Jordi Remolins
[Els articles que segueixen sota l’etiqueta “El Predicador”, son reflexions que Jordi Remolins ens fa arribar amb la seva prosa lliure i rebel. El primer que trobareu a sota és el darrer que s’hi ha publicat.]
Estafa
La vida sencera, des que naixem fins que ens enterren, és una puta estafa. Ho és per als catòlics, a qui ens volen fer creure en eternitats i miracles divins, però també per als budistes, els musulmans, els testimonis del que sigui, o per a la gent que dedica més d’un minut anual a fabular en forces superiors que ens salvaran d’unes flames de l’infern igualment falses i ridícules. I fins i tot per als agnòstics i els ateus.
Espero que els animals siguin tan primaris com ens han volgut fer creure. Que ells no tinguin divinitats absurdes. Que follin pel simple plaer de follar. Que mengin perquè el seu organisme ho necessita, i no pas perquè un taradet de cuiner amb ínfules de simpatiquíssim vol utilitzar els beneficis de l’alimentació i sabors presumptament elevats per córrer curses motociclistes o automobilístiques, gràcies als beneficis de la seva buidor gastronòmica. Espero que les víctimes de la impostada superioritat humana sobre la resta d’espècies tinguin recompensa en altres vides. Que no sempre hagin de patir-nos, o fins i tot que puguin “viceversa-nos“. Afortunadament, encara no he vist cap truja, oreneta o batraci perdent miserablement el temps davant d’una pantalla, veient com altres batracis, orenetes o truges fan coreografies absurdes que no aportarien res en absolut a les seves vides. No, ells no tenen divinitats ni pantalles, però, en canvi, pateixen de l’home el pitjor dels genocides que hagi existit mai. Els hem estafat l’existència.
La perversitat de la tecnologia actual ha aconseguit que haguem de dedicar més temps a protegir-nos dels ciberdelinqüents que no pas a viure tranquils. Abans, la gent feia un esparrac al matalàs per amagar-hi els estalvis. Ara, el que ens esparraquen és el mòbil, s’hi introdueixen i ens buiden el compte corrent, asseguts en una butaca que escarneix seients de conductors de Fórmula 1. Els lladres ja no són quinquis amb cara de xungos i mitjons blancs sota mocassins negres.
Fa uns dies la ràdio explicava l’estafa en xarxa que s’ha perpetrat amb el mètode de demanar que donis el teu vot per al treball de pintura del fill d’un amic, o per a qualsevol altre concurs. El robatori s’executa després d’haver usurpat la identitat d’una persona i accedint als seus contactes. Un cop l’has volgut ajudar clicant l’enllaç per votar, ja tenen accés al teu mòbil i ―entre altres privadeses― al teu compte corrent. Tot plegat molt significatiu de l’època que vivim, de com ens compliquem la vida amb poca-soltades que tenen menys importància que el vestit de Cap d’Any de les presentadores de televisió.
Demanar el vot per a un conegut no deixa de ser una estafa, com de fet ho són gairebé tots els concursos. Es tracta d’afavorir els pròxims, i no pas de reconèixer qui ha fet millor feina. Passa en el vot telemàtic i també en el vot popular. Enhorabona amb el món que ens ha quedat.
No tenir whatsapp no és cap mèrit, però molt sovint faig apologia de no haver-me deixat abduir per aquesta xarxa social. Perquè seria un contrasentit i una autoestafa anar de sociòpata i passar-me el dia estimulant una pantalla farcida d’amics i coneguts, no?
Infern
La millor manera de començar el dia no és llegint gent turmentada, i menys encara en setmanes de refredats, comiats i altres merdes. Diaris, de Sylvia Plath, no seria doncs la lectura més aconsellable, però a fe de déu que, mentre em preparo l’esmorzar, agafo el llibre traduït al català per Núria Busquet Molist, i em capbusso en la ment d’aquesta bostoniana que es va llevar la vida el 1963, quan tot just tenia trenta anys. Vaig ensopegar amb els escrits personals de l’autora de La campana de vidre a la llibreria de Ripoll ―no perquè no vulgui donar feina als repartidors d’Amazon, sinó perquè prefereixo que hi hagi activitat als carrers del meu poble, i més encara si és cultural―, segurament per la influència dels Belle and Sebastian, que en el seu disc Girls in peacetime want to dance li van dedicar l’electrònica i melodiosa ‘Enter Sylvia Plath’. Portes giratòries de talent.
Viure emprenyat amb el món, amb una persona, o amb qui sigui perquè creus que ha estat injust amb tu, és un bon estat per escriure. Potser la felicitat també ho és, però no conec massa gent que ho sigui plenament, i menys encara que escrigui mentre encén castells de focs artificials. M’imagino Charles Bukowski colpejant la màquina d’escriure passada la mitjanit com si el seu únic objectiu fos fer emprenyar els veïns que intentaven dormir. I possiblement ho aconseguia, però alhora va crear una obra monumental, a prova de crítics miserables que el consideren un autor estereotipat per la derrota i l’alcoholisme.
