Des dels principis de la humanitat fins els nostres dies si hi ha un límit que el Sapiens s’ha entestat a depassar ha estat el de la pràctica de la crueltat. Hi ha crueltat extrema en la història, en les religions, en l’art, en la política, en la convivència, en determinades pràctiques sexuals o en les lleis. Cada vegada que veig el quadre de Goya Duelo a garrotazos tinc calfreds per la crueltat que hi reflecteix. I no cal parlar del martirologi cristià, un recull de pornografia per satisfer el sàdic més exigent. És obvi que en el mon no hi ha prou paper per a fer un recull de tots els fets cruels de la història de la humanitat.
Però, els dogmes han estat sempre els impulsors de les pitjors salvatjades i la llista, també, seria inacabable. Una d’aquestes barbaritats van ser les condicions de vida dels penals de la Guaiana francesa entre l’any 1852 —quan fou inaugurada per Napoleó III en part per buidar les presons franceses, sobresaturades després de l’abolició de la pena de galeres l’any 1748, i en part per enviar-hi els seus enemics polítics, els republicans que s’oposaven a la seva coronació com a emperador—, i l’any 1946, que va ser clausurat i els presoners repatriats.
Literatura i cinema
En la meva adolescència a Campdevànol, l’any 1969 no hi havia cap casa on no hi hagués almenys un llibre, Papillon, en el qual un suposat ex reclús fugat, Henri Charriere, va obtenir un èxit de vendes notable tot explicant les condicions de vida del penal de l’Illa del Diable i la seva fuga. El fet que el llibre fos a totes les cases era perquè la Caixa de Girona, l’única entitat bancària del poble, el regalava a tots els clients, és a dir, a tothom. L’any 1973 el director Franklin S, Shaffner va fer una pel·lícula sobre la novel·la. Aquest director sol passar desapercebut, potser pel seu nom impronunciable, i és el responsable de pel·lícules tan interessants com El senyor de la guerra o la primera versió d’El planeta dels simis.
Tràiler oficial de Papillon (1978), amb Dustin Hoffman i Steve McQueen.
Inaccessibilitat
La realitat, com sempre, supera la ficció i la crueltat com van ser tractats els presoners confinats va ser extrema i es practicava, ni més ni menys, que en nom de la justícia. A banda de les històries si fa no fa novel·lades, en van deixar constància els testimonis del cèlebre capità de l’exèrcit francès, Alfred Dreyfus, que hi va ser entre 1895 i 1899, o el de Renè Belbenoit, autor de La guillotina freda, que fins i tot va ser censurat pel govern francès per criticar el duríssim règim de les illes de la costa de la Guaiana.
En els gairebé cent anys que va funcionar «l’Illa del diable» —una de les tres illes que formen l’arxipèlag de la Salvació— hi van passar 80.000 presoners. Els condemnats baixaven encadenats dels vaixells procedents de França a una illa de 14 hectàrees d’on només se’n podia fugir a través de l’Atlàntic, ple de taurons, o travessant una selva perillosa i inhòspita en la qual es diu que hi vivia una tribu violenta que encara practicava el canibalisme. El clima tropical, els mosquits, les malalties i els maltractaments van fer que fossin pocs els qui en va poder tornar. Abandonats en un cul de món, havien de picar pedra, dormir poc en qualsevol racó, menjar el mínim i rebre càstigs i maltractaments continus per part dels seus carcellers. No calia ser un assassí en sèrie per anar a parar en aquell infern. Qualsevol jutge podia condemnar al confinament a l’illa a un petit delinqüent, a un assassí o a un contrincant polític. Entre la guillotina i l’Illa del Diable no se sabia què podia ser pitjor. Qualsevol infracció del draconià reglament penitenciari mereixia ser enviat a la cel·la de càstig on es tancava el reu a les fosques i amb fang fins als genolls. Pocs en sobrevivien. El penal va funcionar fins l’any 1946, quan va ser clausurat per suposades raons humanitàries.
Guantánamo
La badia de Guantánamo és un indret de l’illa de Cuba a la província de Guantánamo, controlat pels Estats Units. Des de la dècada dels anys setanta del segle passat, la base de Guantánamo, a Cuba, havia servit com a camp de detenció. Inicialment s’utilitzava per allotjar-hi refugiats cubans i haitians interceptats en alta mar. Aquest ús, però, va ser declarat anticonstitucional el juny de 1993, motiu pel qual els refugiats foren alliberats.
El centre de detenció de Guántanamo l’any 2022. Foto: Shane T. McCoy, US Navy.
Actualment es pot fer un paral·lelisme semblant al de la Guaiana amb la presó d’alta seguretat de Guantánamo, que funciona des de l’any 2002 per a sospitosos de terrorisme. Hi ha tancada gent de molts països, alguns de molt llunyans, on no tenen dret a defensa ni a l’habeas corpus. Tots hem vist com son tractats pels carcellers i pels militars que hi ha a la base penal nord-americana. Hi ha gent que encara ni tan sols sap perquè hi és, i la cosa continua cap a pitjor. Rere aquest actualíssim exemple de crueltat hi ha religió, territori i economia en forma de dogmes.
