[ART] L’art de Lluís Badosa. Juliol de 2026
[ARTICLE] «Llistes i més llistes», de Nan Orriols
[Article de Nan Orriols.]
Llista dels més rics de Catalunya, d’Espanya i del món. Llista dels que tenen més obres d’art en propietat. Llista dels més subvencionats (aquesta és llarga). Llista dels polítics més corruptes (aquesta, encara més). Llista dels bisbes i cardenals amb més bàculs d’or i plata. Llista del personal pagat que fa llistes al servei d’uns que no volen sortir a la llista. Sí, hi ha llistes arreu i són de tot, també dels morosos amb la hisenda pública. De l’Opus Dei, alguna cosa però poc. Les llistes i les notícies especials, les d’estabornir, arriben fins i tot per la xemeneia de l’estufa (i no tinc estufa).
Importantíssim: els ultratradicionalistes trenquen relacions amb Lleó i Roma («Tens temps per a Bad Bunny i no per a nosaltres»). Terrible, el comportament de Lleó. No parlem dels articulistes dels diaris, que fa anys que diuen el mateix, uns en arameu i altres en castellà antic; en llatí, pocs, i en català, un. També són interessants les notícies del cor, separacions, cornuts i cornudes i Déu meu senyor!, això sembla impossible. També reflexions sobre la maternitat i l’Estudi General de Mitjans, que es reparteixen en Basté i l’Ustrell.
Bé, per anar acabant, es repeteixen com sempre les notícies de la Sagrada Família i de la casa reial, de la Rosalía i de la Pantoja. Ara bé, al presentador de TV3 Ramon Pellicer sempre se’l veu bé. Fa dies que es discuteix quin VIP català lidera la llista dels 100 gais més influents d’Espanya. Un servidor, mut. Busqueu la llista! Ens extingirem bevent cervesa i menjant braves i calamars a l’andalusa a 50 graus, i tothom content.
[LLIBRES] «Tronc balit, 5» de Nan Orriols
[Text i il·lustracions de Nan Orriols.]
Pots llegir el Tronc balit tot lliscant per les seves pàgines amb les fletxes de desplaçament.
[VIDEOALBUM] «Pedalada pel pantà de Sant Ponç» de Ramon Comella
Video i text de Ramon Comella.]
Pedalada que vam fer en Nan, en Gabriel, en Toni i jo al maig del 2025 vorejant el Pantà de Sant Ponç, que era ben curull, sortint de Solsona, de l’ermita de Sant Honorat, i passant per l’interessant cementiri modernista d’Olius construït el 1916 per Bernadí Martorell, deixeble de Gaudí. Una molt bonica passejada.
[LLIBRES] Breu ressenya de la revista «Taga. La cultura de la natura», per Eusebi Puigdemunt
[Text d’Eusebi Puigdemunt.]
Parlar de Taga. La cultura de la natura és parlar d’una revista de publicació recent, ja que inicià el seu recorregut l’any 2025, gràcies a l’empenta d’un equip de redacció jove constituït per la Mònica Pagès a la direcció, la Carla Escarrà a la subdirecció, la Marta Barceló al capdavant de la direcció d’art i fotografia i, finalment, l’Anna Planella. L’edició corre a càrrec de la Cooperativa Mas La Sala; la impressió de la revista, de la Impremta Maideu SL, i la del dossier, de LIO (La Impremta Oberta).
No cal ni dir que també compta amb un bon equip de col·laboradors que s’encarrega de la redacció dels diferents articles que la componen, i que la temàtica tracta de la natura, tal com el subtítol de la revista explicita prou clarament. Pel que fa al títol, Taga, pren el nom d’una de les muntanyes més emblemàtiques del Ripollès, on cada segon diumenge de juliol es fa una ascensió tradicional coneguda com a «la pujada al Taga».
