Tota obra musical amaga una història, a voltes trista, d’altres alegre. Al darrere de l’obra del «Concierto de Aranjuez», del mestre Joaquim Rodrigo (1901-1999), hi ha una bonica alhora que trista història.
Aquesta obra per a guitarra i orquestra fou composta a París per Joaquín Rodrigo l’any 1939, durant les últimes etapes de la Guerra Civil espanyola i el començament de la Segona Guerra Mundial. Rodrigo vivia a la capital francesa amb la seva muller Victoria Kahmi, una jove pianista turca, amb qui s’havia casat el 1933. Anaren de viatge de noces a Aranjuez, on visitaren el Palau Reial, residència primaveral del rei Felip II durant la segona meitat del segle XVI, reconstruït per Ferran VI a mitjan segle XVIII. Fou en els jardins d’aquest palau on les olors i els sons de l’aigua estimularen els sentits del compositor valencià, pràcticament cec des dels tres anys per causa de la diftèria.
Un cop retornat a París, després del viatge de noces, Victoria va quedar embarassada i tots dos esperaven amb molta il·lusió el naixement del primer fill.
Mentre el mestre estava en plena composició de l’obra, la seva esposa es posà greument malalta i l’hagueren d’ingressar d’urgència en un hospital. Els doctors li digueren al mestre que la vida de la seva esposa i el fill corrien perill, fins al punt que podien morir tots dos. Rodrigo, un cop els metges li anunciaren la notícia, va tornar a casa, s’assegué davant del seu piano i de la forma que ell sabia expressar els seus sentiments, mitjançant la música, va compondre el principi del segon moviment.
Finalment, Victoria viuria, però no el fil, que va néixer mort. Aquest segon moviment del concert és un diàleg musical entre Déu i el compositor. Un diàleg que comença amb un preciós fragment, un passeig ple de tristor de tornada a casa després de conèixer la notícia i l’inici d’una lamentable oració a Déu, suplicant-li que no s’emporti les ànimes de la seva muller i del seu fill.
Decidiren tornar a Espanya el primer de setembre de 1939, després de viure a París, on passaren penalitats i fam per falta de treball. Arribaren a la península pobres i sense diners, però amb el manuscrit del concert sota el braç.
L’obra es va estrenar al Palau de la Música Catalana de Barcelona el 9 de novembre de 1940. Amb l’Orquestra Filharmónica de Barcelona i Regino Sáinz de la Maza a la guitarra.
Joaquim Rodrigo va néixer a Sagunt el 22 de novembre de 1901 i va morir a Madrid el 6 de juliol de 1999. Victoria Kahmi fou la seva companya inseparable tota la seva vida. Va morir el 1997, dos anys abans que el mestre. Descansen junts a Aranjuez.
Pilar Rahola, que s’havia queixat que el Gremi de Lllibreters la qualifiqués d’«escriptora mediàtica», al programa La Noria (Tele 5), amb Artur Mas i Jordi González. [Foto: CDC.][Un report d’Eduard Garrell.]
«Un bon llibre sempre és una provocació». Joan Fuster
Possiblement hagi passat desapercebut un canvi que ha marcat la diferència del Sant Jordi d’enguany amb els anteriors.
Per tal de satisfer l’afany dels mitjans per a obtenir en primícia aquesta classificació, el Gremi havia de suportar la seves inquisicions mesos abans i eludir qualsevol opinió sobre previsions i tendències per a no afavorir, o perjudicar, ningú. Arribat el dia calia fer una marató de trucades telefòniques a llibreries significatives per a endevinar les tendències i, a més, organitzar un gabinet de premsa i que un equip de llibreters, distrets de la seva feina, pogués atendre platós de televisió, ràdios i trucades de diaris…, amb l’única pregunta impertinent de quins eren els llibres més venuts, o els que més es vendrien, amb la suada resposta elusiva: ja us ho direm a partir de les sis de la tarda.
He arribat a conèixer les habilitats més destres i maldestres que alguns periodicastres despleguen per a obtenir informació.
