Josep Maria Sebastian

Josep Maria Sebastian (Campdevànol, 1955) va viure a Barcelona fins el 1978 on va cursar estudis de Filosofia. Va entrar a treballar primer a El 9 Nou com a comercial i després al setmanari, també vigatà, La Marxa de Catalunya, on va treballar com a redactor; més tard, va ser redactor al diari El Punt, d’on fa quatre anys va marxar per una regulació de treball, poc després que el diari adquirís l’Avui. Ha publicat el llibre La vida de pagès al Pirineu gironí, junt amb la fotògrafa Anna Pons, per un encàrrec de la Caixa de Girona. També, ha publicat el llibre de relats breus A peu del camí, i, recentment, l’editorial Neurosi ha editat la novel·la curta Ales trencades. Actualment resideix a Sant Joan de les Abadesses (Ripollès).

Sangoneres: a l’entorn de la prova pilot d’injecció de sediments al tram final de l’Ebre

[Un report de Gabriel Borràs.]

Travesso el Coll de Fatxes mentre deixo enrere Vandellòs i el Baix Camp i enfilo cap a Tivissa i la Ribera d’Ebre. Podria estendre’m en l’atribut del Coll, ara que els hereus del franquisme i els col·laboradors de la transició espanyola n’han transvestit el significat, però no és ni el lloc ni el moment. Constato, però, que fatxes és un mot que, en pronunciar-lo, em provoca una sensació de plenitud a la boca, com si les mandíbules haguessin de desencaixar-se per permetre que el vòmit surti a l’espai exterior.

Retorno a la ruta; una pintada a la paret, tocant la carretera “A Tivissa canten missa”. Més avall, una altra “Móra, gent traïdora”. Copets de fre al cotxe, que s’accelera tot sol en un tram de fort pendent abans d’albirar la cubeta de Móra. Boscos esquifits de pi blanc es transformen en ordenades parcel·les de fruiters a la plana al·luvial del riu Ebre; al fons, les serres de Cavalls i Pàndols: el pare, la guerra d’agressió conta Catalunya, la meva adolescència, els safareigs als horts, les figues i la clotxa.

Giro a l’esquerra per la C-12, direcció Ginestar, Rasquera i fins a Benifallet. El dia és rúfol però el paisatge em corprèn, com sempre. M’estalvio de descriure’l i aquí us regracio amb una instantània. Copseu el silenci, agombolat per la remor d’una brisa suau i el brunzit d’alguna abella —la ginesta dels vorals està esplendorosa, Raimon diu adéu als escenaris.

A poc a poc detecto el so cada vegada més potent de dues embarcacions que vénen de Móra i van cap a Benifallet, el poble de les casquetes més bones que mai no he tastat, d’unes cireres tan dolces com el primer òscul amb llengua a l’estimada, el poble que ha recuperat els llaguts al riu. Vaig fins a l’embarcador; hi ha les dues barques tipus zodiac que he vist i sentit riu amunt ancorades al costat de tres barques més. Ben a prop de l’embarcador, al marge esquerre de l’Ebre, s’hi alça una gran grua al peu d’una barcassa: la grua aboca contenidors de sorra a un gran contenidor emplaçat damunt la barcassa. Exactament, 41 m3 de sorra d’una gravera de la conca del Segre, un dels tres rius estudiats al Life MEDACC. Producte de quilòmetre zero; una sorra que resta per sempre més retinguda a l’embassament de Riba-roja però que avui es diluirà amb l’aigua de l’Ebre riu avall. Arribarà a la mar? A algun camp d’arròs?

Hi ha nervis, malgrat que avui –divendres, 5 de maig- sigui la segona jornada de la prova pilot d’injecció de sediments al riu Ebre en el marc del projecte Life Ebre Admiclim; dimecres 3 de maig fou la primera jornada i es féu a Móra. L’experiència de la primera injecció serà determinant en la logística d’aquesta segona injecció gràcies a la professionalitat dels treballadors de l’empresa encarregada de la navegabilitat de l’Ebre, i al bon fer dels companys de l’IRTA de Sant Carles de la Ràpita i de la Universitat de Còrdova. Mentre preparen tot el material m’allargo fins al primer bar que trobo: un Cacaolat fred i un entrepà de magre. La cambrera parla català amb accent romanès. A les taules de fora cinc homes que parlen anglès beuen cervesa. Són les 10 del matí i van tots disfressats de pescadors de riu. No pescaran esturions (salutació des d’aquí al Life MigratoEbre) però ben segur que aniran darrera d’algun parent carnal de l’Alien, digueu-li silur.

