L’home i els seus límits El silenci

[Un article de Josep Maria Sebastian.]

Actualment, el silenci està molt mal valorat. A nivell personal el més a prop del silenci que he estat és al desert, i els qui ho han experimentat asseguren que el silenci més absolut és a l’espai. Vivim, però, en uns temps que tot el que sobrepassa les limitacions de l’home és mal vist. Ni els enterraments s’escapen del comiat callat com a senyal de respecte. S’aplaudeixen fins i tot als cadàvers abans d’enterrar-los o incinerar-los en el silenci etern. A les televisions, especialment les estatals, ningú no debat, només criden. Uns com una trona per vendre falses esperances i altres per fer repicar els tambors de guerra. Si neva abans de Nadal, és impossible gaudir de la calma sense el soroll de la neu i a cada cantonada hi ha altaveus que escupen nadales. Els sons de la natura tenen un sentit. Els animals es comuniquen amb sons per un motiu de supervivència. Ara, tal com afirma en un aforisme, Nan Orriols, «vivim en un mon de muts que no callen mai». Rabindranath Tagore, va escriure: «Si el que has de dir no és més important que el silenci, calla!». I Groucho Marx, més directe, va expressar: «Val més no dir res i passar per estúpid que no pas parlar i esvair qualsevol dubte».

Les religions ens venen un Déu silenciós, quan en realitat és el silenci qui és Déu, com ho és el Sol, l’aire, la terra o l’aigua. Els nostres ancestres ho entenien així quan deïficaven la natura. La trampa del monoteisme ho va esguerrar tot i va omplir el silenci de “mantres” i falses esperances. Sense el silenci, Bach no hagués pogut compondre les seves meravelloses obres, només amb el domini dels sons sobre el suport immens de l’absència de sorolls. Com qui és conscient que primer va ser el bram, després la música i, desgraciadament, a continuació el llenguatge abstracte. Un instrument per transmetre idees de domini dels uns sobre els altres. Els discursos que cerquen una raó on no cal. La vida ja respon sense coartades a ella mateixa, no li calen paraules buides per intentar comprendre-la. S’obre pas des de l’estrella més llunyana del firmament fins els cucs de la descomposició. Mentrestant, l’ésser humà pretén dotar-la de sentit fins al punt d’autodestruir-se.

És evident que el llarg dels temps s’han dit més bajanades que no pas s’han escrit o compost grans simfonies o cançons. La paraula escrita o recitada no és res més que un instrument de manipulació. No cal oblidar que la primera mostra d’escriptura cuneïforme, el codi d’Hammurabi, no conté res que s’apropi a la bellesa. Era un codi de lleis, unes normes per estacar la llibertat, una guia de conducta per suplantar la bondat dels instints. Les úniques coses que m’apropen a la meva insignificança és el silenci dels deserts, les muntanyes, l’Univers incontaminat i el concert número 5 per a piano de Johann Sebastian Bach. La resta és vanitat, inutilitat i mentides.

Ara, que el món tal com el coneixem, és descompon, regna el xivarri. Les marques comercials són els «mantres» moderns i la raó és dels qui criden més i no diuen res. Ens prometen paradisos on el silenci n’és proscrit. El genial director suec Ingmar Bergman va dirigir l’any 1963 la pel·lícula El silenci (Tystnaden), on planteja l’amor com a única alternativa al deïcidi que va cometre l’home quan va «inventar» la paraula. El fonament de la torre de Babel i de totes les injustícies. El soroll com a arma destructiva com les trompetes que van fer caure els murs de Jericó.

Mentre, de les fires i mercats han desaparegut aquells xerraires professionals, considerats inútils, un tipus com Borrell és permet l’ús públic de la paraula per a justificar els genocidis, i esdevé l’exemple més clar del que va dir Groucho Marx.

