[VERSOS] «Fil roig», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

M’ha punxat una espina del roser
quan només volia olorar la rosa.
Aquestes que floreixen per l’abril.
Han corregut els mots sobre les aigües,
que s’han endut i eixugat la sequera
i frisen per endur-se’n juntes, sang
i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada
un pètal de record, batega
entre els fulls d’un llibre l’enyor
per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.
Però he menjat, begut, assaborit,
percebut una olor per a tota l’eternitat.
El fil roig del destí relliga el dit petit.
Paul Celan sura en la memòria
del Sena.

Gabriel Salvans
 Poemes en tres temps, 2025

[RELATS] «T’estimo Mandarineta», de Carlota Figuerola

[Un relat de Carlota Figuerola.]

“Puta”, vaig pensar tot sentenciant-la amb imprecació, mentre sentia com em cridava des de baix. 

Era la primera vegada que gosava a dir-li així. Tot i que sabia que ella no em podia escoltar, era exactament igual que si ho hagués fet. 

“No la suporto”, vaig pensar tot seguit, tot i sentir-me malament. “No puc més, no puc més”. Tenia ganes de cridar, però no ho vaig fer. No volia que la Mandarineta em pogués sentir. Ella m’adorava. Malgrat tot, era la meva petita, la nena del seu pare, i per a qui, gairebé sempre, guardava les maneres.  

Penso que no puc entendre, ara al cap de cinc anys, com em vaig poder enamorar d’una persona com ella. No tenim res en comú. 

Però no era així, abans. M’entenia com ningú ho havia fet encara. Jo tenia vint-i-cinc anys i ella quaranta. Però això no era pas un impediment per a res. L’estimava. Era única, preciosa. Era la definitiva. O això era el que jo pensava en aquell moment. L’Ariadna em mirava com si jo fos algú. 

Ella viatjava amb mi pels planetes llunyans a cavall de la coca. Junts tancàvem els ulls, en la plena complicitat que ens duia plegats a allò que més s’assemblava a la felicitat. 

Però s’ha desfet el fil de seda entre nosaltres, com va marxar amb l’Ester, la meva anterior companya. Ara només queda l’odi que sento en haver d’amagar-me sempre, en haver de renunciar un cop més a la felicitat. I ara és per la nena. 

Me la prendria, aquesta bruixa, segur. Sé que me la prendria. He de vigilar molt. 

Només vol tancar-me, lligar-me a la seva pota. Estirar-me cap a on ella vol, com si jo fos un xaiet. El fil ara és una borda corda de lli bast. No puc més. Ni recordo què era el que sentia quan creia que l’estimava. 

Ja no viatja amb mi. Amb l’excusa de la nena em va deixar sol. 

Com fingeixen, les dones. Elles són mentida, només mentida. 

Fins que ens lliguen amb un fill i pensen que ja ens tenen enxampats per sempre. I llavors treuen les seves urpes i ja hem begut oli. 

No aguantaré gaire més. 

Treballo com un ruc i mai tenim diners. Aquest coi de nena s’ho emporta tot. De vegades amb prou feines m’arriba per a la coca i he de quedar a deure. 

Si ara estigués sol, podria fer moltes coses. Sortir com abans, sense haver d’amagar-me sempre darrere de la porta d’aquesta merda d’habitació pudent. 

Però no puc dormir, ni podria llevar-me cada dia a guanyar diners per a elles, putes!, si no tingués això. He de viure, i ni així puc escapar-me de la velocitat dels dies. Sobretot d’això, d’aquesta velocitat que em mena per on vol, sense deixar-me respirar. Sense deixar que sigui feliç. 

I és l’únic que vull. 

És com viure amb un punyeter guarda civil. Sempre vigilant-me, sempre manant-me, sempre volent saber què faig en tot moment. 

La sento cridar un altre cop. Ara és la nena, a qui crida. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. 

No puc més. Agafo la meva capseta dels tresors i marxo sense dir res. Ni em senten marxar. 

Pico fort la porta en sortir, però no fa soroll. És estrany. 

Pujo al cotxe i surto del poble. Em fico a un lloc mig amagat. Soc a un camí de terra, que va cap a la muntanya. Faré un bon viatge. 

Aaaah… això és glòria! 

……….. 

