El text que La Resistència us ofereix avui, l’anomenat «Missatge del gran cap Seattle, de la tribu dewamish, al president dels Estats Units, Franklin Pierce», conegut posteriorment sota el nom de Nosaltres som part de la Terra, és la versió del discurs pronunciat el 1854 per Seattle (vers 1786-1866), cap de les tribus duwamish i suquamish, davant del governador Isaac Stevens.
Aquesta és una nova versió en català, adaptada per Xavier Borràs, basada en el text anacrònic de Ted Perry (hi ha una altra versió d’Esteve Serra que J. J. Olañeta va editar per Hesperus a Palma el 1994). Per a obtenir més informació sobre els desacords sobre l’atribució d’aquest discurs, vegeu aquest article de la Wikipedia (en anglès).
Podeu descarregar-vos de franc el llibre des d’aquest vincle o bé fent clic a la coberta.
José María Gabriel y Galán. [Oli d’Alejandro Cabeza, 2015].[Un report de Xavier Borràs.]
Volem reivindicar avui la figura d’un poeta oblidat, mort extremament jove: José Maria Gabriel y Galán (Frades de la Sierra, Lleó, 1870-Guijo de Granadilla, Extremadura, 1905), autor, entre d’altres, del molt cru poema que us presentem, «El embargo», escrit en altextremeny —com gran part de la seva obra—, llengua coneguda, també, amb el nom de «castúo».
Gabriel y Galán fou, durant un breu període de temps (1888-1898), mestre d’escola: a Guijuelo, a Madrid (que no li agradà gens i batejà amb el nom de «Modernópolis») i a Piedrahita, fins que, després del seu matrimoni amb Desideria a Plasència es traslladà a Guijo de Granadilla (Càceres), on administra la devesa «El Tejar», propietat de l’oncle de la seva dona, una feina que li permetrà més temps per dedicar-se a la seva passió per la poesia.
Gabriel y Galán en un retrat fet poc abans de la seva mort, el 1905.
El seu primer llibre, Extremeñas (1902), en dialecte extremeny, fou editat amb un pròleg de Joan Maragall, que s’arriscà a considerar Gabriel y Galán un dels presumptes clàssics espanyols del segle XX. La resta de la seva obra, en castellà (Castellanas, 1902; Nuevas castellanas, 1905; Religiosas, 1906), mostra reflexos de Núñez de Arce i de la poesia clàssica castellana i oscil·la entre l’humor i el patetisme. Els quatre volums de les Obras completas (1905-06) apleguen, també, narracions i escrits costumistes, com Alma charra. El 1918 en fou publicat un Epistolario i el 1919 un volum de Cartas y poesías inéditas. Fou amic de Miguel de Unamuno i d’Emilia Pardo Bazán.
La seva poesia té una intencionalitat social més que no pas estètica i recull els problemes de Las Hurdes i el seu secular endarreriment. Gabriel y Galán va elaborar una poesia dialectal extremenya i salmantina amb forces vulgarismes castellans. Un estil fruit de prendre el substrat rural dels pobles que visitava.
Al poema que us oferim, «El embrago» (amb text i i so, per apreciar-ne l’altextremeny) es conta la tràgica història d’un home a qui van a embargar-li la casa el mateix dia que la seva dona havia finat.
Precisament, el poeta Joan Maragall s’hi refereix en el «Pròleg» a Extremeñas, quan escriu:
«Lector, he aquí un libro de poesía. Y no sería menester más prólogo que estas seis palabras, si los que solemos llamarnos poetas o críticos no profanáramos cien veces al día el santo nombre de Poesía. Y tú, por esa funesta docilidad con que aceptas lo que se te dice en letras de molde, acoges nuestra mentira como verdad y crees que es poesía mejor o peor, según exteriormente suena, pero poesía al fin, todo lo que se te da bajo tal título. Pero piénsalo bien, lector, tú lees u oyes recitar juegos de palabras, pero enseguida que ha cesado la cantilena sientes como una liberación y vuelves a tus pensamientos, al hilo de tus preocupaciones sin que aquella haya dejado en ti otro rastro que el de un vago entretenimiento. Mira, poesía es esto:…», i, seguidament, transcriu alguns dels versos del poema «El embargo» per afegir, contundent: «¡Ah!, esto es otra cosa. Esto no es un vano halago. Esto te remueve las entrañas y cuando vuelves a tu vida ordinaria lo llevas dentro y actúa en ti. Y cuando miras a tu mujer y la cama en que duerme, y tu pobreza o riqueza, lo ves todo mejor. Todo el libro es vivo, escrito en dialecto, es decir, en libertad de lengua.»