Un cop publicades les dades venien les discussions, les discrepàncies, les reclamacions i les queixes de molts mitjans perquè els resultats no coincidien amb les seves informacions, ni els seus interessos.
Sant Jordi s’havia convertit en una mena de jornada electoral on cada mitjà procurava pels seus autors i pels seus títols tot partint pel mig la funció dels llibreters com a garants de la llibertat cultural.
Que el Gremi pugui dedicar els seus esforços i destinar els seus recursos només per als llibreters i per a la bona organització de la diada és assolir una fita desitjada durant dècades. Però, el fet no només és important per això, ho és perquè, per Sant Jordi, els llibres més venuts no són els de les llistes, són els altres. Si bé, amb molta sort, quatre mil persones poden comprar un llibre induït, un milió i mig compren el què els dóna la gana, però la imatge que donava la notícia és que tothom havia comprat el mateix.
Un cop superat aquest escull, encara en queda un altre, que potser hi està relacionat:
L’any 2013 Pilar Rahola es va indignar, fins a l’insult, perquè el Gremi la va considerar escriptora mediàtica. A partir d’aquesta data, i al cap de molts anys que el Gremi establís aquesta distinció, es va fer enrere i els llibres, o autors, fins aleshores considerats mediàtics ja formen cos amb el literaris. Una part del sector del llibre ho va celebrar, alguns per interessos i d’altres amb raons més demagògiques com que, al cap i a la fi, molta gent que compra aquests llibres, suposadament fàcils i superficials, tenien la oportunitat d’endinsar-se al món de la lectura amb obres adequades al seu nivell o que el dia de Sant Jordi, és el dia del llibre, no pas el dia de la literatura.
Malauradament, tant la Pilar Rahola, com els detractors d’aquest «gènere» han contribuït a reblar el concepte pejoratiu del terme i, també, l’ambigüitat del terme mediàtic, que més aviat vol fer referència als llibres mediats, als que gaudeixen de la promoció persistent i continuada en el temps i/o que ho són els seus autors. La Pilar Rahola és un bon exemple d’escriptora literària mediatitzada, la qual cosa no hauria d’anar en contra de la seva qualitat literària. També, hi ha escriptors literaris que publiquen obres infumables.
És clar que la Pilar no ha provat mai què passaria si escrigués sota un pseudònim i que cap tertulià en parlés cada dia durant vuit hores durant tres mesos.
En aquest primer quart de segle les coses han canviat. Als anys vuitanta, per aconseguir sortir a la tele calia ser escriptor amb èxit i els que hi treballaven s’havien d’esperar a ser coneguts i famosos per posar-se a escriure. Actualment, aparèixer a segons quina cadena, pot comprometre el prestigi.
Gràcies a la democratització del digital, l’accés a les xarxes i la capacitat de promocionar-se, qui no és mediàtic és perquè no vol.
Però cada any, els escriptors considerats «de debò» es queixen contra els escriptors de llibres oportunistes o fabricats expressament per Sant Jordi, uns llibres que alguns l’endemà es canvien, decebuts per haver respost a una compra induïda o irreflexiva i l’endemà passat ja han anat a fer-se’n pasta de paper, però també n’hi ha que tenen recorregut a les taules dels llibreters.
El concepte de llibre mediàtic va néixer a finals del segle passat quan, amb gran indignació de molts escriptors, l’Andreu Buenafuente va començar a encapçalar les llistes amb els seus llibres de la televisió i sobre la televisió i alguns editors es van apuntar al carro dels llibres de futbolistes i gent de la faràndula, llibres populars, de curt recorregut, editats per a l’ocasió.
Aquestes obres encapçalaven cada any el rànquing dels més venuts i, si més no, emmascaraven la realitat del dia del llibre, que és que els 30 títols més venuts no arriben ni al 10% del total de les vendes i un seguit d’obres de mèrit quedaven en l’anonimat, en una mena de mascarada literària.
Potser sí que les coses han canviat i que les no tan noves tecnologies igualen als autors, però els igualaran encara més si el dia de Sant Jordi deixa de ser una competició i es converteix en la festa de la llibertat del lector.
