[Video i text de Ramon Comella.]
Vídeo de la pedalada que vam fer el febrer de 2023 en Nan, en Gabriel i jo. Vam sortir de Ripoll cap a Alpens i, per Sora, vam arribar fins a Sant Quirze de Besora, on vam agafar el tren de tornada a Ripoll. Un bon fred, però una bonica volta.
[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]
És l’església del llogaret de Mosoll al terme municipal de Das. Forma part del grup dels vuit o deu edificis romànics de la Cerdanya representatius de la implantació de les formes llombardes, pel que fa a la seva concepció tipològica. Es troba documentada el s. X, tot i que sembla haver existit alguna edificació anterior, tal com ho demostren la trentena de sitges trobades al subsòl en una excavació feta l’any 1975. L’església actual consta d’una sola nau de planta rectangular, coberta amb volta de canó apuntada i capçada per un absis semicircular. El campanar és d’espadanya, amb dues obertures, i ocupa tot el frontispici. Al MNAC es conserven les notables pintures sobre fusta de l’altar, del s. XIV.
L’any 1198, aquesta església, igual que altres de la Cerdanya, va ser saquejada i cremada pels càtars que fugien de la persecució de les tropes franceses. El catarisme pretenia recuperar el cristianisme en els seu origen. Tips de veure cardenals panxuts i bisbes amb ullada d’esparver, ben diferents dels personatges de què parla l’Evangeli, van crear una doctrina pròpia fonamentada en l’espiritualitat i la caritat. Segons ells, les hòsties fetes amb farina de blat eren més insípides que el seu pa, el tougnol, que contenia una substància que els apropava més fàcilment als dominis de Déu. Eren anomenats “els bons homes”, “les bones dones” o “els bons cristians” i, tot i gaudir del suport de cavallers, pagesos i mercaders, van ser declarats heretges per la Santa Seu. El rei francès no va dubtar a donar suport a la croada de persecució dels càtars, perquè, en realitat, era el pretext que li permetia iniciar una important maniobra política i econòmica que canviaria la constitució d’Europa. En aquell moment, el nostre rei Pere el Catòlic pensava engrandir Catalunya creant un regne pirinenc, que abastava les conques de l’Ebre i de la Garona. El matrimoni del seu fill amb la germana del compte Ramon VI de Tolosa, que havia jurat vassallatge a Pere el Catòlic i dominava les vastes terres del Llenguadoc, va alertar el rei de França, Felip August, que va posar el seu exèrcit al servei de la croada contra els càtars. En la desfeta ocorreguda a la batalla de Muret, Pere el Catòlic va morir i Ramon VI, després d’exiliar-se a la Cort anglesa, ja no tornà a recuperar els seus dominis. L’Occitània va ser engolida pels francs i mai més ha aixecat el cap. Jaume I el Conqueridor, fill de Pere el Catòlic, va fer cap al llevant de la península Ibèrica i a la Mediterrània.
[Text d’Helena Bonals i fotografia d’Agus dins de l’Associació Fotogràfica Jaume Oller]
L’època del Renaixement, on la riquesa va fer florir tants artistes genials, que vivien dels seus mecenes, no és l’actual. Al segle XX el més corrent ha estat que artistes excepcionals com Kafka i Pessoa hagin hagut de treballar i escriure les hores lliures. Que també hi ha hagut el cas de Thomas Mann, que va viure del que escrivia des del primer moment, amb Els Buddenbrook.
Escriure els caps de setmana i les vacances, sobretot, no és gens menyspreable. I millor si fas una feina d’horari compacte, que et deixi el matí o la tarda lliures, el que deia Jordi Llovet a la carrera que havíem de fer si volíem dedicar-nos a escriure, com he fet jo. I no tenir fills.
Hi ha una altra opció: passar a la vida bohèmia, el que molts fills de ric han fet al llarg de la història. Malvivint sovint els que no són “fills de papà” i volen fer com si ho fossin. “Ets poeta, moriràs sense una pesseta”.
Però cal anar amb compte: Joan Margarit va escriure el seu millor poemari, des del meu punt de vista, Edat roja, quan encara treballava d’arquitecte i professor de càlcul d’estructures a la Facultat d’Arquitectura. Feia els poemes quan visitava les obres dels edificis que havia projectat, sentint el soroll de les màquines i escrivint com si res. Ell deia que, si poses excuses per escriure, com el soroll que t’envolta, si no és per a tu una obsessió d’escriure, és que no ets poeta. A on jo anava: va ser deixar d’exercir d’arquitecte i començar a escriure tant com volia, que crec que no va arribar mai més al nivell d’aquella època. Anar a contracorrent ajuda, fins a un límit, però. Un altre cas és el de Maria Escalas, que des que ha deixat la feina estable que tenia no ha parat d’escriure grans llibres.