La present ressenya està centrada en el número sis, amb les seccions en què figuren els escrits que s’hi poden llegir; heu-los ací: en primer lloc, l’Editorial, seguit de la secció Actualitat, amb la recensió del llibre Tria el futur de la teva explotació, que té per finalitat la d’assessorar el relleu generacional de les explotacions ramaderes. Reportatge, en aquesta ocasió «El gos pastor; ramats, races i concursos», signat per la Mònica Pagès, en Jordi Vila i en Moisès Tarrés. Entre/Vistes, on la Mònica Pagès i la Marta Barceló entrevisten en Ramon Turrats, ramader i cuiner (copropietari de l’Hostal del Ripollès), i n’Acant Canet, forner de la fleca del coll de Coubet. Muntanyisme, escrit en què en Joan Llordella explica la ruta La Supersants, per als amants de la pràctica esportiva de la BTT. La secció Natura, Art i Pensament la signa la Irene Vilanova i glossa com, des de sempre, la natura ha fascinat els éssers humans. L’article de la secció Mediambient, «Ripoll entre plomes», du la signatura de la Lourdes Solano i explica el camí que l’ha portada a la creació d’un llibre sobre les aus de Ripoll. De l’apartat Opinió és l’article d’en Gerard Fossar titulat «El coll i el plaer». A la secció Rastres, hi trobem el perfil que la Mònica Pagès i la Marta Barceló fan d’en Joan, Nan, Orriols, «L’indret de Nan Orriols: l’Aiguabarreig», un veritable agitador cultural nascut a Vic però que actualment resideix a la vila de les Abadesses, des d’on continua amb la seva prolífica tasca amb els pinzells i la paraula escrita. A l’apartat Gastronomia, en Jaume Torrats fa un símil entre els colls de muntanya i una saborosa caldereta de xai amb remolatxa. També hi ha una secció dedicada a les Fires i Mercats, on la ploma de l’Eva Martínez-Picó explica la «Fira d’herbes i les flors de muntanya a Setcases». Clouen la revista l’apartat Cua d’ull, amb una bella il·lustració de l’artista ripollès Jordi Maideu titulada Fa vent!, i Punt de Llibre, a càrrec de n’Antoni Pujals, sobre l’obra mestra d’Àngel Guimerà, Terra Baixa, i l’ús que en va fer la cineasta alemanya Leni Riefenstahl en els anys del nazisme.
Al bell mig de la publicació, en una separata de setze pàgines i amb un color d’impressió de tons verdosos diferent de la de la resta de pàgines, hi ha el Dossier, de títol «Coll. Jordi Font i Micha Rusch» amb text i fotografies de na Marta Barceló, i que en aquest sisè número està centrat en el coll de Jou, que mena cap al cim del Taga, amb tota una colla de textos de sentida inspiració poètica, a destacar, a parer meu, el llarg poema «El coll del Taga cota zero».
[ARTICLE]«Reflexions d’un gandul fracassat» De l’Arcàdia a l’infern, d’Eduard Garrell.
[Text de Eduard Garrell]
Diuen que a les Gavarres hi havia hagut un poble molt important, un poble que havia arribat a tenir cent cases i era el poble dels cent focs. Avui aquest poble no existeix i no hem trobat a ningú que sàpiga dir-nos exactament on era. Tal vegada estava situat al puig de Migdia, baixant de Camós, cap al saplà dels Mas Sàbat. No en queda cap rastre.
Ho escriu en Xavier Cortadellas en el seu llibre El poble dels cent focs, editat a Sidillà, que recull tres-centes nou llegendes de les Gavarres.
Potser el poble de Centfocs només és una llegenda, però els 400 masos habitats de les Gavarres que van quedar abandonats entre els anys 50 i 60 del segle passat, també les vint-i-dues ermites, són una realitat. Queden impassibles tres-cents un monuments megalítics i les restes d’algunes mines de quars, barita, galena i ferro i més d’una vintena de forns de calç.
Les Gavarres s’han encès altre cop, com ho han fet tota la viva, com fan els boscos mediterranis, i s’han tornat a dir animalades de l’alçada d’un campanar i s’han promès solucions que sabem que no es compliran perquè avui, pocs dies després del desastre, les Gavarres només existeixen per a aquells que les coneixem i les estimem.
Les Gavarres havien estat un espai habitat i transitat. La via de comunicació més curta entre la Bisbal i el mar es feia pel camí de la Ganga, l’ara Gi-660, coneguda com a carretera del coll de la Ganga. Jo mateix l’havia feta amb carro, de Calonge a la Bisbal, per dur el blat a moldre, un dia de viatge per anar i tornar amb el primer vehicle autònom.
Aquesta carretera era empedrada i no es va consolidar fins al 65. La resta de camins, els que duien a les masies, les ermites, els nuclis disseminats, eren tots camins de carro i de peülla.
