El passat 13 d’abril, el poeta, fotògraf i resistent Gabriel Salvans va presentar en primícia a la Biblioteca Marquès de Remisa, de Sant Hipòlit de Voltregà, el seu darrer poemari, Eros, amb l’afegit de la plaquette «Set poemes entre quatre parets» dedicats a la seva gata Tana, traspassada el feber de 2017.
Al «Pròleg», l’autor d’Els arbres del camí, hi escriu que just quan treballava en la maquetació del llibre le notícies de l’atemptat a la Rambla de l’agost de 2017 el van marejar de llàgrimes i preguntes: «Com? Com pot ser tanta barbàrie?»…, i l’edemà dels fets va decidir deixar reflectit el plor en el mateix pròleg i en el darrer poema del llibre, en què bàsicament parla de l’amor, la tristesa, la ràbia, el dolor que es copsa arreu, «tot el que m’ha envaït en saber els fets d’aquest disset d’agost a la Rambla…».
El volum, partit en tres parts, inclou «Eros», amb vint-i-set poemes; «Eros.cat» (la plaquette a Tana ja esmentada), i «Eros.bes», dinou poemes més i el darrer, en homenatge, «Les Rambles».
D’ençà que una jove a qui va conèixer en un bar li va deixar les dents marcades al coll durant una desfermada sessió de sexe, el vigilant de l’aparcament subterrani està convençut d’haver-se convertit en vampir. S’ha acostumat a vestir escrupolosament de negre, dorm vestit dins d’un taüt que va comprar de rebaixes a la funerària del barri i fins i tot ha deixat d’acudir a les sessions de solàrium, tot i ja tenir-les pagades, per recuperar la pal·lidesa habitual de la seva pell. Aquesta nit ha pujat al terrat, s’ha aixecat el coll de la capa que li cobreix les espatlles i, llençant-se al buit, ha marxat volant a donar un tomb per la ciutat.
Bé que per mal no vingui
El sanador d’esguerrats es va acostar al pidolaire invàlid, li va tocar les cames i va demanar-li que s’aixequés i caminés amb normalitat. El fins aleshores disminuït físic va fer-li cas i va constatar el miracle que acabava de produir-se, sobretot quan tots els que li havien fet caritat en el passat van empaitar-lo per recuperar els calés i compensar a garrotades la seva impostura. Quan es va acabar el linxament, el pidolaire tornava a ser incapaç, aquest cop de forma irreversible, de moure les cames, i ni tan sols podia articular els braços per aguantar la tassa on anteriorment li llençaven les monedes, que ara amb prou feines servia per recollir cruels escopinades.
La immaduresa i l’ortodòncia
Malgrat la seva avançada edat, el sabater jubilat encara tenia ànima de nen. Cada nit de Nadal feia cagar el tió, no s’oblidava mai de deixar aigua i aliments al balcó per als Reis d’Orient i els seus camells, i quan s’instal·laven les atraccions de fira per la Festa Major era un assidu dels autos de xoc. Però el què més emprenyava la seva dona era que encara deixés les dents sota el coixí tot esperant que el seu àngel custodi les canviés per una joguina, no només per no haver descobert mai qui collons entrava a l’habitació a deixar-li el regal, sinó perquè sempre era ella qui havia de pagar la factura del dentista per refer-li la dentadura postissa.
El pedòfil invisible
El venedor d’entrades del museu era un tipus tan discret que passava desapercebut per allà on anava. Realment, semblava que no existís, perquè ningú no hi parava atenció mai, fins al punt de convertir-se en un home totalment transparent. Lluny de sentir-se incòmode amb aquesta condició, no va tardar a descobrir-ne els avantatges, sobretot a l’hora de tocar-se discretament davant de les nímfules al pati dels col·legis de primària o entre adolescents amb minúscules faldilles als bars de moda de la ciutat.
En el transcurs del temps hi ha homes que han cercat l’aïllament total dels de la seva pròpia espècie. Són els navegants solitaris, els qui travessen deserts, els qui s’enfilen fins on no ha arribat ningú, o empren la meditació per desprendre’s dels desitjos, objectius i esperances. Un exercici gratuït per a arribar al que la mort proporciona amb inefable naturalitat.
Un dels casos més extrems d’aïllament voluntari és el de Simeó Estilita el Vell (també conegut com el PIlar Sant) que va romandre 37 anys al desert enfilat en una plataforma al damunt d’una columna de disset metres. Luís Buñuel en va fer una pel·lícula l’any 1965 amb Silvia Pinal com a protagonista, amb permanent, els ulls pintats i barba.
El seu no va voler ser un repte a les forces de la natura —com un Robinson Crusoe—, o la versió més moderna dels navegants solitaris o els aventures i exploradors científics dels segles XVIII o XIX. Simeó va creure que la santedat, l’apropament al seu déu només l’aconseguiria apartant qualsevol signe d’existència que no fos ell mateix. Ell i la seva mínima alimentació, endormiscament, defecacions i pixarades. De tot això no se’n va poder alliberar fins a la mort.
Nascut a Sisan, entre Síria i Cilícia, vers l’any 388, l’afició a defugir la companyia li venia de ben petit. Va treballar de pastor, un ofici ben solitari, fins als 15 anys. Sembla ser que una audició del Sermó de la muntanya el va trasbalsar i li va provocar una demència mística que li va durar la resta de la vida. Va entrar en un monestir, per bé que les seves pràctiques extremes de masoquisme no eren gaire ben vistes ni pels altres frares ni pels superiors. La llegenda explica que va decidir en una ocasió no menjar absolutament res durant tota la Quaresma (55 dies). Els 14 primers dies els va passar resant dret a la seva cel·la. Els catorze següents fen el mateix però, assegut. Els següents exhaust, estirat al terra, fins que va perdre els sentits i el pare abat el va atendre. Quan va voler-lo tombar va notar un objecte sota l’habit. Es tractava d’un cil·lici primitiu, de ferro, inventat pel mateix Simeó, que se li arrapava a la carn de la cintura amb dents metàl·liques. Aquesta va ser la gota que va fer vessar la paciència del superior, que el va fer fora.
Aquest fet no el va pas desanimar, ans el contrari, i va fer un pas mes cap a la mortificació. Va cercar una cova en el desert i es va fer encadenar a dues roques per allunyar les temptacions. Aviat, però, va adquirir notorietat i els babaus hi feien peregrinacions i cada dia hi acudia més gent a demanar-li consell o a la recerca de la seva benedicció. Això el va dur a manar que li traguessin les cadenes i si no havia aconseguit allunyar-se del mon horitzontalment ho intentaria de nou verticalment.