La contracultura americana, impulsada pels escriptors de la generació beat i els primers hippies, va néixer a mitjan anys seixanta del segle passat en un context molt particular caracteritzat pel rebuig als valors socials i les maneres d’entendre la vida en aquell país, mentre que aquí, a Catalunya —amb una situació politicosocial i uns costums molt diferents— les seqüeles i la seva influència directa van arribar a començaments dels setanta, encara que amb uns altres fonaments ambientals, històrics i d’entorn cultural.
A Catalunya, aquells dies va germinar una joventut contestatària cansada de la repressió política, religiosa, educativa i de costums. Però tot i tenir uns certs lligams amb els anarquistes de la restaurada CNT, els contraculturals no estaven adscrits a cap organització determinada, encara que també hi havia molts joves que aquells dies es van rebel·lar contra el sistema des d’organitzacions socials i partits polítics clandestins. Però, amb més rauxa o més seny, uns i altres eren contestataris i la transversalitat de la seva rebel·lia sovint era difusa. Tot hi haver-hi diferències formals (els primers eren més antiautoritaris i els segons estaven més lligats a l’ortodòxia i a la disciplina de les seves organitzacions) la joventut rebel de l’època, a banda del canvi polític inherent a l’agonia del franquisme, es va trobar amb un canvi de costums que va afectar tothom. Alguns dels factors determinants van ser la música anglosaxona, la psicodèlia, l’onada de llibertat sexual, les filosofies orientals i la contestació espontània promoguda pels joves rebels nord-americans que s’oposaven a la guerra del Vietnam, sense oblidar els efectes i el ressò del Maig francès de l’any 1968, o la pròpia iniciativa juvenil que vol saltar barreres quan se li coarta la llibertat d’expressar-se o d’actuar sense traves.
Excursió a Montserrat. Foto: Marcel·lí Parés.
La dècada dels setanta es va encetar amb la separació dels Beatles, però a casa nostra va començar d’arribar una allau inesgotable de música anglosaxona. Durant els primers anys va tenir una importància cabdal la influència hippy i contracultural, l’herència dels propis Beatles, el rithm & blues dels Rolling Stones, el rock contundent i elegant de Creadence Clearwater Revival, l’alegria dels grups psicodèlics de Califòrnia, la poètica de Bob Dylan i Donovan, la potència elèctrica de Jimi Hendrix, les propostes del rei del blues blanc John Mayall, les aportacions novedoses de Pink Floyd i King Crimson, a més de les cançons d’una inesgotable llista de grups i músics que podria omplir pàgines i pàgines d’una enciclopèdia musical: Frank Zappa, Cream, Jethro Tull, Santana, Eric Clapton, Genesis, Johnny Winter, James Brown, Peter Green, Jeff Beck, Janis Joplin, Roxy Music, Canned Heat, Neil Young, Jim Morrison… Els grups estatals que es van escoltar més a l’època eren Smash, La Banda Trapera del Río, Leño, Coz, Triana, Gualberto, El Gran Wyoming, Ramoncín…
A la meitat de la dècada, el juliol de 1975, es va celebrar la primera edició del festival Canet-Rock. Tal com anunciava el cartell promocional, van ser «12 hores de música i follia». El festival es va convertir en l’esdeveniment més important en l’ona contracultural que s’ha pogut veure mai a Catalunya. Prop de 30.000 joves hi van assistir carregats amb motxilles i sacs de dormir. Entre els grups presents hi havia Pau Riba, Lole y Manuel, Barcelona Traction, Jordi Sabatés, Gualberto, Fusion i Iceberg.
Inauguració del bar La Mosca, a Folgureoles, l’any 1977. Foto: Josep Maria Montaner.
Durant aquella dècada, els joves acostumaven a freqüentar bars musicals. Qui signa aquest escrit es va foguejar al mític local can Grapes, a Taradell, on ens vam congregar regularment la majoria de joves contraculturals i ‘rockers’ de la Plana de Vic. Altres bars semblants van ser El Mugró de Vic i, més tard, La Mosca de Folgueroles. Mentrestant, a la capital catalana els més contraculturals solien visitar el Zeleste, La Enagua i el bar London.
Malgrat la uniformitat general, a Vic, on jo vaig viure el moviment contracultural, sempre hi havia hagut esperits lliures, personatges solitaris que anaven al seu pedal, bohemis, ciutadans extravagants i excèntrics, heterodoxos i gent que s’apartava dels arquetips lligats a la normalitat, que per la seva originalitat van marcar les vides d’alguns vigatans que, anys després, vam esdevenir joves contraculturals, un nom que alguns sectors de l’esquerra organitzada en partits associaven —de vegades malèvolament— al fet d’anar contra la cultura, quan, en realitat, érem contraris a la “cultura oficial” i promovíem una cultura alternativa.
