“Els orígens de la intel·ligència emocional comencen quan Thorndike el 1920 utilitza el terme intel·ligència social per descriure l’habilitat de comprendre i motivar a les altres persones. Va ser, doncs, el 1940 quan Wechsler explicà la importància de conèixer i de saber gestionar les emocions.”
Font: wikipedia.
Si tenim en compte aquests conceptes que ajuden a determinar la capacitat d’entendre el paper individual en la comprensió de les pròpies emocions i el social en la interacció activa amb altres individus d’una mateixa o diferent espècie, podríem dir que els ocells poden gestionar “emocions”?
Els avenços fets en investigacions duts a terme amb ocells en els darrers anys han demostrat que els còrvids, entre ells les garses, tenen la capacitat de construir eines, resoldre problemes equivalents a equacions de segon grau, però també de jugar pel gust de jugar, fer-se bromes entre elles, dir mentides i enredar a d’altres, soles o interactuant en grup. De fet, en l’imaginari popular, l’expressió “ser una garsa” fa referència a la seva astúcia per enredar a d’altres.
Personalment he pogut veure i gravar en vídeo com un grup de tres garses distreien un falcó pelegrí per robar-li el menjar que havia caçat i ho aconseguien.
També tinc constància de com una garsa durant dies perseguia, escridassant, un gat que havia matat una de les seves cries: una reacció “molt humana”.
Per cert, tot això que comparteixo amb vosaltres (ja em disculpareu) ho faig sense la més mínima preparació científica i, si algú de vosaltres sou experts en la matèria, és probable que us poseu les mans al cap, davant de tanta bajanada i atreviment. Que quedi clar, tot el que dic ho faig a títol personal i és únicament una opinió, sense cap altre pretensió.
Però penso que els humans no som tant “humans” com diem, ni els animals tant “animals” com acostumem a pensar que siguin.
«Els records són l’única riquesa veritablement nostra, allò que ningú no ens pot prendre.»
Artur Bladé i Desumvila, periodista i escriptor
La història recent del nostre país va ser influenciada per una petita constel·lació d’homes brillants que es van conjugar entre ells a principis del segle XX: Salvador Dalí, Narcís Monturiol, Carles Fages de Climent, Francesc Pujols, Alexandre Deulofeu, Josep Pla, Josep Dencàs, Artur Blader i n’hi podria afegir uns quants més, però vull centrar la meva reflexió en Alexandre Deulofeu.
Al cercle més íntim de Deulofeu, a més del seu amic incondicional Artur Bladé i Desumvila, hi ha quatre personatges inseparables que al meu entendre es complementen, o més aviat es completen, tot i que la història manipulada per Espanya i pel botiflerisme autòcton n’hagi bandejat alguns.
Dalí i Pla s’estalvien l’oblit. Ells marcaren el pas de l’oca al ritme dels tambors del règim franquista i van merèixer l’atenció dels llepaculs de torn, sense detriment dels seus mèrits.
Dalí, amb la por al cos pel seu anticristianisme, va tornar a Espanya com a apòstol d’un nou misticisme catòlic i romà, prodigant lloances a Franco.
Francesc Pujols, encara ignorat i desconegut per molts, anava unes quantes passes endavant, m’atreveixo a dir tantes que encara no l’hem atrapat, tot i ser la font d’inspiració del gitano més espavilat de Figueres.
Carles Fages de Climent, distret entre emporitans, grecs i romans, va tenir la mala sort d’anar sempre a contra corrent: quan calia ser d’esquerres ell s’arrenglerava amb les dretes, i viceversa, bandejat doncs per sospitós.
