«Olympic man»

[Article Josep Nogué.]

Diu el filòsof Jordi Pigem que anem cap a una “humanització dels robots i una robotització del humans”.

Des de fa temps la Intel·ligència Artificial (AI, per les sigles en anglès) va guanyant terreny, no pas perquè ho hagem demanat o ens ho hagin consultat, sinó perquè els designis del cel (aquells ens manen) així ho hagin decidit. Cada vegada ens trobem amb més automatismes interposats entre nosaltres i les activitats que volem (i/o) ens obliguen a) fer.

Quanta gent recorda encara quan als autobusos, a més del conductor, hi havia un senyor, anomenat cobrador, que ens venia el bitllet i ens tornava el canvi? O quan a la gasolinera l’empleat ens emplenava el dipósit del cotxe i només havíem de passar-li la clau per treure el tap. O quan a les botigues et demanaven què volies, t’ensenyaven els seus productes i t’informaven si tenies dubtes al respecte. Se’n deien serveis.

Però un dia va començar a fer-se freqüent la frase “serveixis vostè mateix”. Que com a frase no deixa de ser una grolleria.

Segueixen anomenant-los serveis, però ara t’has de servir tu mateix (sense el “vostè”). Perquè, si, ho has de fer tot TU.

I és que ara ja ningú es tracte de vostè. De fet els joves ja ni en saben. Es clar que tampoc ningú ho vol sentir que li diguin “vostè”. -”Tracta’m de tu”- diem- “que no soc pas tan gran”. Perquè això ens fa sentir vells, i vol dir que no estem al dia, que som incapaços d’adaptar-nos als canvis. Us heu plantejat que potser no volem? No, és clar. O puges al tren, et quedes a l’andana.

El cas és que ara ja tot ho fem a través d’automatismes. Comprem i paguem a través de internet, amb el mòbil o la polsera rebem els productes a casa (sense haver-los vist abans). I si, encara queden alguns establiments on pots anar a veure el producte. Grans superfícies especialitzades, totes iguales, on trobes el que vulguis… d’aquella franquícia. Recentment he estat en una d’elles. Una de material i roba esportiva. Ja ens tenien acostumats a haver de resseguir en un viacrucis tot l’establiment a la recerca del producte que buscaves i, al final passar per les caixes on un dels empleats et facturava i cobrava el producte. La cosa, però, ha progressat; ara després del laberint habitual, un es troba amb un corredor fent ziga-zaga, com els que ja fa temps hi ha per les cues dels aeroports, fins arribar a la caixa que – oh! sorpresa- també t’ho has de gestionar “TU mateix”. No cal dir que si pretens saltar-te aquesta fase, es disparen totes les alarmes i et trobaràs un «guripa», aquest si, de carn i ossos (encara), que et requerirà que paguis.

Bé, el cas és que, sense adonar-nos-en, fem el mateix que fan les vaques a les granges: que van totes soles a la munyidora quan troben que tenen les mamelles plenes.

Intel·ligència Artificial, en diuen (AI). Ai! Ai! Ai!

Hi hagué un temps, en què animals i persones érem salvatges. Amb el temps els humans domesticàrem a les bèsties perquè ens fessin servei (si, “servei”), mentre els humans seguim igual de bèsties que sempre. Però era inevitable que també els humans acabéssim domesticats, cosa que es va demostrar tan efectiva com per poder treure el màxim rendiment possible dels animals. A base d’estabular-los s’aconsegueix una eficàcia i un control en la producció impensable només amb animals domèstics. Només era qüestió de temps que algú penses aplicar els mateixos mètodes amb els humans. Els nazis en això van assolir nivells d’excel·lència. I tot gràcies a millorar uns mecanismes d’una eficàcia i perfecció mai vistos fins a les hores.

Van ser vençuts, i els seus mètodes abolits -ens han dit. Segur?

Perquè amb els animals són plenament vigents. Amb els productius i de consum, és clar; perquè amb els domèstics, els que tenim per casa, es practica un tracte exquisit que sovint ni es te amb la prole humana.

Ara que l’esport es practica i es contempla de manera massiva, no és d’estranyar l’èxit dels gimnasos, estadis i grans superfícies on es venen els productes necessaris per practicar-los. Fins el punt que el culte el cos ha esdevingut la nova religió. No ens obliguen, és clar, ho fem perquè volem. Ha!!

