[ARTICLE] «L’emergència de construir habitatges», de Jordi Sánchez

[Un article de Jordi Sánchez.]

El 14/08/2025 vaig publicar un escrit que titulava ‘L’habitatge, urgència o emergència’, concretant que és una emergència i que calen nous camins. El 31/07/2025, a La Vanguardia, també publicava que Barcelona només pot tenir 70.000 habitatges més; i la resta, on?

Avui, 13/10/26, La Vanguardia publica ‘Sòls buits que agreugen la crisi de l’habitatge’, de l’articulista Fernando H. Valls.

Què cal fer?

  1. Controlar l’allau d’emigrants a Espanya, per terra, mar i aire. En necessitem? Sí, però amb papers i que tinguin feina. Per tant, control-acord des de l’origen. Això és feina dels governs.
  2. Tenim prou sòl urbanitzat (buits urbans, en mans de fons i altres) que el tenen retingut per una qüestió de plusvàlua. Des de la Llei del sòl de 1956, el sòl urbà neix amb la voluntat de ser edificat. També parla de portar un registre municipal dels solars lliures d’edificacions. Caldria revisar, dels 947 municipis que té Catalunya, quants tenen aquest registre. Declarant l’emergència jurídicament, es podria disposar de solars per edificar-hi en un temps curt. Això és feina dels propietaris dels solars i dels ajuntaments, amb la intervenció de gabinets jurídics de solvència i la Generalitat per donar-los tot el suport per obtenir els solars a un preu raonable.
  3. La industrialització de la construcció ha de ser una nova manera d’escurçar els passos d’execució.
  4. Una llicència d’obra s’ha de lliurar en 1 mes; hi ha tecnologia suficient per fer-ho possible.
  5. El 2009 la Generalitat va finançar i aprovar els plans parcials anomenats ARES: un total de 69 plans en 59 municipis. Això ho va fer la Generalitat, perquè es preveia que la crisi seria llarga i hi hauria mancança d’habitatges pel creixement normal de la població.
  6. Les entitats financeres també han de donar tot el suport i facilitats per tirar endavant aquesta emergència.
  7. Les fórmules han de ser de procediment fàcil, tot posant d’acord les variables privat, públic o publicoprivat, i també renda lliure, lloguer i lloguer assequible.
  8. Si la demanda és superior a l’oferta, els preus pugen, tant dels habitatges de lliure mercat com dels de lloguer. Perquè el mercat s’activi haurà de baixar el preu del solar i els seus impostos.

UNA SOCIETAT AVANÇA QUAN LES PERSONES PARLEN I ES POSEN D’ACORD. TOTHOM HA DE CEDIR PERQUÈ HI HAGI CONSENS.SENSE CONSENS NO HI HA NI SOCIETAT PLURAL NI DEMOCRÀCIA, SENSE LA QUAL HI HA MOLT DE PERILL.

Així ho veig.

Calafell, 13/10/2026

[OCELLS] «Relació entre ocells i humans: carronyaires», de Josep Plaza

[Text i fotografies de Josep Plaza]

Els ocells carronyaires, en especial el més proper a nosaltres, el voltor comú (Gyps fulvus), no ens són gaire simpàtics. Més aviat ens generen un cert rebuig. Històricament se’ls ha considerat uns éssers repulsius i bruts que s’alimentaven d’animals morts putrefactes i escampaven malalties arreu. Rés més errat. 
 
La seva funció a la natura és cabdal, donat que és higiènica. Al revés de com es pensava, menja les parts toves d’animals recentment morts. El seu potent sistema digestiu destrueix tots els elements que podrien comportar que s’escampin malalties. Per tant, actua com els sanitaris després d’una batalla. 
 
A terra, els podem considerar lletjos, però a l’aire són magnífics. El seu disseny ha evolucionat per assegurar un alt rendiment en ambdues situacions. En primer lloc, el cap i el coll sense plomes els assegura l’accés al menjar sense embrutar-se gaire, mentre que una gran envergadura d’ales els permet aprofitar al màxim les corrents d’aire per recórrer grans distàncies sense fer gaire esforç.

Sense els carronyaires, els humans, especialment els ramaders i els caçadors, tindrien més problemes per disposar d’animals sans. Cal canviar la forma com veiem el món natural i fer esforços per preservar la biodiversitat, garantint la funció que cada element ha de tenir en l’entorn.

Com sempre, penso que els humans no som tan “humans” com diem, ni els animals tan “animals” com acostumem a pensar que són. 

[ARTICLE] «I si…?», de Josep Nogué

 

[Article de Josep Nogué.]

I si… el canvi climàtic fa que esdevinguem un territori de clima tropical? 

 Em va venir al cap la idea veient el cel decorat amb el que a les illes Canàries en diuen la “panza de burro”. Després de les calorades d’aquest estiu, en el qual hem assolit temperatures mai vistes per aquí, seguides de tempestes descontrolades, amb afectacions localitzades imprevisibles, és com si el tròpic s’haguera desplaçat fins a aquestes latituds.  