I finalment Alexandre Deulofeu, el republicà pacifista i polifacètic de Figueres que es va allunyar de tots ells i a qui van tractar amb indiferència i menyspreu. Deulofeu es va exiliar a Montpeller del 1939 fins al 1947. A Montpeller, el farmacèutic, físic, químic, polític, filòsof, historiador, músic, poeta i agricultor, un home d’una capacitat intel·lectual aclaparadora, es va guanyar la vida d’exiliat tocant el violi i el saxòfon pels cafès de la ciutat i menant els horts d’un francès que el va acollir i amb qui va començar a experimentar amb els cultius hidropònics, que avui ocupen milions d’hectàrees arreu del món i dels quals n’és el creador ignorat. Fastiguejat pels debats estèrils de les tertúlies dels cafès de la ciutat i de veure les indignes borratxeres d’alguns personatges destacats, va anar a presentar-se al Dr. Pesch de la Facultat de Medicina de Montpeller, el qual li va facilitar l’accés a la Biblioteca de la Universitat. Fou allí on, entre la fanga i el violí, va construir la seva Teoria de la Matemàtica de la Història.
Un cop instal·lat a la facultat, en una conferència, Deulofeu va exposar el seu parer que Alemanya, malgrat que seria vençuda en la Segona Guerra Mundial, en deu anys es posaria al capdavant d’Europa, mentre que els imperialismes francès i anglès entrarien en decadència. Aquestes paraules van caure com un gerro d’aigua freda entre els exiliats republicans, perquè les van interpretar com una victòria del feixisme, i molts d’aquells valents li giraren l’esquena i li negaren la paraula.
Otto Skorzeny, famós comandament de les SS, va fugir d’Alemanya després de la desfeta del régim nazi establint-se a l’Espanya franquista on va viure discretament, vinculat a xarxes d’exnazis i negocis internacionals.
Ara, al cap de 81 anys, tenim prou perspectiva per veure què ha passat realment. Hem vist com Espanya, Argentina, els Estats Units i fins i tot Israel van acollir, refugiar i contractar científics, enginyers, industrials i assassins nazis. Els van utilitzar com a mediadors, com havia previst Deulofeu, de la puixant indústria metal·lúrgica, automobilística, química i farmacèutica alemanya. Van col·laborar amb les indústries espacials, armamentístiques i alimentàries de països europeus i americans, van col·laborar amb la CIA i el Mossad, malgrat que amb l’altra mà financessin la resistència palestina.u També se’ls veu secretament embolicats en els assumptes més tèrbols d’Amèrica, Xile, Argentina, Portugal, Grècia, Egipte, Israel, Palestina… i la Santa Seu.
Alguns van participar en la construcció de les bases americanes del seu millor país d’acollida: Espanya. La política no té pudor ni ètica ni entranyes, i en la lluita contra el comunisme tot s’hi valia. A Nuremberg es van jutjar, si no erro, 24 responsables nazis. Imaginem els centenars de milers que se’n van sortir amb la ideologia intacta i el seus negocis protegits.
Al cap de més de 80 anys es desclouen els ous de la serp que hem estat covant: Trump, Milei, Bolsonaro, Putin, Zelenski, Netanyahu, Abascal, Salvini, Meloni, Le Pen, Orbán, Gauland i Weidel, Jussi Halla-aho… són la nova ventrada de bèsties neonazis que es volen menjar el món a queixalades.
Alexandre Deulofeu no es mereix el tracte que se li ha donat a casa nostra, amb la nostra miserable televisió tractant-lo de Nostradamus del s. XX. D’una banda perquè era un científic, no pas un àugur, i de l’altra perquè encara no s’ha equivocat.
L’Alemanya que descriu Linda de Cirino a La venedor. d’ous i la d’Agota Kristof a Claus i Lucas són, sens dubte, les que van perdre la guerra, però la serp es va esmunyir i li vam fer el niu. Ara, els càlculs de Deulofeu quadren: Amèrica s’aboca a una guerra civil, França i Anglaterra estan en fallida, els nazis guanyen la Segona Guerra Mundial, Alemanya pren les regnes d’Europa i Espanya té data de caducitat el 2029.
Quan estudiava a la universitat i estava a la meitat de la carrera, vaig sentir per primera vegada la frase «Estem en el pas de l’equador», en referència a la línia central del planeta Terra.
Al món municipal també s’aplica, per ser el moment de la meitat del mandat (dos anys), i això vol dir que els dos anys següents són per rematar obres i projectes, compromisos dels programes electorals, però el darrer any es treballa ja per confeccionar la nova candidatura. El pas de l’equador es converteix en una fotografia, per veure si el programa porta bon ritme en el cas dels que governen, i per contrastar si els seus missatges són prou convincents per a l’oposició.
