[ARTICLE] «Enriqueta Compte i Riqué», de Nan Orriols

[Articles de Nan Orriols.]

A vegades, com si no pogués ser cert, apareixen personatges que cal recordar, i més en aquests dies de 2025, en què l’immobilisme, el dogma i totes les misèries són més presents que mai.

Enriqueta Compte i Riqué va néixer el 31 de desembre de 1866 a Barcelona i va emigrar a l’Uruguai amb els seus pares quan encara era una nena. El 1884, quan tenia dinou anys, va obtenir el títol de mestra. Amb dues mestres més, va viatjar a Europa becada pel Govern uruguaià per especialitzar-se en educació preescolar. Va visitar Bèlgica, Holanda, França i Suïssa, i va conèixer el sistema froëbelià. Va ser precursora d’un ensenyament laic i gratuït, basat en les igualtats socials i en la superació d’obstacles que, a criteri seu, eren perjudicials per als alumnes. El seu model escolar de jardí d’infants va ser adoptat en moltes poblacions de l’Uruguai i d’altres estats d’Amèrica del Sud. Se la considera la dona que va revolucionar l’ensenyament a l’Amèrica llatina, tractant els infants com «plantas de jardín, y no de invernadero». Defensora de la República espanyola, també va lluitar pel vot femení a l’Uruguai i va ser presidenta del Consell Nacional de Dones, des d’on reclamava tots els drets polítics en igualtat amb els homes. Laica, republicana i rebel, va morir el 18 d’octubre de 1949 a l’edat de 82 anys.

Anselm Clavé va néixer a Catalunya el 1824. Ateu, republicà i musicalment autodidacte, tocava la guitarra en cafès i saraus. Es va afiliar a diversos partits republicans i d’esquerres i va ser empresonat a la Ciutadella. Quan el van alliberar va proposar, junt amb uns amics, d’organitzar el cant coral ―que finalment va arribar a tots els pobles de Catalunya―, aconseguint èxits tant musicals com polítics. El 1867 fou detingut i deportat a Madrid, però, malgrat això, les activitats de la Federació de Cors de Clavé (anomenada Associació Euterpense), els concerts i els cants corals continuaven ja imparables.

En fi: Enriqueta Compte, a l’Uruguai, i Anselm Clavé, a Catalunya, laics i republicans. Però el cas és que ―i costa d’entendre― els catòlics, monàrquics i amics de l’oligarquia tenen el poder i l’exerceixen fins i tot amb violència. Sí, és allò de «¡Todo el mundo al suelo!», recordeu? És trist, però no s’acaba mai.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Sadurní de Rotgers (el Berguedà)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Entaforada dins les extenses boscúries del rampeu de la serra del Catllaràs, la bonica ermita de Sant Sadurní de Rotgers reposa solitària com si el temps s’hagués aturat fa molts segles. Les seves notables dimensions responen al fet que va ser edificada en un indret cedit l’any 888 al monestir de Ripoll on s’havia bastit el Palau Rodegari. Documentada l’any 938 com a sufragània de Borredà i consagrada l’any 1167, va ser parròquia independent fins al s. XIV.

Es tracta d’un edifici restaurat i ben conservat, enmig de la seva sagrera, que consta d’una nau rectangular coberta amb volta de canó i capçada per un absis semicircular amb teulada de quart d’esfera, amb l’exterior decorat a l’estil llombard. Com a peça singular, destaca el campanar central de dos pisos que s’assenta sobre l’estructura de la coberta i és construït amb pedra tosca per tal de fer-lo més lleuger. La porta és l’original adovellada amb arc de mig punt. A l’interior es conserva una reproducció del bellíssim frontal d’altar del s. XIII amb motius referents a sant Sadurní. L’original es conserva al Museu Episcopal de Vic.

Al marge dels camins rurals en més o menys bon estat que porten a l’indret per Canemars o el Castell de l’Areny, l’opció més recomanable per arribar-hi és seguint la pista que surt del km 3 de la carretera BV-4656 que puja a Sant Jaume de Frontanyà des de Borredà, que passa pel collet de la Cirera. En total són 4,5 km.

[ART] Noves exposicions a Espai Art60

[Text de Quim Vañó]

Aquest mes de setembre s’han inaugurat dues exposicions d’artistes empordanesos a Espai Art60. Fes clic a les imatges per visitar les exposicions.

Alè, de David Casals

Alè ens evoca a la vida, també a l’esperit que uneix a l’ésser humà amb la natura i a l’aigua com a força vital. Com una mena de força que ho mou tot, a manera de connexió espiritual.

L’alè també pot parlar d’allò que necessita tot creador per fer sortir la seva obra, i com ofereixes aquesta energia perquè sigui acollida per l’espectador, a  partir de les pinzellades, la vibració del color i la textura matèrica.