[Vegeu un fragment d’El silenci (1963), d’Ingmar Bergman.]

http://www.youtube.com/watch?v=7NrqRKxFQ24

Els microrelats de Jordi Remolins. Novembre

[Textos de Jordi Remolins.]

La dislèxia del taxidermista

El taxidermista dislèxic va visitar el podòleg amb l’esperança que li solucionés els problemes fonètics que l’havien privat de desenvolupar-se amb fluïdesa a escala social. Sorprenentment la sessió va ser un èxit absolut, fins al punt que en sortir de la consulta va acomiadar-se amb una perfecta dicció, provocant mig orgasme a la imponent infermera. La seva felicitat era tan gran que quan un logopeda borratxo va pujar al taxi i va vomitar a sobre de la tapisseria, ni tan sols va fer ús de la renovada oratòria per cagar-se en ell, i va seguir fent la ronda nocturna això sí, amb un irrefrenable i inquietant desig de momificar la comunitat sencera d’alcohòlics de la ciutat.

Una relació d’amagat

L’aprenent del taller mecànic i la dependenta de la botiga de gominoles feia més d’un any que es veien d’amagat per temor a les represàlies dels seus progenitors. Les respectives famílies no tenien gens clar que dos adolescents de races diferents estiguessin relacionats sentimentalment i els ho havien prohibit taxativament. De fet, s’amagaven tant per veure’s que fins al dia que van decidir finalment deixar-ho córrer, encara no havien aconseguit trobar-se ni una sola vegada.

Història d’amor i fatiga

El filòsof professional estava tan enamorat de la veïna del pis de dalt que s’havia passat els últims trenta dies i les seves nits corresponents pensant en ella, en el seu rostre, l’aroma, els cabells, la veu, els ulls i l’encisadora forma d’arronsar el nas quan es creuaven a l’escala. Tenia una obsessió tan malaltissa que quan va mirar pel forat de l’espiell i va veure que era ella qui tocava el timbre de la porta, va costar-li un món i part de l’altre atrevir-se a obrir-la. Al cap dels cinc minuts que va tardar a fer-ho, encara la tenia al replà de l’escala, però tan bon punt va començar a moure els llavis molsuts per demanar-li si voldria acompanyar-la al ball de fi d’any, el filòsof, cansat i abatut després d’un mes de vigília, va quedar-se profundament adormit abraçat al marc de la porta.

Qüestió d’imatge i olfacte

El porter de discoteca era un individu tan extremament merda que quan sortia a llençar les deixalles semblava que ho fes amb el seu germà bessó. Conscient de la pèssima imatge d’anar acompanyada per aquell individu, la bossa d’escombraries va desequilibrar-lo mentre obria la tapa del contenidor, i va abocar-lo a dins just a temps perquè els operaris del servei de neteja que s’apropaven amb el camió no la veiessin escapant-se a tota hòstia per la cantonada. Quan el mecanisme de trinxat del vehicle va convertir l’home en un conglomerat encara més irrecuperable de carn i vísceres, els escombriaires de darrere el camió van maleir mil vegades als veïns per acumular restes olfactivament tan desagradables.

Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Octubre/Novembre de 2018

La tardor a la Vall d’en Bas. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

La tardor, que ja desvirtuava els colors arboris cap a l’esgrogueïment, s’ha vist sorpresa durant les darreries d’octubre i aquest novembre per pluges intenses arreu i neu i fred glacial a muntanya. Les castanyes i les patates dolces (mal dites moniatos) s’han pogut endrapar enguany amb màniga llarga, com feia anys que no es veia. És la normalitat que torna o un batec impulsiu del canvi climàtic que fins ha fet arribar recentment a la penísula Ibèrica un huracà atlàntic?