Quan els ulls miren l’estrella i l’estrella mira
els ulls, es para el temps i flueix al fil
de la mirada energia entre l’espai i el pensament,
el tot i el res, llum i foscor, paraula i desig
alhora. No passa res en va i hi ha màgia
en l’instant en què passat i present s’ajunten.
Si passem de puntetes per la vida
passarà la vida rere el Vel de Maia.
T’has d’arrelar fort a la terra perquè les branques
s’alcin al cel, i adonar-te que el pot petit és,
dessota la immensitat de l’univers, un més
en la grandesa que ens aclapara el ser i el som.
I som d’on som, i cal cantar-ho i dir-ho,
que no cal voler ser d’allà quan som d’aquí,
que el gat sap del lloc on mirar la lluna.
Que la intenció no substitueix l’aptitud
i la felicitat és un miratge passatger.I tant, que ens cal mirar al cel estrellat!
tant com al fons dels ulls de qui t’estimes,
que si per un instant es para el temps
cal que siguis allà on és allò que cerques.
Que la inspiració no ve sola ni en la nit més fosca.
Recordo dies de jugar amb els crancs, als còdols
mig amagats a la riera, m’acarnissava
per agafar-los sense ser pres de les seves pinces.
Els mantinc en el record d’aquelles aigües
transparents i clares que hem destruït amb engany.
Sacsegem l’entorn sense mirar ni pensar
de què som culpables. On posem el llistó
quan la sequera no ens mulla els peus?
Potser somiant una torre de cristall
en una illa al bell mig del mar?
Cal ser sincer amb un mateix, i no esperar
de la vida només progrés i prosperitat.
No es pot matar tot el que és gras
i estem matant l’equilibri del clima
a canvi de suïcidar-nos, mica en mica.
Guanys, guanys, guanys… per aconseguir
pèrdues, pèrdues i més pèrdues.
Diguem ja! És hora de trencar amb el passat.
Ens precipitem cap a un abisme sense gats
on alguns miolen i altres amenacen.
Diguem ja és hora! de pensar en nous propòsits
i mantinguem la innocència dels ulls.
A la festa no pots deixar-hi la llibertat
de ser qui ets, mal que et pesi anar-hi.
I si caus de l’escambell, mira als ulls
de qui t’ajuda, no sigui que vulgui llenya
pel foc d’ell. Que no tothom t’ofereix una almosta
quan més et cal, ni et sadollen l’esperit
en la nit més fosca. I al ratpenat,
quan busca l’amor consol, només li veus l’ombra.
Que hi ha llocs on atipen els tips de gana.
És tan fugisser l’exquisit inassolible
que fins i tot es pot culpar del pont al diable
si no t’atreveixes a assumir el fracàs.
I el camí es fa feixuc si no es camina,
sigui amb sol, o vent, o en dies de pluja,
mai sabrem si el camí no emprès era millor.
Ni del gat sabrem mai si quan travessa dubta,
i el dubte és frec a frec de la pell i enverina. La temptació sempre fita des del pis de dalt.
I el mal hi és, tot i que el neguem tres vegades
i amb les mans ens tapem els ulls, el mal hi és.
Si no t’adones del passerell quan refila
potser sigui tard per fer el ploricó o el cranc.
La majoria dels militants anarquistes han passat la nit als locals sindicals, als comitès de defensa o a les rerebotigues. En sentir les sirenes, aflueixen en massa cap al centre des de barris perifèrics com Sants, Hostafranchs, Collblanc o la Torrassa. Venen els obrers tèxtils de l’Espanya Industrial, els metal·lúrgics d’Escorza i Siemens, els vaguistes de Lámparas Z, peons, adobers, obrers de l’escorxador, escombriaires i paletes, entre els quals, alguns cantants dels cors de Clavé. També baixen lumpen proletaris de les barraques de Montjuïc i dels carrers a mig urbanitzar de la muntanya del Carmel. Alguns arriben d’encara més lluny, de camp obert com els companys de Poblet i del Guinardó, veïns d’en Federico Urales, el gran escriptor anarquista, i la seva filla, la Frederica Montseny, convertida ara en una altra gran líder del moviment anarquista, i coneguda a tota Espanya com la mujer que habla.