Gaudiu-ne, doncs!
El embargo
Señol jues, pasi usté más alanti
y que entrin tos esos,
no le dé a usté ansia
no le dé a usté mieo…
Si venís antiayel a afligila
sos tumbo a la puerta. ¡Pero ya s’ha muerto!
¡Embargal, embargal los avíos,
que aquí no hay dinero:
lo he gastao en comías pa ella
y en boticas que no le sirvieron;
y eso que me quea,
porque no me dio tiempo a vendello,
ya me está sobrando,
ya me está gediendo!
Embargal esi sacho de pico,
y esas jocis clavás en el techo,
y esa segureja
y ese cacho e liendro…
¡Jerramientas, que no quedi una!
¿Ya pa qué las quiero?
Si tuviá que ganalo pa ella,
¡cualisquiá me quitaba a mí eso!
Pero ya no quio vel esi sacho,
ni esas jocis clavás en el techo,
ni esa segureja
ni ese cacho e liendro…
¡Pero a vel, señol jues: cuidaíto
si alguno de ésos
es osao de tocali a esa cama
ondi ella s’ha muerto:
la camita ondi yo la he querío
cuando dambos estábamos güenos;
la camita ondi yo la he cuidiau,
la camita ondi estuvo su cuerpo
cuatro mesis vivo
y una nochi muerto!
¡Señol jues: que nenguno sea osao
de tocali a esa cama ni un pelo,
porque aquí lo jinco
delanti usté mesmo!
Lleváisoslo todu,
todu, menus eso,
que esas mantas tienin
suol de su cuerpo…
¡y me güelin, me güelin a ella
ca ves que las güelo!…
Esther Pujadas (Manlleu, 1966). Després de fer d’educadora ambiental durant força anys, fa un gir de 360 graus a la seva vida professional i es dedica a l’altra seva gran passió, la llengua catalana, tot fent revisions i traduccions de llibres, publicacions, memòries, etc. i, ara també, divulgant petits tastets de català a través de les Curiositats lingüístiques.
Per als qui s’anomenen lliurepensadors, el pensament consisteix en el límit de la llibertat individual. Dit així, sembla molt bonic, però te l’inconvenient que no s’assoleix mai cap certesa. Cada pensament en porta d’altres que a la vegada en porten d’altres i així fins a l’infinit. Posar-ho tot en qüestió no és còmode i comporta sovint incomprensió, solitud i marginació.
Els sistemes polítics, autoritaris o no, així com les religions pretenen imposar a la gent el sentiment fals que a la vida hi ha certeses. Uns ho fan amb dogmes de fe i altres en nom de determinades ideologies d’igualtat o del tant tens tant vals, com en la imposició de les estadístiques on vivim ara.
Sempre hi ha hagut qui ha pensat lliurement i això no han pogut evitar-ho ni les pitjors dictadures. Sovint, s’ha qualificat al pensament lliure d’utòpic i certament ho és com a motor vital de l’evolució a través del concepte d’utopia, tal com l’explica el filòsof alemany Ernst Bloch (1885-1977): com el principi d’una esperança en un món millor, no pas com un objectiu metafísic, segons el concepte de Thomas More (1478-1535). La utopia com a antídot al nihilisme més radical i a una visió apocalíptica de la vida. Tot el contrari de la inconcreció de les utopies religioses i místiques que pregonen les bondats d’una altra vida, de la qual no hi ha hagut mai cap testimoni viu, per més que s’hi entestin el Vaticà i els seguidors del pensament únic.
Herbert Marcuse (1898-1979), davant els avenços tecnològics va gosar plantejar d’una manera optimista el final de la utopia a nivell polític per la terrible aplicació d’un marxisme teòric en les dictadures socialistes. L’esquerra, deia, ha d’ultrapassar el concepte de paradís igualitari com a objectiu a llarg termini i convertir les utopies en ideals realitzables, concrets, amb la qual cosa deixarien de ser-ho. Caldria veure què opinaria el filòsof del món actual.