Surto del bar i faig la tercera cigarreta del dia; estic deixant de fumar. Just fa una setmana que he decidit deixar d’emmetzinar-me el cos i de contribuir a l’engreix de l’estat que ens vol esclaus. De 35 cigarretes diàries he passat a 15. El dia 31 de maig ho deixo del tot, i amb els diners que estalviï, compraré una urna farcida d’amonal i la desaré al peu del monument de la vergonya a Tortosa. Detonació, bon vent i barca nova. Fins aquí la museïtzació d’en Ferran Bel.

Ens distribuïm a les cinc zodiacs i uns quants –jo, entre ells- tenim la sort de pujar a la barcassa, el cor neuràlgic de l’operació. Us ho confesso: estic molt emocionat, seré testimoni d’una acció única mai feta a Europa (desconec si a Amèrica o a Àsia han fet quelcom semblant). Objectiu: monitoritzar la injecció de sorres al riu per tal de poder calibrar el model matemàtic de transport de sediments i, així, poder fer una avaluació força aproximada de la quantitat necessària de sediments que ha de transportar el riu Ebre perquè el Delta, literal, no desaparegui com a conseqüència de la subsidència i l’increment del nivell del mar. Feta aquesta avaluació, vindrà una acció posterior: com aconseguir que els sediments retinguts al sistema Mequinensa-Riba-roja-Flix baixin pel riu fins al Delta.

Arribats aquí, però, podríem preguntar-nos: i què, si el Delta s’enfonsa i desapareix engolit per la Mediterrània? Bé que han desaparegut valls senceres engolides pels embassaments i la vida segueix. Sí, sí, teniu raó en enfadar-vos perquè aquesta pregunta fa tuf a aquella Catalunya urbana que coneix on és el Delta de l’Ebre gràcies a què els fills hi van de colònies amb l’escola i tornen farcits de picades de mosquits. Sí, del mosquit tigre i de la mosca negra, també. “Calla, home, no és allà baix que fan aquell arròs tan bo?”.

Bé que podríem fer un referèndum amb una resposta binària: “Us faria res que a l’any 2050 el Delta de l’Ebre hagi desaparegut? Sí / No”. O amb inclusió d’una tercera opció, per satisfer els tercerviïstes i els qui no es mullen mai: “Depèn del que diguin en Duran i en Rabell”. Massa conyeta per a un problema prou seriós i transcendent. “Això no serveix per res ¡¡”, que bramava el President de la Catalunya autonòmica quan apostava pel transvasament de l’Ebre a la Regió Metropolitana de Barcelona.

Rostre seriós, ara: la supervivència del Delta res té a veure amb el fet que hi visqui gent, que sigui un parc natural, o que l’arròs contribueixi en no sé quin percentatge al PIB de Catalunya. La desaparició d’aquest tros de país suposaria un fracàs absolut en la gestió dels recursos naturals per part de la humanitat. Una rendició a la nostra incapacitat, un escàndol mundial, una vergonya universal. Tan universal com la mort de la barrera de corall vermell a Austràlia o la desaparició dels ossos polars. Algun imbècil faria un referèndum sobre això?  Si el Delta de l’Ebre ha de desaparèixer, millor seguir sota el domini de la monarquia borbònica espanyola.

La manca d’estudis geològics i els errors en la interpretació de documents històrics van potenciar la creença que el Delta s’havia format, principalment, durant els segles XIV i XV. Estudis recents, però, determinen els seus inicis durant l’Holocè inferior (entre 6.800 i 3.000 aC), i demostren la presència d’un sistema deltaic de deposició ja durant aquest període. Es desmenteix, així, el mite de l’existència del Delta des de fa pocs centenars d’anys. Fixeu-vos, doncs, que la desaparició d’aquest tros de país que té la seva gènesi fa més de cinc mil anys és causada per quatre factors, i només un d’aquests quatre factors és natural, no induït per l’activitat antròpica: la subsidència. Els altres tres factors són causats directament per l’acció humana: la manca d’aigua i sediments, per una banda, i l’increment accelerat del nivell del mar, per l’altra. Podem revertir la situació? Sí, i tant. Com? Fent que arribi més aigua i sediments al Delta a través del riu, com fan la majoria dels rius del món. Poc podem fer respecte l’increment accelerat del nivell del mar, però si al Delta arribessin més de 2 milions de tones anuals de sediments amb cabals generadors de 2.000 m3/s i un règim variable de cabals ambientals com els aprovats per la Comissió per a la Sostenibilitat de les Terres de l’Ebre (CSTE), la subsidència minvaria i el Delta seria molt menys vulnerable del que ho és ara. Més resilient, d’acord, accepto el sinònim, malgrat sigui una paraula que de tant prostituir-la ha perdut el significat original; com la sostenibilitat.