La mort solitària de la gent gran

De la tardor vital (o de l’hivern a l’avançada) també en volia parlar arran de la notícia, escarida, que em va colpir fortament fa uns dies: un home de 56 anys i la seva mare dependent de 86 van aparèixer morts en el seu domicili, al barri de la Roureda de Sabadell. La policia va rebre un avís en què diversos veïns els alertaven d’una forta pudor que sortia de l’habitatge situat al número 2 del carrer Toses de la població vallesana. Quan hi van arribar, els agents hi van trobar les dues víctimes. Els Mossos d’Esquadra que hi van intervenir no van detectar indicis de criminalitat en els cossos. Sembla, segons tots els senyals, que el fill hauria perdut la vida per causes naturals i la dona per inanició.

No és la primera vegada que passa un fet semblant al nostre país: el 2016 un jubilat alemany va viure tres mesos amb el cos de la dona mort a Empuriabrava i un home de Sant Hilari, quatre mesos amb el pare mort assegut a taula. Més recentment, just ara fa un any, un cas calcat al de Sabadell, va ocórrer a Badia del Vallès, quan la policia va trobar els cadàvers, novament, d’un home de 67 anys (que va morir primer per una aturada cardíaca) i la seva mare, de 96, que va morir dies després d’inanició. El televisor era tot el dia engegat i la pudor dels cossos ni tan sols va amoÏnar els veïns ni la treballadora de la neteja —l’única ajuda que rebien de l’Ajuntament a través del Consell Comarcal, que havia externalitzat el servei a l’empresa Clece— que no va avisar ningú quan no li havien obert la porta.

Al Japó —aquesta illa en què tradició i modernitat topen constantment i produeixen fenòmens insòlits— ja hi ha de fa temps unes brigades de neteja a les cases de la gent gran en què han aparegut morts d’inanició per a poder-les llogar o vendre al més aviat possible (a les megalòpolis nipones l’habitatge és molt i molt car).

En alguns indrets del nostre país, hi ha gent que veient com s’aveïna aquest futur de soledat i mort desassistida, han decidit organitzar-se comunitàriament, tant a nivell econòmic com organitzatiu, donant exemple a tant de submental qui tot lo dia es queixa a papà i mamà Estat de la seva dissort. Cal organitzar-se des de l’autogestió, fora de les institucions, que l’únic que provoquen és la dependència, la promoció de la incapacitat i, definitivament, la mort, molts cops en soledat.

Els lladres de temps

Cal donar, novament, l’enhorabona a la televisió pública catalana per haver gosat programar (el passat dia 27 de novembre) el documental Lladres de temps, que fa una recerca de com s’ha convertit el temps en diners i com podem reclamar el control sobre aquest nou recurs, preciós i finit. Time Thieves (el títol original en anglès) revela com les empreses monetitzen el nostre temps sense que ho sapiguem i com les xarxes socials s’han convertit, segons les seves pròpies paraules, en “els nous rellotgers”.

Qui no s’ha trobat en la situació que una línia aèria ens fa imprimir les targetes d’embarcament i ens fa facturar l’equipatge, fent estalviar així a l’empresa milions d’hores de feina cada any? Qui no s’ha passat hores tractant de muntar un moble o s’ha barallat amb un caixer automàtic al supermercat? Qui hauria de pagar per fer tota aquesta feina?

El documental Lladres de temps fa la volta al món per a investigar com el temps s’ha convertit en diners, com el rellotge ha pres el control de la nostra vida laboral i personal i com podem tornar a tenir el control d’aquest recurs preciós i finit.

La guardonada directora Cosima Dannoritzer combina un extraordinari conjunt d’imatges d’arxiu i commovedores històries amb el testimoni dels principals experts mundials, en un documental que va ser rodat en localitzacions com el Japó, els EUA, França, Espanya, els Països Baixos i Alemanya.

El documental desenvolupa el discurs de Dannoritzer, combinant la història, l’ecologia i la tecnologia. Ha treballat per emissores de diferents països europeus, entre les quals hi ha la BBC, ARTE, TVE i TVC. La seva pel·lícula “Comprar, llençar, comprar”, del 2010, va guanyar 12 premis internacionals de festivals.

