[Un conte de Jordi Remolins.]
Des de la visió espectral que propiciaven les ulleres de sol Ray-Ban amb vidres polaritzats, els plataners de Can Casals tenien un aspecte metàl·lic i altiu, desplomats de fulles en aquell mes de gener estranyament càlid. Malgrat la bonança, Chimay va cordar-se la cremallera de la caçadora fins a dalt de tot, i va sortir de l’empresa amb el saldo i la quitança dins la butxaca. Aprofitant que se li acabava el contracte l’havien acomiadat, això sí, amb la promesa de tenir-lo molt en compte en el moment que tornessin a incorporar personal. Va mirar l’hora al rellotge de polsera que havia trobat a la taquilla d’un dels encarregats de l’empresa i va enfilar la carretera de Sant Joan en direcció al poble.
Tenia encara nou mesos d’atur, tot i que necessitaria trobar alguna feinota molt abans que s’esgotés la prestació. Els seus antecedents policials no ajudarien precisament a aconseguir-ne, però això no impediria que ho intentés. Aprofitant que encara no hauria plegat, va pujar les escales de l’Ajuntament per si podia rebre’l l’alcalde. En Jordi Munell va fer-lo passar al seu despatx, va escoltar-se’l atentament i va prometre-li que, malgrat la situació econòmica i financera del consistori, en cas d’haver-hi alguna vacant que s’ajustés al seu perfil, li faria saber de seguida. Chimay va sortir de l’edifici pensant que tots els polítics són iguals, però amb el lleuger bri d’esperança que aquest cop sí que podria obtenir un lloc de treball, ni que fos a través del centre ocupacional per a majors de vint-i-cinc anys.
De moment, els diners de l’acomiadament li servirien per treure’s de sobre el deute que tenia amb algunes botigues i amb el seu germà, a casa del qual s’havia instal·lat després de sortir de la presó. També necessitava calés per pagar el lloguer d’un pis, per moblar-lo i instal·lar-hi electrodomèstics. Volia demostrar que tenia prou recursos per extirpar del món de la prostitució l’Anastasia, una noia amb qui havia fet amistat en una de les seves habituals visites a una casa de putes de Figueres. Li havia promès una vida digna i no pararia fins a treure-la d’aquella sòrdida existència. A les nits no podia dormir pensant en bavalluts i voluminosos ancians articulant el seu encarcarat esquelet damunt la seva futura parella. O pitjor encara, joves atractius amb targetes de crèdit farcides de diners i amb restes de cocaïna, copulant-hi salvatgement, podent-li oferir un futur molt millor que el que ell mai li garantiria. No li estranyaria que així fos, ja que es tractava d’una de les meuques més atractives amb qui mai havia pogut fotre un clau, una bellesa centreeuropea de voluptuoses corbes i somriure diabòlicament embriagador. Passant pel carrer dels Valls va treure’s el mòbil de la butxaca i va trucar-la. Després de nou tons va saltar el contestador automàtic. Un tros d’ànima va caure-li a terra. Va tornar-ho a intentar, però una veu metàl·lica va comunicar-li que se li havia acabat el crèdit.
Després de satisfer tots els deutes i de comunicar al germà que a partir d’aquella nit ja no calia que l’esperés a dormir ni a menjar, va anar a trobar el principal distribuïdor de coca de la població i va oferir-se a treballar per a ell com a repartidor. En aquell moment no necessitava cap altre camell. S’havien acabat les festes de Nadal i el sector entrava en la tradicional estacionalitat dels mesos d’hivern, que només es mig despertava cada cap de setmana. En tot cas va convidar-lo a una clenxa, va fer-li una forta abraçada en el decurs de la qual Chimay va robar-li un parell de bitllets de cinquanta euros, i va demanar-li si volia anar de putes aquella nit. Més d’una vegada havien baixat junts a Figueres, i Chimay va creure que seria una excel·lent oportunitat per retrobar-se amb Anastasia. I gràcies a la renovada calerada que duia a les butxaques, esperava poder-hi passar una estona d’intimitat.