Durant les dècades dels setanta i dels vuitanta, els contraculturals vigatans teníem el quarter general al Cafè Vic. Amb 150 anys d’història va ser un dels establiments públics amb més solera de la ciutat, fins que va tancar les portes, l’any 2000, coincidint amb l’arribada del segle XXI. Des de la segona meitat del segle XIX (quan es deia Cafè del Centre), sempre va ser un lloc de trobada de parroquians majoritàriament republicans que hi anaven a fer el vermut i el cafè, i a jugar a la botifarra o al dòmino. Però de mica en mica, la colla de nois peluts i noies amb faldilles llargues estampades i cabàs a l’espatlla es va anar incrementant. La majoria de joves de la primera fornada d’assidus del Cafè Vic havíem nascut durant la dècada dels cinquanta i vam començar a freqüentar el local pels voltants de 1972. A finals dels setanta i principis dels vuitanta s’hi van anar incorporant colles de nois i noies que tenien entre 5 i 10 anys menys que l’aplec de místics, pòtols o contraculturals més grans. Uns i altres van acabar conformant el peculiar paisatge del Cafè Vic en el seu màxim esplendor.
Les gernmanes Llopis a l’Índia l’any 1982. Arxiu de Toni Coromina.
Els primers mesos vam començar a fumar algun porro de manera discreta; quan la Rosita (la fantàstica mestressa del local) preguntava què era allò que fumaven i que feia una olor tan especial, els joves responíem que era «tabac holandès embolicat amb paper de fumar». Al cap d’un any, però, la propietària es va adonar que fumàvem haixix i marihuana i els ‘fumetes’ vam passar a embolicar els porros al carrer.
L’amic Jordi Casadevall, membre de la Coral Vajillas i de l’Esbart Recreatiu Palafox, recorda així el Cafè Vic: «Era un local una mica deixat, però ens hi trobàvem com a casa. Hi havia gent molt diversa: avis de tota la vida, gent de la faràndula en general i persones amb ànsies de noves experiències psicotròpiques, espirituals o vivencials. Alguns van acabar integrant-se a la comunitat gnòstica dels Rosacreu, altres es van fer budistes i uns de més enllà, anarquistes. I alguns, també, es van quedar pel camí. A les taules tant es podia parlar de Kafka com dels llibres de Carlos Castaneda, o muntar viatges iniciàtics. I als estius organitzàvem excursions al riu, on anàvem a banyar-nos en pilotes (si era de nit, assaltàvem alguna piscina). No érem pas tots de la mateixa colla, però en algunes iniciatives s’hi afegien joves d’altres tendències. Quan a Vic passava alguna cosa que provocava la rialla general (i també alguna emprenyada particular), la gent del carrer solia dir “això segur que ho han fet els del Cafè Vic”.»
Un dels trets més característics d’aquella generació era la tendència a voler viure en cases de pagès (alguns ho van aconseguir) i les ganes de viatjar cap a Orient, a remolc de les influències del budisme i de l’hinduisme, doctrines que van penetrar, sobretot, a través del llibre Sidharta, d’Herman Hesse, les influències de la contracultura americana o els popes de la generació beat. Per la proximitat amb el Marroc, alguns dels pòtols del Cafè Vic van anar (entre el 1972 i 1975) a Xauen i a Marràqueix. Altres van viatjar a Mèxic o Eïvissa. I algunes noies van optar per instal·lar-se una temporada a Mojácar.
Cartell electoral de 1982 de Josefina Premanyer i Martiné. Arxiu de Toni Coromina.
El primer de la colla que va fer un viatge iniciàtic com cal va ser el folguerolenc Cinto Torrents (avui professor de la Universitat de Vic) que, durant sis mesos, l’any 1975, va seguir amb un seu cosí la ruta d’Orient, per terra, des de Vic a Katmandú, passant per Turquia, Iran, Afganistan, Pakistan, Índia, Ceilan i Nepal. En aquella època no hi havia guerres a l’Orient Mitjà i el camí, tot i tenir dificultats, no presentava els perills actuals. El mateix Torrents, en anys posteriors va viatjar a Mèxic, Ruanda, el Salvador, Argentina, Paraguai i Brasil. Després d’ell, una bona colla de joves vam viatjar a l’Índia.
Tot plegat va coincidir amb l’època de les primeres plantacions casolanes de marihuana i les primeres experiències psicodèliques amb LSD, els famosos trips, uns viatges a l’interior de la ment que es podien fer sense moure’s d’un pis o d’una casa de pagès. Tanmateix, en més d’una ocasió, grups de joves desfilaven pels carrers de Vic en comitiva (fins i tot pel davant del quarter de la Guàrdia Civil), carregats amb mantes de colors i amb les cares pintades, en direcció a la font dels Frares o a la roureda del Cantarell, a compartir els seus viatges al·lucinògens provocats per l’LSD.