Jo somnio viure sense treballar, perquè puc viure així sense avorrir-me ni deprimir-me. Encara que avui dia les dones, si no treballen, són mal vistes, la societat les pressiona molt.
Hi va haver un crític d’Alemanya, Marcel Reich-Ranicki, que a la Segona Guerra Mundial va anar a viure a Polònia, que era comunista. Per tant, cobrava de l’Estat per fer crítica. La dona de fer feines que treballava a casa seva i també cobrava de l’Estat no entenia que ell visqués llegint llibres tot el sant dia.
De petita, la meva mare sempre ens deia que “tant és treballar com fer feina”, i que “el treball dignifica”. Per a mi només hi ha una veritat, la meva: la feina és feina, o sigui, una presó al capdavall. Per a mi només hi ha una manera de ser lliure, per penós que sigui a vegades, que és ser artista.
[Text de Eduard Garrell]
La imatge d’un nen jugant a la sorra, descrita per Homer a la Ilíada fa 2.900 anys, forma part habitual dels nostres paisatges estivals i de l’imaginari col·lectiu.
Tal com aquest nen que fa construccions a la sorra i ell mateix o una onada li ho desbarata, l’home ha intervingut en el paisatge transformant-lo i domesticant-lo a la seva conveniència, la natura s’entesta permanentment i tossuda per recuperar, indiferent, el seu estat original. L’home i el paisatge són dos organismes simbiòtics que generen beneficis i perjudicis per cadascun, en una relació de supèrbia per part de l’home i de superioritat de la natura, que sempre s’acabarà imposant.
Amb l’abandonament de l’agricultura i de l’explotació dels boscos , la dispersió de les edificacions, la invasió de molts paratges, les carreters i línies elèctriques, els incendis… els paisatges de Catalunya s’han transformat profundament, però no per això deixen de tenir valor testimonial, en molts casos de l’ambició i el menyspreu pel propi país.
El que sorprèn, veient com va el país, és que Catalunya s’hagi dotat d’una Llei del paisatge i d’un Observatori del Paisatge. Ningú ho diria, atès el poc efecte que sembla exercir sobre el desgavell i els abusos que s’estan cometent, amb preferència on els paisatges encara conserven el seu valor patrimonial.
Aquesta Llei és més aviat una declaració de bones intencions que un corpus legislatiu sòlid i eficaç i l’Observatori fa la flaire d’un pessebre on hi van a figurar uns quants personatges que tenen relació amb el govern i la política i unes quantes dotzenes d’institucions.
Ens rebel·lem en veure com els indrets més bells del país, pel fet de ser-ho, són víctimes de l’especulació urbanística. Un exemple és la façana marítima de la Costa Brava on, des del mar és gaire bé impossible trobar gaires espais que no estiguin esquitxats d’urbanitzacions, d’edificacions de 14 i més plantes a primera línia de mar, de xalets penjats dels penya segats, sobrevalorats perquè els seus propietaris gaudeixin d’un paisatge que ells mateixos, com el nen de la sorra, desbaraten tossudament, i no ens adonem que al darrere de cada paisatge destruït hi ha un paisatge segrestat, apropiat, robat a la comunitat. La majoria de construccions abocades als paisatges més privilegiats, habitatges infrautilitzats, emparats en un hipòcrita dret a la privacitat han instal·lat no només tanques físiques per delimitar la propietat, cada cop s’instal·len més barreres visuals que impedeixen que qui transita per l’espai públic pugui observar el paisatge que és dret i patrimoni universal.
No he vist que la Llei ni l’Observatori donin la més petita importància a aquesta pràctica que hauria de ser controlada i regulada. Però ja ho he dit abans que la natura s’entesta tossudament en recuperar allò que l’home li ha pres i, ben mirat, habitualment aquestes tanques visuals són de plàstic, de canya o de bruc…
[Article de Josep Nogué.]
“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars. Així aquesta planta s’ha de prendre amb grans precaucions; a altes dosis ocasiona un tipus d’embriagament amb postració general, nàusees, lentitud de pols, torbació de la vista, dilatació de les pupil·les, fred, calfreds, deliri, convulsions, paràlisi, comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort.”
Aquesta és la descripció dels símptomes d’un enverinament per cicuta, i segurament no són massa diferents del provocats per bolets tòxics, el verí de serpents o altres substàncies que un organisme viu no és capaç d’assimilar, expulsar o digerir. Abstenir-se de prendre’ls o d’exposar-se a la seva inoculació deu ser el millor remei per no sucumbir als seus efectes. Provocar el vòmit o trobar un antídot solen ser els recursos quan la inoculació ja s’ha produït.
Això pel que fa a organismes vius, però què passa amb els organismes polítics o socials? No estan també exposats a enverinaments i intoxicacions que poden ser igualment letals?