Simeó a la columna, amb Crist beneint-lo i el dimoni, com a serp, temptant-lo. Relleu del segle VI (París, Louvre). Font: Wikimedia.
Primer es va construir una columna de tres metres d’alçada per viure-hi al capdamunt. La gent hi acudia cada vegada més sovint i va optar per enfilar-se en una de nova a set metres del terra. La gent s’hi enfilava i, finalment, es va decidir per alçar una columna de disset metres, amb una plataforma amb barana i res més, on va viure la resta de la seva vida sense cap protecció per a la pluja, el vent o el terrible sol del desert. Amb una escaleta li pujaven els pocs aliments que ingeria. La seva fama es va anar propagant i fins i tot els emperadors de Bizanci i Roma es diu que li van demanar consell.
La seva exageració mística també va esdevenir espectacle, i entre els devots que hi anaven també n’hi havia que l’insultaven, se’n burlaven o el crticaven. Tot i així, no en va baixar mai, i van haver de retirar-ne el cos inert vers l’any 459. El seu organisme va dir prou mentre resava de genolls.
Després de la mort, Constantinoble i Antioquia van reclamar-ne les despulles. La fama que havia adquirit permetia crear un negoci lucratiu amb les seves restes, reconvertides en relíquies. Va ser Antioquia qui es va fer amb el cos. Li van aixecar un sumptuós temple on encara es poden visitar les runes de la base de la columna on va viure enfilat.
Durant els segles V, VI i VII, li van sortir imitadors per tota la Cristiandat, fins al punt que hi havia pobles que pregonaven amb orgull que tenien el seu propi estilita. El sant va ser enterrat a terra. Ara, en la seva dèria d’allunyar-se del món, potser podria haver deixat dit que li hagués agradat que les seves cendres fòssin escampades per l’espai. Em temo, però, que la gran quantitat de satèl·lits del voltant li haurien acabat fen nosa.
Setmana Santa, Roma. El Papa presideix la cerimònia romana. L’estètica, impecable: la mitra, els espais, les pauses, i l’escolania vaticana cantant en llatí (hem progressat molt, ara ja no canten els castrati).
Setmana Santa, Màlaga. Els legionaris treuen el Cristo de la Buena Muerte i marquen el pas de l’oca lent, el passegen amb grans aplaudiments acompanyats de tambors i cornetes. Canten «El novio de la muerte», que acaba tot dient: «…Por ir a tu lado a verte / mi más leal compañera / me hice novio de la muerte / la estreché con el lazo fuerte / y su amor fue mi bandera».
Els ministres espanyols de Justícia, Interior i Educació, Cultura i Esport cantaven amb fervor i emoció «hirió con zarpa de fiera / soy novio de la muerte», i bum, bum, i anar fent. El ministre de Cultura diu que tot això forma part del patrimoni cultural espanyol.
D’acord, com els toros i els correbous; i a Roma, totes les cerimònies romanes. No entenen que, un dia, l’Església va deixar de castrar infants, com també es van acabar les lluites dels gladiadors. No entenen que les execucions públiques ens degraden a tots; i les no públiques, també.
Un dia s’acabaran la Setmana Santa, el Papa, els novios de la muerte i totes les festes de lloança a totes les ànimes inexistents. Un dia s’acabaran el PP, Ciudadanos, el PSOE…, i, també, els evangelistes i el que quedi del Ku Klux Klan, i aquest dia ha d’arribar aviat o acabarem tots cantant El novio de la muerte o en llatí al Vaticà. Aquest és el món que hem de deixar a tot córrer.
D’altres, també aprofiten l’afició que té l’espècie humana a creure en ànimes i esperits protectors i han aplicat com a llei dels déus el marxisme, el capitalisme i el neocapitalisme com a úniques solucions per al benestar de l’espècie. El fracàs és evident. Aviat l’1 % dels homes de la Terra controlaran tota la riquesa del planeta. Mengem el que ells volen, viatgem allà on ens diuen, prenem medicaments innecessaris i torturem, maltractem i exterminem milers d’espècies animals i vegetals.
Però, el món podria ser diferent, i aquest és el repte. Hem de perdre la por. Hem d’entendre que el progrés no el representen ni els que ens parlen d’esquerres ni els que ens parlen de dretes. Són el mateix. El poder és dels que mirem endavant. Crec que una part del món s’ha cansat que l’enganyin, que vol viure diferent i, com deia Thomas Jefferson, «quan la injustícia es converteix en llei, la rebel·lió esdevé un deure».
Aviat veurem progressos immensos en robòtica, medecina, tecnologies per produir energia, etc. Tot aquest progrés haurà d’estar al servei de la societat. Si això no és així, si, com ara, aquest progrés està en mans del neocapitalisme de polítics corruptes i de servilisme miserable, de polítics que canten El novio de la muerte i d’altres que es vesteixen d’esquerres a canvi dels rosegons de pa que llencen els més corruptes, el que ens espera és terrible.
Catalunya ha despertat a garrotades i les noves generacions han de despertar el món sencer. És per aquest fet que a Catalunya tenim esperança i no defallirem, perquè, com va dir el president Puigdemont, «no tenen prou presons per tancar-nos a tots i no serem uns alumnes aplicats del 155». La nostra lluita és per a tots i serà llarga, però segur que cada dia serem més.
No volíem deixar passar aquest mes d’abril sense recordar la cançó protuguesa de Zeca Afonso, associada a la Revolució dels Clavells, «Grândola, Vila Morena», que el Movimento das Forças Armadas (MFA) va utilitzar com a senyal per a començar el cop d’estat contra la dictadura el 25 d’abril de 1974.
Efectivament, a les dues de la matinada del dia 25 d’abril de 1974, “Grândola, Vila Morena” sonà en el programa «Limite» de Rádio Renascença. Era el segon senyal que confirmava la bona marxa de l’operació i l’avanç de les forces organitzades pel MFA. El primer senyal, tocat una hora i mitja abans, a les 22:55 del dia 24 d’abril, fou la cançó «E depois do adeus», cantada per Paulo Carvalho.
Un jove lliurat un clavell a un agent de la Guardia Civil durant els escorcolls d’aquest cos militar al setmanari El Vallenc, a Valls, el setembre de 2017.
Quaranta-quatre anys després aquesta cançó encara és prou vigent per a tots els demòcrates d’arreu del món, ja que va ser la guspira d’una revolució —unilateral i il·legal— que va alliberar Portugal de la dictadura salazista.