Al més gran bordell de la capital de l’Alt Empordà, Chimay va donar un cop d’ull al ramat de meuques que esperaven clients per satisfer. Anastasia deuria ser en una habitació. Va intentar desfer-se el nus de la gola engolint un whisky amb Coca-Cola, però va ser incapaç d’acabar-se’l. Cada vegada que s’obria la porta de l’accés a les cambres i en sortia una de les prostitutes, li feia un salt el cor, i seguidament es tornava a encaparrar en constatar que no era ella. El seu company va endur-se dues barjaules per jugar una estona, i va quedar-se sol recolzat a la barra, refusant la companyia de tantes noies com se li van acostar. Finalment, va localitzar la Deborah, una de les millors amigues d’Anastasia.
“Se l’han endut a Mallorca”, va explicar-li la Deborah. “Hi fan una regata i volen fer un final de festa on no mancarà de res. Potser la setmana que ve torna a ser aquí.” Al cap d’una setmana va visitar de nou el prostíbul, però encara no havia tornat. Tampoc li despenjava el telèfon. De fet, les darreres vegades que l’havia trucat des d’un locutori, la resposta que havia rebut era que aquell telèfon no es corresponia amb cap abonat. Abans de tirar definitivament la tovallola va gastar-se els darrers estalvis que li quedaven viatjant a les Illes. Va allotjar-se en una pensió, va moure’s pels bars de putes de Palma i Manacor, però no va obtenir-ne ni una sola pista. A la veïna illa de Menorca, un multimilionari acabat de separar fornicava una mitjana de tres vegades diàries amb Anastasia, que s’havia instal·lat a la seva torre de Binissafúller amb vista al Mediterrani. La noia va fer un reset total amb el seu passat, feliç de donar-se una oportunitat per ser convencional i vulgar, tal com feia temps que somiava ser-ho.
Enfonsat, deprimit, ensorrat i abatut, la vida de Chimay va fer també un canvi. Estava sense un euro. No es podia permetre tornar a demanar al seu germà que li cedís de nou l’habitació del pis de la plaça dels Porcs. Ni li podia pagar ni agrair-li de cap altra manera. Tampoc sabia si ningú de l’Ajuntament o de Can Casals l’havien trucat, perquè feia setmanes que no carregava el saldo del telèfon. Per això va tenir clar que si volia subsistir havia de ser fent el de sempre: robar.
Ja de petit entrava a la carnisseria dels seus oncles i, aprofitant que el tiet es posava calent repassant la dependenta a la cambra frigorífica, ell els rampinyava les monedes de vint-i-cinc pessetes per anar a matar marcians a la sala de màquines recreatives Lennon. Dels ocasionals robatoris de Teleprograma i Fotogramas a les llibreries del barri vell, Chimay va passar a ajuntar-se amb una colla de delinqüents de poca volada liderada pels germans Quílmez, que entraven a pisos de gent gran quan aquests sortien a comprar i se’ls enduien els pocs estalvis que trobaven als calaixos dels dormitoris. D’aquí al tràfic d’herba, pastilles i coca, només hi havia un pas. Va fer-lo amb la seguretat d’aquell qui es creu invencible. Quan va passar de repartir paperines per Ripoll a haver de recollir uns quilos de cocaïna pura a l’aeroport de Girona, va caure de quatre grapes al parany. Hauria d’haver sospitat que, si tot plegat era tan fàcil, ja podia fer-ho qualsevol altre, i no un simple venedor de poble. Resultat: sis anys de presó que, amb l’atenuant d’estar net, van quedar-se en vint-i-quatre mesos. Encara que mai va saber-ho, els seus mateixos companys l’havien venut per calmar les periòdiques temporades d’inquietud policial amb el món del narcotràfic. La connivència entre ambdós sectors s’havia cobrat una nova víctima col·lateral.
Ja feia temps que no delinquia a l’engròs i n’havia perdut el costum. Afortunadament, les converses de presó li havien ensenyat uns quants trucs per accedir a domicilis aliens, i va aprofitar per posar-los en pràctica. Escollint aquells habitacles que tenien més opcions d’estar deshabitats, va treure partit de la seva habilitat en apartaments, pisos i cases de Pardines, Campelles i Planoles. Llàstima que Ripoll no tingui tradició turística, si no, ni tan sols li hagués calgut desplaçar-se per fer amistat amb les propietats alienes. El quart municipi on va perllongar el pillatge va ser Queralbs. Actuava a partir de la mitjanit, sempre entre setmana, i afavorint-se que havia acabat la temporada d’esquí aconseguia buidar segones residències d’electrodomèstics, joies, eines i altres utensilis que acabava revenent a un majorista dels Encants. No podia pas dir-se que la cosa li anés malament, tot i haver de descomptar la benzina que li consumia la furgoneta amb tants trasllats amunt i avall.