El pensament mai no havia estat tan assentat i substituït pel dualisme del qui no és en ni està en contra meu. Ho veiem cada dia als diaris en les informacions manipulades que converteixen Occident en l’ideal bo i l’islamisme en l’ideal dolent. El vers d’una canço de Luis Eduardo Aute diu que «El pensamiento no puede tomar asiento, lo nuestro es estar siempre de paso». Només el pensament més diversificat i despullat d’ideologia ens pot acostar a l’ideal de la llibertat individual, com un metge que lluita per la immortalitat o un jurista per la justícia, sabent que són inabastables.
La pols de l’univers és l’únic destí que pot ser creïble per a qualsevol persona que practiqui el pensament com una força inacabable, com una cadena de preguntes eternes, conscient que no arribarà mai a cap certesa, a cap resposta que no formi part de la naturalesa. Aquella que, com deia Fernando Pessoa (1888-1935) —i li agrada recordar a un amic meu—, no te memòria, ni dubtes i on no hi ha cap forma recta ni mesurable; aquella que ens entestem a voler comprendre i mesurar ficant la pota cada cop més avall. I no pararem fins que ens autoextingim. Potser serà llavors quan les utopies es concretaran i la naturalesa podrà fer lliurement el seu camí sense la nosa i les absurdes interpretacions de l’Homo sapiens.
Quan després d’una llarga època de suposada bonança econòmica va esclatar la crisi, les indústries osonenques ja feia anys que estaven a la UVI, començant pel tèxtil i, sobretot, les adoberies, que durant més d’un segle havien estat el principal nucli d’ocupació industrial a Vic. Mentrestant, les càrnies lligades al sector porcí anaven a remolc dels vaivens del mercat i a l’aparició de les anomenades falses cooperatives, un negoci que al segle XXI té ressonàncies esclavistes.
Per por, per l’anomenada «síndrome d’Estocolm», o pels motius que siguin, durant el franquisme i els primers anys de la democràcia ningú no va gosar alçar la veu per criticar les condicions laborals dels treballadors de la pell, la contaminació del Mèder i i el Gurri, o el trasllat de les factories al tercer món (gràcies als salaris miserables que cobren els treballadors dels països pobres, les plusvàlues empresarials i la impunitat per contaminar noves zones incontrolades).
Les adoberies de Vic amb el pont de Queralt en primer terme.
El declivi de les adoberies va arribar a un punt culminant quan el Grup Colomer Munmany, capdavanter del sector durant dècades, va acomiadar els treballadors empleats a la fàbrica de Can Baumann i va tancar les portes. Ara, anys després, gràcies al pacte a tres bandes entre l’Ajuntament de Vic, la immobiliària que va comprar els terrenys de Can Baumann (lligada a Sandro Rosell) i la UVic, s’urbanitzarà una part de l’espai i es construiràn 200 habitatges. Per la seva banda, l’antiga fàbrica es convertirà en un equipament universitari, i a partir d’aquest setembre acollirà els alumnes d’una flamant Facultat de Medicina privada amb clars tons elitistes i preus prohibitius per a la majoria d’estudiants amb una economia de mínims.
Durant anys i panys molts sectors benestants llençaven elogis desmesurats a l’imperi Colomer Munmany, especialment a la factoria vigatana al costat del Pont de Queralt, sobre el riu Mèder, popularment coneguda amb el nom de Can Rata. Però no es pot oblidar que en el tràgic període de guerra civil els treballadors col·lectivitzats van fer-se càrrec de totes les adoberies de la ciutat, agrupades amb el nom d’Indústries de Curtits de Vic CNT-AIT. En la difícil situació en la qual es trobava la indústria de la pell a Vic aquells dies (escassetat de matèria primera, descapitalització de les empreses, manca de productes químics per adobar les pells, manca d’higiene i suspensió de pagaments), una comissió formada per obrers i patrons va redactar les bases per posar en funcionament les fàbriques, agrupades en una sola empresa. De fet, abans d’esclatar el conflicte bèl·lic, algunes fàbriques, com la de Colomer Munmay, estaven en situació de fallida, tal com explica molt bé l’historiador Josep M. Casanovas en els seu imprescindible llibre Quan les campanes van emmudir.