Estic molt fotut. Aquesta merda… Tan fotut que em sembla estar a casa, darrere de la porta tancada del meu sancta sanctorum. Però no, ara veig el cel, els arbres es mouen. També veig uns llamps i, de sobte, davant meu, veig que arriben aquells malparits que fa temps que em volen enxampar. Trec la navalla que sempre porto al damunt, i em preparo per a l’assalt inevitable. “No m’agafareu desprevingut, fills de mala mare!”, crido. 

Els vidres del cotxe es trenquen. I se’m tiren al damunt. Em defenso. Són molts, massa per a mi sol. Tot ho veig roig, com si alguna cosa s’esqueixés al meu cap. 

M’han matat. Ho han aconseguit. Aquests desgraciats camells… 

M’havia d’haver quedat a casa, darrere de la meva porta protectora. 

Mandarineta… 

…………. 

Sabia que quelcom no estava bé. Un cop molt fort, sobtat aquí, al cor, m’ho va dir. Em vaig pensar que era un tro intens que es va sentir fora, i que havia retrunyit dins del meu pit. Una tempesta seca que va durar minuts. Però no. Ho vaig saber quan vaig trucar a la porta una vegada i una altra i ell no contestava. Era tancada per dintre amb la clau i la balda. Vaig tranquil·litzar la nena, que s’havia despertat i estava inquieta, i tot seguit vaig trucar a emergències. Encara ni tan sols era de dia. Dos policies, un noi i una noia, als quals jo ja esperava a la porta, em van preguntar si era família del Roger, si era la senyora que havia trucat. 

Van esbutzar la porta. Era mort, ple de sang. S’havia apunyalat ell mateix? No podia ser altra cosa. Era impossible que algú hagués entrat. Un mal viatge, em van dir. Probablement, si la porta no hagués estat tancada i l’haguéssim trobat a temps, l’haurien pogut salvar. Però es va dessagnar i ja no s’hi podia fer res, em van dir els paramèdics de les dues ambulàncies que eren davant de casa nostra. La gent començava a atansar-se al lloc, encuriosida, condensant-se per a mirar què passava. Ja estava clarejant. 

Em van donar un paper, que ell tenia agafat ben fort a una mà. No gaire lluny, la navalla era ensangonada a terra. 

“T’estimo, Mandarineta”, hi deia, amb una lletra terrible i tacada d’un roig aigualit. 

Res de mi. 

Maleït penjat! 

I, per fi, em vaig posar a plorar. 

© –CarlotaFiguerola– Ripoll / 2025 

[DE CARA] «Joan Sala», de Gabriel Salvans

[Fotografia i text de Gabriel Salvans.]

La fotografia ha sigut una de les meves maneres de veure i viure, de mirar la vida, el paisatge, la gent amb qui m’he creuat amb la mirada. El retrat, d’entre les diferents especialitats en l’ofici de fotògraf, és sens dubte la que més m’ha agradat i amb quina m’he trobat més a gust. La comunicació que s’estableix entre el que retrata i el que es deixa retratar és com entrar l’un en l’ànima de l’altre. 

Amb aquest projecte que he anomenat DE CARA, Retrats +70, vull entrar al dedins de la gent que ha travessat el llindar dels 70 anys, i copsar en el pòsit dels anys viscuts la solera, la tendresa, la mala llet, allò que ens defineix com el que som; com ha deixat dit en Xavier Borràs, «el que ens ha atuït fins al moll de l’os». 

He volgut començar el dia de Sant Jordi posant-ho a Instagram i a La Resistència, amb el retrat d’un home, d’un amic que ha gosat quasi atrapar un segle. 

Convido a qui vulgui a participar en aquest mosaic de cares i a modelar-lo. 

Gabriel Salvans 

23 d’abril de 2025 

[CÀMERA AL BOSC] «Aiguamolls de l’Empordà

[Redacció]

Una passejada de primavera pels Aiguamolls de l’Empordà ens descobreix l’esclat de vida d’aquest espai natural. Flamencs, agrons i ànecs conviuen entre llacunes i prats, mentre tortugues d’aigua es refugien al sol. La diversitat d’espècies i l’activitat constant ens recorden la riquesa i vitalitat d’aquest entorn únic.

[NOVEL·LA] «Barcelona 1936». Capítol XXI. Goded intenta remuntar

[Una novel·la de Dídac Costa.]

A Capitania, la presència de Goded va aixecar els ànims dels soldats i els oficials, que esperaven que el prestigiós general pogués capgirar la sonada derrota que estaven patint. Tot i així, el mateix Goded no es feia gaires esperances. Endut més per una mena de sacrifici d’honor que per un enteniment realista de la situació, va jurar que no permetria de cap manera que l’exèrcit fos derrotat pel poble, i menys encara per anarquistes i catalanistes. 