-“L’home esportiu no s’ha venut, no ha canviat els seus principis ni per interessos materials, modes o èpoques; es manté fidel als seus principis inicials, segueix fidel al més alt dels objectius: L’HOME.

No hi ha frontera entre l’estadi i la fàbrica.

No ens sotmetrem ni a la mansuetud dels anyells ni a les filosofies dels falsos profetes, posarem el nostre empeny en evitar que l’home s’expandeixi en el mateix nivell, dirigirem aquesta expansió cap a munt…”- Es deia al manifest del “OLIMPYC MAN MOVEMENT”, la obra dels Joglars estrenada el 1981.

Ja ha plogut molt des d’aleshores, però aquest ideals de perfecció física, de culte al cos i a la voluntat, sembla que cada dia estan més en alça; I malgrat tot, gràcies a l’exaltació d’aquest ideals,  ben poca gent es va adonar, en el moment de la pandèmia, com als humans se’ns podia fer passar sense queixa -”sempre pel nostre bé”- massivament i per decret a tot el món, de animals domèstics, a animals estabulats.

Només cal veure com dia a dia la manera com passem tots, voluntàriament, sense que ens ho hagi de ordenar ningú, per la munyidora.

GOD SAVE THE OLYMPIC MAN!

L’aforament a la vegueria del Penedès

[Un article de Jordi Sánchez.]

Aforament, entre d’altres, és un terme que expressa, en urbanisme, la densitat de persones en el territori. A la vegueria Penedès es tramita el planejament urbanístic. De moment estem en el tràmit de l’avanç i,  posteriorment, es tramitarà el document per a la seva proposta d’aprovació inicial, exposició pública i aprovació definitiva pel Departament de Territori.

En aquest tràmit i de forma col·lectiva hi haurem de treballar tothom, ja que dependrà de la implicació i participació de tots plegats que obtinguem un bon document urbanístic que ordeni els camins encertats per al Penedès. Catalunya és un territori el creixement poblacional del qual, en els darrers anys, ha sigut de més de dos milions de persones, de 6 a 8 milions, gairebé sense adonar-nos de quines conseqüències tindrà.

És important tenir clar el concepte urbanístic de l’aforament

En posaré un exemple: en un local amb capacitat per a 30 persones no pot haver-n’hi 100, seria insuportable. Doncs si ho apliquem a un municipi que per viure-hi de manera ordenada pot admetre 50.000 habitants i aprovem un planejament de fins a 100.000, el fracàs està assegurat.

Aporto aquesta reflexió –n’hi ha moltes– perquè el paràmetre de l’aforament hauria de servir també per al país, Catalunya. Podem anar creixent sense que sapiguem on anem?

Model de Catalunya

Un cop tinguem el planejament urbanístic de la vegueria Penedès aprovat, serem capaços de tenir una visió global de Catalunya amb les 8 vegueries revisades i aprovades. Per primera vegada la lectura serà completa, la d’un  model de Catalunya.

És molt important escoltar el territori des de la participació dels seus habitants –la proximitat d’allò real– i més ara que és obert el debat d’ampliar l’AMB (àrea metropolitana de Barcelona); avui són 36 municipis i es pretén expandir-la fins als 5 milions de persones, tot creant la Regió Metropolitana. Aquesta possibilitat s’inicia sense haver llegit el model que atorgaran les 8 vegueries, ni se sap quina serà la seva governança.

Anirem cap a la província única?

No vull acabar aquesta reflexió sense plantejar una pregunta molt important sobre l’aforament que és capaç de tenir Catalunya: quants habitants ha de tenir aquest territori? Sense saber l’aforament actual, és sostenible el creixement lliure?

Acabo dient que la pressa és una mala companyia, i en urbanisme encara més. Primer cal parar, reflexionar i planificar i, sobretot, que el llegir no ens faci perdre l’escriure.

És l’hora de valorar bé les conseqüències d’un aforament desmesurat, per no saber llegir bé i interpretar el territori complicat amb la seva orografia, però meravellós per moltes altres virtuts. Llegir-lo bé és estimar-lo.

Així ho veig.

