb tipus de bronze.
Pel que fa a l’altre element imprescindible de la impremta, la premsa de cargol, és conegut que, al segle I, els romans ja la utilitzaven per a prémer raïm i olives.
No podem afirmar que dos segles després de Marco Polo la visió del món fos exclusivament eurocèntrica, ni tampoc podem saber si Gutenberg, nascut Johannes Gensfleish a Magúncia, tenia coneixement dels avenços orientals en matèria gràfica. De fet, de la vida de Gutemberg se’n té poc menys de 10 notícies, extretes d’un judici i només dues d’elles relacionades amb la impremta.
Entre els anys 1434 i 1444 Gutenberg treballa en orfebreria, talla de pedres precioses i en la confecció de miralls de peregrí. Si la seva intenció anava dirigida a la impressió tipogràfica s’entén aquesta dispersió professional atès que a l’Alemanya d’aquella època els gremis eren tan rigorosament tancats que calia ser miraller per a obtenir estany i plom, metal·lúrgic per a cisellar una matriu, impressor per a comprar paper… Tots aquests coneixements i vinculacions gremials van ser essencials per a dur a terme el seu projecte.
Poc més endavant sedueix dos socis amb la seva idea, Peter Schoeffer, cal·lígraf i copista, i Johannes Fust, home de negocis i inversor en el món dels llibres, i aconsegueix una enorme suma de diners.
Però si al segle XV ja es coneixien tots els elements necessaris per a la impressió tipogràfica, s’imprimien tabel·laris xilogràfics i amb tipus mòbils, es coneixia i s’emprava la premsa de cargol, quin era doncs el gran repte de Gutenberg?
En la impressió tipogràfica la perfecció geomètrica de cada peça contribueix a la cohesió de l’estructura de tot el conjunt de tipus que formen una pàgina (forma). Per això, la lletra tipogràfica (tipus) ha de ser un prisma paral·lepípede amb les sis cares rigorosament perpendiculars entre elles. Sense aquesta condició no és possible imprimir una pàgina de llibre regular i perfecta.
La fosa dels tipus en un motlle fix, com es feia fins al moment, presenta un gran problema: les parets del motlle han de tenir una lleu conicitat que permeti la sortida de l’objecte fos, el que en llenguatge metal·lúrgic se’n diu la despulla del motlle.
Una forma composta amb un seguit de tipus, ni que siguin molt lleugerament cònics, quan és pressionada lateralment per a subjectar-los tindrà tendència a balmar-se, i quan rep la pressió de la premsa algunes peces s’aixafaran, foradaran el paper o no quedaran impreses.
Gutenberg aconsegueix resoldre aquest problema tot fabricant un motlle format per dos escaires contrapostes amb moviment lateral d’un d’ells que permet fondre tipus d’un mateix cos (alçada) i de diferents amplades, segons sigui la lletra a fondre (per exemple, una M o una I). Ho aconsegueix per l’aprofitament d’una riellera, o lingotera, que es troba habitualment en els tallers de joieria i que ha estat usada des de l’edat de bronze.
Aquesta aportació de Gutenberg és la base angular de la revolució del Renaixement, i en tot cas de la reinvenció de la tipografia, no pas de la impremta. Gutenberg és un aventurer, un investigador polifacètic, però en aquesta aventura hi intervenen molts altres personatges. Hi ha qui adapta la premsa, qui cisella les matrius, qui prepara la tinta, qui fon els aliatges, qui imprimeix, qui crea l’estil de lletra, qui il·lumina, qui inverteix diners i qui imprimeix. I com que no s’ha trobat ni un sol llibre rubricat per Gutenberg, el dubte de si fou impressor es prou raonable i sostenible.