A més del Cafè Vic, molts de nosaltres també freqüentàvem l’Snack de la Plaça, un establiment que va anar paral·lel amb la història política democràtica de la dècada dels anys setanta i vuitanta, on van confluir gent de totes les tendències. A les apassionades tertúlies quotidianes, militants socialistes i comunistes debatien amb autogestionaris i nacionalistes radicals; hi havia convergents que se les tenien amb republicans; escèptics que polemitzaven amb pacifistes i objectors de consciència; sindicalistes que recriminaven als membres de l’Assemblea de Catalunya les seves tendències interclassistes; o contraculturals que rivalitzaven amb els intel·lectuals per veure qui la deia més grossa.
L’abril de 1976, mesos després de la mort del dictador, en el context de les festes populars de sant Jordi, l’Assemblea de Catalunya va organitzar una trobada festiva i reivindicativa al Gurri Xic, que va comptar amb la presència d’una vintena de joves de contraculturals. L’acte va desembocar en un enfrontament pacífic amb els dirigents de l’Assemblea de Catalunya. Els contres, que érem antifranquistes, però també criticàvem l’autoritarisme i el pactisme del partits democràtics organitzats, vam interrompre un parlament de Rafael Ribó, armats amb tambors i instruments musicals; portàvem màscares a la cara i exhibíem caricatures gegants de personatges de còmic, a més de dues pancartes. L’una deia: «Ni pactes ni hòsties», un text que va ser replicat per Ribó amb la frase: «Estem pel pacte perquè no volem rebre més hòsties!»; l’altra pancarta proclamava: «La revolució per etapes és el coitus interruptus del proletariat». Aquesta acció va ser la primera d’una colla d’actes protagonitzats pels antiautoritaris osonencs, amb l’objectiu de palesar les contradiccions de l’oposició oficialista al règim posfranquista..
Miquel Pérez, un dels protagonistes de l’enfrontament del Gurri Xic i integrant de la colla que va interrompre l’acte de l’Assemblea de Catalunya, explica que ell sempre havia estat molt polititzat, però que no li agradaven els partits: «Això que haguessis de creure i fer bondat, no em feia el pes. Després de tastar la llibertat, descobrir noves actituds i viure experiències psicodèliques, algunes coses ja no ens les crèiem. No combregàvem amb cap organització i ens miràvem les coses una mica des de la distància. Els polititzats eren un referent de proximitat i amb ells teníem en comú la contestació contra l’aberració de la dictadura. Els que des dels partits lluitaven amb les armes de la disciplina i el dogmatisme exercien una contestació purament intel·lectual, però en la forma eren molt acadèmics, amb molts arquetips semblants als de les escoles religioses. Nosaltres vèiem els polítics tradicionals com uns seguidors de consignes: “això és blanc, això és negre; això és bo i això és dolent”. Nosaltres hi posàvem una mica més de dubte i érem iconoclastes. Vam anar al Gurri Xic amb ganes de provocar i passar-nos-ho bé. Va resultar ser una forma de contestació imaginativa que se sortia del que ells tenien previst. Bàsicament, però, l’objectiu era divertir-nos. D’altra banda, dins dels partits polítics també hi havia molta gent que s’ho volia passar bé i que hi era, entre altres motius polítics, per lligar i relacionar-se».
A la tardor d’aquell mateix any, durant la presentació a la llibreria La Tralla del llibre La immigració, problema i esperança de Catalunya, a càrrec de Jordi Pujol (abans de convertir-se en president de la Generalitat), un contracultural es va plantar davant d’ell, a un metre de distància, i va estar durant gairebé 40 minuts assenyalant-lo, immòbil, amb el dit índex. Però de la mateixa manera que aquest jove, que portava el cap rapat, va aguantar tota l’estona sense immutar-se, el mateix va fer Jordi Pujol, que va pronunciar la seva conferència impertorbable, com si el contracultural no hi fos. Aquesta acció va merèixer moltes crítiques per part dels militants de les organitzacions polítiques.
Els mesos anteriors i posteriors a la mort de Franco, molts dels nois contraculturals de Vic vam ser cridats a files. Davant l’evidència que cap de nosaltres no tenia cap ganes de fer el servei militar, però tampoc de complir les duríssimes penes que havien de suportar els objectors de consciència, vam optar per al·legar malalties inexistents per lliurar-nos de la mili, després d’assessorar-nos amb els corresponents especialistes mèdics en les diferents dolences. La majoria (prop d’una vintena) vam al·legar depressió i altres disfuncions mentals o neurològiques (esquizofrènia i epilèpsia). Els uns ho van fer abans d’anar al campament i altres al moment d’incorporar-se a files. N’hi va haver que van muntar espectaculars numerets, com enfilar-se a dalt d’un arbre i negar-se a baixar. Altres es pixaven al llit. Un músic destinat a Còrdova, per exemple, es va passar deu dies amb un auricular enganxat a l’orella; i quan els militars li demanaven què feia, ell contestava que escoltava Ràdio Andorra. També hi van haver casos curiosos: dos reclutes que volien acabar la mili per la via ràpida, van fer tan bé el seu paper que van tenir la mala sort d’haver d’estar dos o tres mesos internats a les dependències psiquiàtriques d’un hospital militar perquè els metges de l’exèrcit els volien ajudar. D’altra banda, els reclutes que suposadament patíem depressió, tampoc no havíem de fer massa comèdia, donades les circumstàncies i l’ambient tan deplorable d’un quarter militar.