Tot i que l’experiència col·lectivista va ser curta i sotmesa a unes condicions molt adverses a causa de la guerra, les indústries adoberes vigatanes van comprar noves pells, van adquirir nova maquinària, van introduir millores tècniques en el procés de producció i van implantar avantatges de caràcter social inèdits. El resultat va ser l’obtenció de considerables beneficis i l’assoliment d’una bona situació econòmica, fins al punt que durant la guerra van concedir crèdits al mateix Ajuntament i a altres col·lectivitzacions.
Però mai ningú no ha homenatjat els homes i les dones que van reflotar les adoberies, inclosa la fàbrica del grup Colomer Munmany, que després de la guerra es va trobar amb l’empresa sanejada i va poder enriquir-se durant dècades gràcies a l’esforç d’altri. De fet, quan un negoci va bé, ben poques vegades l’empresari es recorda de compartir els beneficis amb els treballadors. I si les coses van mal dades, la solució és deixar els obrers a l’estacada, obrir expedients de regulació d’ocupació, acomiadar tothom, deslocalitzar les factories i obrir noves fàbriques a la Xina.
El cas de les adoberies és extrapolable a altres sectors, principalment el tèxtil. A Osona en tenim casos concrets molt preocupants (a Vic, a Manlleu, a Torelló i a la resta de poblacions). En aquest context, sorprèn la poca combativitat dels sindicats, unes organitzacions que suposadament haurien de defensar els interessos dels treballadors i que, si més no en aparença, es preocupen més de mantenir l’estatus de gestoria administrativa, amb unes poltrones massa agraïdes pels dirigents sindicals que s’hi asseuen. Amb honroses excepcions.
Sí, ho heu llegit bé: una mare, un infant, una bicicleta amb cadireta (i un petit remolc) i 900 km de vacances per endavant. La mare, la Irene Ferrero, artesana, que viu al Pla de l’Estany; l’infant, el seu fill de 3 anys, en Tsam; el viatge: el camí de Sant Jaume, des de Xaca (Jaca), a Osca, fins al cap de Fisterra (Finisterre), a Galícia, 897 quilòmetres fets en 38 dies, durant la primavera, sense cap ànim «espiritual» o penitent, com fan tantes altres pelegrins d’aquest trajecte, sinó simplement passar-s’ho bé amb el seu fill anant amb bicicleta, un viatge econòmic —no arriba als 2.000 euros comptant-hi avions i tramesa de la bicicleta—, divertit per a tots dos, on conèixer un munt de paisatges i de gents.
La Irene confessa la por, la por al buit, «no saps què passarà, que t’hi pots trobar», però després, a mesura que s’obren camí, agafen confiança. Sota la pluja, el fang, la humitat, el sol, les llambordes o les grans lloses del camí, les quatre punxades de roda, els pelegrins estúpids i els amables, els albergs amics o que et rebutgen —perquè vas amb un nen!—, les botigueres que et miren amb mala cara i insulten els catalans —especialment a Galícia—, les anècdotes —divertides algunes, per a oblidar algunes altres—…, la Irene i en Tsam han fet un viatge meravellós pel nord de la península Ibèrica, equipats amb el mínim imprescindible: unes mudes, un fogonet i càmeres de bicicleta…, i moltes ganes d’emprendre i fer aquesta aventura.
Vinga, cap a la fi del món.
En Tsam al camí de Sant Jaume.
Dies tristos.
Dies alegres
En Tsam en un nova fita del camí.
Arreu on calia s’aturaven a jugar i descobrir.
Les llambordes els van jugar alguna mala passada.
El caminant més menut!
A Santiago de Compostel·la.
El carnet dels pelegrins amb tots els segells.
Ja arribem al final.
Ja hi som!
Ara, a tornar cap a casa.
Fotografies fetes pels altres ccaminants.
En Tsam, aquesta criatura de 3 anys, va poder saciar la seva curiositat cada cop que volia a la veu de «Parem aquí!». Ara per fer necessitats biològiques, ara perquè la gana s’imposava i molts cops perquè alguna cosa, algun detall que potser a d’altres se’ls escapava —sobretot als sorruts caminants que només veuen el terra que trepitgen—, com per exemple el riu. La parella familiar s’aturava a la vora del camí i en Tsam gaudia jugant amb l’aigua, amb la terra, amb les fulles dels arbres, fent del joc simbòlic una metàfora del seu estat d’ànim, alegre i curiós de mena. També va aprendre llengües: «¿Como te llamas?», li preguntaven sovint arreu i en Tsam esguardava sa mare estranyat: «Què vol dir aixó de “Comotellamas“», donc «Com te dius», li contestava sa mare i de llavors ençà a tothom li preguntava: «¿Cómo te llamas?».