Lladres de temps és una producció de Polar Star Films i Yuzu Produccions en coproducció amb TV3, ARTE France, TVE, amb la col·laboració de Servus TV, SRF, RTS, YLE i YesTV i amb el suport de MEDIA, CNC i ICEC.

[Podeu veure el vídeo sencer en aquest vincle. No us el perdeu si voleu estar ben informats i que deixin de robar-vos temps.]

La revolució catalana

Acaba novembre amb l’anunci que dos dels presos polítics catalans, ara a Lledoners (Jordi Sànchez i Jordi Turull), anuncien una vaga de fam per denunciar la justícia repressora del Rege d’Espanya i el fet que l’actitud dels tribunals impedeixi que la causa catalana arribi als tribunals europeus. La història sembla que es repeteix, quan a aquesta internacionalització (Macià, Companys o Puig Antich, per a citar alguns exemples, en els darrers cent anys).

Per bé que suara s’han aconseguit alguns resultats positius en els tribunals en què tenim els nostres exiliats, començant pel president Puigdemont —que es pot moure arreu del món menys a l’Estat espanyol—, el sacrosant Tribunal Constitucional espanyol no sap/no contesta quant als recursos presentats contra l’empresonament dels nostres compatriotes.

Cal tornar, encara, repetir la història?

Molta, moltíssima gent —fora dels mots d’ordre dels partits a l’ús (que continuen fent política autonomista mentre s’omplen la boca d’una República inexistent)—, està disposada a emprendre l’acció directa contra tanta d’ignomínia, perquè ni es pot suportar la situació en què se’ns vol col·locar (la inacció) ni es pot tornar als errors del passat, que ens han abocat a repetir, com en el sempitern dia de la marmota, la cançó de l’enfadós.

O ara o mai!

La transhumància i els camins ramaders a Catalunya

Al segle XII comença a organitzar-see la pràctica i la creació de la xarxa de camins de la transhumància a Catalunya. [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Toni Coromina.]

La transhumància, una activitat ramadera i agrícola molt tradicional a Catalunya fins fa unes dècades, és el pasturatge estacional que consisteix en el desplaçament de ramats d’una regió a una altra a la recerca de pastures d’hivern i d’estiu. En el seu projecte «Camins ramaders i transhumància a Catalunya», la Fundació Món Rural reivindica, en ple segle XXI, el pasturatge i la transhumància dels ramats com a tret característic del món rural català, un fenomen gairebé extingit en un territori conformat per una tradicional xarxa de camins ramaders.

Per a la Fundació Mon Rural, el sector ramader, igual que el sector agrari en general, passa un moment delicat pel que fa a la seva continuïtat: «Cada cop hi ha menys pastors i menys ramats. El nombre d’explotacions ramaderes s’ha anat reduint de forma accelerada en els darrers 20 anys, i en el cas concret dels subsectors de l’oví i el cabrum, el degoteig d’explotacions encara ha estat més accentuat». Si Catalunya té un patrimoni territorial de gran valor, una bona part s’ha menystingut: la xarxa de camins ramaders.

Durant el segle XIX i començaments del  XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. [Foto: Toni Coromina.]
Segons la mencionada Fundació, la transhumància té els seus orígens a l’època preromana i romana, però no és fins al segle XII que comença a organitzar-ne la pràctica i la creació de la xarxa de camins per on havia de transcórrer: «Desprès de la reconquesta de terres als musulmans, els monestirs cristians més potents, com el de Santa Maria de Poblet o el de Santes Creus en zones planeres i els de Sant Martí del Canigó o Sant Miquel de Cuixà en zones muntanyenques, van establir vincles degut als problemes comuns de manteniment i alimentació del seu bestiar depenent de l’època de l’any. Així, els monestirs de muntanya tenien dificultats per fer pasturar el bestiar a l’hivern degut a la neu permanent, i els monestirs de la plana no podien fer pasturar el bestiar a l’estiu degut a l’alta fertilitat de les terres i el seu conseqüent conreu”». Arran d’aquets inconvenients, la preocupació principal dels territoris del Prepirineu català, a través dels monestirs de Ripoll i de Sant Joan de les Abadesses, va recaure en la creació d’una xarxa de camins, estable i segura, que permetés el trànsit del ramat entre la plana i la muntanya.