Tampoc no hi falten els obrers de la Fabra i Coats i de la Rottier, els mecànics de la Hispano-Suïssa, ni els operaris de la Maquinista, els de la Foneria Girona, els de les fàbriques de paper, els treballadors del gas i els químics del Clot, de Sant Martí de Provençals, de la Llacuna i del Poble Nou, que s’uneixen als pescadors i estibadors de la Barceloneta; els metal·lúrgics de la Nueva Vulcano, els ferroviaris del Ferrocarril del Nord, els gitanos del Somorrostro i també alguns matons del Poble Sec.
Els pagesos de la Vil·la de Gràcia, de tradició revolucionària i anarquista, baixen amb els obrers de les foneries, els dels dipòsits de tramvies i els dependents de comerç cap al Cinc d’Oros i la Diagonal, o cap als límits dels seus barris, on hi aixequen barricades i vigilen els carrers d’accés i les cruïlles.
Tots acudeixen a la crida contra el feixisme. No només hi ha anarquistes, sinó també socialistes, catalanistes, comunistes i gent del POUM. Tots han sentit les sirenes, i tots han vingut a la crida sense demora.
Tal i com havien previst els sublevats, entre les 4 i les 5 les tropes comencen a sortir de la majoria dels quarters. Els moviments s’inicien a les cinc casernes de la perifèria, des d’on es dirigeixen al centre per apoderar-se de la desena d’edificis claus per a un control efectiu de la ciutat i el país. Així com dels carrers decisius per a l’èxit del cop: les avingudes Colom i Paral·lel, i les places Espanya, Universitat i Catalunya.
Uns dels primers a sortir son els batallons del Regiment d’Infanteria de Badajoz numero 13 del Bruc, a les 4.15, amb l’objectiu d’ocupar Plaça Catalunya. Dirigit pel Comandant López Amor, serà una de les columnes vertebrals del cop. Primer surt una companyia de fusellers, comandades pels capitans Juan Ortiz i Luis Oller, acompanyada d’un reforç de 30 civils de Falange Espanyola, monàrquics, carlistes i de Renovació Espanyola, uniformats a mitges amb guerreres i corretges, uns braçalets de color verd, i armes i municions.
Darrera d’aquesta, la de López-Amor, que seria el batalló principal per al domini del centre. Després una companyia de metralladores sota les ordres del capità Pere Mercader, protagonista d’un dels primers vessaments de sang a traïdoria i sang freda, la marca feixista. Tot seguit, dues peces d’acompanyament dirigides pel tinent Quevedo. Una altra companyia de fusells amb el capità Visconti; una secció de morters; tot l’aprovisionament amb els carros del regiment, i finalment, per cobrir la rereguarda, dues seccions de fusells formades amb més voluntaris falangistes. En total, uns 400 efectius. (pàgina 74)
El grup d’anarquistes que havia estat vigilant el quarter, impressionats amb el gran desplegament, pren nota en detall dels regiments, bateries i efectius, i marxa a comunicar-ho a l’enllaç, quedant-se un d’ells a vigilar per si hi havia més moviments.
Tots aquests batallons comencen a marxar al pas per la Diagonal fins a la plaça Alcalá Zamora, on giren pel Carrer Urgell per creuar l’Eixample fins a la Gran Via de les Corts Catalanes. En passar per alguns carrers es topen amb algunes primeres resistències obreres, que poden neutralitzar i esquivar sense gaire dificultat.
Poc després, des de la Caserna del Carrer Girona surt una esquadra de cavalleria; de la de Sant Andreu una bateria d’artilleria lleugera, i una altra del Carrer Tarragona a tocar de Plaça Espanya. La Infanteria d’Alcántara, amb el quarter al carrer Sicília, a l’alçada del Parc de la Ciutadella, pateix entrebancs des d’un primer moment, perquè una part dels seus oficials vol mantenir-se fidel a la República, fins que el coronel Jacobo Roldán els redueix i aconsegueix posar en marxa una companyia cap al seu objectiu: ocupar l’emissora de Ràdio Barcelona. El Batalló de Sapadors surt de la caserna de Gran Via, per on avança cap a Plaça Espanya on l’espera el regiment de cavalleria de Montesa i un de l’artilleria dels Docks que ha aconseguit creuar la ciutat.