Els mandats municipals són de quatre anys fixos (a França són de 6 anys). Jo proposo que siguin de 5 anys, i amb dos mandats com a màxim per al cap de llista. Amb un escenari de 10 anys, es pot fer la feina amb una millor programació i amb una gestió no tan tensada.
Hi ajudaria modificar el codi local actual. Fa temps que recordo que el segle XXI no es pot seguir amb la política de campanar, cal posar-nos al dia. Hem de reduir i simplificar els tràmits, ja que estem molt lluny d’una eficiència raonable. Sobren estructures i manca control. Per fer aquesta feina i aconseguir aquest objectiu, al país tenim professionals que ens poden ajudar, i molt, a alliberar la «tela d’aranya» existent. Una altra cosa que no pot esperar més és disposar d’una llei electoral pròpia (som l’única comunitat autònoma que no en té).
D’altra banda, Catalunya ha de tenir un document urbanístic general, no podem esperar més; tenint les 8 vegueries aprovades, no hi ha motiu perquè no sigui així. Constato des d’aquí la urgència d’acabar de tramitar el Pla territorial parcial del Penedès. Des de l’any 2024, quan se’n va aprovar l’avanç, estem aturats, i cal tenir en compte que s’ha de tramitar el planejament derivat i que això comporta la participació de la població del territori (les 4 comarques) amb una exposició pública adequada.
Conclusió
L’any 2026 ha de ser el de l’aprovació definitiva urbanística del Penedès, amb la inclusió del ferrocarril de mercaderies a l’eix transversal ferroviari, donat el consens de tots els grups polítics del Parlament de Catalunya, reconeixent el feixuc treball fet per l’Associació Pro Vegueria Penedès. Gràcies a tothom que ho ha fet possible!
Es diu que el primer a morir de la família dels Romànov va ser el tsar Nicolau, mentre que la dona i les filles van costar més de matar degut al “blindatge” de joies que duien amagades dins els seus vestits. I és que, en moments de crisi, els rics sempre s’han valgut de les joies com a mitjà per transportar fàcilment i ràpidament les riqueses que poden salvar del desastre.
Les arts sumptuàries sempre han servit com a mitjà d’acumulació de recursos, cosa que no permeten altres matèries fungibles com són els aliments, d’utilitat i consum immediats o de poca durada. No obstant, a l’hora de fugir precipitadament, sovint no hi ha temps per embalar, carregar i emportar-se obres d’art, mobles, instruments o relíquies, que quedaran a disposició i criteri del que vulguin fer-ne els ocupants. I ja sabem que bona part del que contenen els museus ha estat adquirit d’aquesta manera.
Els diners i les joies, però, són més fàcils de transportar, i és per això que foren creades la majoria, a més de demostració de poder, com una manera de portar el patrimoni al damunt en cas de fugida. Algunes pedres precioses arriben a tenir el mateix valor que una hisenda sencera. També algunes obres d’art (quadres, escultures, instruments musicals, incunables) poden tenir el mateix valor, cosa que les converteix en objectes propicis per a l’especulació. Que les decoracions d’esglésies i palaus evolucionessin dels frescos o mosaics directament fets sobre els murs a la pintura sobre tela, es deu precisament a la facilitat per ser desmuntades i traslladades de lloc. Si no, que els ho diguin als responsables MNAC amb les pintures de Sixena. Per tant, aquesta evolució de les formes d’art també és un reflex de la solidesa d’un país i de les especificacions de futur que el sustenten. Per contra, una cultura nòmada només pot acumular allò que pot portar al damunt.