En primer lloc va recórrer a la infanteria del regiment d’Alcàntara, a qui ordenà per telèfon: 

—Vayan a auxiliar de nuevo a las tropas de artillería de los Docks. Una vez allí, aguarden mis órdenes para salir, escoltando una batería que saldrá bajo el mando del comandante Urzúe. ¡No puedo entender que hayan salido sin la protección de la infantería! 

Però aquesta unitat no aconseguiria arribar als Docks, ja que seria ràpidament rebutjada en el seu segon intent d’aproximació. Només uns pocs soldats van aconseguir entrar-hi, però eren del tot insuficients per revertir el setge que patien. Sabent d’aquest fracàs, Goded es comunicà amb la mateixa caserna dels Docks: 

—¿Teniente coronel Roldán? Le llamo para informarle de que me he hecho cargo de la División y voy a iniciar una operación de reconquista. ¿De qué fuerzas dispone aún allí? 

Mostrant poc entusiasme, Roldán li compartí la complicada situació en què es trobaven: 

—Bueno, mi general —digué, girant-se per observar el desgavell i el desolat panorama dins del quarter—. Aquí aún disponemos de buena parte del regimiento. Pero estamos rodeados por el populacho. Las dos compañías que han salido a primera hora han sido destruidas. Hemos recibido ataques de la aviación, de los guardias de asalto y del pueblo. Los soldados que han logrado regresar al cuartel aún creen que luchamos para defender la República. Pero esto no podrá durar mucho tiempo y solo Dios sabe lo que puede ocurrir cuando la tropa comprenda que nos levantamos contra ella… 

—Entendido. Póngame con el comandante Urzúe. 

—Sí, mi general —respongué atansant-li l’aparell. 

—Comandante Urzúe, le habla el general Goded —i, aprofitant l’últim moment en què encara va poder disposar del telèfon, li ordenà—: Urge la salida de dos baterías, que serán apoyadas por las fuerzas de infantería. 

El comandant Urzúe, també ja força desanimat, recuperant-se encara del tiroteig patit a Pla de Palau no feia ni una hora, replicà a Goded gairebé sense esma: 

—Si mi general lo ordena, se cumplirán sus órdenes. Pero antes debo informarle de lo que ha ocurrido esta mañana previo a su llegada. Hemos salido con dos baterías con sus piezas completas y mosquetones. Pero hemos sido tan terriblemente atacados por grupos de paisanos y guardias de asalto, que la que iba en avanzada ha caído de lleno en manos del enemigo, así como sus oficiales, entre ellos el capitán Varela, que además ya estaba herido. 

—¡No me diga! 

—Sí, general. Hemos logrado retirar la otra batería con muchas dificultades. Pero ahora mismo, la salida del cuartel es mucho más difícil, puesto que el populacho ha levantado una barricada a cien metros, desde donde dominan la entrada principal. Ahora mismo estamos sufriendo un duro tiroteo, porque los que están en la barricada y en otros puntos se han dado cuenta de la entrada del refuerzo de Roldán, que ha conseguido llegar de puro milagro, lo cual ha sido un aliento que le agradecemos, general. Pero esta es la situación. 

Goded baixà les espatlles aclaparat. Com una tauleta de xocolata desfent-se per la calor, el dur posat altiu i presumptuós amb què havia arribat es fonia en el d’algú vençut i abatut. Començava a resignar-se i a admetre que realment tot estava perdut. 

—Está bien… Continúen allá hasta que veamos si logramos organizar otra estrategia —ordenà, mentre penjava el telèfon. 

El comandant Lázaro insistí: 

—Ya le decía yo, mi general, que esto es una ratonera… 

—¿Puede usted callarse? —li esbroncà enfurismat—. ¿No tiene nada más que aportar? 

Goded romangué  pensatiu, mirant per la finestra uns segons, mentre murmurava: 

—Abandonado, estoy abandonado… 

En sentir-ho des de l’altra punta de la sala, on estava escortat per un grup d’oficials, el general Llano el corregí amb malícia: 

—Derrotado, que no es lo mismo, Goded. 

El general, ferit per aquell comentari punxant, el mirà amb odi, i li replicà: 

—¡Aún no! —I ordenà tot seguit al seu ajudant—: Lázaro, envíe un radiotelegrama a Palma solicitando el envío urgente de un batallón de infantería y una batería de montaña. Y curse otro cable a Zaragoza ordenando también el rápido envío de fuerzas. Póngase al habla con Mataró y Gerona para que sus tropas marchen sobre Barcelona. 