Per tot plegat, es va consolidar la xarxa de camins ramaders catalana i es va estabilitzar una activitat econòmica que es mantindria molt potent fins a finals de l’Edat Mitjana: «És en aquesta època i fins al segle XIX, degut a les dificultats econòmiques que patiren els monestirs de la plana i l’interior de Catalunya, que l’activitat transhumant va canviar i es va centrar en el trànsit ramader d’hivern de les muntanyes a la plana. Durant el segle XIX i començaments del  XX la transhumància va tornar a donar un pas enrere que progressivament es va allargar fins l’actualitat. L’increment de la demanda d’aliments degut a la gran expansió urbana de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, el conseqüent augment de les terres conreades i de la intensificació de l’agricultura i les inversions en grans infraestructures per a fer-la possible, han estat el cúmul de causes de la disminució de pastures disponibles a la plana i en conseqüència de la disminució de l’activitat transhumant a Catalunya».

La defensa de la transhumància a Catalunya té personatges cabdals. Aquest és el cas d’en Cuca, un pastor d’Olost, impulsor del Grup de Treball de Transhumància Solc, que fa pocs anys va convocar una protesta pacífica per a reivindicar el dret de pas del camí ramader de Vic a Berga. A l’acte hi van participar pastors d’arreu de Catalunya, que van acompanyar un ramat de 600 ovelles. Els participants en la reivindicació s’oposaven a un càmping que tallava el camí de manera deliberada i impedia  als ramats seguir una ruta destinada a les ovelles i als pastors des de temps immemorials. En aquell acte de protesta, el mateix Cuca es va treure un roc de la faixa i va mostrar una fotografia aèria de l’any 1967 que demostra l’existència del camí ramader avui tallat pel càmping. La reivindicació, però, ja s’havia portat a terme en tres ocasions, sense cap resultat positiu. De fet, el propietari del càmping negava rotundament l’existència del camí ramader.

Tenen raó els pastors quan expliquen que els camins públics constitueixen un patrimoni de moltes hectàrees de territori que són propietat dels ajuntaments i els vilatans en són els seus principals usuaris. El progressiu desús que ha afectat alguns camins aquestes darreres dècades ha afavorit el seu abandonament, de manera especial a les àrees urbanes i rodalies, un fet que sovint aprofiten alguns propietaris propers per apropiar-se’n o fer-ne un ús indegut.

Tal com es deia aleshores en un manifest signat pels pastors, «les administracions que haurien de vetllar per la preservació d’un patrimoni que és públic, poden esdevenir els principals responsables de la seva pèrdua. Els darrers anys, la pressió destructiva s’ha exercit de manera especial sobre els camins ramaders, atesa la seva freqüent condició de senders que no admeten el trànsit de vehicles, fins al punt de posar-ne la majoria en condicions intransitables per als ramats».

Marugan (Segòvia), 22 i 23 de novembre de 2014. Transhumància. Un grup de pastors mena un ramat de gairebé dos mil ovelles i 40 cabres des de Valladolid fins a Boadilla del Monte, a Madrid,tot  seguint el traçat d’una carrerada reial. [Foto: Antonio Heredia.]
Segons els afectats, la progressiva dificultat de les rutes transhumants de llarg recorregut, n’ha accelerat el seu desús i ha comportat la pràctica desaparició de la transhumància a peu, de manera que avui és una epopeia seguir aquestes rutes amb un ramat de bestiar. La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural, per la seva capacitat de control i neteja de la vegetació, i també per a la prevenció d’incendis, corredors ecològics i la creació de paisatges. En uns temps en què els camins han deixat de fer-se servir com a vies quotidianes de comunicació, a les proximitats dels pobles encara els resta l’alternativa de vies de lleure, per a la pràctica d’una activitat, cada dia més ineludible: caminar.

