[Article de Josep Nogué.]
Déu va crear el món; el diable, la burocràcia. Proveu d’explicar com es pela una poma, sense tenir la poma a les mans. Potser és per això que la causa de l’expulsió del paradís comença amb un conflicte per una poma. I és que pretendre descriure el món, sense el món, només pot donar lloc a conflictes. El nom mai pot ser la cosa, i confondre un per l’altra és allò que ens expulsa del paradís: en el propi acte de transferència es crea el temps, el futur, el diner i la mort (del present).
És per això que documentar una cosa (registrar-la) implica fixar-la, immobilitzar-la, matar-la. Què passa quan una autoritat ens demana que ens identifiquem? El primer és immobilitzar-nos per, tot seguit, demanar-nos la documentació. Tot esperant que es mantingui sempre igual a si mateixa, a allò que el document ha registrat. Un fet que es demostra impossible, llevat que l’element estigui inert, mort. I, fins i tot, així també canvia i es transforma. De manera que pot ser que el primer pecat no fos el fet de menjar-se la poma, sinó posar-li, a la poma, el seu nom. No en va el primer que fem en néixer una criatura ―fins i tot abans― és posar-li un nom. Perquè, posar-los un nom (a les coses i a les persones) permet que parlem d’elles sense que hi siguin presents, altrament no sabríem de què, o de qui, parlem. En hauríem de limitar a assenyalar i dir “això” o “allò”, com fan els infants abans de saber els noms. El nom, doncs, és allò que permet definir les coses, dotar-les d’identitat (iguals a si mateixes), d’un ésser; fet que implica encasellar-les, immobilitzar-les en el lloc, una manera de ser o uns límits, unes propietats, que els hem assignat, lloc que inevitablement transgrediran, per molt que pretenguem d’evitar-ho… mentre es mantinguin vives.
La burocràcia, doncs, és l’Estat. L’estat en què es troben les coses i les persones (en un moment determinat). Sense Estat hom no existeix, no té identitat, no pot ser reconegut. I, no obstant, la major part de les criatures de l’univers viuen i proliferen sense estat, i diria que és precisament gràcies a això que poden viure, puig que en el moment que l’Estat ―la burocràcia― els posa nom, els registra, que entren en perill de desaparició. Només cal recordar què ha passat amb tots els pobles “primitius”, plantes o animals “salvatges” quan l’Estat (qualsevol estat) n’ha pres possessió: els ha nomenat, els he numerat, els ha pogut comptar. Se n’ha apropiat. Perquè una altra funció de la burocràcia, potser la principal, és portar els comptes d’allò que hi ha, d’allò que tenim. Convertir-ho tot en números. I els números, com ja sabem, no tenen sentiments, si bé és gràcies als números que es tallen boscos, s’aplanen muntanyes, es fan camins, passeres i ponts, s’alcen ciutats, temples i civilitzacions. Cap Babel és possible sense Estat, unitat, disciplina i números.
I qui s’ocupa de registrar tot això són els funcionaris, els buròcrates. Que no són pas els que fan les coses, però són qui les ha d’autoritzar. Ells intervenen en tot el que som i fem. Registren quan naixem, qui són els nostres pares, on estudiem i què estudiem, on treballem, què fem i quant cobrem per fer-ho. I, de tot això, ells se n’emporten una part, que és el que els alimenta i els fa créixer. Per sort, encara hi ha nivells on no intervenen, tot i que ho voldrien: a la intimitat del nostre cos. Si fos per ells, per anar a cagar caldria treure un permís. I no cal que donem més idees. De fet, ja intervenen en la reparació dels nostres cossos dient què o qui ens ha de guarir; certificant al final l’estat de difunt, que és allò a què aspira qualsevol Estat: a apoderar-se de les propietats i els cossos dels seus súbdits. Només els humans som prou cretins per complicar-nos la vida d’aquesta manera. La burocràcia fixa i immobilitza (jutja i sentencia), mentre que l’art reflecteix les dinàmiques, estimula la creació, el coneixement i la transformació. Si no hi hagués Estat, Eva no hauria pogut menjar-se una poma, no sabria que ho fos, ni ningú li hauria pogut prohibir. Perquè tampoc hi haguera hagut Déu ni diable. Per sort, el món es mou sense permís, indiferent al que registren les dades, i els nostres cossos respiren i fan la digestió sense haver-nos de demanar permís. Pel que fa a cardar, ja és quelcom que cal negociar, però us imagineu haver de fer una instància cada vegada que ens posem calents? Doncs en això consisteix la burocràcia. Els problemes resultants no ho són per causa de la ineficàcia o incompetència d’algunes persones (que també), sinó que formen part de la pròpia essència de la burocràcia. En bona part està per impedir. De què serviria un semàfor si sempre estigués en verd?
Naturalment la burocràcia té nivells de complexitat, des d’aquell que fa de testimoni d’un acord o transacció fins als nivells de sofisticació actuals, en què la maquinària burocràtica no ha parat de créixer fins esdevenir un cos amb obesitat mòrbida que només té per objectiu seguir alimentant-se i deglutint les energies i recursos de tot allò que registra. De fet, s’assembla més a una metàstasi que a un mecanisme regulador. I la suposada informatització, més que simplificar-ho, només serveix per empassar-se més informació i recursos, créixer encara d’una manera més ràpida. I la IA farà que als noms (i els números) ja no els calgui estar vinculats a quelcom determinat, sinó que crearan el seu propi territori independent del món i dels humans. Podran prescindir de nosaltres.