I què passa amb els animals quan el seu àmbit natural canvia? No tenen altre remei que buscar un altre lloc on poder sobreviure. Ho hem vist en èpoques de glaciacions en què ―segons les restes trobades― tant animals com plantes han hagut de canviar de lloc, substituint aquelles que hi havia abans. Un fet que es dona de manera natural, sense la intervenció humana, doncs ja sabem que aquesta sovint malmet encara més la situació. 

I si… és exactament això el que està passant actualment amb la “fauna” humana? És evident que hem entrat en una època de migracions massives, humanes, però també d’animals i plantes. De moltes espècies foranes que substitueixen les locals, ja que troben condicions que malmeten les autòctones del lloc, però afavoreixen les nouvingudes, més resistents o millor adaptades a les noves condicions. 

Donem la culpa a la política per no haver fet suficient per posar-hi solució, i no poques vegades, intentant evitar-ho, fa que les coses encara siguin pitjor del que podrien ser. Però, realment hi ha alguna possibilitat de frenar aquests desplaçaments? Com es pot frenat l’arribada de la primavera? 

Si el tròpic, o la seva climatologia, ha decidit visitar-nos, qui és el pinxo capaç d’evitar-ho? 

I si… és el clima allò que condiciona realment la cultura, els oficis, les ideologies, les polítiques, les religions? 

Igual que un estat febril provoca suors, calfreds o al·lucinacions, una pujada o baixada de temperatures podria ser la causa de les idees, les polítiques i les accions dels pobles, i no pas al revés. 

I si… que ara pugi la dreta no deixa de ser una reacció a unes determinades condicions ambientals? 

I si… el fet d’intentar canviar-les, en lloc de baixar o pujar, la temperatura només serveix per empitjorar encara més la salut del malalt? 

El culte a la tecnologia ens ha portat a un grau d’arrogància que ens fa creure que podem solucionar-ho tot… i, al mateix temps, donem la culpa dels nostres problemes a aquesta mateixa tecnologia. 

No va ser, potser, el clima del nord allò que va propiciar les ideologies luteranes i calvinistes, base ideològica del capitalisme? I no és el capitalisme a qui es dona la culpa de la industrialització i especulació ferotge, a la qual s’atribueix el canvi climàtic? I no és per culpa dels nostres “pecats” que se’ns vol fer culpables del canvi climàtic ? 

I, en altres latituds, no es podria dir el mateix de l’expansionisme islàmic en busca de territoris més propicis i amables on poder establir-se? No deixa de ser irònic que la sang que impulsa la maquinària capitalista depengui en gran mesura dels territoris musulmans. 

I si… tal vegada només és justícia poètica? 

Què és abans, doncs, l’ou o la gallina? És el canvi climàtic la causa, o n’és la conseqüència? 

I si… tot plegat és com l’excusa del malalt, que es pixa al llit i diu que sua!?

[VIDEOALBUM] «Pedalada de San Fruitós de Bages cap a Talamanca» de Ramon Comella

Video i text de Ramon Comella.]

Volta sense massa complicacions per pistes i camins en bon i no tanbon estat, però perfectament ciclables. Sortim en Nan i jo de SantFruitós de Bages cap a Talamanca, seguint, d’anada, la Riera deTalamanca, i de tornada, la Riera de Mura. Tant a l’anar com al tornarvoregem una estona el Llobregat. La Riera de Talamanca es un afluentde la Riera de Mura, i aquesta, ho és del Llobregat, abocant a prop delsTres Salts del Llobregat. Una bonica ruta.

[LES NOSTRES ERMITES] «Sant Vicens de Rus (Berguedà)», de Ramon Orriols

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Es tracta d’un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó. L’àbsis de planta semicircular conserva la decoració del primer romànic amb arcuacions cegues. Als laterals del presbiteri hi ha dues capelles gòtiques amb pintures del segle XVIII. El campanar és d’espadanya amb dues obertures, mentre que l’entrada és l’original, amb un arc de mig punt adovellat i la porta amb ferramentes i forrellat de tradició romànica. A l’interior hi ha una rèplica de les pintures romàniques del segle XII conservades al Museu Diocesà de Solsona.

Documentada l’any 960 com a possessió del monestir de Sant Llorenç, fou consagrada pel bisbe d’Urgell, Ot, l’any 1006.

Està situada a la vora esquerra de la carretera (BV-4031) que va de la Pobla de Lillet a Castellar de n’Hug, poc desprès del quilòmetre 5.

 

[REPORTATGE] Setena trobada d’escriptors a Perafita

 

Fes clic sobre el cartell per veure el vídeo

[Redacció]

Sota l’impuls de Teresa Ribera, el 18 d’octubre Perafita va acollir la setena Trobada d’Escriptors, Il·lustradors, Lletraferits i Amants dels Llibres. De nou a una del migdia, una trentena d’autors i il·lustradors van presentar la seva obra.

[DEL CALAIX] Article de Toni Coromina sobre el restaurant les Gorgues, a Roda de Ter

[REDACCIÓ]

Aquest mes, l’espai Del calaix recupera un article de Toni Coromina publicat a La Resistència al setembre de 2020 sobre el restaurant les Gorgues, a pocs quilòmetres de Roda, a tocar del Ter.

La República Catalana Independent de les Gorgues