Per tot Barcelona, grups de treballadors amagats a cantonades, portals, balcons i darrere dels arbres, que han estat vigilant tots aquests moviments, estan en guàrdia i disposats a l’atac. Com un formiguer revoltat abans de la tempesta, milers d’obrers armats corren d’un racó a l’altre buscant els millors refugis al llarg de la ruta prevista dels feixistes, des d’on disparar-los i parapetar-se.
Les tropes marxen disciplinadament al pas, seguint l’itinerari prefixat d’acord amb el moviment conjunt de les altres forces precedents de les seves respectives casernes. Els dos regiments de Montesa a cavall, i els artillers arrossegant també amb cavalls dos canons i varies grans metralladores, que segueixen creient que serviran més com element de dissuasió per convidar tothom a quedar-se a casa, que com una arma per a una batalla real, convençuts encara de que la resposta serà breu i escadussera.
El conjunt de tropes, que està fent una marxa sobre Barcelona semblant a la de Mussolini sobre Roma pocs anys abans, assoleix sense gaires dificultats la primera fase dels seus objectius, començant a dominar les places Espanya i Universitat, on llegeixen un bando i hi emplacen bateries de metralladores i canons. Deixant clar del que es tracta: d’un aixecament militar en tota regla, amb tota l’artilleria i la violència que calgui per sotmetre les institucions democràtiques i el poble.
Arriba, doncs, el moment acordat per començar el contraatac: trobant-se totes les tropes repartides per la ciutat, lluny dels seus quarters. És l’hora dels revolucionaris i dels defensors de la República, units en l’antifeixisme. D’assetjar els soldats per totes bandes i sense descans, impedint que puguin tornar a les casernes.
Qui té una pistola creu tenir un fusell; qui té un màuser antic, creu tenir una metralladora; qui té una bomba de mà rudimentària feta a casa, creu tenir un canó. El que importa no són les armes que els pocs que en tenen acaricien, i els que no, observen amb delit. L’arma segura del triomf del poble és la seva empenta i voluntat de vèncer, les seves raons, i els segles que porten esperant aquest dia, on tot canviarà per sempre per deixar enrere les injustícies. I on serà el mateix poble qui construeixi i organitzi la seva pròpia societat, sense explotadors ni explotats, sense amos, reis ni patrons, amb germanor i entre iguals. La força interior que prové d’aquesta utopia tan bonica que teníem a tocar, era la nostra millor arma, tot i estar majoritàriament desarmats. Una força interior que estava a punt de dur a terme les paraules de Durruti: amb les ungles i les dents arrabassarem les armes al feixisme, i el vencerem!
Amb el despuntar del sol van començar a aixecar-se desenes de barricades als punts claus del centre. Les que s’havien aixecat durant la nit als barris, com a Sant Andreu, Poble Nou, Hostafrancs o Sants, amb dones i nens ajudant a construir-les, no jugarien cap paper decisiu avui, però servirien per defensar-nos i organitzar-nos els dies que havien de seguir. Convertint-se en petites fortaleses que establien noves fronteres difícils de franquejar a les vies més importants i als accessos als barris. Defensant-los de l’entrada dels feixistes i creant una mena d’illes autònomes armades, que no trigarien en convertir-se en la Confederació de Barriades. Sent, probablement, el cas més extrem de federalisme mai vist, amb plena autonomia de cada barri, on una gran barricada armada feia de frontera. Avui només servirien per controlar qui entrava i sortia de cada barriada a peu i, especialment, amb vehicle.
Començava la batalla de Barcelona. La primera de moltes. Eren les sis del matí.
[Els primers 4 paràgrafs i el que comença “Qui té una pistola creu tenir un fusell;” son copiats gairebé literalment de Joan Llarch, Els dies roig-i-negres, memòries d’un nen llibertari.]