La solució està en mans dels ajuntaments i les entitats comarcals, com a titulars immediats d’aquest patrimoni i administracions més properes al territori. El Govern català i l’actual Generalitat,  com a administració competent en la catalogació de camins rurals i ramaders, hauria de facilitar a les administracions locals les bases legals i la metodologia tècnica per a la recuperació i catalogació dels camins.

Si a la Catalunya actual queda algú amb cinc dits de front, algú que conservi memòria de les arrels d’un país que s’ha de projectar en el futur sense perdre les essències populars, aquest algú són els pastors. Els camins ramaders són de titularitat pública i ningú no té dret a tancar-los i fer-ne un ús particular.

La despreocupació de les administracions, contrasta amb els plantejaments favorables a la ramaderia de pastura com a activitat preservadora del medi natural. [Foto. Arxiu LR.]

Passem un mal pas?

[Un article de Jordi Sánchez Solsona.]

D’un temps ençà és freqüent veure com persones d’alta rellevància demanen perdó: el rei emèrit Joan Carles I, Mark Zuckerberg (fundador de Facebook), Toni Blair, Rato i d’altres. Però, normalment el que hi ha al darrere acostuma a ser una mentida o un indigne comportament. El perdó si és de debò dignifica a la persona, però el perdó amagant la mentida és nefast.

Si a la infància no s’educa en els valors que donen sentit a l’ésser humà per  fer el bé, el més probable és que aquest arbre creixi malament, senzillament perquè hi ha molt de mal estès i es troba amb facilitat. En canvi la bondat, la humilitat, l’honradesa, el desinterès i la tolerància requereixen més sacrifici.

La maldat pot acabar en odi?

Odi, «sentiment profund de malvolença envers algú», segons Pompeu Fabra (1868-1948), de qui enguany se celebra el 150è aniversari del naixement.

Passem mal pas? Té alguna cosa a veure amb els sentiments?  Crec que sí, veiem: els sentiments poden ser positius o negatius. Els positius recolzen en l’amor i en la dignitat de la persona, en canvi els negatius poden portar-nos cap a l’odi a les persones o a les idees, per tant a la indignitat.

Aquest sentiment negatiu està transformant-se en els darrers temps en una epidèmia d’ira, tant és així que tenim el darrer exemple del 19 de setembre —segons les noticies-—, en què van detenir un ciutadà de Terrassa que volia cometre un magnicidi contra el president del govern espanyol Pedro Sánchez. Aquest fet demostra fins on hem arribat. No cal dir el que suposeb tots els enfrontaments de la guerra dels llaços, escarnis, atacs als Mossos, insults…

Entenc al papa Francesc quan adverteix de que «torna l’odi, la discriminació i la intolerància davant les diferencies ètniques, religioses o nacionals».

Els presos polítics catalans a Lledoners. Dos d’ells, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, són en vaga de fam. [Foto: @jordialapreso.]
Cada dia em costa més acceptar —i no ho accepto— la situació en què es troben els nostres polítics, a la presó sense un judici, mentre des de les instàncies judicials  mantenen l’acusació de rebel·lió, malversació i sedició. Només es pot entendre des del sentiment negatiu que els porta a l’odi, això es així.

En el context mundial hi ha un augment de guerres, murs, camps de refugiats i tractes inhumans amb persones de territoris a les quals es força a immigrar per motius ambientals i econòmics, menystenint-ene els Drets Humans, és a dir el respecte a les persones.

