[Text de Isidre Oller.]
El passat mes em vaig empescar una bona pel·lícula de por a partir de la idea del Premi Nobel de Literatura. I, ben mirat, per què no fer-ne una seqüela? Encara hi ha crispetes per cruspir-se! La pel·lícula de Sant Jordi, amb els sobresalts de Mendoces i Mariscals, la hiperbòlica presentació dels mediàtics i l’oblit draconià de la poesia… No hi ha més, és així en un món prosaic i econòmic. Els d’AENA han muntat un nou superpremi a obra publicada en idioma castellà perquè els calerons han de volar sempre cap a contrades imperials. I això que un dels aspirants és l’ínclit Enrique Vila-Casas, amb el seu darrer llibre Canon de cámara oscura. Jo soc lector de Vila-Casas. Sé que és un autor no apte per a tots els públics, amb exigents conceptes latents i molta metaliteratura. No podia guanyar! Suposo que el van posar perquè omplia un buit geogràfic —el de la capital mundial de l’edició en castellà, la nostra Barcelona City— i perquè semblaria que aportava una dosi de qualitat, ni que sigui perquè ja és un lloc comú i no l’hagin llegit mai. I en l’àmbit del català, on parem? Heu vist d’on venen els diners dels nostres principals premis? Per què no tenim excel·lències clares per optar a la Champions – Nobel de Literatura? Bé, puntualitzo: excel·lències amb suport gremial i social, perquè de bons autors/autores encara en tenim! De totes maneres, crec que les darreres generacions literàries es comporten amb un error tàctic molt sensible. Cadascú és una literatura per si sol, però s’esperona dins l’àmbit per on es mou, fet que obliga a una disciplina, a un afany de millora i avanç col·lectiu. És com una orquestra simfònica, tots els integrants han de tenir un nivell congruent de qualitat, incloent-hi la direcció. Si, el dia del gran concert de la gran orquestra i gran director al Palau de la Música, hi ha un aprenent de violinista que comença a grinyolar i ganyolar en ple concert per a violí de Max Bruch, què farem? Mirem-ho d’una altra manera. Si tots els integrants de l’orquestra grinyolen i enmig d’ells hi ha un virtuós perfecte, què faria? Si estem al Palau grinyolant, potser no cal que m’escalfi el cap per ser un gran violinista, oi?
Avui, en premsa, hi havia un article sobre José Echegaray, el primer Nobel de Literatura en castellà i que sembla que no és tan dolent com les males llengües n’han fet un lloc comú d’ençà que li va ser concedit el premi. Quina llàstima que no ens cerciorem per nosaltres mateixos de les veritats dogmàtiques que ens cauen a sobre com calamarsa sense fre. M’ha fet gràcia el detall, per paradigmàtic, de la mala llet que se sol gastar en segons quins cercles, de l’atansament ingenu d’Echegaray per a llimar aspreses amb Valle-Inclán quan aquest necessitava una transfusió de sang. «No, no!!!», va exclamar don Ramón María, «Sang d’aquest, no, que està plena de gerundis!».
I el vaixell de Catalunya, que encara està navegant —gerundi— per la mar inconstant —adjectiu—, quin itinerari vol prendre? Sabrem nedar? Vindrà algun avió d’AENA a salvar-nos? Ah, quan hi hagi trens d’ADIF submarins! Àngela Maria de l’Esperit Sant —gerundi?—!