Reflexions d’un gandul fracassat. Llibraires

[Text de Eduard Garrell]

Atès que els espanyols es prenen la llicència de batejar la seva fira internacional del llibre amb el nom del déu romà Liber, que té cura de les vinyes, la verema i d’allò que se’n deriva, jo em permetré la impudícia, sense prèvia libació, d’anomenar llibraires aquells que, com el boletaires, furguen entre la fullaca per trobar el bolet, o el llibre, cobejat.

A Catalunya hi ha més d’una quarantena de fires de llibres, gairebé totes d’àmbit local i dirigides al públic general, amb finalitat d’exhibició i de promoció cultural i econòmica d’editors i llibreters, i hi predominen els llibres nous i generalistes, tot i que n’hi ha de temes específics, com la del Còmic, del Llibre d’Ocasió Antic i Modern, la infantil de Mollerussa, etc.

De fet, totes tenen en comú el tret que s’assemblen a una gran llibreria convencional i s’hi expressa clarament la doble condició del llibre com a bé econòmic i cultural.

De fires d’àmbit nacional, deixant de banda Sant Jordi com la més consolidada, el 1937 es va substituir el Dia del Llibre per la Fira del Llibre, que es va celebrar amb gran èxit durant tres dies, del 3 al 5 de juny. El 1938 es torna al format del Dia del Llibre d’una sola jornada. Del 1942 al 1945 es torna fer un intent de fira de tres dies, sense continuïtat.

L’altra atzarosa Fira del Llibre de Barcelona es va iniciar el 1977 i durà 25 anys al passeig de Gràcia, fins al 2001, i va reaparèixer a Montjuic fins al 2007. El poc suport del públic, i sobretot del sector editorial, va sentenciar de mort aquell intent de Fira del Llibre en català i castellà.

El 1983 naixia, a l’estació de Sants, la Setmana del Llibre en Català, gràcies a la Cambra del Llibre.

La Setmana, al llarg de la seva trajectòria, s’ha celebrat els mesos de febrer o març i, finalment, a mitjan setembre. Aquestes dates no coincideixen amb la febrada de l’aparició de  novetats per Sant Jordi, per Nadal o per les vacances, i semblaria que el febrer i el setembre, després de Nadal i al començament de curs, no són les millors dates per als compradors, però tot i així la Setmana complia una altra funció molt important per als editors, els llibreters i els llibraires: a més de promoure les novetats i reedicions, servia per liquidar fons i restes d’edicions que havien quedat en un racó de magatzems i rebotigues; llibres que, malgrat el seu interès, havien estat desplaçats de les taules i les lleixes dels llibreters per novetats més comercials i, sovint, per manca d’espai.

A la Setmana s’hi veien aparèixer any rere any lectors àvids de la troballa del llibre que se’ls havia escapat de les mans, de la sorpresa, del petit tresor. Era un temps en què per comprar un llibre calia anar a la llibreria o trobar-lo a la biblioteca. La primera ubicació de la Setmana, l’estació central Barcelona-Sants, facilitava que hi arribessin fàcilment lectors d’arreu de Catalunya, especialment de llocs endèmicament orfes de llibreries, com ho són encara les terres de Lleida i de l’interior de Tarragona.

La Setmana del Llibre en Català sembla que encara no ha trobat el seu lloc d’encaix a la ciutat de Barcelona, i no pas per deixadesa dels seus organitzadors. Va néixer a l’estació de Sants amb la vocació de ser una fira no només barcelonina, va passar per l’estació de França (1989) i va romandre setze  anys a les Drassanes, un espai tancat on calia anar expressament. Finalment, el 2006 aconsegueix instal·lar-se a la plaça de Catalunya, botó de roda del país i centre simbòlic de la nació catalana, però només s’hi queda fins al 2007.

Aquell any, amb Ferran Mascarell a la conselleria de Cultura, Jordi Martí a l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i Joan Clos a l’alcaldia, van decidir que, seguint la consigna de Jordi Martí, “cal arrancar aquesta crosta catalanista del centre de la ciutat”, una ciutat que ja començava a ser castissa, mestissa, promíscua i multicultural i cada cop més allunyada de la seva capitalitat. La primera proposta va ser portar-la als terrenys del fracassat Fòrum Universal de les Cultures, val a dir, al Camp de la Bota, d’infausta memòria.

La proposta fou rebutjada frontalment per tot el sector, però el propòsit del consistori d’amputació cultural ha persistit tossudament al llarg dels successius governs d’esquerres.