Sentiments sí, però positius, abraçats amb l’amor, no amb la violència, al menyspreu a qui no pensa igual que jo. És a dir, ésser dignes, que és l’únic camí que ens portarà a l’amor, aquesta és la porta. Obrim-la!

Així ho veig.

Sac de dubtes ( i II)

[un article de Nan Orriols.]

[Continuant (La Resistència, 21, octubre de 2018) amb la reflexió del report de Gabriel Borràs (La Resistència, 18, juliol de 2018), en què comentava l’informe del Departament de Territori i Sostenibilitat corresponent al període 2011-2015 i on manifestava que volia compartir la seva reflexió perquè «soc un sac de dubtes», et diria, Gabriel, que no cal dubtar de res.]

Veient que volen organitzar visites nocturnes als parcs naturals; veient que els rius de Catalunya gairebé només són clavegueres d’aigua depurada pràcticament sense vida; dic, també, que veient que tot són estudis sobre el canvi climàtic i la vida al planeta, subvencionats, impresos i enquadernats, dic, Gabriel, que no cal dubtar de res. Aviat tindrem més biòlegs que gripaus i més tertulians sofistes, ridículs i avorrits a les televisions i ràdios que orenetes.

Ja ha arribat aquell moment (gràcies, gràcies, univers meu!) en què el món urbà arrasarà el parc d’Aigüestortes i la fageda d’en Jordà. Aquell moment (gloriós moment!) en què els gossos i gats i altres animalets aniran acompanyant com a verdaders assistents socials els seus propietaris cap a l’extinció. Gràcies, gràcies, univers meu!

La senyora. Colau, també; els coloms, molts, de la plaça de Catalunya, en un acte de generositat impossible d’imaginar, l’amolsaran amb les seves ales i s’enlairarà enllà enllà cap a la glòria de les ciutats sostenibles.

Per acabar, haig de dir-te que he trobat meravellós el protocol d’intervenció dels óssos als Pirineus. Fabulós! Foragitem l’ós del Pirineu i li prenem el territori. Llavors, en un gest altruista dels sàpiens, sense tornar-li res li demanen que torni però que es porti bé. Més imbecil·litat, impossible. Diu el protocol:

  1. Diagnòstic, seguiment i execució de mesures proactives i d’inici de mesures de dissuasió;
  2. Captura i marcatge de l’exemplar i de reforç de mesures aversives;
  3. Si el comportament de l’ós no millora, captura i retirada de l’exemplar.

I la canalla, sense llar d’infants! Pareu, pareu si us plau de fer el ridícul! Demano que s’elimini aquest departament i molts més de l’estructura administrativa de la Generalitat que no serveixen per a res. Demano que ens deixin descansar un xic; que no estudiïn res, que l’Ajuntament de Barcelona tanqui el zoològic i que deixin de fer visites guiades a la «natura», com diuen els urbans. Demano que ho tanquem tot.

El cert és que estem a les portes de l’extinció de l’espècie Homo sapiens. Només demano que l’univers se’ns emporti aviat i salvi la quitxalla i la innocència. Gabriel, no tinguis dubtes de res. Tot és més clar que… (l’aigua, ja no).

[Per il·lustrar la claredat, un vídeo dels darrers aiguats a la Vall d’en Bas, més concretament de la crscuda del riu Gurn –afluent del Fluvià–, a Sant Privat d’en Bas.]

 

VÍDEO La gestió de l’aigua

Recuperem, gràcies a J. Marfany i Alacarta.cat, un vídeo sobre les conclusions que es van presentar el passat 15 de setembre per part de l’àrea de l’Equilibri amb la natura del Congrés Participatiu Catalunya i Futur relatives al subàmbit de Gestió de l’aigua que va resumir, entre d’altres, el nostre col·laborador de capçalera, el biòleg Gabriel Borràs, exdirector de planificació de l’aigua de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i actualment responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya.

Cliqueu damunt la imatge de Gabriel Borràs per veure el vídeo.

