[Article de Josep Nogué.]
El 1875, centenari de la declaració d’independència dels Estats Unit, s’inicia una campanya a França per recaptar fons per fer una escultura commemorativa de l’esdeveniment. L’estàtua, però, realitzada per Frédéric Auguste Bartholdi, no arribarà a Nova York fins deu anys després, l’any 1885, procedent de França com a regal del govern francès. El cas és que França ja havia ajudat els EUA, cent anys abans, en la seva secessió d’Anglaterra, de manera que el fet de la independència era una victòria compartida, i l’estàtua va ser reconeguda mundialment com el símbol de la llibertat.
El que no és tan conegut és que Espanya també hi va participar, amb tropes i ajudes, donant suport a les colònies americanes revoltades; per allò de “l’enemic del meu enemic és el meu amic”. També havien intentat ajudar els escocesos el 1719, en el seu intent de mantenir la seva independència, que va acabar en fracàs. Que anys després els americans es quedessin Cuba i Filipines potser els hauria d’haver fet reflexionar.
El 1975, quan es complien dos-cents anys de la independència dels EUA i Espanya seguia reivindicant contra els anglesos el seu dret territorial sobre Gibraltar, a la Península se celebrava el primer Canet Rock i s’inaugurava la Fundació Joan Miró a Montjuïc. Ambdós fets, pràcticament sense permisos oficials aleshores, però recordats ara com a grans esdeveniments històrics. També la companyia Dagoll Dagom començava la seva singladura aquell any, si bé de tot això jo ni me’n vaig assabentar, per estar confinat en una caserna a l’espera del que passava al Sàhara. I és precisament aquest fet el que vull recordar ara aquí, perquè segurament ningú més ho farà.
I és que aquell mateix any també és quan el rei Hassan II del Marroc decideix apropiar-se del territori del Sàhara occidental, una província espanyola que també havia començat a reclamar la seva autodeterminació. Els Estats Units, aliats d’Espanya i amb bases a la Península, en lloc de donar suport als drets d’Espanya i contra l’opinió de l’ONU, decideix donar suport al Marroc i forçar l’evacuació dels espanyols del Sàhara. Tot això passava mentre el generalísimo agonitzava i el seu successor, el príncep Joan Carles, prometia defensar els drets dels sahrauís.
Enguany, doncs, també es compleixen 50 anys d’aquella moguda i tot allò és història passada que ningú vol recordar, però mentre seguim recordant els dos-cents cinquanta anys de la declaració d’independència dels Estats Units, els cinquanta del Canet Rock, de la Fundació Joan Miró o la jubilació dels Dagoll Dagom, ningú es recorda del sahrauís desplaçats el 1975 i abandonats, des d’aleshores, en campaments provisionals i amb estatuts de refugiats, al desert d’Algèria. Ells, que són qui més ho voldrien oblidar, són els qui realment no poden.
L’Estat que va ajudar l’autodeterminació dels Estats Units i d’Escòcia, però que s’esquinça les vestidures quan sent parlar de la de Catalunya, va ser incapaç de defensar la del Sàhara o fer valer els seus drets (i obligacions) sobre el territori. Tampoc va defensar els drets d’aquells considerats (fins a l’any 1975) ciutadans espanyols i sobre els quals encara recau la responsabilitat administrativa, segons les Nacions Unides.
Però, davant les pressions del EUA i les amenaces del Marroc, el govern actual acaba de reconèixer aquest país africà com a legítim governant del Sàhara occidental, si bé no té inconvenient a mantenir tropes desplaçades a Estònia, Letònia i Lituània per defensar la seva independència davant Rússia, a canvi que al Parlament Europeu pressionin en contra de la de Catalunya.
Tampoc, quan Espanya reclama la possessió de Gibraltar, cap polític, ni espanyol ni català, recorda que, en repartiment de cromos que va ser el tractat d’Utrecht, Anglaterra es quedava el penyal a canvi que els estats de la corona d’Aragó passessin a mans de Castella. No vol dir això que, si es retornés el penyal, el regne d’Aragó, Catalunya inclosa, hauria de separar-se de Castella? De fet, Menorca encara va seguir sota domini anglès una colla d’anys.
L’estàtua de la llibertat és el primer que veuen els que arriben per mar a Nova York, però els que hi governen es permeten negar-la a qualsevol lloc on intervenen. Sí, la memòria és molt selectiva.
Mentrestant, al món es va incrementant exponencialment el nombre de poblacions desplaçades dels seus territoris per ser confinades en camps de concentració o als suburbis de països suposadament “desenvolupats”.
Per si algú vol saber més sobre el tema, aquí us deixo aquest enllaç amb la meva experiència dels fets: http://www.eugeniosanchez.com/Colaboraciones/JosepNogue/index.htm