—¿Desde Zaragoza y Mallorca? —preguntà Llano amb un somriure sarcàstic—. ¿Cree usted realmente que llegarán a tiempo? No dispone de tanto margen, Goded —digué per contrariar-lo, gaudint en veure com el gran general es trobava en un veritable atzucac. Goded l’observà amb menyspreu, però s’estalvià nous embats. Poc després, el sergent tornava amb una altra mala notícia: 

—Mi general, los radios han sido cursados. Pero es imposible contactar con Mataró y Gerona. Las comunicaciones están cortadas… 

—¡Maldita sea! ¡Pues envíe a un oficial a Mataró para que cumpla esa orden en persona! 

Cinc minuts després, el mateix sergent tornava amb cara de resignació: 

—Imposible salir de Capitanía. El coche blindado tiene los neumáticos pinchados por proyectiles, y estamos completamente sitiados. 

Eren dos quarts de tres, i la derrota dels revoltats semblava imminent. Veient com creixia la desmoralització entre els revoltats amb tantes negatives i el bombardeig constant de l’aviació de Sandino, Goded se’n recordà dels hidroavions, i ordenà al seu ajudant: 

—Lázaro, envíe un enlace a la base naval, ordenando que preparen los hidros por si nos hacen falta. —S’aturà per pensar uns segons, i seguí—: Los usaremos para bombardear el Prat. Deme papel para cursar la orden de que bombardeen la base del Prat antes de que los aviones que hay allá puedan despegar. Si no están con nosotros, hay que destruirla completamente, con todos sus aviones. Los hidros también nos servirán por si tenemos que regresar a Mallorca. 

La resposta a aquesta última ordre trigà pocs minuts a arribar. La duia el capità Lecuona, i seguiria enfurismant Goded. 

—Mi general, cuando el enlace ha llegado a la Aeronáutica con la orden, los hidros ya habían salido rumbo a su base en Mahón, en vista de la hostilidad de la marinería y el personal de la Aeronáutica. 

—¡Maldita sea! Sí, comandante Lázaro, tiene usted razón, estamos en una ratonera. 

A la memòria de Xavier Borràs

La Resistència, nota de comiat

Avui, 25 d’abril de 2025, ens ha deixat en Xavier Borràs. Un dia, a principis de febrer de 2017, una colla d’amics ens vam reunir a la Garrotxa i vam decidir fer el que avui és laresistencia.cat. En Xavier hi va treballar de valent des del primer dia. Aviat arribarem al número 100 i, malgrat que pel camí hem deixat amics, La Resistència vol continuar.

Fa uns mesos, a Ripoll, en un sopar de resistents, en Xavier va demanar el relleu en la tasca que hi portava a terme, i en tot moment va col·laborar per facilitar aquest traspàs.

Xavier, les hem passades de tots colors, però encara hi som. A continuació publiquem els principis fundacionals, que continuen intactes. Són els teus. Són els nostres. Continuem.

 

Principis fundacionals de La Resistència

L’esperit que inspira el naixement de La Resistència és la llibertat.

Tothom que treballa o publica a La Resistència ho fa de manera altruista.

Per entendre’ns bé, som més una associació gastronòmica i de debat social que no pas un portal de debat polític o doctrinari.

La nostra aportació vol ser sempre positiva i en el sentit de debatre les contradiccions que avui —i cada vegada més— són presents arreu. Moltes vegades les ignorem i això ens debilita, ens fa submisos i, sovint, molt irresponsables.

També ens inspira poder donar a conèixer fets, vides i personatges que, pel fet de viure fora de la pressió cultural de les grans metròpolis, han passat i passen desapercebuts.

Tots els textos publicats a La Resistència són lliures de drets d’autor i es poden compartir arreu sempre que, sense manipular-los, se’n citi l’autoria i la font.

Finalment: esperem les vostres crítiques i els vostres suggeriments i aportacions.

Amén

 

[ENCREUATS] «La inequívoca relliscada de l’amor», de Jordi Remolins

Amor i desamor · 95 x 95 cm · Oli sobre tela · Richard Martín

[Un conte de Jordi Remolins.]