La Setmana va de Sant Cugat a la Ciutadella, a l’avinguda de la Catedral i, finalment, s’arracona al Moll de la Fusta.

La Setmana del Llibre en Català ha sobreviscut fins avui gràcies a l’esforç, la imaginació i la tenacitat del sector i dels seus organitzadors.

Aquest 2024 la celebració de la Copa Amèrica ha fet que recuperés centralitat a l’avinguda de Lluís Companys (estació del Nord). Els llibraires han passat de 60.000 a més de 100.000 i les vendes han augmentat un 20 %.

“El pensament català rebrota i sempre sobreviu als seus il·lusos enterradors” (Francesc Pujols)

 

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Julià de Saltor

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

A migdia de la serra de Sant Amand, a cavall de les valls del Ter i del Freser, l’antiga parròquia de Sant Julià de Saltor senyoreja un pastoral indret apuntalat per les cingleres que encara mantenen les traces del llegendari comte Arnau.

L’església és d’origen romànic, tot i que, en una tanca, hi ha una antiga base de pedra de molí manual de l’època romana (s. III). Llevat de la coberta original feta amb volta de canó, la resta ha sofert moltes transformacions, especialment en el s. XVIII, en què es va construir la rectoria en la façana on hi havia l’absis.

Tot i que s’hi pot arribar en automòbil per una pista rural particular, l’excursió a peu des de Campdevànol és molt recomanable. A la Colònia Molinou preneu a la vostra dreta un ample camí assenyalat com a GR que s’enfila fins a la font de Sant Martí. D’aquí surt un sender indicat amb senyals de pintura groga, que remunta al coll de Graus passant per la bonica fageda del turó de Vidabona i que us menarà a Saltor després d’un parell d’hores de camí. Ni la parròquia ni la masia estan edificades a la monjoia del coll, sinó que estan lleugerament arrecerades en el fondal constituït pel proper coll de Canyamars, que abriga el llevant de la bucòlica cubeta.

Sobre l’amor romàntic

[Un article d’Helena Bonals.]

Una d’aquelles situacions incòmodes, un xic esperpèntiques, que et pots trobar a la vida seria el que ens explicava el director de la coral on vaig començar a anar als vint anys. La coral es deia, i es diu encara, Elisard Sala, en honor d’un music amb una cançó que sempre m’ha arribat tant com la frase que diu “portem tanta boira als ulls, sentim tanta covardia”. Aquest músic va morir jove d’un accident, crec recordar, i la seva dona, al cap d’un temps, “va refer la seva vida”. A això em vull referir. Als actes de record del músic, ella hi assistia amb la nova parella. Us adoneu de la delicada situació? On és l’amor etern? En aquesta vida, com a mínim, costa de trobar.

Tot i això, ens continuen arribant cançons com One d’U2, i ens continuen meravellant obres com Retorn a Brideshead. I “Romeu i Julieta hauria de ser la formació sentimental de tots els joves”, deia Pla; aquell Shakespeare que hauríem de tenir superat i que continua sent actual, perquè voldríem que les nostres relacions fossin com les de les seves obres.

Podem continuar creient en el gran amor, o en “com sobreviure a un gran amor sis vegades”, que deia l’obra de Racionero? El que sí que és veritat és que això del “poliamor” no sol ser l’habitual; en tot cas, la majoria de les persones no fan coincidir dos amors en el temps, sempre estimen cada vegada per separat.

Però quan encara n’estàs, del noi que t’ha deixat, no t’agrada de sentir res, com m’ha dit alguna vegada algú, “per un altre”. On és l’amor fet desig i voluntat, que no pertany a un món de pur joc, que defensa Salvador Oliva al pròleg de Nit de Reis? I el que en diu la seva protagonista, que és el més sublim que he llegit mai sobre com arribar al cor d’una dona. És veritat que tots mentim, però que quan mentim, “ho fem especialment sobre l’amor”, he llegit una altra vegada. Doncs, si és així, que ens diguin mentides, moltes mentides, que això és un caramel que no fa doldre mai a ningú.

[ART] Gabinet enciclopèdic, de Quim Domene

[Redacció.]

Aquest dissabte, 5 d’octubre, a migdia (12:00 h), s’inaugura l’exposició «Gabinet enciclopèdic», de Quim Domene (Olot, 1948).