Un imperi es defineix pels edificis i monuments ―immobles― que és capaç d’aixecar, i que creixen en paral·lel a les institucions i empreses que els fomenten. Les formes en què s’expressen diuen molt del nivell de recursos dels quals disposen, de la solidesa de les institucions i dels pensaments que els impulsen. Qui disposa d’un país pot dedicar-se a aixecar monuments de tota mena sense patir pel temps que es requereix per construir-los o les despeses que comporten. I, al contrari, qui es mou en la precarietat i només disposa d’uns pocs elements, sol expressar-se amb accions precipitades de tipus tags o grafits, que, degut a la pròpia dinàmica, tindran una vida absolutament efímera, com sol ser la dels insectes. Sí, es podria dir que és una democratització de l’art, abans només reservada a les elits i ara accessible a qualsevol que decideixi expressar-se. Tothom, d’una manera o altra, pot ser artista.
Això sí, immersos en la precarietat més absoluta, tant pel que fa als mitjans com a les presses per la realització o la durada de les obres. Així, l’art que triomfa són les accions efímeres ―fugisseres― dels considerats “artistes conceptuals”, més properes al circ i als titelles que a les catedrals i els seus retaules o vitralls.
Com sabem, de les grans cultures de l’antiguitat només ens n’han quedat les seves obres. Però, si mirem on la nostra cultura actual inverteix més recursos (autopistes, viaductes, oleoductes, ports, industries energètiques, fabricació de vehicles, armament), podem veure que tot gira al voltant de tot allò que implica mobilitat, acceleració, desplaçament constant i permanent de gent i recursos. Allò que ens defineix és tot el contrari del que es considera estabilitat. Estem al final del cicle. Estem tornant al nomadisme. Estem fugint.
Quan ja el comú de la gent no disposa de llocs estables, de recursos econòmics ni de possibilitats de conservació, perquè es veu obligada a traslladar-se de manera freqüent, l’únic temple que ens queda on aplicar obres d’art amb què expressar-nos és el propi cos en forma de tatuatges. No és gens estrany, doncs, que aquesta sigui la manera de sobreviure de molts artistes actuals. El culte al cos ha vingut a substituir qualsevol altra forma de transcendència. Hem creat l’art de la fugida per excel·lència. L’art de la desesperació i el pànic. Aquest, però, no serveix ni tan sols per aturar cap bala, com pretenien els escapularis carlins.
He sortit de casa quan encara brillaven
les llums als carrers. Un amic m’ha dit a cau
d’orella que les males notícies entren
per dessota la porta i s’infiltren per tot.
Encara no s’ha inventat una cremallera
per obrir la closca i rentar el cervell, tot i
que hi ha algú que ja en parla. Mentre no puc
posar-lo a la rentadora, faig el de sempre,
treure’l a passejar perquè li toqui l’aire,
el vent el travessi d’orella a orella mentre
busco afegir-me en una agradable conversa
amb la gent, que n’hi ha molta, que no vol anar
pel món a no fer res, i que fer safareig
assegut en un banc arregla moltes coses.
La salut mental és la millor medicina.
He decidit posar un drap dessota la porta,
desendollar la tele, amagar-me el telèfon,
ni mirar ni escoltar ases que bramin al cel
i, si el temps passa com passa, doncs, bona cara,
que al cel de gener hi ha la lluna d’esperança.
El Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses va acollir, el passat 17 de gener, la inauguració de l’exposició El paisatges que habito, del pintor de Taradell Jesús M. Ramos. L’acte va ser presentat per la regidora de Cultura, M. Rosa Freixenet, i va comptar amb la presència del batlle de la vila, Ramon Roqué, diversos membres del consistori i un nombrós públic que va voler acompanyar a l’artista i gaudir de la seva obra.
La vicedegana de la Universitat de Vic i crítica d’art, Anna Palomo, va oferir una anàlisi de l’obra de Jesús Ramos, de la qual es reprodueix a continuació la primera part.
“Hi ha territoris que no es troben en cap mapa, espais que només existeixen des de la mirada i en la memoria. Jesús Ramos ens convida a recórrer-los amb les seves pintures, i així travessar fronteres invisibles i descobrir la geografia íntima que habita en cada traç. El paisatge que habito és més que una exposició. És una cartografia emocional, una arquitectura sòlida, basada, tanmateix, en la fragilitat d’impresions subtils, colors, silencis, llums i tenebres.”