Resumint molt, podríem dir que un verí és una informació que l’organisme afectat no és capaç de gestionar adequadament i que, al final, li provoca la mort.
És evident que les societats desenvolupades, si d’alguna cosa van sobrades, és d’informació.
Antigament, disposar d’informació era un privilegi al qual només uns pocs tenien accés i ―com l’ús del verí― permetia accions fulminants per aconseguir el poder i els privilegis de classe. Saber allò que els altres no saben sempre ha donat avantatges. I això no ha canviat, si bé la informació, gràcies a les noves tecnologies, ja no és un privilegi d’uns quants sinó que ha arribat arreu. Altra cosa és la qualitat de la informació que ens arriba. Si fa no fa com ha passat amb les drogues i la seva adulteració. El seu ús indegut o adulterat sempre esdevé letal.
“La cicuta obra estimulant els vasos limfàtics i activant l’acció absorbent dels capil·lars”. És el mateix que han fet els mitjans de comunicació, penetrar-nos les ments fins a l’últim racó.
Al contrari que en segles anteriors, ara la informació viatja a la velocitat de la llum.
I els símptomes de la intoxicació no són tampoc diferents: “embriaguesa”, atordiment, postració, nàusees, frustració, mala llet, depressió, “deliris”, impotència, “paràlisi”. “Comença a manifestar-se a les extremitats inferiors, ascendeix fins a bloquejar els centres respiratoris i provoca la mort”.
És a dir, comença paralitzant qualsevol iniciativa o descoberta de les classes populars, els impediments burocràtics ofeguen tota possible acció o empresa. I es produeix la sufocació, per excés d’(in)formació, de qualsevol projecte. Ja no cal prohibir res, n’hi ha prou amb informar. La informació paralitza.
Una cosa és el coneixement que prové de l’experiència, l’altra, la informació feta per saturar els sentits i provocar reaccions irreflexives i interessades. És el col·lapse (viralitzador) “verilitzador”.
Perquè, en el fons, tota la informació que emet el poder no té altra finalitat que impedir el moviment i la comunicació dels plebeus. I no ens ha d’enganyar el fet que els cotxes no hagin deixat de proliferar amb els anys; simplement es tracta de tenir-nos incomunicats, anant, sí, d’un lloc a l’altre, però cada un confinat el màxim de temps dins el seu vehicle. O enganxats a les pantalles.
Mentrestant, els beneficiats de sempre segueixen gaudint de la informació privilegiada, sense adulterar (perquè en són els productors), per ser aplicada de manera puntual allà on més els convé.
Quants problemes, desgràcies, malalties, disputes o guerres no tenen el seu origen en una informació errònia o interessada?
Els antídots: sostreure’s o apartar-se de tota informació innecessària. Posar en qüestió tota aquella que no puguem esquivar. Provocar el vòmit, és a dir, desmuntar els seus arguments, no creure. I, si no hem pogut evitar la inoculació, fer tot el possible perquè el trànsit sigui el més ràpid possible. I en darrera instància sempre ens queden la ironia i l’humor com a bon digestiu.
[Redacció]
L’exposició “Un cop més” que Jordi Maideu presenta al Café Canaules de Ripoll, reuneix una selecció d’obres recents i algunes de períodes anteriors, majoritàriament pintures acríliques sobre tela o paper, amb incursions en el collage.
El conjunt mostra una varietat de formats —des de peces més grans com Somiador/a (114 x 146 cm) fins a formats mitjans i panoràmics com Paisatge (108 x 28 cm)— i temàtiques que van del retrat i l’autoreferència (Mira’m ara, Ulleres trencades) a composicions més abstractes o narratives (True stories, Connexions).
L’obra combina elements figuratius i experimentals, amb una paleta i una tècnica que evidencien un diàleg entre la pintura tradicional i la incorporació de textures i materials. En conjunt, l’exposició funciona com una mostra de la continuïtat creativa de l’artista, que revisita motius, formats i estils amb un llenguatge visual propi.
Poema composat per Xevi Rivero amb motiu de l’exposició
T’encetaràs els ulls si em mires ara,
amb les ulleres trencades,
i el mirall
que estamparà el paisatge,
som només animals
a l’ombra
d’un fosc retaule de Velázquez,
el somniador que et desfigura,
les connexions amb un no res
un cop més ple de pintura.
No tenir certesa no vol dir
que no hi hagi històries certes.
T’encetaran els ulls
les llàgrimes.
Un article de Jordi Sánchez.]
En un temps passat es varen construir molts habitatges de caràcter social per resoldre el sopluig dels immigrants, arribats de diverses comunitats d’Espanya. Els extraradis creixien sense ordre ni concert. Cal recordar que la primera Llei del sòl, de 1956, deixava clara la condició de solar (que davant la parcel·la hi hagués tots els serveis). Malgrat que s’incomplís, els ajuntaments donaven la llicència d’obres sense cap requisit. Catalunya era un territori pròsper, amb indústria, però mancat d’habitatge, i així varen créixer moltes ciutats a la conurbació de Barcelona, avui coneguda com a àrea metropolitana.
