Arxius: Projectes

[Un report d’Eduard Garrell.]

Després de la Guerra Civil, la dictadura franquista va eliminar qualsevol vestigi de l’ENC i els mestres que no es van exiliar van ser depurats, val a dir, privats d’exercir llur professió.

L’escola franquista es basava en els obsolets fonaments educatius rígids, inamovibles, memorístics, masclistes, uniformes, dogmàtics, fanàtics, etnocèntrics i colonialistes. El model franquista va ser molt bèstia, però molt fàcil i molt simple: no calia pensar.

La mort de Franco ens va agafar amb els pixats al ventre, el canvi va ser abrupte, sobtat i sense cap preparació. A cap país d’Europa s’havia passat tant de cop d’un sistema autoritari al possible i necessari canvi pedagògic d’una manera tant precipitada i desconcertant.

De cop i volta, la societat esdevé complexa, la política complexa, es pot pensar, hom pot triar un partit polític, tot es qüestiona de cop, la política, la religió, el matrimoni, el sexe i molta gent cerca on resituar-se en una societat incerta, deixada a la intempèrie i cada cop més individualista.

Un grup de mestres sobrevivents de l’ENC encapçalats per Rosa Sensat, funda el 1965 l’Escola de Mestres Rosa Sensat amb el propòsit de recuperar els valors de l’escola republicana. La intenció és bona i la feina feta positiva, però aviat comença a fallar la matèria primera. La generació de la postguerra ha començat a tenir fills i es necessiten molts mestres. Aquelles generacions de mestres vocacionals d’abans de la guerra són reemplaçades per una gernació de joves provinents de l’escola franquista que aborden la carrera de magisteri per comoditat. Conec mestres que als anys setanta feien classe a les aules amb 16 anys. Així com els mestres de la república provenien generalment d’una classe social  treballadora amb interessos culturals, les noves generacions de mestres manifestaven, en general, un nul interès per la cultura.

Aviat les cooperatives de pares i mestres del CEPEPC, on s’havien agrupat mestres capaços de dur endavant projectes pedagògics efectius, esdevenen insostenibles econòmicament i els bons mestres que s’havien format per vocació personal queden diluïts en escoles públiques envoltats de funcionaris de l’ensenyament.

Als anys vuitanta el desgavell està servit. Els fills del franquisme funcional ara són ciutadans del món. Ser ciutadà del món té el gran avantatge d’eludir qualsevol compromís amb la teva pàtria, de renunciar a qualsevol valor, la qual cosa et permet cometre qualsevol vilesa sense càrrec de consciència. Possiblement, això defineix la postmodernitat al nostre país: l’internacionalisme, la indefinició ideològica, la feblesa moral, la renúncia als valors universals, la indiferència davant la injustícia i l’opressió, l’hedonisme… Aquests conceptes, instal·lats a l’ensenyament, no permeten que l’escola s’orienti —no té altra prioritat que el benestar psicològic dels infants—, però no es defineix de manera clara la funció dels pares, ni la formació dels docents. L’escola no pot ser com la d’abans, però no sap què ni com ha de ser. Als anys setanta els mestres es volen assemblar als alumnes i es volen fer tractar de tu i així no costa gaire que els perdin el respecte els alumnes i les famílies.

Ningú ja no sap quin és el seu lloc, el mestre no només ha perdut el respecte dels alumnes, també la seva capacitat d’influència, i el cas és que cada cop més els nens no tenen els límits clars, ni a l’aula ni a casa. Són nens abandonats que no han aprés a utilitzar una subordinada, ni una conjunció, ni els pronoms febles…, el seu món és tant petit que cap en 500 paraules i les paraules són el límit del món.

La postmodernitat augmenta la complexitat i l’escola abaixa cada cop més el llistó. La postmodernitat es una manera de veure i entendre el món, una manera encapsulada, cadascú des de la seva cel·la del rusc.

Per ser millors persones, millors ciutadans, per fer un món més humanitzat i més just, per poder ser útils a la societat, cal mètode, exigència, hàbits i esforç. Això ho diuen els experts amb solvència: els alumnes que segueixen mètodes més tradicionals obtenen més bons resultats. A casa nostra, de la gran diversitat de mètodes pedagògics que coexisteixen, la conselleria no en té cap estudi comparatiu.

Ser feliç a l’escola és anar passant cursos sense cap frustració i arribar a la universitat sense saber llegir ni escriure, o arribar a l’escola de magisteri en les mateixes condicions,  per afrontar després una societat cruel, indiferent, competitiva, individualista. És una imbecil·litat, és preparar per a l’egoisme i la infelicitat, per convertir-se en  un altre membre cruel, insensible i frustrat d’aquesta societat.

Al cap de cinquanta anys hem aconseguit tenir mestres mal preparats, desprestigiats socialment, menystinguts per pares i alumnes i desmotivats professionalment.  Han fracassat les aules d’acollida, hem tingut consellers ineptes i uns sindicats de docents que s’han preocupat més pels sous que pels recursos i aquests darrers deu lustres ens ha caigut una llei d’educació cada quatre anys i mig. A Catalunya, un professor de secundària cobra més o menys 35.000 euros bruts, un metge en guanya 38.000 i a la infermeria es paguen entre 26.000 i 30.000, sense triennis ni complements.  No cal dir res més.

El resultat de l’L’«informe PISA (Programme for International Student Assessment)» de l’OCDE és un civet que es va començar a marinar als anys setanta del segle passat.