Anna Palomo
Podeu gaudir de l’exposició fins al 5 d’abril de 2026.
El llibret –i dic llibret per l’extensió, de vuitanta pàgines– que du per títol La Cerdanya, escrit per en Ramon Orriols i Puig, ve a ser, al meu entendre, una mena de guia particular i personal, especialment personal, que ell mateix ens presenta d’aquells indrets, llocs i racons de l’esmentada comarca que al llarg dels anys li han deixat una petja inesborrable de records viscuts; de fet, ho deixa ben clar en la ‘Justificació’, quan diu «La Cerdanya és part de la meva vida, […] els cims, les valls, els rius, els estanys, els prats i els pobles han estat l’escenari de les meves millors vivències. Hi estic en deute».
A les darreres pàgines de l’obra, a l’’Epíleg’, ve a reforçar, encara més si cap, el seu deute amb la comarca, quan ens la dibuixa des de les llunyanes eres prehistòriques fins pràcticament avui en dia, posant l’accent en la seva privilegiada situació geogràfica amb totes les conseqüències que, òbviament, se’n deriven: terra de pas, de comunicacions complicades (el tren no arribà a la capita cerdana, Puigcerdà, fins a l’any 1922) i d’economia tradicionalment agropecuària, tot i que actualment està bàsicament centrada en el sector terciari degut a l’arribada massiva del turisme en els darrers dos vicennis.
El cos de la publicació està format per 32 capítols, a part del de la ‘Justificació’ i el de l’’Epíleg’, que, reitero, ens evoquen a nosaltres, lectors, aquells punts del terrer cerdà que més l’han marcat en el sentit més positiu del terme; és per aquesta raó que les entrades duen per títol el nom d’aquell pic, d’aquella ermita, d’aquell vell castell… que, per les raons que fossin, el van emocionar i ell, amb aquesta publicació, els en fa la torna i els ret alhora un sentit homenatge.
A voltes manlleva la veu d’altres escriptors catalans per enriquir o reforçar el relat propi, com poden ser la de Josep Pla (de prosa tan concisa com elegant) o la fantasiosa de Joan Amades; pel que fa als poetes, hi inclou la lírica de Mn. Cinto Verdaguer, Guerau de Liost, Costa Llobera, Màrius Torres, Joan Maragall, Josep M. Guasch, Josep Esteve, John Laugdon-Davies, i també uns versos ben especials, els que li dedicà el seu bon amic Ramon Cotrina, que en el llibret estan reproduïts en la seva forma manuscrita original; heus ací la primera estrofa: «M’agrada anar a acampar // a dalt de les muntanyes // i veure sortir el sol // damunt de l’ampla plana.». Com bé haureu pogut endevinar, cada text és com una finestrella que la seva escriptura ens bada per tal de fer-nos-en també partícips, de les seves sentides vivències.
El registre literari es complementa amb una sèrie de dibuixos a tinta, en blanc i negre, dels paisatge cerdans que recrea al llarg de les pàgines del volum; són il·lustracions –«sants», que es deia abans– d’una innegable atmosfera naïf, en què la presència imponent de les muntanyes i de les valls o el detallisme de les ermites i esglesioles romàniques de la comarca (molt destacable la de Sant Miquel de Soriguerola, en què la tècnica constructora de l’opus spicatum està fidelment reproduïda) casen a la perfecció amb l’esperit global del llibre. Sobre això, tan sols hi ha un únic dibuix acolorit, el dedicat al popular tren groc de la Cerdanya, també conegut com «el Canari», de color, no cal ni dir-ho, groc!
Permeteu-me la llicència de manllevar els mots de Pla, citats en el segon capítol de la present publicació, per anar acabant la redacció d’aquesta ressenya: «La Cerdanya és una de les comarques més belles, més fines de Catalunya». Crec que és innegable que connecten del tot amb l’ànima de la prosa d’en Ramon Orriols.
Però que siguin les paraules d’en Ramon Orriols, aquesta vegada amb un pessic d’humor, les encarregades de posar-hi el punt i final definitiu: «[…] sempre ens quedarà la festa del trinxat».