Retorno a l’inici d’aquest curt relat, al Coll de Fatxes; us preguntareu —o no— per  què l’he titulat Sangoneres. Prego que cliqueu en aquest vídeo i aneu al minut 53, aproximadament [N. de l’editor: el podeu veure aquí sota, també.] És l’enregistrament d’un ple de l’Ajuntament de Deltebre; a partir del minut 53, el regidor del Partido Popular a l’Ajuntament insulta tots els científics, tècnics i servidors públics catalans que treballem en projectes Life com els tres projectes que aquí us he ressenyat. Ens titlla de “chupópteros” i també de lladres. Però jo, que sóc home gens bel·ligerant, no me’n sé estar i és per això que li dedico aquest articlet i, pel mateix preu, l’obsequio amb el sinònim de chupópteros en la llengua oficial de la meva nació, que no és la mateixa nació que la del regidor fatxa. De res, Sr. Tomàs Castells. Ah, i de propina, adquiriu una neurona; us la pago jo.

«El càstig», de Maria Dolors Farrés

L’any 2007, Maria Dolors Farrés (Vic, 1962) va sorprendre amb força el món literari català amb la publicació d’El monestir de l’amor secret, finalista del premi Sant Jordi de novel·la. L’obra introduïa el lector en les interioritats d’un monestir d’Osona, Sant Llorenç del Munt, en ple segle XIV, on dos monjos joves, intel·ligents i cultes, veuen com neix, entre ells, una gran atracció amorosa.

Ara, gairebé una dècada després, l’autora ens sorprèn novament amb la publicació d’El càstig (2017), una preqüela d’aquella història protagonitzada per Galzeran de Monsingle, un jove de la noblesa, intel ligent i homosexual que, en plena Edat Mitjana, vol ser metge i cirurgià, i ha de lluitar des de la infància contra els dos fantasmes que el mortifiquen: un intel lecte superior al normal i una sexualitat «diferent».

L´homosexualitat de Galzeran passa desapercebuda fins i tot per la seva germana bessona. Però, hi ha una persona que necessàriament n’estarà al cas, el sacerdot confessor de la família, el qual imposarà al noi una penitència que el menarà a un destí que ningú no s’hauria figurat mai.

Farrés ja ha presentat el seu nou llibre a Sant Julià de Vilatorta, Torelló, Vic i Barcelona.

Podeu llegir aquesta interessant entrevista amb l’autora que li van fer a Osona.com: M. Dolors Farrés: «Literàriament, encara hi ha pudor en relació a l’homosexualitat».

«Els arbres del camí», de Gabriel Salvans

Gabriel Salvans Ferrer (Manlleu, 1951) viu de fa molts anys a Sant Hipòlit de Voltregà. De professió fotògraf, ha fet de la poesia el seu segon punt d’interès des de fa temps, com a poeta i com a rapsode. El seu darrer llibre, quasi introbable —una edició molt personal i bibliòfila—, Els arbres del camí.
La poesia de Salvans es caracteritza per un estil directe que, sense rebuscades floritures literàries, farceix els versos de jocs de paraules on parla de la seva experiència personal i de tot allò que veu i que el fa reflexionar: «M’agrada començar a parlar d’una cosa i acabar parlant-ne d’una altra, que no sàpigues el final».
A banda d’això, no abandona el seu toc característic enjogassat amb el llenguatge i amb virtuositat: «Escric poesia per entendre-la jo i per què l’entenguin els altres», recullen a L’Escriny de Manlleu. També, en Biel Barnils n’opinà a Núvol: «Salvans escriu poemes de gran plasticitat, amb la mirada pròpia d’un fotògraf».
I per als que creieu que una imatge val més que mil paraules, no us perdeu el seu compte d’Instagram (@gquios), on ara penja fotografies d’amics, coneguts i saludats junt al seu llibre preferit.

