Notes esparses des de la Vall d’en Bas. Maig

[Un report de Xavier Borràs.]

Fineix aquest mes de maig fent gairebé al cent per cent bona la dita de «…cada dia un raig». Les pluges caigudes arreu del territori són molt benvingudes per pagesos, ramaders i habitants de les muntanyes, mentre a les metròpolis ja és una mena de nosa bíblica que enutja els urbanites, atrafegats a no perdre’s ni un sol dels centenars d’impulsos que reben a través de les tecnologies mòbils.

Tanmateix, tot i les boires, aquest maig m’han cridat l’atenció altres fets i noves que volia compartir amb vosaltres.

Quan els humans poblaven l’alta muntanya

Llegeixo, sento i veig que un estudi —dut a terme pel Grup d’Arqueologia de l’Alta Muntanya de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques– revela la presència humana a Aigüestortes fa més de 10.000 anys. El fruit d’aquesta recerca es pot veure a l’Ecomuseu de la Valls d’Àneu, a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà) en una exposició sobre el llegat prehistòric d’aquesta àrea: Muntanyes a la Prehistòria. L’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, que es pot veure fins al 15 de juliol.

El que m’ha sorprès, agradablement, d’aquesta troballa és el fet que contràriament al que es pensava fins ara es demostra que aquest territori, a 2.000 metres d’alçada, ja era poblat deu mil anys enrere pel cap. Les novetats que aporta aquesta recerca, impulsada pel Parc en els darrers 15 anys, és pionera a Europa per les novetats arqueològiques que aporta i desmunta la tesi predominant fins ara entre la comunitat científica que aquest territori, per les condicions climàtiques i per l’orografia, no havia estat trepitjat pels humans i se’l considerava «verge». Cau, doncs, un altre dogma científic sobre la impossibilitat dels assoliments humans al planeta. I no és la primera vegada ni, sortosament, no serà, tampoc, la darrera.

Els dogmes científics, basats la majoria de vegades en falses hipòtesis que es disfressen de veritats inamovibles, no solament fan mal a la ciència veritable —és a dir, la que es basa en l’observació i l’experiència— sinó que també embruteixen la ment de les persones. De fet, sempre havia pensat que, per força, en la prehistòria el poblament humà als nostres territoris també devia haver assolit els alts cimals del Pirineu. I certament aviat també caurà el dogma, si no ho ha fet ja, que els qui poblaven aquests verals no «venien» precisament del cor de l’Àfrica, com s’han encarregat d’insistir des dels àmbits «científics». No he cregut mai que la presència humana en aquest planeta sigui fruit d’ún únic origen, ans al contrari.

«L’alta muntanya no és un territori verge com es pensava fins ara, sinó que és fruit de la intervenció humana que des de fa més de 10.000 anys ha viscut a 2.000 metres d’alçada i ha modelat el paisatge», ha dit Ermengol Gassiot, comissari de l’exposició i doctor en Prehistòria, que forma part del Grup d’Arqueologia d’Alta Muntanya. Gassiot afirma que els resultats de la recerca són inèdits ja que confronta la idea predominant fins ara en la comunitat científica de l’alta muntanya com un paisatge verge no trepitjat pels humans.

No solament l’alta muntanya catalana estava poblada d’home i dones sinó que, a més a més, era lloc de pas i estada per al troc i per a l’intercanvi, ja que entre les troballes fetes hi ha eines fetes amb sílex, un mineral inexistent en aquelles valls que, lògicament, només podia ser adquirit si hi havia altres humans que viatjaven des de les planes o d’altres valls inferiors on el sílex sí que hi era present.

Cal felicitar els responsables del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici quan ara fa quinze anys van apostar per encetar una recerca que ha donat els seus esponerosos i transcendentals fruits, més tenint en compte que una part del món de l’arqueologia pensava que aquesta ingent tasca estava condemnada al fracàs.

Ho diu molt bé Maria Mercè Aniz Montes, directora-conservadora del Parc, en el dossier que acompanya l’exposició d’Esterri:

«La imatge d’unes muntanyes pirinenques inalterades i sense usos ni aprofitaments se substitueix per una de muntanyes amb un ús continuat, en major o menor mesura, des de fa mil·lennis. Un exemple n’és l’alta muntanya com a destí final temporal dels recorreguts de la transhumància pastoral. Les primeres societats sedentàries ja practicaven el pastoralisme en els mateixos paratges del Parc Nacional on encara avui es practica. L’expressió “de generació en generació” queda totalment palesa quan parlem d’aquesta activitat no només com un recurs de subsistència sinó també com a element modelador del paisatge.»

Cap d’un mascle de Xylotrechus chinensis, l’escarabat que ara amenaça els fruiters a Catalunya.