L’aparició del plàstic, del gas butà i de l’automòbil va transformar tant profundament l’economia de les Gavarres que va resultar insostenible. Es van abandonar les cases i els camins. Si les cases de pagès deshabitades s’enrunen en pocs anys, els camins, sense trànsit ni manteniment, en tenen prou amb un per desaparèixer sota la vegetació i xaragallar-se amb les pluges.
Naturalment, fins als anys 80, al govern franquista, el que perdés Catalunya li donava més satisfaccions que preocupacions i als anys 80 el govern de Jordi Pujol es va encarar cap a un progrés i modernització necessaris, però oblidant un patrimoni del qual ara depenem. Si va ser per manca de recursos o per altres causes és un altre debat.
Als anys 80 i 90 els camins rurals van quedar exclosos dels plans de pavimentació massius. D’una banda, perquè molts municipis no podien assumir els costos, ni tampoc ho va fer la Diputació, que tradicionalment només té cura dels seus “cortijos”, ni l’estat autonòmic ni l’espanyol. Però també hi va haver un altre factor, que sembla que hem oblidat: les polítiques mediambientals. Els mateixos que volen linxar l’operari de la radial i condemnar els aturats i presos a treballs forçats posaven, i encara posen, el crit al cel quan es pretén cimentar un camí, tallar un arbre, segar un marge, esclarissar un bosc o fer un pas per una riera que faciliti l’accés a una pastura o a una masia. Telefónica es va regir només per criteris econòmics i no de país ni de servei i va fer inassumible comunicar les cases aïllades.
El fenomen del neoruralisme compartit amb Europa i els EUA no va ensopegar només amb la inexperiència dels urbanites que les van habitar; eren joves que tenien fills i que els havien de portar a l’escola i al metge; havien d’estar comunicats. Força de les poques cases que encara s’aguanten els ho devem a ells, als que van poder resistir sovint amb feines alienes al medi natural. Qualsevol intent d’engegar alguna activitat agropecuària, de turisme rural, casa de colònies… s’ofega encara en paperassa i normatives creuades entre tots els departaments de la Generalitat.
Actualment s’han creat associacions de neorurals i molts professionals liberals i teletreballadors rehabiliten i habiten les poques cases que encara queden, però hem fet tard.
Tot aquest patrimoni, perdut, per prioritzar els uns un progrés de guanys immediats ―per exemple, destrossant la costa― i uns altres, per l’afany de convertir Catalunya en una Arcàdia idíl·lica, i això ens ha dut a un carrer on a la sortida ens hi espera el foc.
[DEL CALAIX] Ramon Cotrina parla de John Langdon-Davies i els poetes catalans
[Redacció] Aquest juliol recuperem del calaix el video de la conferència que va fer l’escriptor, traductor, sociòleg i activista polític català Ramon Cotrina, amb motiu de la presentació el 18 de febrer de 2017, a Sant Joan de les Abadesses, del llibre del catalanòfil John Langdon-Davies Home a la muntanya.
VÍDEO Ramon Cotrina parla de John Langdon-Davies i els poetes catalans
[ARTICLE] «Mundial de tot», de Nan Orriols
[Article de Nan Orriols.]
Crec que les seleccions nacionals de tot haurien de desaparèixer. Ara s’està disputant la Copa Mundial de Futbol i, com sempre, desitjo que Espanya perdi. No m’agraden els seleccionadors nacionals; no m’agrada que els jugadors estiguin obligats a participar en un campionat amb un equip que representa un país que no és democràtic, perquè la monarquia és una imposició franquista; no m’agrada la justícia castellana jutjant catalans ni tampoc que cada dia facin tot el possible per reduir la meva llengua i fer-la desaparèixer.
Molts jugadors de la selecció espanyola són catalans, i això em sap molt greu. Recordo quan Oleguer Preses es va negar a anar a la selecció, i també recordo que, l’any 2002, Corea del Sud va eliminar Espanya del Mundial de Futbol a la tanda de penals. Moltes pintades per carrers i carreteres deien: «Gràcies, Corea!». Espanya odia Catalunya perquè ens volem alliberar de les imposicions franquistes que als partits espanyols, tant de dretes com d’esquerres, els van tan bé. Cal ser radicalment independentista, sempre i en tot. L’Oleguer Preses ens va ensenyar el camí. Les dreceres no porten enlloc.