La lletra, aquí en versió catalana:
Grândola vila morena
Grândola, vila morena, terra de fraternitat. El poble és qui més mana dins de tu, oh ciutat.
Dins de tu, oh ciutat, el poble és qui més mana. Terra de fraternitat, Grândola, vila morena.
A cada cantonada un amic, a cada rostre igualtat. Grândola, vila morena, terra de fraternitat.
Terra de fraternitat, Grândola, vila morena. A cada rostre, igualtat, el poble és qui més mana.
A l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat vaig jurar tenir per companya, Grândola, la teva voluntat.
Grândola, la teva voluntat vaig jurar tenir per companya a l’ombra d’una alzina de què ja no en sabia l’edat.
Temps enrere, coincidint amb la celebració dels actes de Vic, Capital de la Cultura Catalana 2016, l’organització de l’efemèride em va convidar a exercir de moderador en un debat titulat “Osona, el Liverpool català?”, celebrat a la Jazz Cava. La pregunta que proposava l’enunciat de la taula rodona es basava en la premissa impulsada, fa vint-i-cinc anys, per Miquel Calzada (Mikimoto), segons la qual Vic, podia comparar-se -encara que fos de manera relativa- amb Liverpool, la ciutat anglesa que va veure néixer el mític grup The Beatles, gràcies a la quantitat i qualitat de grups musicals sorgits a la capital osonenca durant els anys 80, i que avui continua fornint el firmament musical català amb nous grups que il·luminen el panorama cultural, en un marc on el Mercat de Música Viva hi té un lloc preeminent.
A la taula rodona, Jaume Ayats (musicòleg i director del Museu de la Música de Barcelona) va reflexionar sobre les aportacions i les bases musicals a Vic en èpoques pretèrites, les arrels –o les llavors- que van propiciar l’esclat musical dels anys vuitanta. I es va referir a les agrupacions corals, als primers orfeons i a la música popular d’abans de la Guerra Civil, que després va ser arraconada. O la primitiva Escola de Música, Joventuts Musicals, el grup de folk Els Esquirols, i els fòrums de jazz impulsats per Armand Quintana; fins l’arribada d’aires nous procedents de França i Itàlia; i, finalment, l’eclosió de la música anglosaxona. Durant els anys seixanta i setanta, a casa nostra va triomfar la nova cançó, impulsada des de Ràdio Barcelona per Salvador Escamilla i el programa Radioscope, una plataforma que va catapultar Rafael Subirachs, Dolors Lafitte o el Duo Ausona.
Ramon Ferrer (també musicòleg i membre del grup Duble Buble) va parlar de l’esclat de l’anomenat «Liverpol català», en un context marcat pels precedents del festival Canet Rock, el de Woodstock, els hippies, la contracultura, els Beatles i els Rolling Sones. A Osona, aquells dies van aparèixer els primers rockers de la comarca (Jerrys, Vulcanos…), mentre que a Barcelona, al Zeleste, floria la ‘Música Laietana’ (Pau Riba, Sisa, la Plateria…). A Osona, el ram de flors musicals el van formar Duble-Buble, Kul de Mandril, Dumpers, Perdidos en el Espacio, Trogloditas, Hidràulics Mai Tips, Los Burros, El Último, Sau… Fins que a finals dels vuitanta la collita es va concretar amb el naixement del Mercat de Música Viva.
Els Dumper el 1979. Foto: Lluís Colomer.
Joan Godayol “Gudi” (professor de l’EMVIC, codirector del Festival de Jazz i membre de diversos grups) va explicar que, coincidint amb la consolidació del MMVV, la seva generació (Taxi Tat i Karda Fàstic entre molts d’altres), va formar part de la ‘baula perduda’, i que la fornada de grups dels anys 90 a la comarca va fer la funció de “pont” entre el Liverpool primitiu i l’actual. Una època que va coincidir amb l’esplendor de les primeres botigues d’instruments musicals, la creació de la Cava de jazz, la nova orientació de l’Escola de Música i l’aparició d’escoles de música privades.
Finalment, Ernest Crusats (músic de la Iaia) va fer una reflexió sobre el nou “Liverpool català” i el perquè hi ha tants grups osonencs emergents (o amb components osonencs) a primera fila, des de La Iaia a Nyandú, passant per Núria Graham, Joana Serrat, Est-Oest, Txarango, Obeses, Oques Grasses i altres de no tant coneguts. I va explicar que molts dels músics d’aquestes formacions han passat per escoles de música de Barcelona i l’Escola Municipal de Vic, tot i que alguns són autodidactes. També va destacar les dificultats per professionalitzar-se i viure de l’ofici, i el paper d’internet en la difusió dels treballs musicals: “la xarxa ha fragmentat la música. Abans la gent escoltava un disc sencer, com la lectura d’una novel•la. Ara tot és més aleatori. Ens falta una visió de conjunt. Trobo a faltar un gaudi més reposat”, va dir.
La conclusió de la trobada de músics de diferents generacions (dels seixanta anys a la trentena) va ser que, amb la perspectiva del temps passat des de la dècada dels vuitanta, això del “Liverpool català” no deixa de ser una exageració, tot i que com a paràbola serveix per explicitar el sorprenent paper d’Osona en el món musical de les últimes dècades.
A finals dels anys 50, el bisbe de Vic, el doctor Ramon Masnou, va escriure un petit opuscle titulat Bailamos o no bailamos , en el qual carregava fort contra el jazz i les noves músiques ballables que venien del món anglosaxó. Alienes a les preocupacions del mitrat vigatà, arreu del país van començar a proliferar orquestres de ball que feien jazz comercial, sobretot Bonet de San Pedro y los Siete de Palma, la Orquesta Gran Casino o Ramon Evaristo y su orquesta.
A principis dels 60, el rock, el blues i el pop van penetrar a la comarca, amb una espectacular proliferació dels anomenats grups ie-iés. Fins aleshores, el panorama musical es limitava a les tradicionals orquestres de ball, músics i intèrprets de formació clàssica, com l’Orfeó Vigatà, l’Orquestra de Cambra de Vic, l’Escola de Música, la banda municipal, les cobles sardanistes, els cors parroquials, els acordionistes, les audicions de sarsueles.