Miller era un d’aquells emprenedors de pedra picada que veien en la crisi econòmica una oportunitat per prosperar. Quan tot just uns mesos enrere el van acomiadar de la seva rutinària feina a La Farga, va tenir clar cap on havia de dirigir el seu futur. Feia algunes setmanes que havia conegut una dona a través del xat de Facebook. Era més gran que ell. De fet, podria ser la seva àvia. Ella li va proposar per quedar algun dia. Van fer-ho a casa de la senyora —una vídua de cinquanta-vuit anys—, un pis de cent cinquanta metres quadrats amb unes vistes privilegiades sobre el barri vell de Ripoll. La combinació de licors, el to de la conversa i les insinuacions no verbals de la senyora van conduir-los a un coit inevitable. Tot sovint ella feia veure que li queia algun objecte a terra. El recollia mostrant-li una panoràmica gens menyspreable d’uns pits prou ferms encara, alliberats de qualsevol esclavitud sostenidora. Al llit la dona va gaudir d’aquell cos de vint anys com no ho havia fet amb cap home en tota la vida.

L’endemà va envair-la el temor de no poder assaborir-lo mai més. En tornar a parlar per internet va demanar-li que no s’espantés, però que necessitava veure’l aquella mateixa nit sens falta. Era urgent, va dir-li. Van fer-ho de nou, aquest cop tres vegades: a la mateixa porta d’entrada, al sofà i a la galeria, davant la discreta mirada de cinc veïns que espiaven el festival de lascívia desenfrenada des de les seves respectives finestres. Quan van acabar la sessió va oferir-li un donatiu de quatre bitllets de cinquanta euros, dos per cada jornada, i va prometre-li una quantitat idèntica cada vegada que li clavés aquells vint centímetres de carn en tensió dins del seu crepuscular cos.

D’aquesta manera es va convertir en el gigoló més lucratiu de la història de Ripoll. Acabava de començar 2014 i ja tenia una cartera amb deu clientes de totes les edats que es disputaven la seva disponibilitat horària. Malgrat haver demanat discreció, l’una ho havia comentat a una amiga, l’altra a una companya del gimnàs que s’acabava de separar, aquesta a la seva mare, i així successivament fins a esdevenir l’home més ocupat de la vila. Amb l’empenta genital pròpia de l’edat estava creant un petit patrimoni accentuat pel subsidi d’un atur que ja havia decidit esgotar fins a la darrera mesada.

Si Miller hagués estat un parell de neurones més intel·ligent, mai no s’hauria enamorat. Però va fer-ho… i d’una clienta. Skol era relativament més jove que la resta de les dames a les quals feia companyia, vivia sola i tenia un cos del tot compatible amb les seves exigències mínimes. Només va cobrar-li la primera cita. Quan va sortir de casa seva i ella va acomiadar-se’n amb una caiguda d’ulls excessivament teatralitzada, mig passió mig seducció, el cor li va fer una tombarella dins del tòrax. Ventricles i aurícules van provocar un embolic de venes i artèries que de poc no acaben amb la seva jove existència. Al cap de cinc minuts ja estava trucant-la per demanar-li per sortir un altre dia.

Dedicar-se a la prostitució i tenir xicota era un número d’equilibrisme excessivament complex per a Miller. Tenia gelosia pensant què podria estar fent mentre ell satisfeia les seves respectives mecenes. Mai no s’havia atrevit a demanar-li si tenia altres amants, perquè no ho considerava prou ètic tenint en compte el seu ofici. Volia, delia i es maleïa per no tenir encara la capacitat de deixar una lucrativa ocupació que l’obligava a fornicar amb senyores en fase minvant, amb qui estava cansat de creuar-se pel carrer, però que mai li havien cridat l’atenció en absolut. Ara, li omplien la cartera i no podia estar-se’n. S’havia comprat un Mini Cooper vermell, li acabava de regalar un collaret de més de deu mil euros a Skol i fins i tot volia demanar-li a un company que li tramités la incorporació al Rotary Club.

Tot plegat se’n va anar a prendre pel cul el dia que, tornant de casa de la darrera clienta, al barri de la carretera de Sant Joan, va veure Skol fent cua en una carnisseria. Bé, aquella no era l’única cua que tenia aleshores entre mans. De fet, estava tocant gens dissimuladament un noi que comprava en aquell mateix establiment del carrer Sant Pere. Va quedar-se a fora mirant l’escena, tement que algú pogués adonar-se del motiu de la seva frustració. Ni tan sols va escoltar un parell de sagals que en passar pel seu costat van cridar “puto” i van arrencar a córrer fins que no van constatar que aquell individu a qui la rumorologia popular l’assenyalava per cobrar per follar no havia fet cap gest de perseguir-los. 