El sentit de la vida no és dins d’una copa de vi negre, ni blanc, i molt menys en un combinat de beguda energètica amb vodka. Però tampoc està en els despatxos dels triomfadors, dels que dirigeixen grans editorials o empreses de l’àmbit que sigui, dels que miren el compte de resultats i, per bo que sigui, saben que el mes següent o l’any que ve hauran de superar-lo de nou, sigui amb els recursos que sigui, contra els elements i els competidors que els bufen el clatell. Desconec la competitivitat de Bukowski a l’hora d’escriure i superar un poema o un llibre autobiogràfic amb un de millor encara. El que sé és que des de la malaltia mateixa de viure m’ha fet gaudir de la lectura, i també m’ha encomanat les ganes d’escriure, tot i saber que mai m’hi assemblaré ni en els fulls ni en les cobertes.
En diferents moments del mes i mig que estic llegint les disquisicions psicològiques que s’infligia a ella mateixa Sylvia Plath, he estat a punt de llençar el llibre per la finestra i encetar-ne qualsevol altre de novel·la negra o d’un gènere menys retorçat. Però ja he fet tard. Plath m’ha succionat en el seu remolí de reflexions en veu alta, que probablement compilen els motius que més endavant la van portar a obrir la clau de pas del gas.
La literatura és un refugi on els líders de vendes solen quedar-se als antípodes en la recerca del Sant Grial de l’escriptura. Els veiem a la faixa dels llibres somrient encorbatats, ben cofois amb l’èxit del moment i la buidor de l’eternitat. D’altres, seixanta anys més tard d’haver dimitit voluntàriament, ens segueixen captivant amb el llegat del malviure que els va portar a crear. Deu ser que l’infern no era tan mala opció com ens havien venut.
Expiació
Estirat com un sol home sobre la sorra de la platja de Sant Esteve de la Fosca, observo com els gavians baixen a fer-me companyia mentre el sol desapareix progressivament, al mateix ritme que fa deu mil·lennis i de com ho farà d’aquí a cent més. Espero que, aleshores, sense humans molestant a la resta d’animals o plantes en aquest privilegiat paratge. Els gavians cerquen per tota la platja. Esperen que algú s’hi hagi deixat un tros d’entrepà o altres restes comestibles. Són rapinyaires malxinats.
Jo també m’he convertit en un rapinyaire del periodisme. M’hi vaig iniciar tot just amb catorze anys, per emular Tintín, Clark Kent, Peter Parker o Lou Grant. Però sempre hi he estat a contrapeu. Quan havia d’estudiar la carrera ―que tampoc crec que sigui imprescindible―, estava mecanitzant peces d’alumini darrere un torn de control numèric de Soler & Palau, amb força menys eficiència que no hauria tingut un robot articulat qualsevol, i que a més no hauria patit dolors musculars crònics de tant aixecar pesos en accions repetitives. Aleshores aprofitava les estones de lleure o oci per escriure i explicar la vida.
Explicar Ripoll no és fàcil. Pots fer-ho tal com ho veus, però si pretens que algú t’ho publiqui, també cal que t’adaptis a com vol narrar-ho el mitjà. I per a bé o per a mal, segurament perquè no vaig estudiar prou i perquè el cervell em funciona en intermitències distòpiques, sempre ho he fet com m’ha semblat i no pas amb plantilles preestablertes.
El 1965 ―cinc anys abans que nasqués en Remo, i molts més encara que no es parlés de l’estil true crime― Truman Capote va publicar la novel·la A sang freda, sense cap plantilla prèvia. És un dels documents periodístics més impressionants del segle XX, escrit parcialment en una habitació de l’Hotel Trias de Palamós. Hi explicava els fets que van protagonitzar els assassins Dick Hickock i Perry Edward Smith, dos expresidiaris que van assassinar la família Clutter, de Holcomb (Kansas). Capote va empatitzar amb els dos condemnats a mort, abans de ser fregits a la cadira elèctrica.
Mai seré Capote ―ni el meu esfínter ho desitjaria, de fet―, però el periodisme local m’ha permès conèixer personatges bastant fregidots que apareixen i desapareixen de l’actualitat política, fulminats pel pes d’una vida pública que gairebé ningú està preparat per assumir durant gaire temps. O d’altres que ens ensenyen en quin món vivim des de la cultura, l’esport o simplement del dia a dia.
Espero seguir explicant-ho, sigui on sigui, amb la llibertat amb què sempre ho he fet. Per això signo els meus articles, perquè els assumeixo en totes les seves conseqüències, a risc fins i tot d’equivocar-me. Perquè equivocar-se és un dret, i val més exercir-lo que no pas alimentar la grisor de relats corals per fer feliços els poders fàctics i polítics de tota la vida. Explicaré Ripoll com el veig. I quan em foragitin del pròxim mitjà, tornaré a sentir aquella sensació de buidor com quan es trenca una relació sentimental.
Picotejaré la platja de l’actualitat com una rata de l’aire, i faré emprenyar els banyistes que tarden massa a recollir la tovallola per tornar a l’apartament. La cagaré, perquè només l’erren els que s’arrisquen, els que es llencen en planxa tot i que les possibilitats de cometre penal siguin infinites. Però escriuré, perquè escriure és la meva vida. I els que heu provat alguna vegada aquest nèctar sabeu que ningú us en pot prendre el privilegi, per molt que puguin manllevar-vos alguns lectors. N’hi ha prou amb un ordinador i una connexió a internet. O amb un paper i boli, i algú amb ganes de llegir-te.
Gràcies per fer-ho.
Us agrada:
M'agrada S'està carregant...