Obres editades

  • Els arbres del camí, autedició, 2016. 119 pp. (edició numerada).
  • Fotografies: un poema per cada dia de l’any, àlbum de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2016. 127 pp.
  • Nadales des de Sant Martí Xic [2004-2016], autoedició, 2016, 32 pp. (edició numerada).
  • Octubre: 52 poemes i una cançó enamorada, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2014, 115 pp.
  • Sonets: 100 sonets sol solet, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2013, 123 pp.
  • Carallot : seixanta dies de poesia, Sant Hipòlit de Voltregà, Gatedicions, 2011, 82 pp.

«El bisbe ludòpata i altres contes», de Toni Coromina

El periodista, escriptor, guionista, humorista, happeningsista i tot el que vulgueu, en Toni Coromina (Vic, 1951), ens sorprèn agradablement amb El bisbe ludòpata i altres contes (Témenos Edicions), la seva darrera creació literària, amb sis relats escrits entre 1999 i 2016 que se situen a Balafiu, una població imaginària de la Catalunya interior que molts lectors sagaços poden confondre amb la capital d’Osona. Cada relat passa en èpoques molt diverses i extenses en el calendari: des de les acaballes de la Guerra Civil fins al futur més immediat, el 2022.

«Amor de gendre» és una aproximació als vodevils teatrals d’amor mentre que «Els desnonats de can Seixanta» tracta d’un artista caigut en la indigència que rememora la seva joventut. El llibre el completen «El botiguer», «Les Gòtiques», sobre dues bessones modernes i criticades al poble, i «Teodor Mistral», sobre el poder de la música, a més del conte que dóna títol al volum, «El bisbe ludòpata», que s’endinsa en els hilarants i patètics envitricolls d’un bisbe que és addicte al joc.

Banderes descolorides

Toni Coromina.

[Publicat a La Vanguardia el 03/092013.]

El simbolisme de les banderes és canviant com la meteorologia. Durant els anys cinquanta, l’única bandera visible era l’espanyola, la «rojigualda». La senyera només es podia contemplar a les parets d’algun centre excursionista, al cim de determinades muntanyes sagrades de la catalanitat, als aplecs sardanistes o al menjador d’alguna família catalanista.

El 19 de maig de 1960, la interpretació subversiva d’El Cant de la senyera per bona part dels assistents a l’homenatge a Joan Maragall organitzat per l’Orfeó Català al Palau de la Música, va significar la resurrecció de la bandera catalana. Però l’eclosió de la senyera es va produir els anys setanta, coincidint amb les primeres classes de català organitzades per Òmnium Cultural i, sobretot, les primeres manifestacions democràtiques massives, que van culminar en la multitudinària concentració de Sant Boi, l’11 de setembre de 1976.

Des d’aleshores, la senyera va guanyar cada vegada més protagonisme i va acabar convertint-se en una icona normalitzada entre les anomenades «classes populars», incloent-hi els sindicats democràtics, que estaven farcits de nouvinguts castellanoparlants (els «altres catalans», en paraules de Francesc Candel). Però, amb el pas dels anys, la força del missatge reivindicatiu de la senyera es va anar diluint i moltes persones vinculades a l’antic règim la van començar a penjar als balcons per Sant Jordi.

Més endavant, durant la dècada dels noranta, alguns ciutadans van començar a col·locar banderes blanques als balcons com a protesta per les massacres de la guerra de Bòsnia. Però la bandera blanca va durar poc i a l’inici del segon mil·lenni va ser substituïda per la bandera negra anarquista, amb la proclama «No a la guerra!» estampada amb lletres vermelles (de color de sang), com a mostra de rebuig a la guerra d’Iraq.

Aquests darrers anys, les manifestacions amb motiu de la diada de l’Onze de Setembre han representat l’esclat triomfal d’un nou símbol popular: l’estelada independentista. Des d’aquell dia en moltes finestres i balcons del país hi ha una estelada penjada. No voldria fer un mal averany sobre el futur de Catalunya, però si donem tanta importància als símbols potser convindria analitzar perquè bona part de les estelades que senyoregen als balcons avui estan ben destenyides.