Plagues i canvi climàtic

Amb pocs dies de diferència, aquest mes de maig alguns ajuntaments a la Garrotxa han informat a la població de com col·laborar a fer front a les diferents plagues que ens assoten; des dels gavians a Olot, com el mosquit tigre, l’eruga del boix o la processionària del pi. Ara, per acabar-ho d’adobar, sabem que un nou escarabat comença a fer estada en els territoris pròxims del Vallès.

Efectivament, tal com informa EcoDiari, l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona (ICTA-UAB) ha avisat de la invasió d’un escarabat procedent del nord-est d’Àsia, de països com la Xina, Corea, Japó i Taiwan, que té un efecte «devastador» sobre les moreres, ja que les mata. Es tracta de l’espècie Xylotrechus chinensis, un escarabat de la família dels cerambícids. Té un aspecte molt semblant a una vespa, amb un cos d’entre 15 i 25 mil·límetres.

L’investigador de l’ICTA-UAB i primer autor de l’estudi, Víctor Sarto, que duu per títol A New Alien Invasive Longhom Beetle, Xylotrechus chinensis (Cerambycidae), Is Infesting Mulberries in Catalonia, l’ha batejat com a «escarabat-vespa barrinador de les moreres». L’ICTA-UAB, en col·laboració amb l’Ajuntament de Barberà del Vallès, ha detectat i estudiat la presència d’aquesta espècia des de 2014.

Segons sembla l’escarabat probablement hauria arribat al nostre territori a l’interior de palets de fusta i s’hauria expandit pels municipis del Vallès com Barberà, Badia, Cerdanyola i Ripollet. Però el més greu, ecara, és que que també podria afectar arbres fruiters com pomeres, pereres i les vinyes.

Totes aquestes plagues són fruit de la globalització econòmica i la mobilitat i, evidentment, del canvi climàtic de què en part és responsable la (no)planificació agrícola i ramadera que s’aguanta amb pinces a base d’agrotòxics i tones d’antibiòtics.

Certament, els qui no podem conrear-nos les nostres viandes, els consumidors passius, hem de ser molt conscients d’allò que adquirim: la proximitat i la temporalitat dels productes i, encara més, la cura que han rebut (ni agressiva ni tòxica), són claus per trencar la cadena de les multinacionals de la merda d’alimentació que ens volen imposar i que comporta, també –maquiavèlicamant—, malmetre la nostra salut i promoure una medicina no menys agressiva i merdosa.

El Borbó actual, com els anteriors, és el cap de l’Espanya corrupta que ara comana el PP, però que demà pot dirigir el PSOE o Ciudadanos.

L’atàvica corrupció espanyola

Parlem d’una altra plaga de d’això que en diuen l’actualitat política, és a dir, el que marca l’agenda planning del sistema d’alienació mental que els estrategs dels màrqueting partitocràtic han batejat com a «realitat social»: la corrupció, que destaca aquests darrers dies de maig arran de l’anomenada sentència del cas Gurtel que, si fa no fa, demostra el robatori sistemàtic de les arques públiques per part de del Partit Popular i els seus dirigents, des d’Aznar fins al darrer mico, digui’s Mariano Rajoy o Maria Dolores de Cospedal: els mateixos que, per «ordeno y mando» del 155 —amb el suport entusiasta del PSOE/PSC, Ciudadanos i adlàters— trepitgen i vexen els catalans i, fins i tot, la resta de ciutadans de Catalunya —siguin colons o vegetals— que hi sobreviuen.

Em sobta, en tot aquest afer, que siguin molts els qui es mostrin sorpresos i indignats, però segurament tant d’anys d’adoctrinament franquista i transfranquista —i aquesta doctrina sí que és real— han donat el fruit de la ignorància i l’autisme polític que s’arrossega en tots els àmbits ideològics. Però, cal dir les coses pel seu nom: el naixement d’Espanya com a estat-nació, fruit de l’atàvica voluntat depredadora del regne de Castella –que ja havia anihilat centenars de milers d’americans i espoliat part del gran continent «descobert» a les darreries del segle XV— és, en si mateix, el resultat de la corrupció. Més diàfan: l’existència d’Espanya no s’entendria sense la corrupció, no existiria.

Igualment, la pròxima desintegració d’aquest Estat criminal només podrà ser possible si ens fem conscients d’aquesta veritat històrica. La resta, inclosa la rendició del Govern Torra, són falòrnies que passaran, sense pena ni glòria, als annals de les derrotes catalanes. Més transparent, encara: potser serem independents –preferiria una República catalana llibertària—, però no gràcies als nostres lloables i esgrogueïts esforços —amb presos i exiliats—, sinó perquè Espanya cau, i si Espanya cau, adéu–siau! I fins al juny (amb la falç al puny!).

Deixeu-hi un comentari

This site uses Akismet to reduce spam. Learn how your comment data is processed.