Amagant-se en una entrada del mateix carrer, va esperar que tots dos sortissin i va seguir-los de lluny. Quan va veure’ls entrar al pis de la plaça Gran que tan bé coneixia, va quedar abduït pel ressò dels seus pensaments. Com un autòmat va entrar al bar Sayol, va demanar un whisky amb gel i va beure-se’l tan ràpid que ni tan sols hi havia hagut temps de tornar a tapar l’ampolla. Va consumir-ne set més, fins que va albirar que l’objecte del seu malestar, aquell home a qui Skol masturbava públicament feia tan sols un parell d’hores, acabava de passar per sota les voltes.

El cos li tremolava en convulsions etíliques mentre pujava al pis de la seva estimada. Va trucar a la porta, però només a la cinquena va encertar l’interruptor del timbre en lloc del de la llum. Skol va obrir-lo. S’havia acabat de dutxar, i el rebia amb una tovallola embolicant-li el cos. El somriure vitalista dels seus llavis van enamorar-lo de nou. Sabia que no podia recriminar-li res. Ella, en canvi, va demanar-li si havia begut, mentre tornava cap al bany. Va articular una maldestra afirmació i va entrar al pis.

L’assecador dels cabells brunzia a la potència màxima quan Miller va quedar emmarcat per la porta del lavabo. Portava un ganivet de la caixa de les eines en una mà, i amb l’altra s’aguantava la seva font d’ingressos. Va tallar-la arran de soca, i abans que la sang formés un bassal sobre el parquet, va aixecar la cigala seccionada i va llençar-la dins la tassa. Encara va tenir esma per accionar la cadena i caure sense sentit a terra mentre Skol el mirava esmaperduda.

Dins de la claveguera l’activitat era frenètica. El servei mèdic dels habitants del subsol ripollès havia recollit ràpidament aquell penis, i l’estava cosint a un ratolí castrat en acte de servei, just mentre intentava endur-se el formatge d’una ratera. La trampa només havia aconseguit parcialment el seu objectiu, però ara la solidaritat del col·lectiu rosegador li permetria ser l’exemplar més ben dotat de tot el municipi. L’únic inconvenient serien les dificultats per moure’s amb agilitat amb aquell bé de déu d’atributs penjant-li entre les articulacions posteriors. Quan el soroll de la sirena de l’ambulància que venia a recollir Miller va esdevenir insuportable, l’operació ja s’havia solucionat amb èxit. Al cap d’uns minuts n’havia constatat les noves prestacions, desvirgant analment un parell de rates estúpides que s’havien passat els darrers mesos fent burla de l’absència genital ara reparada. 

[ART] «Fragments del tot», Vicenç Marco al Racó d’Espai Art60

Volanderes amb mitjons i cullera de fusta · 86,2 x 64,8 cm · Vicenç Marco

[Redacció]

L’obra de Vicenç Marco és un diàleg amb el temps i la matèria, una exploració dels vestigis que ens envolten i del procés inevitable de retorn a l’origen. “Fragments del tot” no només captura objectes aïllats del seu context, sinó que posa el focus en els signes de la seva transformació: el rovell que s’estén com una memòria impresa, les esquerdes que registren la fragilitat del que un dia va ser sòlid, les taques com a rastres d’un ús i d’una història.

Des de fa anys, Marco ha treballat amb aquests elements sense ser-ne del tot conscient, fascinant-se per les marques de degradació i envelliment. Ara, aquesta mirada adquireix una nova dimensió: són els símptomes d’un procés més profund, el retorn inexorable de la matèria a la natura. Tot allò que l’ésser humà crea amb materials extrets del medi es veu, tard o d’hora, reclamat per la mateixa naturalesa. La corrosió del metall, la descomposició de la fusta, les petjades del temps sobre el paper… Cada senyal és una prova d’aquesta lluita subtil, però constant, d’aquest cicle imparable en què la natura descompon i reintegra allò que un dia li va ser arrabassat.

Mitjançant la tècnica digital i la impressió Giclée, dona una nova vida a aquests fragments en el seu art. Colors mediterranis, textures suggerides i traços precisos esdevenen testimoni d’aquesta bellesa oculta en la transitorietat.

“Fragments del tot” és una invitació a observar amb altres ulls el pas del temps, a comprendre que el deteriorament no és només pèrdua, sinó una part essencial del cicle de la matèria.