Altres reclutes van al·legar que eren estrets de pit, que tenien els peus massa plans o massa corbats (com en el cas d’un dels millors escaladors de Vic, que se’n va lliurar per aquest motiu). També hi va haver gent que sense patir cap disfunció visual va al·legar vista maligna i es va posar unes ulleres molt graduades. Per sort, però, la pràctica totalitat dels que vam fingir malalties (prop d’una quarantena) vam ser declarats inútils per un tribunal militar. I ja se sap que els tribunals militars no s’equivoquen mai i sempre tenen la raó. L’elevada proporció de vigatans declarats inútils va portar alguns metges castrenses que visitaven els reclutes a exclamar en més d’una ocasió: «¡Vaya otro de Vic!». Hi ha qui afirma que l’exèrcit va acabar diagnosticant una nova malaltia: «El síndrome de Vic».
Dos dies abans del Mercat del Ram de 1976 es va inaugurar al Passeig l’estand oficial de l’Ajuntament. L’acte, que se celebrava al vespre amb tota la pompa del món i la presència de guàrdies municipals vestits de gran gala, es va iniciar amb la presentació de les pubilles i després hi van haver els discursos habituals de les autoritats. Mentre l’alcalde Sadurní feia el seu parlament, es va començar a desconcentrar quan va sentir el dringar d’unes monedes que anaven caient al seu costat. Al final, un membre de la policia municipal va descobrir que les monedes (peces de pesseta) les llençaven alguns joves de la colla del Cafè Vic. Acabat l’acte, la policia municipal va identificar tres dels bromistes emprenyadors —entre ells, un servidor— que vam ser castigats, per ordre de l’alcalde, a passar quatre tardes de diumenge a les dependències de l’Ajuntament, en qualitat de semi-detenció. El càstig, però, ens va fer molt feliços als tres borinots, ja que a l’hora de pagar la penitència ens vam dedicar a jugar al parxís a l’Ajuntament i a fer-nos uns espectaculars tips de riure. Veient que ens ho passaven tan bé, els municipals ens van aixecar el càstig el segon diumenge de compliment de la sanció.
Els contraculturals d’inspiració àcrata van protagonitzar algunes anècdotes durant les celebracions dels primers mítings polítics organitzats a Vic als inicis de l’anomenada «transició». La presència del grup en aquesta mena d’actes polítics pretenia posar en evidència la conducta domesticada i submisa als líders per part dels militants i simpatitzants dels partits. Així, el febrer del 1977, van presentar-se al míting que havia organitzat ERC al Cinema Vigatà, vestits amb americana i corbata, ben clenxinats i amb un braçalet amb la bandera catalana al braç. Però la seva presència a les butaques va durar poc, ja que mentre un orador republicà, Eduard Sánchez, vingut expressament de Barcelona va iniciar el seu parlament, la desena de bromistes van esclatar a riure i van ser immediatament expulsats.
El maig de 1977, un grup de militants joves dels partits d’esquerres i els contraculturals que havien estat expulsats del míting d’ERC es van presentar al que Alianza Popular (el partit dretà de Manuel Fraga) feia al pavelló municipal, amb ganes de boicotejar-lo. En total, els joves contraris a l’acte érem una quarantena. El públic estava format per un miler de simpatitzants de dretes, molts d’ells alcaldes i regidors franquistes o antics dirigents del Movimiento. Només d’arribar, Mortadelo i Filemón, els mítics agents de la secreta, es van asseure darrere dels intrusos per controlar-los. A resultes de la dura intervenció del nombrós servei d’ordre, ben aviat van començar els incidents, amb empentes i insults; fins i tot hi va haver un tret de pistola (ningú va saber si era de salva o no) disparat per un sicari de l’organització. El servei d’ordre també va ruixar amb un esprai els ulls d’un noi que s’oposava a la ideologia dels reunits. Els incidents a fora del pavelló es van multiplicar i hi va haver amenaces contra els periodistes que cobrien l’acte. Finalment, el míting va quedar interromput.
El mes d’agost, un acte protagonitzat per dos contres al Seminari de Vic, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu, va portar molta cua. Els músics de la Banda Puig van fer un passant pels passadissos i el pati del recinte, seguits d’una comitiva d’uns quants joves, alguns dels quals anaven guarnits amb una samarreta que portava la inscripció «Poble català, posa’t a follar!», en referència a l’eslògan de la Marxa de la Llibertat que deia «Poble català, posa’t a caminar!». Un grup de feministes radicals presents a la Universitat d’Estiu van recriminar el text de la samarreta, que van trobar ofensiva. Després hi va haver un acalorat debat entre feministes i contraculturals que va acabar amb les feministes acusant els contraculturals de «fal·lòcrates’».
El grup La Troca en una representació de Don Juan Tenorio el 1981. Foto: Josep Maria Montaner.
Tanmateix, el fet més característic i destacat del moviment contracultural vigatà i osonenc va ser la seva fecunda i frenètica activitat lúdica, i «cultural», en forma de happenings i performances, l’edició de revistes, l’organització de desenes de concerts, l’organització de proves esportives desenfadades —com el Periple Pantaner de Sau—, la representació d’obres de teatre sota el nom de Grup de Treatre Trilingüe La Troca, que sense pretendre fer teatre convencional ni tenir cap pretensió de passar a la posteritat o d’assolir la glòria teatral, va omplir patis de butaques, amb l’objectiu únic de divertir-se i divertir els espectadors. En les diferents facetes i formats, la colla de contraculturals es va aixoplugar sota diferents organitzacions fantasmes o paraigües absurds: Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona, Esbart Recreatiu Palafox, Astilleros del Ter, Club dels Imbècils, Federació de Fracassats del Baix Ripollès…
A partir de la segona meitat dels vuitanta, l’activitat d’aquells joves va anar minvant, coincidint amb la formació de parelles estables i la tendència a suplir el marc de les colles per uns altres paràmetres de convivència. Aleshores, les seves facècies es van veure desplaçades en benefici de l’afició a la música, els bars musicals i les festes privades més reduïdes.
Joan Orriols (Vic, 1945), conegut com Nan Orriols, arrelat a les Guilleries i a Sant Joan de les Abadesses, escriu i pinta.
De la seva dèria com a escriptor en donen compte, fins ara, quatre llibres, el darrer dels quals, Pintallavis, és una incursió literària que va iniciar l’any 2011 amb Certeses i somnis (prosa poètica) i que va continuar amb Ànimes (assaig d’homenatge a les Guilleries) i Ocells petits (poesia), tots quatre sota el segell de Viena Edicions.
Ara ens sorprèn, novament, amb una exposició de dibuixos i pintures de gran format i amb el llibre Indi. Estampes i aforismes —editat per la galeria El Carme, amb disseny i gràfica de Jordi Canelles—, un homenatge a la seva gossa llop Indi, que, al llarg de 68 fulls i 30 làmines a color, tracta de narrar que potser, en aquest món cada cop més urbanitzat, «només ens salva la natura».
El passat 27 d’octubre, per al grups d’amics, amigues i col·laboradors que, per fas o per nefàs, l’han ajudat i donat suport en aquest nova aventura, va fer una breu presentació prèvia del llibre i de l’exposició que es podrà veure a partir del dia 1. Aquí sota podeu veure algunes opinions esparses, preses al volt durant aquell vernissatge. Primer, el mateix Nan Orriols i Pilarín Bayés, i, després, l’editor Jordi Canelles.
Aquest gros volum –es presenta dins una capsa tancada, plena de sorpreses– i l’acolorida i impactant obra pictòrica d’Orriols –un viatge fora del brogit de la civilització– representen, també, l’esperit autodidacte de l’autor, allunyat de déus i acadèmies, sempre a la recerca dels límits. «Moltes persones —escriu l’autor a l’inici del llibre– viuen en el confort que imposen les normes. Per això no poden entendre els que no les acceptem perquè sabem que ens limiten la llibertat.»
L’exposició i el llibre, que presentarà la dibuixant i ninotaire vigatana Pilarín Bayés el divendres, 1 de desembre, a dos quarts de vuit del vespre a la galeria El Carme de Vic (rambla Davallades, 21), vol ser un agraïment a tots els qui han nodrit amb el seu caliu les aventures de Nan Orriols: familiars i amics que han vist com ell s’emocionava com un infant tot fent dibuixos o publicant llibres, per bé que tal com escriu, «potser l’únic agraïment just és a la innocència: la quitxalla i les bestioles, ells encara vetllen per nosaltres i guarden el poc que queda».
Joan Salvat-Papasseit va escriure Les Conspiracions al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla [Madrid]), on tractava de guarir la tuberculosi que pocs anys després va acabar amb la seva vida.Escau molt, en aquesta nova embranzida que el Regne d’Espanya fa per a l’anihilació de Catalunya, un llibre del poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), Les Conspiracions, editat per primer cop el 1922 per la Llibreria Nacional Catalana, on feia una crida a la lluita i a separar-se del jou castellà. Han passat 95 anys i la crida continua, ara, en un escenari repressiu intolerable.
El ressorgiment de les mobilitzacions populars parteix d’unes rels, al meu entendre, que vénen de molt més lluny que les situacions concretes que vivim actualment. La crisi del model parlamentari, diguem-ne el clàssic, basat en l’alternança de dos corrents polítics majoritaris és evident.
Prenen força noves aspiracions i en reneixen d’antigues, com el dret legítim dels catalans a fer el nostre propi camí. En aquest context, PP i PSOE s’entossudeixen a intentar salvar un sistema que fa aigües pertot arreu.
I això no passa tan sols a l’Estat espanyol sinó a tot el món occidental, que ha estat dècades tractant de convèncer la gent que vivia en el millor dels mons possibles. La política tradicional sembla que no vulgui comprendre que és la inèrcia natural la que imposa els canvis. Ja gairebé ningú no se’ls creu quan amenacen amb alló de «nosaltres o el caos». El vell sistema lluita per salvar els seus mobles en front d’un canvi generacional i tecnològic que amb tota naturalitat va ocupant l’espai i el temps que li pertoca. La corrupció ha passat de ser un fet insòlit a un mal endèmic i les migracions són imparables. De fet, sense migracions ni tan sols existiria la nostra espècie.
Les mentides poca cosa poden fer davant fets tan transversals com el que es produeix a Catalunya. Els vells dogmes s’enfonsen i, ben segur, que n’apareixeran de nous. Som molt lluny del grau de civilització necessari perquè desapareguin tots. Pretenen reduir a una qüestió de lladres i serenos, de bons i dolents, un fet que està per sobre de les diferències socials i de les situacions econòmiques. Dir que els catalans vam treure els vells i les criatures com a escuts humans el dia del referèndum, tal com va assegurar la ministra Sáenz de Santamaría, no és només una falta de respecte vers tot un poble , sinó que, senzillament, és una mentida. Com les que van dir els del PP després dels atemptats d’Atocha i que els van fer perdre unes eleccions que tenien guanyades. La força dels fets es va imposar als interessos i als discursos polítics basats en un engany.
Tampoc no volen acceptar que han perdut el monopoli de la informació i els titulars ridículs i discursius que pretenen imposar en la majoria dels mitjans ja no fan cap efecte. Els seus mantres desapareixen a la mateixa velocitat que en sorgeixen de nous amb l’accés a les noves comunicacions.
Si actualment hi ha un ofici clarament desprestigiat és el dels tertulians que apareixen dia si dia també a les televisions i a les ràdios sense que aportin res de nou. La realitat els ha agafat amb el pas canviat i no tenen res a fer-hi. Intenten i pressionen per dirigir, manipular i monopolitzar Internet, una eina que, de moment no els pertany. Sortosament, tal com va passar al principi amb la impremta, les informacions són en mans del seu legítim dipositari: el poble.
Josep Riera va néixer a Oristà (Lluçanès [Osona]) fa 67 anys i li agrada definir-se com a pagès, forner i poeta. Els dos primers oficis els ha exercit durant un temps i l’altre sempre. Va començar a publicar als quaranta anys, tot i que reconeix que feia molt temps que escrivia poesia. Ha publicat els llibres de poemes Del joc al seny, Rereguarda, Amb les mans al fang, Temps de vidre, La pell de l’altre, La lletra menuda, Pell de serp, La millor companyia, Com aigua a tesa, El preu del blat, Llibre de viatges i El límit dels ulls, amb els quals ha guanyat diversos premis literaris. Enguany s’ha estrenat en prosa amb Crònica d’ara, on recull els esmorzars amb quatre amics d’edat similar on parlen lliurement de tot el diví i de tot l’humà. Tant en la poesia com en la prosa hi conviuen la sensibilitat del personatge i el territori on ha viscut sempre (se’l considera el poeta del Lluçanès), tot universalitzant amb l’escriptura un tros de territori petit, sense la vanitat que massa sovint abunda en alguns escriptors que exalten les grandeses en detriment de les obvietats de cada dia i del món que els envolta.
Ens rep, com a excel·lent amfitrió que és, a la casa on viu amb la seva dona a Oristà. Gran conversador i millor escoltador, explica que la seva primera feina va ser fer de pagès i més tard va adquirir el forn del poble per transformar en un obrador el producte que abans conreava. Vam mantenir una llarga conversa sobre el saludable costum de badar i l’esforç de transformar els pensaments en lletres, paraules i frases. Per transcriure tota la xerrada caldria un espai molt llarg que resumirem amb una breu entrevista, suficient per adonar-nos de la humanitat, la senzillesa que desprèn l’autor des d’aquest racó de la Catalunya rural.
De les tres activitats quina ha estat la més important o quines han estat complementàries?
En el meu cas, vaig fer de pagès fins als quaranta anys. Amb tres fills la feina al camp es va fer petita i vaig agafar el forn per seguretat econòmica. Escriure, però, ja ho havia començat a fer molt abans.
En els vostres llibres hi ha una presència constant del territori des d’un punt de vista quasi bucòlic…
Crec que tot és explicable i al món rural també hi ha moltes coses per explicar, comprendre i comunicar.
A l’hora d’expressar-vos, què considereu més important, la introspecció o la descripció?
La introspecció. El paisatge ja s’expressa sol per ell mateix. Naturalment que la seva contemplació du a uns pensaments que neixen de cadascú.
Escriviu per a vós mateix o per als altres?
Quan repasso els meus escrits si a mi no em satisfan suficientment no els poso. Quan guanyes algun premi o t’editen llavors t’adones que algú ho llegirà, i això ho tens sempre al clatell.
A Riera li agrada definir-se com a pagès, forner i poeta.
Abans no doneu un poema per acabat, quantes relectures en feu?
Mentalment moltes. Ara bé, amb els anys s’aprèn una mica més l’ofici i a l’hora de traslladar-ho al paper em surt gairebé a la primera.
Quines considereu que són les vostres influències literàries?
Sóc lector des de petit i em fascina la novel·la. De poesia, però, no n’havia llegit gaire i la veritat és que encara en llegeixo poca. Em costa una mica, jo soc més aviat autodidacte. Vaig començar a escriure en moments concrets i ho guardava. Ara bé, m’agraden molt en Vinyoli i en Salvat-Papasseit.
La subjectivitat de la poesia, la fa més fàcil o difícil a l’hora d’escriure?
Jo crec que la fa més fàcil, perquè a la vegada és molt emocional, i quan toques os ho notes. Cada lector pot fer servir un poema d’una manera determinada.
Universalitzar el lloc o localitzar l’Univers?
El més important és admetre uns sentiments bàsics que universalitzin el nostre lloc. Al cap i a la fi, a tot arreu hi ha els mateixos desitjos i necessitats bàsiques.
El salt de la poesia a la prosa en el seu vostre llibre, Crònica d’ara, ha estat difícil?
No, perquè l’argument ja estava format. Es pot dir que és un recull de records extrets d’un diari dels esmorzars que regularment fem quatre amics. Abasta les quatre estacions, el pas del temps en els costums gastronòmics, religiosos, quotidians, a base de reflexions senzilles.
I el món editorial, com s’ha portat amb vós?
De fet, encara no m’he hagut d’autoeditar cap llibre. Els quatre primers els va publicar l’editorial Columna i quan he guanyat algun premi també me l’han editat, de la qual cosa em sento molt cofoi.
Què penseu quan veieu que des dels mitjans de comunicació que es promou gent que és coneguda però que no escriu bé?
De seguida que veig un conegut que no és escriptor i li promocionen un llibre, penso que no és just que li facin tant ressò. Ara bé, també penso que no puc opinar sense haver-lo llegit.
Considereu prou valorada en aquest país la feina d’escriptor?
Jo veig que la gent llegeix. També crec, però, que l’autoedició va en detriment de fer de l’escriptura un ofici. I és que actualment hi ha tantes facilitats!
Escriviu a ma o feu servir l’ordinador?
Primer escric a mà i després ho passo a l’ordinador, però em costa. Considero que hi ha una generació que amb les noves tecnologies a gent de certa edat ens han relegat a un cert analfabetisme. Veig que el canvi obliga en moltes coses a començar una altra vegada. Però, què és això, si no la vida? Qui no s’adapta no mor, però si que va quedant una mica relegat.
Coneixíem, perquè ja n’hem parlat a La Resistència, la doble faceta de Gabriel Salvans (Manlleu, 1951), com a poeta i com a fotògraf. El passat mes de març d’enguany, el 16 més concretament, avisava amics, coneguts i saludats d’una nova dèria, sota la imatge que s’il·lustra just aquí dalt: «Aquesta col·lecció d’imatges de “Tu i el llibre” que avui començo només serà a Instagram, si hi voleu participar, poseu-vos en contacte amb mi».
D’ençà fins ara, aquest aplec, que publica periòdicament a l’aplicació en xarxa Instagram, ja ha recollit 111 instantànies de persones que s’han avingut amb ell a deixar-se fotografiar amb un llibre, el que llegeixen en aquell moment de llurs vides o el que consideren, per damunt dels altres, llur llibre de capçalera.
La col·lecció «Tu i el llibre» aplega ja 111 fotografies al compte d’Instagram de Gabriel Salvans.
Hi podem veure, si hi fem un cop d’ull, gent molt coneguda i persones anònimes, que podeu descobrir lliurement. Molts cops, quedar amb Salvans per fer la foto significa, també, una bona conversa entorn un bon àpat, arreu dels territoris propis de La Resistència, és a dir, aquells que siguin els més allunyats possibles de les metròpolis abassegadores.
Però, aquesta labor de poeta plàstic, de fotògraf poeta, no és la primera vegada que Salvans aprofita Instagram per expressar-se. De fet, el març de 2016 va publicar Fotografies, un poema per a cada dia l’any, i que era el resultat d’aplegar les fotografies de poemes i objectes que va penjar a Instagram durant més de dos anys l’autor manlleuenc. El llibre és constatació que, amb les noves tecnologies a la mà, fotografies i paraules (paraules i fotografies), poden giravoltar el món en un instant…
Una de les imatges diàries penjades a Instagram durant més de dos anys i que van servir de base per a llibre Fotografies, un poema per a cada dia de l’any.