Habitualment, l’artista Quim Domene estructura les seves obres en sèries temàtiques, és a dir, utilitza el mateix format, suport i tècniques a partir d’una temàtica conceptual que les unifica. Les sèries, habitualment, també volen establir un diàleg en el lloc on seran exposades.
Per aquesta exposició a l’Espai Art60, cada obra a perdut el seu conjunt seriat al qual pertany. Unitàriament, cada obra forma part de grups que no li són propis, com una mena de mestissatge artístic, encara que també es presenten per famílies agrupades.
El caos està ordenat com un gran fris visual, a la manera dels gabinets de curiositats o de les cambres de les meravelles. Es tracta d’una col·lecció enciclopèdica de treballs de l’autor, que formen part del seu univers visual i l’acompanyen en el seu Espai de treball.
Els gabinets de curiositats es van començar a popularitzar entre classes benestants els segles XVI i XVII. Eren col·leccions d’objectes de tota mena -especialment els més rars i exquisits-, però també objectes artístics, amb la voluntat d’intentar classificar o encapsular les novetats que s’anaven descobrint.

La disposició de tot el conjunt, també recorda la construcció d’un cadàver exquisit, joc poètic i visual que utilitzaven els surrealistes per estirar el fil d’una primera imatge, però aquí respon més a un resultat visual que no pas semàntic.

Quim Domene i Berga

Artista visual. Es va iniciar com a dissenyador gràfic, però ràpidament el seu treball va derivar cap a la pintura i altres disciplines artístiques. Actualment practica diferents disciplines, especialment la pintura combinada amb altres tècniques, però també la fotografia, la reprografia, les instal·lacions i l’escultura, aquesta última sobretot en la realització d’obra pública. Les seves obres s’estructuren en sèries temàtiques i estilístiques. Des de l’any 2005 ha treballat de manera intermitent en la sèrie Cartes a Kurt Schwitters.

A partir de 1968 comença a exposar amb diversos col·lectius: Grup d’Ara, Assemblea d’Artistes de la Garrotxa i Olot temps de ruptura.

L’any 1974 comença a exposar individualment en diferents ciutats de Catalunya i Espanya: Olot, Figueres, Banyoles, Blanes, Palafrugell, Tossa de Mar, Begur, Sant Feliu de Guíxols, Girona, Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Vic, Granollers, Reus, Elx, Palma de Mallorca… A partir de 1980 i fins a l’actualitat realitza exposicions individuals en diferents ciutats d’Europa: Hannover, Kassel, Sttutgart, Düsseldorf, Friedberg, Köln, Bonn, Kamen, Möln, Wunstorf, Eckernförde… (Alemanya); Stockholm (Suècia); Zürich, Bern, Zug, Wil (Suïssa); Wien (Àustria); Bordeaux, Grignan, Toulouse, Nîmes, Céret i Montpellier (França); Odense i Copenhagen (Dinamarca).

Té publicades diverses monografies personals de la seva obra amb textos de Francesc Miralles, Eulàlia Janer, Joan Barril, Lluís Monreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas…

El 1991 exposa individualment a New York (EUA) i des de 1998 al Japó: Kobe, Osaka, Tokyo, Kyoto, Okayama i Ashiya. Té publicades diverses monografies personals de la seva obra amb textos de Francesc Miralles, Eulàlia Janer, Joan Barril, Lluís Monreal, Carme Ortiz, Josep Maria Fonolleras, Miquel Martí i Pol, Glòria Bosch, Jaume Fàbrega, Jordi Pujiula, David Santaeulària, Eudald Camps, J. N. Santaeulàlia, Maria Domene, Xavier Antich, Pilar Parcerisas…

Ha participat en diferents edicions de les fires ARCO i ESTAMPA a Madrid i a les fires internacionals de Barcelona i València; Hannover i Kassel (Alemanya); Montreal (Canadà); Buenos Aires (Argentina); Osaka (Japó); Montpellier (França) i Copenhaguen (Dinamarca).

Ha realitzat intervencions artístiques en espais urbans d’Olot, Girona, les Preses, Riudellots de la Selva, Calella de Palafrugell, Palafrugell, Cassà de la Selva, Figueres, Begur, Tordera, Céret (França)… per a un hotel de Praha (República Txeca) i escenografia per al National Theatre de London (U.K.).

Vegeu-ne algunes obres.