Els devien veure tan animats a la nostra parella, que fins i tot un equip de Televisió Espanyola, que anava amunt i avall del trajecte per a cercar-hi caminants espanyols per a un nou programa centrat en el pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, van topar amb els nostres protagonistes i se’n van «enamorar». Un dels dies de filmació van citar-se quasi al final del camí, a Santiago, i van quedar que la mare fes veure que acabaven d’arribar i que mantenia una conversa amb el seu fill. Evidentment, la Irene va parlar amb en Tsam en català, i els del programa li van dir si no ho podia dir en castellà, però la resposta de la la mare va ser clara: «Ni entiende ni habla el castellano»…, així que hi hauran de posar subtítols! En qualsevol cas, aviat els veurem en el canal de televisió esmentat, que es va estrenar el passat dijous 13 de juliol amb el nom de «!Buen camino¡», en què segueixen diversos pelegrins que fan el camí de Sant Jaume.
La Irene i el Tsam ja pensen en el pròxim viatge, potser per Islàndia, potser per la Camarga… «Ens queden un o dos anys de coll per fer aquests viatges amb bicicleta —diu la Irene—. Pensa que en Tsam ja pesa 17 kg i al remolc en duem uns 15 més…». En qualsevol cas, estarem amatents a aquesta gran aventura. Fins aviat!
En aquest sisè lliurament d’un llibre de franc de La Resistència, us oferim l’obra Amok, d’Stefan Zweig, publicada per primera vegada en alemany (Der Amokläufer) al diari vienès Neue Freie Presse el 1922, per bé que va aparèixer poc després en la col·lecció de novel·les «Amok. Novel·les d’una passió». Zweig estava fascinat i influït pel treball de Sigmund Freud i, per això, com passa en altres obres de l’autor, té clars elements psicoanalítics. Es tracta d’una obsessió extrema, que porta el protagonista a sacrificar la seva vida professional i privada i finalment, a suïcidar-se.
L’efecte amok, de vegades lletrejar amuk (del malai), és un episodi sobtat d’assalt massiu contra les persones o objectes en general per un sol individu després d’un període de conscienciació. Tradicionalment s’ha considerat com una esdeveniment relacionat amb la cultura malaia, però ara es veu cada vegada més com la conducta psicopatològica que pot ocórrer arreu, en nombrosos països i cultures.
La renovada edició que us oferim—i que us podeu descarregar des d’aquest vincle— és la que es va publicar al núm. 136 de la col·lecció «A tot vent», editat per Proa —llavors sota la direcció de Joan Oliver (Pere IV)—, amb traducció de J. E. Martínez Ferrando el 1929.
Il·lustració anime sobre el procés de momificació d’un sokushinbutsu.
[Un article de Josep Maria Sebastian.]
Des de l’inici del seu temps l’home ha tendit sempre, per imposició o per fanatisme, a posar a prova els seus propis límits, a vegades amb una crueltat indefinible, tant per fer mal als altres com a un mateix. Avui dia, si cerquem a Internet, especialment a les pàgines de l’Opus Dei s’hi poden comprar cilicis, flagells i altres eines per mortificar el propi cos en nom de Déu. Però, això, són figues d’un altre paner que potser tractarem en algun altre article.
Un dels casos de suïcidi més esgarrifós de què tinc coneixement és un que es practicava en nom d’una doctrina, concretament la budista, en una part muntanyosa del nord del Japó, a la zona de Yamagata. Durant 900 anys els monjos, a més de resar i de recitar les regles del Vinaya, es momificaven en vida per accedir al sokushinbutsu, que literalment traduït significa «consecució de la budeïtat en vida». El procés era tremendament llarg i dolorós i només hi podien accedir els escollits. Molts ho van intentar sense aconseguir-ho, però actualment se’n coneix 24 casos, d’aquests momificats en vida. Aquesta pràctica la va prohibir el govern nipó l’any 1909. El darrer cas d’aquesta esgarrifosa història data de 1903.