Un any després, moltes tenen les quatre barres de color rosa pàl·lid o ataronjat; i l’antic fons groc ara és blanc; semblen velles banderes descolorides de l’Atlètic de Madrid. Els catalans, que durant molt de temps havíem tingut fama de ser uns excel·lents teixidors i millors tintorers, potser ens ho hauríem de fer mirar i procurar confeccionar estelades d’una millor qualitat, a preus competitius. No fos cas que la independència acabi tan descolorida com les barretines vermelles que fabriquen els xinesos de la costa catalana.

«Vanitoses cendres», de Jacint Sala

Jacint Sala Codony (Manlleu, 1945), a més de pedagog, mestre de català o antic cap de l’Obra Social i Cultural i de Comunicació de Caixa de Manlleu, és un poeta —Mestre en Gai Saber— de llarga trajectòria, que tot just acaba de publicar Vanitoses cendres (Témenos Edicions), una reflexió sobre la poesia i sobre la vanitat dels poetes que l’escriuen, desig excessiu d’ésser notat i lloat de les gents que no escau ni en la seva obra ni en ell mateix, que, a més, ha manifestat que aquest poemari és el seu adéu literari, per bé que al 2014 ja ens va avisar a Me’n vaig (Pagès Editors. Biblioteca de la Suda, 157).

Amb Vanitoses cendres, l’autor ens ofereix un poemari on es pregunta: què és això que estic o que he estat fent, que molts altres han fet també, i que en diem poesia? D’aquesta manera sorgeix el llibre, amb un indiscutible olor d’assaig seriós, amb un color precís i definit de crítica, amb un tacte enèrgic però delicat d’exquisidesa i amb un gust intens i colpidor de reflexió intel·ligent i profunda. I tot això amb un llenguatge excel·lent i d’una elegància majúscula.

La seva poesia ha estat premiada en repetides ocasions. Entre d’altres guardons —la llista és impressionant— ha obtingut el Ciutat d’Olot de Poesia (1980, 1982 i 1984), el Ciutat de Terrassa (1981), el premi Consol Colell de Suïssa (1982), el de Calldetenes (1984), el Ciutat de Palma (1985), la Viola d’Or i Argent (1986), la Flor Natural (1987 i 1993) i l’Englantina d’Or (1990) als Jocs Florals de Barcelona, el premi Miquel de Palol (1988), el Grandalla d’Andorra (1985 i 1995) i el XXV Premi de poesia Mn. Narcís Saguer, Vallgorguina. També ha obtingut el XXXVI Premi de Poesia Catalana Josep Maria Lopez-Picó de la vila de Vallirana, 2011; el XIV Premi de Poesia Parc Taulí i el 36è Premi Marià Manent, per l’obra La destral.

El també poeta Antoni Casals i Palau (1959) —de qui també fem referència a La Resistència amb l’aparició d’Els caus del cuc—arran de la presentació del llibre Vanitoses cendres a Manlleu, escriu en el seu blog que «Sala va parlar d’un tema en el que jo he pensat moltes vegades i que recullo en algun dels meus texts: el poema és millor dins el cap del poeta que un cop plasmat en paraula escrita […], el poema ja existeix abans que el poeta l’escrigui i per tant d’alguna manera, l’escriptura és un factor que el limita, a diferència del que passa (i manllevo el que Jacint Sala va expressar a la Biblioteca Municipal de Manlleu —hauria de dir valgui la redundància?—) amb altres arts com ara la pintura o l’escultura».

Manllevem, del seu Me’n vaig, un poema que és com un auguri d’aquest adéu inesperat:

Insomnis

La mort té por de viure’m, i s’espera
que agafi el son i m’hi pugui assemblar.
Si goso encendre el llum, des del mirall
dels vidres entelats de la finestra,
em mira sorneguera com la miro.
Torneig acerb de gossos expectants.

 

Sant Jordi 2017

En aquesta secció de «Novetats literàries», hi trobareu un seguit de títols i autors que, aquest any 2017, creiem d’interès recomanar perquè entrin a les vostres prestatgeries, a les vostres mans i a les vostres ments, especialment —també—, perquè la majoria, textos i autors, no apareixeran mai als mitjans de d’infoxicació de les metròpolis. Gaudiu-ne i difoneu-los!

Heu-los ací: