[ARTICLE] «Aigüats vs. conducció», de Jordi Sánchez

Imatge Eldiario.es

[Un article de Jordi Sánchez.]

Els darrers aiguats ens mostren com tenim el territori, especialment en aquells municipis que limiten amb el mar Mediterrani. 

La Llei del sòl de 1956 considerava tot el municipi edificable, porta oberta a l’especulació econòmica. Molts municipis de pocs habitants varen ser engolits en urbanitzacions, incomplint la mateixa llei, sense tenir les condicions ambientals necessàries. 

Hi havia tres preguntes bàsiques quan es pretenia urbanitzar: d’on obtindrem l’aigua?, on desguassaran les aigües brutes? i d’on obtindrem l’energia? Aquestes preguntes genèriques (sempre hi pot haver alguna excepció) havien de figurar a les memòries dels projectes d’urbanització (plans parcials, polígons industrials, etc.), en què trobàvem frases com, per exemple, “el punt que ens assenyali l’ajuntament”; és a dir, a la xarxa municipal. Així van créixer, sense control, els nostres pobles. No tan sols de la costa, sinó també de l’interior.  

Quan vàrem rebre el traspàs de competències d’urbanisme a la Generalitat de Catalunya es va tramitar la Llei 9/1981, sobre protecció de la legalitat urbanística (autor: Pere Caralps), amb la finalitat d’establir un punt zero. 

Els ajuntaments havien d’inspeccionar i emplenar unes fitxes de cada urbanització, indicant la radiografia de compliment segons el pla tramitat. El resultat és totalment insatisfactori, perquè queda molt per fer. Alguns d’ells no tenen encara ni el projecte d’urbanització. Malgrat aquest incompliment, els ajuntaments donaven llicències per edificar sense cap anotació de garanties al Registre de la Propietat. 

Aiguats 

Hi ha un alt percentatge de sòl urbanitzat que no té clavegueram ni  tampoc recollida i conducció d’aigües de pluja (xarxa de pluvials) i, quan plou, les aigües que abans s’haurien filtrat pel territori natural ara baixen a gran velocitat sobre l’asfalt en direcció a les cotes més baixes.   

Què cal fer 

Hi ha barreres ―autopistes, carreteres i ferrocarrils― que cal controlar i augmentar-ne la permeabilitat. 

Les aigües s’haurien de canalitzar de les cotes més altes fins al mar. S’ha d’instal·lar desguàs a tots els carrers, fent dipòsits reguladors i reutilitzant l’aigua, completant-ne el cicle.  

Atenció! L’aigua té memòria i sempre passa pel mateix lloc. Tinc en el record les dues riuades de la riera de les Arenes, el 1962, a la capçalera de Matadepera. 

Així ho veig. 

Calafell, 1 de setembre de 2026 

[ARTICLE] «Gossos», de Josep Nogué

Lladruc d’un gos. Aiguada de 50×70 cm de l’any 1982.

[Article de Josep Nogué.]

Deu fer milers d’anys que els gossos conviuen amb els humans, fins al punt que aquesta relació és precisament el que els defineix com a gossos, altrament serien llops, guilles o altres variants de cànids (com el gos africà, més semblant a una hiena que no pas al que entenem per gos), donat que quan parlem de gossos ens referim als cans domèstics. Això no vol dir, però, que no existeixin gossos salvatges o assilvestrats, però aquests serien la part indigent de l’espècie, aquells que els humans hem abandonat. 

Es pot dir, doncs, que sempre hi ha hagut gossos convivint amb els humans. Dit això, també es pot dir que mai n’hi ha hagut tants com ara. Perquè els gossos es tenien per fer un servei. Els senyors solien tenir gosseres amb quantitat de gossos especialitzats en la caça o animals de vigilància destinats a foragitar intrusos de les seves propietats. A pagès eren imprescindibles per pasturar ramats o servir d’avisador de l’arribada de gent estranya. Eren un servei més, com els propis criats o masovers. I massa sovint, uns i altres, duien una “vida de gossos”. No fa tants anys, conten els veterinaris, que quan un gos estava malalt, el propietari deia que si la cura li valia més que un cartutx, preferia sacrificar-lo. Segur que encara a molts llocs és així.  

Al món occidental, però, la cosa ha canviat no fa pas gaire. Actualment els gossos són un membre més de la família i no tenen més funció que fer companyia: donar i rebre afecte, sovint d’una manera més desinteressada que el que s’espera dels fills. Si més no, no són tan propensos a provocar conflictes. Molèsties sí, normalment més per als veïns que per als seus amos. “És que es fan estimar tant!”, diuen aquests. Segur que sí, són la submissió personificada, molt allunyada del que sol passar amb els fills, en especial quan són adolescents. Tant és així que cada vegada hi ha més gent que prefereix tenir gossos en lloc de fills. El proper pas serà acollir gossos robots a qui no s’hagi de recollir les caques? No parlo, naturalment, dels gossos que fan de pigall o serveis de detecció policials o de salvament. Parlo dels domèstics: de les mascotes. 

De veritat estem tan mancats d’afecte que per sentir-nos realitzats necessitem tenir sota les nostres ordres criatures amb aquest grau incondicional de vassallatge? Ho toleraríem nosaltres que ens obliguessin a servir un amo en aquestes condicions? És clar, el gos no s’ho planteja, això. Mentre tingui el plat a taula i el treguin a passejar de tant en tant, ell és feliç.  

Repeteixo la pregunta: en tindríeu prou? Què li passa al gos d’un veí quan no para de bordar a qualsevol hora perquè l’han deixat sol al pati o al balcó? Culpa del veí, em direu. Naturalment, però calia que tingués gos? O només el té perquè ara s’ha posat de moda? El mateix podríem dir dels fills, però ara no entrem en aquest tema.  

Sí, que un gos bordi a totes hores no només és que el gos té problemes, és un símptoma que la nostra societat també en té. I no els resoldrem tenint cada dia més gossos a les nostres cases. No vull ni pensar què passarà quan ens en cansem. 

No l’estarem malbaratant, aquesta vocació acollidora, quan tants immigrants (humans) ronden pels carrers sense aixopluc? 

[OCELLS] «Jocs», de Josep Plaza

[Text i fotografia de Josep Plaza]

Fins fa pocs anys es pensava que en el regne animal només els grans simis i els dofins, jugaven pel sol gust de jugar o d’aprendre noves habilitats de potencial ús en el futur. 

Dons bé, nombroses observacions de conductes d’ocells en el seu medi natural i en proves de laboratori fetes a mida han evidenciat en els darrers anys que estàvem equivocats. 

Respecte al joc, han demostrat que alguns ocells, entre els més avançats els còrvids i els lloros, són capaços de jugar pel sol fet de divertir.se. Comencen a jugar en el niu quan encara no tenen plomes i continuen fent també en l’etapa adulta. Curiosament hi ha una correlació entre complexitat i variabilitat de jocs i nivell d’intel·ligència. 

Respecte al tipus i les dinàmiques de joc, s’ha observat alguns ocells gaudint de la neu lliscant sobre una fulla pendent avall i repetint un i un altre cop, corbs jugant amb rapinyaires respectant-se mútuament com a norma de “joc net”. També s’ha observat ocells jugant tant sols i com en grup, jocs als que s’afegien nous jugadors i en els que es feien substitucions de jugadors quan es cansaven. 

Però anant més enllà s’ha observat com corbs, els més fàcils d’estudiar per que es presten fàcilment al joc, aprenien ràpidament les regles d’un joc nou o inventaven nous jocs amb noves regles. 

Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són. 

[LES NOSTRES ERMITES] «Sant Julià de Tartera (la Cerdanya)», de Ramon Orriols

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Església romànica del s. XI situada al petit nucli de Tartera, al sud de la fastuosa urbanització residencial. Mencionada l’any 889 a l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell i confirmada el 1011 com a pertinença del monestir de Sant Miquel de Cuixà. Curiosament, el petit edifici consta de dues naus capçades per absis semicirculars amb coberta de quart d’esfera. La porta és a la façana nord de la nau i la façana de ponent és culminada per un petit campanar. 

A finals del s. XII va sofrir el saqueig dels càtars en la seva fugida cap a terres del vescomte Arnau de Castellbò. 

Es troba al capdamunt (sud) de l’avinguda de Sanavastre, que puja de la carretera GI-4033 que enllaça Alp amb Baltarga. Des de Das hi baixa l’antic camí de Tartera. 

[DEL CALAIX] Escrit de Xavier Borràs sobre «El cant del poble»

 

[REDACCIÓ]

I si l’himne de Catalunya fos un altre? El periodista Xavier Borràs recupera en aquest escrit publicat a La Resistència el juny del 2021 El Cant del Poble, una composició de Josep Anselm Clavé amb música de Josep Rodoreda, i en reivindica el valor com a possible himne nacional de Catalunya.

Una proposta que ens convida a mirar més enllà de Els Segadors i a recuperar una peça profundament arrelada en la tradició coral i popular catalana.

L’escrit s’acompanya d’una interpretació de Ramon Calduch, que dona veu a aquesta cançó i en recupera tota la força i solemnitat.

El Cant del Poble

[VIDEOALBUM] «Pedalada des de la presa de Sau a Rupit» de Ramon Comella

Video i text de Ramon Comella.]

El vídeo d’aquest mes és una pedalada des de la presa de Sau fins a Rupit, i tornada. Un camí molt bonic, amb força pendent, però per pista cimentada, cosa que fa que sigui fàcil de pujar. La singularitat d’aquesta pedalada està en el fet que, havent dinat a Rupit, vam començar a pedalar avall i ens va enganxar una tempesta de llamps, trons, aigua i calamarsa que ens va deixar ben xops!

[El Periscopi]

Jordi Remolins

El Periscopi és l’espai d’entrevistes de La Resistència, conduït pel nostre col·laborador Jordi Remolins. Una conversa amb persones rellevants de la cultura, la política, la literatura, les arts o la ciència que comparteixen una mirada lliure i crítica sobre el món. Veus diverses, sovint allunyades dels grans focus, que ens ajuden a entendre millor les contradiccions del nostre temps.

El Periscopi amb Enric Pladevall

El Periscopi amb Silvia Orriols