Un procés de 3.000 dies
Comparada amb el procés de momificar-se en vida, la crucifixió cristiana sembla un innocent joc, amb el permís de la Congregació de la Santa Fe i dels fabricants de cilicis i flagells. El monjo que es volia convertir en sokushinbutsu iniciava una fase de 1.000 dies en què només s’alimentava amb petites quantitats de farina de blat, nous, avellanes i nou moscada que havia de recollir del bosc on vivia. D’aquesta manera, reduïen el greix corporal, el primer que es descompn després de la mort, al límit. Posteriorment s’iniciava un altre periode, també de 1.000 dies, en els quals la dieta s’accentuava i el monjo passava a alimentar-se només d’escorça de pi i de rels, algunes amb un verí que prenien a petites dosis. Quan l’hi feia efecte vomitava, orinava i suava constantment per eliminar els líquida corporals i així impedir que els cucs i els escarabats es cruspissin la poca carn que els quedava després de morts.
Quan ja tenia un aspecte pràcticament esquelètic, es colgava en un forat a tres metres sota terra i dins un taüt de fusta, que havia construït prèviament, on només hi cabia assegut en la posició del lotus i alhora continuava amb la dieta d’escorça i de rels. Un tub de bambú li proporcionava aire per respirar i només disposava d’una campaneta que feia sonar cada dia per deixar constància que encara era viu. Quan la campaneta deixava de sonar, els altres monjos treien el canó de bambú del taüt i 1.000 dies després obrien la caixa per esbrinar si el procés de momificació havia tingut èxit. Si no era així, els enterraven amb honors, però si el procés es realitzava passava a ser venerat i exposat als santuaris com un Buda . Metges i científics coincideixen que el patiment i el dolor que causava aquesta pràctica són inimaginables. Un cas que porta l’home a anar més enllà dels seus límits en nom d’una doctrina.
La llegenda deia que la momificació tenia més probabilitats d’èxit si es feia a la part baixa de la muntanya Yudono, a la serralada del Dewa Sanzan. Els científics van descobrir que les aigües d’aquesta zona, amb què preparaven el té verinós amb la sàvia de l’arbre urushi, contenien altes quantitats d’arsènic, un element químic que si bé mata les cèl·lules i deteriora els òrgans és, també, un gran preservador.
El sokushinbutsu de Mongòlia.
Actualment, a les muntanyes d’Honshu, que es poden veure des de la zona nord de la mar del Japó, es poden visitar per motius científics, prèvia autorització, per veure els santuaris on encara hi ha exposades la mòmies de la majoria dels 28 sokushinbutsu d’entre els anys 1081 i 1903. Un dels més visitats és un petit santuari de la mateixa zona on hi ha la mòmia de Kochi, considerat el catorzè sokushinbutsu, i que els científics daten el seu inici del procés l’any 1363.
El febrer de 2015, un monjo budista de fa 200 anys, momificat i en posició de meditació, va ser trobat a Mongòlia després que un home l’intentés vendre al mercat negre. La troballa va sorprendre la comunitat científica degut al bon estat en el qual s’havia preservat el cos durant tots aquests anys. Les primeres hipòtesis apunten que han estat les baixes temperatures de la regió les que van ajudar a conservar-lo, tot i que encara no se’n han determinat les causes exactes.
Les autoritats de l’església budista van assegurar que el sacerdot no estava mort, sinó que es trobava en estat de meditació. Segons el metge del Dalai Lama, el doctor Barry Kerzin, aquest estat s’anomena «tukdam», i si el monjo el manté es pot arribar a convertir en un Buda. Per bé que la seva identitat s’ha pogut ebribar, s’especulava que podria ser el mestre del lama Dashi-Dorzho Itigilov, qui també va ser trobat momificat.
Els investigadors del Drenthe Museum als Països Baixos van fer un descobriment sorprenent quan van escanejar una antiga estàtua xinesa d’un Buda i van veure que dins l’escultura hi havia una mòmia de gairebé mil anys d’edat. Asseguda en la posició de lotus, la mòmia s’adaptava perfectament a l’estàtua. «Per fora sembla una gran estàtua de Buda —van dir des del museu en un comunicat—, però amb l’escaneig s’ha demostrat que a l’interior hi ha la mòmia d’un monjo budista que va viure al voltant de l’any 1100.»