La irrupció de les guitarres elèctriques i la influència de The Beatles i els Rolling Stones van sacsejar el país i la societat osonenca en particular. El primer conjunt vigatà que va fer versions dels grups anglesos va ser els Vulcanos, que van actuar moltes vegades a la sala La Conxa, el temple pagà per excel•lència on s’expressaven aquestes noves tendències musicals. Allà, a pocs metres dels jardins i les piscines, els diumenges a la tarda hi anaven a ballar el jovent de Vic i comarca, sovint amb la idea de lligar i pescar parella. Els Vulcanos alternaven cançons rockeres amb peces italianes de l’època del Festival de San Remo. Els propietaris del local van comprendre que els temps estaven canviant i a més de l’Orquestra Maravella i la Montecasino, van fer venir Los Sírex, Pekenikes, Smash i d’altres grups del moment.
Els Jerrys als anys seixanta. Arxiu de Víctor Vilanova.
De mica en mica els grups vigatans i comarcals de música moderna van anar sortint com bolets: Jerry’s, Vesper’s (de Casimiro Masdeu i Ramon Badia), Seis-Band, Santo’s, Sputnik’s, Zares, Siros, Louis XV, Poney’s, Taunus, Immers (que van ser campions d’Espanya d’harmònica), Wicke’s… Des de 1962 fins a 1966, els Jerry’s van esdevenir l’exemple d’un grup amb aparença rebel i entremaliada, amb un estol de fans que els seguien arreu.
La darrera nit de l’any 1969 es va inaugurar La Muralla, la primera discoteca de Vic, un fet que va provocar una autèntica commoció ciutadana. Mentre els joves van saludar l’esdeveniment amb bombo i platerets, els sectors més conservadors van posar el crit al cel i van començar a fer córrer rumors i llegendes al voltant de prodigioses orgies, disbauxes col·lectives i ingestió de drogues. En realitat, les suposades orgies es limitaven als petons que es feien algunes parelles i als fàrmacs legals que certs clients prenien barrejats amb begudes alcohòliques, formant uns combinats que proporcionaven estats d’alegria momentània. Però de drogues, en el sentit estricte que el llenguatge popular dóna a la paraula, pràcticament no n’hi havia. El consum de xocolata (haixix) no va començar a generalitzar-se fins a la meitat dels 70, mentre que les anomenades drogues dures, el cavall (heroïna) i la coca (cocaïna), encara van trigar més temps a introduir-se de manera destacable.
En aquella mateixa època, a la plaça de l’Estació també es va inaugurar la discoteca Scorpio, freqüentada sobretot per joves osonencs –alguns d’arrel andalusa- i d’altres que provenien de nuclis pagesos de la comarca, una clientela que contrastava amb l’ascendència majoritàriament catalana i arrelada a Vic dels usuaris de la primera discoteca. Amb tot, el tipus de música era molt semblant al de La Muralla.
El bar musical Can Grapes, obert el 1971 a Taradell va deixar una petjada inesborrable en la memòria dels joves que sortíem de l’ou i va acabar essent el referent cabdal de tota una generació. Antigament, les quatre parets del local havien estat una quadra. Avui, els antics clients d’aquest bar tenen entre entre 50 i 70 anys; molts són pares de família o avis, amb fills o néts que tenen la mateixa edat que tenien ells quan movien l’esquelet a la diminuta sala oberta per Pep Lluçà i Josep Mundó ( Tramun ). Tres anys després, quan en Tramun va obrir El Mugró, un altre dels bars més imprescindibles d’aquella època, Lluçà va passar a dirigir Can Grapes en solitari.
A les parets exteriors del local hi havia un mural psicodèlic amb la cara de Jimi Hendrix. L’interior era molt petit, amb una barra, una llar de foc, una sala de trenta-cinc metres quadrats i els lavabos. Sembla mentida que un espai tan reduït pogués encabir tanta gent ballant (de vegades més de cent persones). A més de la clientela del poble i de tota la comarca, Can Grapes va esdevenir un focus d’atracció per a joves provinents de la Catalunya interior (Manresa, Sallent, Berga, Girona o Ripoll) i de la metròpoli barcelonina. La influència musical de Can Grapes arriba fins als nostres dies a través d’una gran quantitat de músics que hi van començar la seva carrera teòrica, després d’escoltar la música més innovadora que oferia Lluçà: The Cream, Frank Zappa, grups de música funky, els mites psicodèlics de Califòrnia o música experimental japonesa, entre d’altres modalitats que farien la llista massa llarga.
Cartell de Bar Hangar.
La tipologia dels visitants assidus era d’allò més variada: estiuejants de Taradell, estudiants, joves treballadors, artesans, pijos , parelles, místics, hippies , rockers, monitors d’esquí, exseminaristes, pagesos, futurs arquitectes, militants de tots els partits polítics i molts mamellons que avui són regidors d’ajuntament. A mitjans dels 70, molts barcelonins relacionats amb la contracultura van descobrir el local i no era estrany veure-hi Pau Riba menjant unes torrades a la llar de foc, mentre el genial Gato Pérez ballava pels descosits a la pista. A Can Grapas, les sorpreses eren contínues. Era un bar molt afable, amb música molt bona que en Pep comprava a Anglaterra i a França. El propietari sabia equilibrar l’oferta segons la clientela que entrava: els caps de setmana posava La Trinca, per fer contents els de Vic i la flor i nata de la comarca.
Trenta-cinc anys després, fent un repàs al gran nombre d’espais i bars musicals o discoteques s’han anat obrint i tancant, queda clar que si Vic no és el ‘Liverpool català’, és, sens dubte, una pedrera de músics i aficionats a la música. Dies enrere, repassant el mur de Facebook de Raül de la Torre, em vaig trobar amb una llista de locals que des de finals dels seixanta fins avui han acollit concerts en directe, o que han esdevingut centres de propagació de l’anomenada música popular actual (sobretot pop i rock). A la llista apuntada per de la Torre que a continuació es reprodueix, hi he afegit alguns noms que he recordat de la meva època juvenil:
Scorpio, La Conxa, Muralla, Danatela, El Mugró, Can Grapes, El Celler de la Lliça, Karibú, Boixe-Boixe, La Pipa, Kroma, La Taca, Tarot, Logical Arguments, Clips, JS, Roc 34, Únic, l’Hangar, Maricel, Bumen, Amoc, Què, Boulevard Blau, Comic’s, La Font, Cap d’Estopes, Tsé-tsé, Nexus, Jazz Cava, L’Oficina, & Cia, Foxtrot, Diògenes, Pass Dream, El Molí de l’Alzina, 4 Cantons, la Violeta, La Coope, Bis Bis, New Street, La Fundició, Sioux, Eixam, Portland, Bè Negre, Martell, Catau, Tramon, Keeper, Moska, La Torratxa, Parany, Vocton, La Crema, Happys; UH, La Disco, Arca de Noè, La Cabra, Pocket Bike, La Reciclària, El Casino de Vic, Cafè de l’Orfeó, L’Era del Sot, Pasternak…
Situados Próximamente als anys vuitanta. Foto Toni Coromina.
Però allà on queda més palesa l’efervescència musical de la comaarca d’osona és a la llista de grups de música que Joan Vilar ha apuntat al mur del Facebook “Belles Glòries”, on apareixen més de 500 formacions que durant 40 anys han animat les nits osonenques. Moltes de les bandes que es reprodueixen més avall (en ordre alfabètic sense tenir cap relació cronològica amb la seva trajectòria), potser van tenir una vida més aviat efímera; però també n’hi ha d‘altres que van oferir –i algunes encara existeixen- moltes actuacions en directe:
Apnea, Antonia Barnolas, After feedback, Amusic skazz band, All in one, Altres, Axter, Àcid úric, Absit., Ángel negro, Avikultores modernos, Alkalins, Asheborg, Astral Warriors, Apple tree, Andròmina, Al fondo a la deretxa, Adrià Ballús, Anairant, Any zero, American socks, Àlvar Punyal, Al Neri, Arnau Pallarols, Apostasía, Armageddon, Aramateix, Anur, Abduïts, Àngel Puntí, Anónimos, Audiocovers, ‘Abril, maig, juny’, Adrealine, Aspirina, Aurora crew, Babel Tower, Brimm, Burros, Burro el Último, Bultacos, Banda Kul, Banda Puig, Beatus ille, Badoc, Blue lemon, Black turtles, Band-idos, Bisbes viciosos, Brillants, Based on a lie, Boys Damm, Big mama, Bonestorm, Bui3, Boicot, Bula matari, Bytheface, Barrica barraca, Borja y el clandestino, Blak, Banda band, Bandboo, Big band de Manlleu, Big band jazz cava de Vic, Banda Gran Ter, Bonobos, Bofills, Crucifix, Canvi de plans, Cafres, Coral vajillas, Calmantes vitaminados, Cave cànem, Catarres, Combustion espontanea, Camlann, Cut d n., Companyia postres de músic, Cluster, Coktel, Change, Caca fugitiva, Caos, Clenxa, Club flamingo, Cyan, Calamars project, Cioe, El Chico de la moto, Clonik dolly, Cap & the snake’ s, Contracorrent, Cromà, Confusió, Cromlech, Crusher, Cut the end, Chronik, Carla, Coses nostres, Carrer del sol, Duo Ausona, Dramàtics, Doble gota, Duble Bubled, Daniel Boga, De tranks, Deixats del rock, Deva, Dbucle, Dynadromo, Dotze cordes, Del tin, Diminuta swing orchestra, Denebola, Dani esperma y los tozoides, Dioptria, Dumpers, Depecho mode, Declive, Dione, Digital combo, Doctor Enric, Desperdicios, Disturbio, David Viñolas trio, Ebbandflow, Els flipats, Els dimarts, El Papa de Roma y su Puta Madre, Espurna, Esperit de la criada, Efecto lejia, Escudero, Erase, Emma Goldman, Esgarriats, Els iaies, El replà, Esos de ahí, Els thoss, Els lenons, Empty heads, Equal rights, Eskatukat, Enze, Euterpe, Est oest, Eikostate, Els amics d’en Miquel, Extensity, Els llumins, Epilèptic, Evermind, Escamot, Els Esquirols, Escuela de calor, El cant de la morsa, Escac el rei, Estat kritic, Elefunk project, Els llops, Ekko, Ebun, Fail, Fràgil, Fase de rem, Flatoman, Full eggs rythm, Falcón death, Free Step, Freetown, La Fellatio de Cupido, Fills de la Plana, Fridays, Full dúplex, Fitipaldi y tú, Feders d’en Nuri, Frecuencia modulada, Fulano de tal, Fiti & the Pòtols, Fòbia, Flying frogs, Funkystep, Futime de faigs, Furguson, Foc i gel, Foc àlgebra, Fluids, Fum and flays, Fumata blanca, Folky towers, Garrot vil, Grandvermu, Gas músic, Gual permanent, Garlanda, Gats, Gradus at parnassum, George Freginald i el colectiu musicofoll, Greska, Gloria Terricabras, Galcats, Groom, Gots de tuba, Genisenca, Germà aire, Guillem Ramisa, Grup clariana, Guillem Roma, Grup pillu, Grup 6, Héctor Vila, Hidràulics mai tips, Hidromurs, Híbrids, Hekatombe surgery, Homenots, Humedos, Holes in the shirt, Iagolaiaga i els detectius salvatges, Iceworld, Immorgon, Inversus, Immamarranon i la Canalla, Indians, Insomnia, Independent day, Insoportables, Ira, Intiba, Immers, Inumazigh, Innsmouth, Impuls, Jazz on marx, Jack mad, Jaume Teix, Jaula vacia, Jep Negre, Jah stalia, Jerry’s, Jigsore, Joana Serrat, Jam de Perles, Josep Maria Cantimplora, Jazz fugazz, J. Trio, Josep Maria Puigdomènech, Josep Maria Vall, Jumo, Ju, Juli Piris, Jungle, Karda fàstic, Kabal, Kibor, Kaiser, Kaustik, Kin Kaos, Kashmyr, Kgüentot, Ke tal, Kuantics, Kaos cúbico, Kuopac, Kul de mandril, Kilis, Kuñaos violentos, Kilimanjaro’s, Kuoband, K.os., L’esclop i l’ espardenya, Louis XV, l’ hereu escampa, La mujer pianista, Lluïsos, La ruta, L’ home errant, L’ home trencat, La gallina afònica, La gauchada, La Coloma i el puma, La iaia, Locates, Laura Segarra, Las Rubias, Local 7, Lloret salvatge, La protectora torellonenca, L’era, Lipstick, Les tietes queques, Lliris, Llull, Lluís Salvans & sus PIngües Beneficios, Lletjos, Licor de poma, Los Vulcanos, Lionel king& nan roig, La tropa, Los zares, Los hombresculo, Los coupers, Los huracanes, L’home groc, Marcel Lazara i Júlia Arrey, Mates mates, Madison blues, Mar Ortega, Mel i mugró, Meanwhile, Monk elèctric band, Miyagui, Michigan, Miokardia, My thrusting crown, Mandrágora, Mimisikous band, Moc, Maria Dolors Laffitte, Monos de chocolate, Monoxide pills, Morí el Merma, Material explosivo, Manlevis, Meders, Mixu, Mc Trompa, Manlleu jazz quartet, Masturband, Mariona i Helena trio, Marta Ferrer, N’Osona, Nyandú, N’kardet, Nardos, Narcosis, Neatles miris, Nen Magem, Nuna, Nult, Nirvana, Neuriticos depresivos, Nicrunicuit, Nest, New brillants, Nido malo, Negros presagios, Nutritivos, Nemini parco, Nivell zero, Núria Graham, Nyoca, Neuròtics, N152, No t’ hi matís, Obeses, Oques grasses, Ohios, Orquestra Venus, Of all reputed, Os pedrer, Okupats, Otros tres. Òasis, Opium flowers, Orquestra Sèmola, Parking, Parambana, Panico al miedo, Pep Poblet, Powerslave, Paparazzi, Pesh, Pesta porcina, Pelut i pelat, Power burkas, Poetry of chaos, Paracaigudistes acústics, Pasion maldita, Paula Valls, Paradís, Pumas, Pep Sala i la banda del bar, Paco & Báñez, Pove i amics, Púbers, Pep López, Phil’ s Black hole, Perdidos en el espacio, Poneys, Palma jazz band, Quina barra, Quimi Portet, Quest trio, Quam dudum, Quatre de corda, Rafael Subirachs, Resilència, Resposta, Ritual, Ressaca, Robins, Ruje, Ratnuts, Ramences, Rot, Rod ready and the holy fuckers, Reig jazz band, Romagats, Regalim, Rapidos, Ramons, Riot act, Rèplica, Roger Usart, Sau, Skandol públic, Stardust, Salem, Segle XIII, Slaps, Skoria, Stressing, So pantanós, Santos, Suite 24, Supernen, Sputniks, Sperm, Sinforosa, Sex Pòtols, Spiders, Skampats, Soviets, Skak al rei, Stole, Shuko, Siros, Shakespeare Saïd, Seis band, Steve and The Hooligans, Sleazy trigger, Sílvia Montells, Sindicat de bandarres, Strip, Stick suant, Satelite band, Situados pròximamente, Sixin town, Seattle sound, Suppergreep, Superàvit, Sotrac, Sherecans, Supervivents, Salvans & Presseguer, The demencials, T’he jumping jacks, Taurant, Tumbaos, Tristan, Té delegats, Tropical iceland, T’he thrusday band, Taxus bacata, Three pounds fifty, Tooday, T’he Vic band, Taxi tat, Tarumba, The Pruit, Tripolar project, The sean magnimus and the Big band bum blues, Tourmix, T’he rollers, Ta mare, The swing air force, Ted Mauri & Toni Traserres, Tidal waves, Toni Pagès, The pain, Tifus, Thanks for coming, Tremendamente, Turnstile, The narices, The sey sisters, Tino y culpables, The spirrers, Thimids, The young Fridays, Trips, Taxis, Taurus, Terciopelo, T’he dancing days, Trànsit, Trogloditas, Teen Spirit, Udol, Unganapia, Última sortida, Últim recurs, Último de la fila, Urband rockers, Ubriques band, Víkings, Víctima social, Va k txuta, Vespers, Versus, Vic naranja, Vidus, Wildside, Witakers, Wild thing, Wood, Wethecats, Xy, Yellowdog, Your country too, Yogi Jedi, Zipayos muertos, Zumbido llampec, 2 mist, 4 confussion….
Desconec si a la ciutat de Liverpool hi han hagut tants grups musicals com a Vic i a Osona. Però aquest llistat demostra que a Osona l’olla musical ha bullit durant quatre dècades, com a mínim.
L’eruga defoliadora del boix (Cydalima perspectalis) es menja de fa anys els boixos de la Garrotxa. En aquests dies de calorada de les darreries d’abril, en un no res els boixos que tinc al pati de casa han quedat tots plens d’erugues que se’ls mengen apassionadament. Aquesta plaga és un nou símptoma de les espècies forànies o pròpies que per causa del canvi climàtic i la globalitat.
L’eruga, molt vistosa, de color verd i marró, es menja les fulles d’aquest arbust amb poc temps i passa a tenir un color grisós. Per desplaçar-se d’arbust a arbust, l’eruga fa una teranyina. Els atacs sistemàtics dels darrers anys fan perillar boixedes avials en indrets com el Parc Nou d’OLot, on enguany han emprès la lluita amb trampes de feromones per a evitar que les futures papallones ponguin ous que puguin generar un nou atac d’eruga cap a les darreries de l’estiu.
Aquesta eurga és originària d’Àsia i va arribar a la Garrotxa l’any 2014, on se la va detectar per primera vegada a Besalú. De fet, va entrar a Europa per primera vegada l’any 2007 a través d’Alemanya. A la Garrotxa, la papallona Cydalima perspectalis es reprodueix constantment a partir del mes de març fins al mes d’octubre però presenta tres generacions molt marcades (la primera durant el mes d’abril), una segona al mes de juliol i la darrera al mes de setembre. Aquest cicle reproductiu i la gran voracitat de l’eruga (que s’alimenta exclusivament de fulles de boix) fa que la intensitat de l’afectació sigui molt alta.
Si els boixos reben atacs continuats poden arribar a morir. Foto: Xavier Borràs.
En principi, no té un depredador natural. Alguns ocells tracten de menjar-se-les, però la toxicitat i l’amargor de la pròpia. Els tractaments han de ser selectius i es recomana utilitzar de manera combinada els insecticides de contacte amb matèria activa a base de piretrines naturals que afecten el sistema nerviós de l’eruga, i també els que afecten el sistema digestiu com són els productes que contenen el bacteri Bacilluns thuringiensis.
Els boixos tenen mala peça al teler, perquè, a banda d’aquesta plaga oriental, alguns d’ells també estan afectats per una malura provinent previsiblement d’un fong (que encara no s’ha classificat) i que ha anat produint importants defoliacions dels arbustos que ha afectat.
Tot plegat és trist i molts sentim com d’inútil i inutilitzadora és l’espècie humana.
Els elefants són contagiosos
Manllevo el títol Els elefants són contagiosos d’un llibre de l’enyorat Manuel de Pedrolo (un recull d’articles publicat el 1974), per parlar dels paquiderms (sobre Pedrolo, de qui enguany fa cent anys del naixement, ja n’he escrit a bastament en alguna ocasió, com recentment a l’Anuari Media.cat). Ve al cas parlar d’aquest gros mamífer —dels més voluminosos que encara resten al planeta— perquè a les primeres d’aquest abrll un camió que menava elefants, del Circ Gottani, va bolcar a l’autovia A-30 i de resultes de l’accident un dels elefants va morir i dos més van resultar-ne malferits.
Un dels elefants malferit a l’accident en què va morir un company seu. Fotot: Infocircos.
Que cinc elefants haguessin d’anar entaforats en un camió perquè a les Espanyes encara hi és permès el circ amb animals és una cosa tan arcaica, tan lamentable, i sobretot, tan contrària a qualsevol mesura bàsica de protecció dels animals i de seguretat pública, que resulta sorprenent que calgui continuar insistint -hi, com bé diuen i defensen els animalistes.
Fa anys que la Comissió Europea va declarar oficialment que el Reglament 1/2005 sobre protecció dels animals salvatges durant el seu transport no s’aplica als animals dels circs. No hi ha una legislació específica per als animals utilitzats en els circs, de manera que el transport en què viatjaven els elefants no estava «homologat per traslladar elefants».
Aquests elefants no haurien d’haver viatjat mai en aquest camió perquè no haurien d’haver-se vist obligats mai a formar part d’un circ; una forma d’entreteniment que ha demostrat àmpliament en les últimes dècades la seva capacitat per reinventar-se en un espectacle on els animals no tenen cabuda, com s’ha demostrat a Catalunya (des de 2015), les Balears, Galícia i Múrcia, a més de gairebé tots els països europeus.
Els animalistes alerten del perill que suposa la utilització d’animals salvatges en els circs. Fa unes setmanes un hipopòtam va fugir d’un circ en un poble d’Extremadura. I aquest cop ha estat un accident de camió. Qualsevol persona pot tenir un accident, però és evident que les conseqüències de transportar cinc animals del volum d’uns elefants suposa un greu risc de seguretat. Les conseqüències podien haver estat terribles per als ocupants d’altres vehicles, però ho han estat només per als animals.
Del meu punt de vista, no solament cal eradicar aquestes pràctiques sinó, també, l’eliminació dels zoos. Quan era menut i mon pare em duia a aquesta presó d’animals, certament gaudia de poder-los conèixer, però, després, m’entristia molt per les condicions en què vivien i que encara sofreixen. Al zoo barceloní jo no hi haurà, finalment, dofins. Cal fer més passes per tancar aquests camps de concentració d’animals i apostar, exclusivament, pels santuaris d’animals en perill de morts i pel centres de recuperació de fauna salvatge. Tota altra alternativa, com la que polítics progressistes van anunciar a bombo i platerets fa uns anys per traslladar el zoo a Collserola, seria una gran animalada.
Deu anys d’EcoDiari, l’única publicació independent ecologista dels països catalans
De bèsties petites o d’animals grossos, de l’energia nuclear o de les alternatives, dels runams salins, de les línies de molt alta tensió, dels boscos abandonats, del control dels recursos naturals, com l’agua…, de tot això i més n’ha parlat i reflexionat EcoDiari aquests darrers 10 anys, l’única publicació digital sobre ecologia política (medi, entorn, decreixement, conservacionisme, naturalisme, etc.) dels països catalans, independent, sense subvencions i ajuts de cap classe –tret d’un breu suport del CADS, l’associació fructífera quant a les sinergies comunicatives amb el Grup Nació Digital i la col·laboració amb la Cooperativa Integral Catalana).
Vaig crear EcoDiari com a publicació digital l’abril de 2008 com a continuadora de la segona edició en paper de la mítica revista Userda (que havia estat pionera a les darreries dels anys setanta del segle passat), que en el període 2004-2006 es va publicar un cop al mes en paper com a suplement del setmanari El Triangle.
El 1977 —quan va néixer la primera Userda— l’ecologisme era cosa d’uns idealistes que no tocàvem de peus a terra i d’uns romàntics que anàvem contra el progrés econòmic. A l’Estat espanyol, l’ecologisme polític mai no ha tingut uns resultats brillants a les urnes, però, en canvi, el seu ideari revolucionari s’ha anat consolidant en la consciència col·lectiva i ara tant les empreses com les administracions saben que, per guanyar-se l’opinió pública, han de tenyir-se de color verd. Avui, el respecte al medi, les energies renovables, els desenvolupament sostenible, la protecció dels rius, l’alimentació natural, la promoció del transport públic, la lluita contra la pol·lució, el consum responsable…, són conceptes assumits majoritàriament per la societat catalana i occidental.
Una de les portades de la revista Userda, aquesta del desembre de 2005.
La tasca d’edició —que ha rebut tothora el suport de grups, grupets i grupúsculs de l’ecologisme català i de persones que sempre hi han confiat (especialment provinents del Col·lectiu de Periodistes Ecologistes, com Santi Vilanova, Xavier Garcia o Josep Puig—, ha estat sempre voluntària, traient temps i recursos d’arreu per poder mantenir i fer créixer la publicació —amb un públic fidel i crític, que també es mou amb facilitat per les xarxes socials, especialment Twitter i Facebook— i donar suport a una visió del món que tot i que sembla assumida actualment per la majoria dels mitjans i entitats i organitzacions polítiques, no deixa de ser, malauradament en moltes ocasions, un pintat de verd que no va més enllà de les protestes i lluites del «pati del darrere», però que aprofundeix molt poc sobre el model de societat que mena la humanitat a la seva pròpia extinció.
Han estat moltes les vegades que he estat a punt de llençar la tovallola i abandonar el projecte, però crec que encara hi ha moltes coses a dir i a fer per aconseguir una societat ecològicament més justa.
Tothom hi té les portes obertes per contribuir-hi, és clar. Us hi espero, com espero poder tornar a escriure el maig vinent, ni que sigui per constatar com els catalans ens deixem, novament, derrotar, fent bona aquella dita tan catalana que diu: «De derrota en derrota fins a la victòria final!».
Després de les grans nevades caigudes la darrera setmana de febrer d’enguany arreu del país, especialment al Principat de Catalunya, els mitjans de construcció de la realitat, altrament dits mass media, han dedicat veritables esforços a encapçalar els titulars d’això que bategen com l’«actualitat» del mot «normalitat», atenent el fet que els nevassos d’aquest hivern deuen haver suposat, segons el seu cretí criteri, una anormalitat. Per a aquests mitjans per a ramats humans àvids d’informació calenta, quasi cremant-t’hi els dits —fàcil de digerir, anodina—, la normalitat és tornar a la inèrcia de les rutines, especialment pel que fa als transports (públics i privats), el treball (qui encara en tingui) i els sacrosants centres d’extermini de la joia i la creativitat infantils i juvenils —salvant comptades excepcions–, que en diuen escoles o instituts, sempre, i sobretot, des d’una òptica urbana, o urbanita com mana l’argot actual.
La neu imposa el seu estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones…, manen arreu i enerven les ànimes sensibles. Foto: Xavier Borràs.
Per contra, si ens aturem un instant a pensar-hi, la neu ens aporta uns quants ensenyaments que sembla que, amb tanta de dèria tecnològica, havíem oblidat. De primer, el silenci: els flocs —flòbies, borrallons, volves— cauen en estrepitós silenci, tan necessari ara que el soroll, els brogits de màquines, aparells, persones manen arreu i enerven les ànimes sensibles; després, la inactivitat, és a dir, el fet de no poder anar als llocs i haver de restar a casa, el que comporta, alhora, un recolliment quasi obligat —que a alguns se’ls fa insuportable—, un pensar amb un mateix; més enllà, la pura observació dels paisatges absolutament emblanquinats, els camins i les senderoles encara intocats, l’ocellam distret tractant d’aixoplugar-se sota els ràfecs de les teulades, en algun relleix o en qualsevol cau, els infants i joves feliços per aquesta oportunitat a no fer res, enjogassats, gaudint de la resplendent i rutilant novetat, alguns per primera vegada. Encara, quan la neu, per acció de la pluja o del sol, es comença a fondre, la lleugeresa de l’aigua que cau de les teulades fa una fressa quasi poètica, un mormoleig musical fugisser, clandestí, que ens acompanya els pensaments… Què més es pot demanar a la mare natura, que ens ofrena i ens afalaga?
L(a)normalitat política
No menys «anormal» és referida l’actualitat política amb presos —ara, també, el president legítim, Carles Puigdemont—, exiliats, persecucions judicials de tota mena i Mossos d’Esquadra sota el comandament cent-cinquanta-cinquè del virrei Millo, que atonyinen catalans a tort i a dret a través de la sàdica brigada mòbil (BRIMO). En vaig ser testimoni el divendres 23 de marc al xamfrà cantó mar Llobregat dels carrers de Provença i Llúria de Barcelona, amb conseqüències físiques greus per a mon germà Gabriel, que era al meu costat –mà esquerra, que empra, inutilitzada i ara enguixada durant pel cap baix quatre setmanes–, i lleus per a mi –una fuetada de porra a la cuixa drets, per damunt del genoll, que resta encara endurida com un roc.
El relat dels fets parla per si sol de la dificultat que milers de catalans tenim per expressar-nos lliurement, mentre d’altres ciutadans d’ací –forces del colonialisme, per voluntat pròpia o per ignorància sostinguda– utilitzen la seva multitud de mitjans, institucions i poders per a manifassejar la realitat i presentar la més gran revolució d’aquest segle XXI –la del retorn a la llibertat dels catalans– com un afer de delinqüents i terroristes.
Després que els manifestants hagin fet fora un grup de mitja dotzena de mossos que volien entrar per un lateral de Provença-Llúria, s’han enrabiat tant que després han oegat a tort i a dret pic.twitter.com/wYSNl75uhr
No, no es tracta del crit esfereïdor del Manelic de Terra Baixa, d’Àngel Guimerà, sinó del pensament esborronador que devia tenir el conductor del vehicle que va atropellar i matar un llop perdut i famèlic a la carretera C-31, al terme municipal de Mont-ras (Baix Empordà) a les darreries del mes de febrer. Aquests individus que condueixen, així que veuen una bèstia o una bestiola que travessa el seu recorregut per camins o carreteres no solament no fan mans i mànigues per evitar de fer-los mal sinó que acceleren tant com pden per tractar d’occir-los. Tot un exemple d’aquella popular frase de Thomas Hobbes Homo homini lupus est (llatí: l’home és un llop per a l’home), adob per a la tesi ultraprotestant segons la qual l’home neix malvat i menyspreable i a partir d’aquí no fa sinó anar a mal borràs, s’incuba en els serials televisius reaccionaris dels nostres dies i viu en les ments de munts d’empobrits membres de la classe obrera, plens de por a l’atur i d’odi a una tecnologia que els deixa arraconats a una banda del camí, tal com explica l’amic i filòsof Ramon Alcoberro en el seus apunts filosòfics.
El llop de Mont-ras, mort després de rebre l’impacte d’un cotxe el conductor del qual va fugir del lloc dels fets.
Sembla que a Catalunya, muntanya amunt, el nombre de llops, solitaris i majoritàriament mascles, que s’han vist en els darrers vint anys, no arriba a una quinzena, distribuïts, esparsos, entre la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Solsonès, el Ripollès i el Moianès. No hi ha intenció des de l’administració de dur a terme cap pla de reintroducció, però no es posa obstacles, suposadament, als que hi arriben.
Els llops solitaris que ara arriben a les nostres terres deuen flairar encara el rastre de l’extermini avial, de les matances seculars amb què els homes els van anihilar. Tants com n’arriben als nostres entorns, deuen fugir espaordits de tanta civilització, que arriba als cimals de totes les muntanyes en forma de milers de persones, «atletes» en diuen, que corren i corren per assolir grans èxits, abillats, calçats i cofats amb equipaments més que mileuristes que nodreixen les arques de les multinacionals de la inutilitat.
Potser aviat viurem –ja en tenim dades preocupants– la desaparició dels pocs ramats de bestiar que encara peixen pels herbassars de serres, turons i obagues i, paral·lelament, el creixement exponencial de senglars, cabirols, cérvols o isards, que la camparan arreu sense que cap altre animal, com el llop, n’equilibri el nombre.
Manuel de Pedrolo al seu despatx del número 9 del carrer de Calvet, a Barcelona. Foto: Arxiu Xavier Borràs.
Manuel de Pedrolo, encara
Em plau, finalment, d’oferir-vos l’article que m’ha publicat enguany l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics, que he dedicat a Manuel de Pedrolo, ara que celebrem el centenari del seu naixement, amb el títol «L’Any Pedrolo, una oportunitat per oblidar l’autocensura», en què parlo de l’autor més prolífic de la literatura catalana contemporània, que ha estat silenciat anys i panys pel seu compromís polític, durant la dictadura però també en democràcia. Serveixi, doncs, d’humil homenatge a aquest gran intel·lectual a qui vaig tenir la sort de conèixer en vida.
També, com un recordatori que l’anomenada #PrimaveraCatalana tot just ha començat i no podem sostreure’ns de ser-hi amb totes les conseqüències.