La gestió de l’aigua de les conques exclusivament catalanes realitzada en els darrers anys pel Govern autonòmic ha obert un camí a seguir en la definició de les polítiques hídriques, que han de seguir sent projectades des de la visió de les necessitats i possibilitats del conjunt país. Els episodis viscuts en el passat recent i, sobretot, pensant en el futur immediat posen damunt la taula la necessitat d’intervenir, en pla d’igualtat amb els altres països amb qui es comparteix la conca, en la gestió i els usos del riu Ebre i, en menor grau, de la Garona. Els assentaments humans, però també la fauna i el mateix territori, per sobreviure necessiten l’aigua dolça que es canalitza de forma natural per mitjà del sistema fluvial, format no només pels rius sinó també pels aqüífers subterranis.

Aquest sistema que, exceptuant la Garona, aboca totes les seves aigües a la Mediterrània té unes característiques molt semblants en tot el territori català. Tots els rius menys l’Ebre així com els seus afluents (el Segre i les Nogueres), neixen en el propi país i, per tant, són de curt trajecte i amb cabdals clarament estacionals. El dret a l’accés a l’aigua potable i al sanejament no és només un dret humà reconegut per les Nacions Unides des de l’any 2010, sinó una condició necessària en un estat del món occidental al segle XX. També és un dret medi ambiental en el sentit de la sostenibilitat i un dret de ciutadania en el sentit d ?accés. L’aigua ha de ser considerada un bé comú i un recurs limitat i, per tant, sotmès a la regulació de l’ús. A Catalunya segle XXI parlem de l’aigua com a dret humà bàsic i de la seva gestió.

Els microrelats de Jordi Remolins. Octubre

El millor per al seu fill

El bondadós fuster artesà havia procurat que no li faltés mai res al seu únic fill. Va tenir la millor educació i els millors mestres, quan va ser major d’edat li va comprar el millor cotxe que es podia permetre, va pagar-li el millor casament que s’havia vist mai a la comarca i li va regalar la millor casa unifamiliar que tenien a l’agència immobiliària. Per això, quan vençut per l’edat i incapaç de valer-se per si mateix, el fill i la jove van ingressar-lo en un sòrdid asil públic, no va dubtar ni un moment de procurar que fos també el millor assassí a sou qui vengés tant desagraïment.

Il·lusions frustrades

El maldestre aprenent de mag va afanyar-se a entaforar el cos de la seva col·laboradora dins d’una gran bossa de plàstic i a netejar la sang que s’havia escampat pel local d’assaig, però ni tan sols el lamentable accident laboral el va dissuadir de perseverar en l’obsessió de convertir-se en professional de l’il·lusionisme. Abans que la filla del comissari es convertís en la novena víctima de la seva poca habilitat prestidigitadora, la policia va aconseguir avortar una carrera que amenaçava esdevenir en holocaust, i van tancar-lo una llarga temporada entre reixes. La seva immediata evasió va demostrar que si bé amb les espases no acabava de sortir-se’n, com a mínim podia considerar-se un excel·lent escapista, tot i que la nova condició de fugitiu li va impedir d’exercir-ne durant la resta de la seva vida.

Per un grapat de salsitxes

Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per renovar-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un tinent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris no haurien advertit mai la seva veritable identitat.

Incompetència policial manifesta

Per enèsima vegada s’acabava de cometre un crim davant mateix del mediocre comissari de policia i ara tampoc no aconseguiria resoldre’l, tot i les evidències que havia deixat l’assassí. Tota la seva trajectòria estava farcida de fracassos similars i només l’ascendent familiar sobre la cúpula del cos li havia permès conservar el càrrec. Aquest cop, però, la sort semblava haver-se-li esgotat del tot malgrat la cruel ironia de conèixer perfectament la identitat de l’homicida, després que amb una hàbil ganivetada al ronyó li hagués estroncat definitivament la carrera laboral i de retruc també la vida.