El passat 23 de gener es va presentar, a la llibreria Jaimes de Barcelona, el llibre de poemes i pintures «Sempre que vulguis», del poeta eivissenc Toni Planells i del pintor i artista plàstic barceloní Sergi Marcos. L’autor del pròleg del llibre, Jesús Martínez Clarà, va conduir l’acte, del qual fem l’extracte següent:
“Una selecció
El llibre recull una selecció dels poemes publicats fins ara per en Toni Planells: Missatge de manament, Enllà de tot miratge, A porta tancada, L’altar del sacrifici i Petjada lleu, aquest darrer, en procés d’edició. Com és propi, aquí apareixen mots amb més presència que d’altres i que van definint la sensibilitat del poeta i que estimulen la mirada del pintor. Alguns, relacionats amb la natura i especialment amb l’aire, l’omnipresència del sol, ixent o ponent, els ocells, els arbres i la tempesta; la Mediterrània, els menjars senzills de la terra, amb rituals de cortesia com les taules parades, o l’espera dels convidats, potser tal com Epicur els rebia al seu jardí.
La pintura ressona
Sergi Marcos ha aconseguit una suau i plena concordança amb el poeta. Aquí no hi ha il·lustració, sinó que el pintor ha transmutat la vibració sonora de la paraula, en vibració lumínica, en color. La pintura, per definició, és un art de la mirada i el millor «mèdium» de connexió amb allò que la paraula amaga.
Les formes de Sergi Marcos tenen la força dels primers cercles concèntrics que es veuen un cop llançat el poema a un llac serè. Aquesta imatge de circularitat és present a les seves obres, en les quals trobem l’abstracció de les formes pures: cercles, quadrats, fractals, línies i algun triangle; aquestes, a més de ser formulacions de l’ordre, són una manifestació d’una geometria sagrada, tal com sembla indicar la flor fractàlica que acompanya el poema «Si vinc a tu», i que apareix pràcticament a totes les obres, sigui sencera com és el cas o a còpia de petits fragments.
La pintura d’en Sergi Marcos i l’agomboladora poesia d’en Toni Planells ens proposen principis de bellesa que van en contra de l’imperatiu de la lletjor conceptual i provocadora a què ens ha acostumat l’art contemporani: diria que aquí hi són presents els principis de bondat, veritat i bellesa que caracteritzen l’estètica clàssica d’Occident i també d’Orient. Així, hi veiem simetries i asimetries, colors nets, pulcritud, economia i austeritat de mitjans, la seducció dels petits detalls, la diversitat d’allò que canvia, que no és perdurable. No hi ha brutalitat i sí detall, la impermanència fugissera, els colors hi són, però són lleus com els dits que a penes es toquen. L’espai que fa servir es fonamenta en el buit, en la lleugeresa de formes i procediments pictòrics com la seda, el misteri, l’ocultació, i en el constant diàleg entre superfície i profunditat, capes sobreposades de paper japonès, el mateix que va fer servir Sengai per immortalitzar la seva triàdica cal·ligrafia sobre l’origen de l’univers i que en Sergi homenatja en una de les pàgines del llibre.
Ambdós, poeta i pintor, ens conviden a accedir a un estat de consciència que ens posi en ressonància amb les seves obres i amb l’univers, evocant la profunda connexió emocional i fins i tot física que uneix la part i el tot; però «sempre que vulguem».”
Jesús Martínez Clarà
Sergi Marcos · Tècnica mixta sobre el poema “En el petit present de cada dia” de Toni Planells
En el petit present de cada dia
En el petit present de cada dia
vinc a morir als teus peus com les onades
a les platges del món que les acullen;
ets sorra, roca, mar, port d’arribada,
i en tota cosa vius i m’acompanyes.
Què sé de tu? Només el que m’inspira
sentir-te sempre a prop com l’abraçada
que quan era petit la mare em feia,
i aquell joc d’ignorar per on m’esperes,
i riure, un cop vençuda la sorpresa,
com dos infants tranquils, contents i lliures.
Tots els instants de joia compartida
s’escriuen en el temps i en la mirada;
navego en tu com bot en la mar blava.