A Queralbs, però, va trobar un apartament que realment era el paradís. Enamorat de les vistes de la vall que tenia des de les persianes mig apujades del menjador, va quedar-s’hi uns dies. Tenia fins divendres al matí per marxar-ne. Inicialment, engegava el televisor amb el volum al mínim, tot i que aviat va descobrir que no tenia veïns i va relaxar els costums. Consumia allò que trobava al rebost, vivia com un rei, i aprofitava la videoteca dels propietaris per oblidar l’Anastasia. Es passava els dies veient pel·lícules de Godard, Scorsese o el Brazil de Terry Gilliam. També va beneficiar-se del bon gust literari dels amos d’aquell pis, una parella de mitjana edat de Sant Cugat, per assaborir Cien años de soledad de Garcia Márquez o bona part de l’obra completa de Josep Pla. Musicalment, es regalava les orelles amb la col·lecció de discos de jazz, sobretot amb els discos que Blue Note havia publicat de Coltrane, que l’acompanyaven musicalment durant les hores de lectura.
Ubicat en aquella residència, buidava els apartaments veïns fins que els divendres tornava a Ripoll, ocupava una habitació de l’Hostal Ripollès i només tornava a Queralbs a partir de diumenge al vespre, extremant les mesures de seguretat per evitar sorpreses desagradables. Per això, quan aquella nit va deixar la furgoneta a l’aparcament del cremallera i va constatar per sota la porta que hi havia llum a l’estança, va tenir clar que no podria quedar-s’hi. Refent el camí cap al vehicle per retornar a la capital de comarca, va visitar el municipi queralbí diversos dies, però finalment va rendir-se a l’evidència d’allò que semblava una instal·lació permanent dels propietaris. No podent-se permetre pagar una pensió durant més temps, a Ripoll malvivia dins de la furgoneta, passant fred i dormint malament a l’aparcament d’Ordina, just al costat de la comissaria dels Mossos.
Potser la proximitat de l’edifici policial va afavorir que un dijous d’abril al vespre, tip de tanta provisionalitat, entrés a les seves dependències i reconegués tots els robatoris que havia perpetrat els mesos precedents. Un noi que treia a passejar el Tom, un gos amb fisonomia d’atura i energia desbordant, va veure’l dirigir-se amb pas decidit cap a la caserna, mal vestit, brutejant i renegant en veu baixa, però va perdre-hi ràpidament l’interès capficat com estava a localitzar la cagarada de l’animal en la foscor primaveral.
Chimay va relatar fil per randa tots els robatoris i la seva estada a l’apartament de Queralbs, i finalment va demanar que el tanquessin. A la presó es garantia una habitació, els àpats de rigor, una dutxa, i fins i tot les sessions d’homosexualitat amb els companys de cel·la que esperava que li fessin oblidar les seves penúries sentimentals. L’agent que el va atendre va fer cara de no entendre res, però ni falta que feia. Al cap d’uns dies un sergent que realitzava el torn de matí va despenjar el telèfon. Era Chimay des de la presó de Lleida. “Vull agrair-vos molt la detenció; m’heu solucionat la vida durant una temporada, trempats”, va afirmar des de dins de la cabina mentre es masturbava melancòlicament pensant encara en l’Anastasia. El sergent va penjar el telèfon, va marcar el número del responsable d’un web digital ripollès i va explicar-li l’anècdota fent-se creus del canvi que havia experimentat el sector dels quinquis i xoriços en els darrers anys. Al cap d’unes hores els diaris de tot el país replicaven la sorprenent notícia, circumscrivint el fet a la llarga llista de greuges provocats per la crisi. Simultàniament, el rector de Benissafúller unia en matrimoni una jove parella intentant no posar-se calent amb el vertiginós escot de la noia, i el secretari de Queralbs inscrivia l’empadronament de dos prejubilats santcugatencs evitant de respirar l’alè d’ultratomba fètida que li enviaven cada vegada que obrien la boca.