Els darrers anys s’ha passat de 6 a 8 milions de persones a Catalunya, torna a haver-hi immigració (aquesta vegada, de fora d’Espanya) i no estem preparats per allotjar-la. Però tenim un avantatge, pertànyer a la UE, la qual ha posat a disposició dels estats membres diners per pal·liar aquesta situació, els Next Generation, ja exhaurits. Ara són els mateixos estats els que han elaborat plans econòmics per fer-hi front.
De les primeres prioritats
L’habitatge és una prioritat. Si això és clar, cal veure com podem, amb el mínim de temps, resoldre aquest problema.
Tornem a la Llei del sòl de 1956: també ens diu com resoldre si un immoble està en ruïnes? La llei descriu dues situacions: la ruïna contradictòria i la ruïna imminent. La ruïna contradictòria pot tenir una resolució al cap d’un procediment llarg, i en el cas de ruïna imminent, cal prendre mesures d’emergència.
Doncs així, en el cas en què ens trobem avui s’ha d’aplicar un procediment d’emergència.
Decisió política
El polític no té per què ser una persona que sap de tot, el que és important és que sàpiga rodejar-se de professionals útils i ben preparats. Tenim prou doctors en Dret Administratiu, cal posar-s’hi i buscar el camí més curt per tal de sortir de la tela d’aranya de la burocràcia actual. ÉS UN TEMPS NOU I, PER TANT, CALEN NOUS CAMINS; això ja ho deia Willy Brandt (1913-1992), exalcalde de Berlín Occidental.
Barcelona només pot tenir 70.000 habitatges més (La Vanguardia, 31.07.25), i la resta, on? Soc dels que opinen que, avui, Barcelona ja està col·lapsada. Dotem-nos de noves i bones rodalies a les ciutats que poden créixer i apliquem un procediment àgil que permeti construir-hi habitatge de lloguer assequible.
Solució
Punt zero i aplicar justificadament un criteri administratiu d’emergència.
No podem ser presoners de l’entramat burocràtic que té avui el procediment, que hem creat entre tots. Les lleis són per complir-les, però també es poden modificar; tenim les competències per fer-ho.
Així ho veig.
Jordi Sánchez Solsona
[Articles de Nan Orriols.]
Verdaguer va fer dos viatges a les Guilleries, un, pocs anys abans de morir. Buscava corrandes o informació de transmissió oral que parlessin de Serrallonga. No va trobar res. Però no tot s’acaba amb Serrallonga.
Durant la retirada dels francesos, cansats i veient que d’Espanya no en traurien gaire res («Europa comença als Pirineus», va manifestar un general), un soldat francès es va perdre a les Guilleries, i li van fer aquesta cançoneta, que cantaven en festes i saraus:
Si n’hi havia un gavatxot
que ha vingut de França,
mal calçat i mal vestit,
i se n’ha entrat en la dansa.
Les dones d’aquell veïnat
n’han tinguda planyença
i li han donat uns pantalons
sense camals ni botons;
li han donat un casacot
sense mànigues ni faldons;
li han donat uns calçotets
sense vetes ni gafets;
li han donat uns mitjons
que les mosques hi passen;
li han donat uns sabatots
que pertot se li’n reien.
Però finalment el pobre soldat va acabar al canyet, on anaven a parar mules, vaques, ovelles i altres animals morts que no es podien aprofitar. En record del francès, el canyet va canviar de nom i ara en diem el canal del gavatx o de l’agavatx, que és una cinglera amb tartera d’uns cent metres de desnivell que mira la riera Major i el Montseny.
Les Guilleries tenen encara molts misteris, noms i malnoms. De ben segur que moltes nits, asseguts al cim del canal, hi trobareu les ànimes de la por, de la creu del llop i tantes d’altres, i també podreu parlar amb el gavatx.
Passats aquests dies d’agost en què molts fan vacances, m’ha cridat l’atenció que molts polítics, que per mi podrien fer vacances sempre, no han abandonat el seu raconet amagat dels plaers inconfessables ni per fer-se la fotografia al costat de la pobra gent que ho ha perdut tot en els incendis.
El ministre de Transports i Mobilitat Sostenible, Óscar Puente, diu que els trens espanyols són els més puntuals després dels suïssos, i Oriol Junqueras vol fer creure que els trens de Rodalies els gestiona la Generalitat.
En fi, quan va acabar el mes de juliol estàvem malament, i en acabar l’agost encara estem pitjor, amb la Catalunya dels deu milions d’habitants amb infraestructures.