Imatges de llocs nascuts prop del riu, on el seu alè en fa sorgir natura i vida, on les construccions humanes ens evoquen a llocs amb un passat encara viu i que la pintura pretén eternitzar.

Sediments i erosions, de Neus Font

“Som sediments d’emocions, modelats en silenci pel temps”

Les erosions del paisatge són escriptures del temps sobre la pell de la terra. Cada esquerda es memòria, cada sediment es un rastre de vida que persisteix. I com aquests sediments que reposen en les profunditats, també nosaltres guardem emocions i records en capes invisibles que, silenciosament, ens modelen i ens transformen.

Aquesta obra es una invitació a mirar més enllà de la superfície: a reconèixer en les esquerdes de la terra els plecs de la pròpia experiència, i a descobrir en el paisatge un mirall subtil de la nostra interioritat.

[ARTICLE] «A les Antilles o al costat de casa» d’Isidre Oller

[Text de Isidre Oller.]

Vaig anar unes poques vegades de tertulià en un debat esperpèntic en una televisió d’extrema dreta a Madrid. Mireu si prometia d’antuvi que es deia La Marimorena, i allí volien tenir un català a mà a qui abocar totes les seves misèries imperials. Si vaig fer-ho va ser per amistat amb qui hi havia d’anar, però que aleshores forces majors n’impedien l’assistència. Jo no tinc por ―o la justa― d’intentar parlar amb qui sigui i quan convingui. Vaig viure anècdotes remarcables, fins i tot més darrere el plató. Estàvem menjant canapès ben assortits en espera d’entrar en escena quan un dels meus oponents, un general retirat ―bon bagatge el seu!― se’m va atansar i, paternalista ell, va dir-me amb un somrís de complicitat que tots dos teníem una cosa important en comú. Encuriosit, vaig escoltar com em deia que ell era antimadridista, assimilant que ell era seguidor de l’Atlético de Madrid, i que jo devia ser barcelonista i que, per tant, teníem un gran enemic a qui enfrontar-nos en coalició! Aquí, la meva reacció va ser immediata i el general va poder escoltar-me molt millor que no ho podria fer després, quan al plató m’interromprien contínuament i amb vehemència. La meva resposta va ser que anava errat d’osques, que jo no era anti de res. Va quedar escaldat i amb un ou farcit a mitja mandíbula.

De tot això han passat uns quants anys i, de cops, m’he interrogat si no soc massa agosarat amb la meva afirmació de no ser anti de res. Un dels meus lemes és viure amb passió les coses importants de la vida i, per fer-ho més sanitosament, he lluitat per no deixar entrar dins meu l’odi o negativitats corrosives. Un pot sentir dolor, desconcert, desencís, desamor i mil des més amb què puguem ensopegar, però les energies pròpies, que no són il·limitades, les vull utilitzar en coses positives. Així i tot, en els darrers anys ―cada cop més vull emprar el temps en coses que em siguin profitoses― hi ha un concepte que se m’està fent insofrible. Si reflexivament es pot entendre, adaptar-se o lluitar contra fets com la malaltia, l’envelliment, ensurts econòmics o sentimentals, hi ha una cosa amb la qual ja no em queda gens de paciència: la burocràcia!

Estupidocràcia arreu. No et deixa respirar. Una cosa que queda sempre latent, un núvol negre que t’amenaça a l’horitzó. Pots aixecar pedres per trobar-te un escorpí, però amb la burocràcia no hi ha pedres ni escorpí, hi ha l’ensorrament complet de la democràcia i de l’estat del benestar. Perplexitat sense fi, un trapezi llefiscós sobre el circ de la gestió pública. En una empresa privada res queda per analitzar-se per tal d’aconseguir un procés òptim a tots nivells. I el control també és continu perquè res no es torci, com a mínim per responsabilitat pròpia. I si hi ha un incident, s’hi posen tots els recursos humans i no humans per tal de solucionar-lo ahir, si pot ser. A la funció pública, plena d’interessos espuris, d’afanys de protagonisme calculat i remunerat; de gent sense preparació, motivació o empenta; d’ignorància completa dels negociats que toquen i que fan malbé, tot s’eternitza i serveix de càstig als enzes que volen fer les coses bé i amb sentit col·lectiu. Veiem com infraestructures, habitatge, serveis o cultura van pel pedregar i és cosa que no s’ha fet en tres dies. Qui no ho va aturar de primeres? Quants hi han passat impunes, rentant-se les mans ―i això que les duen brutes i ben brutes!― i ara resulta impossible de moure res en positiu? Per què no apareix un monstre protector, com a la mitologia grega, i ho cauteritza tot d’una revolada?

Potser és per tot això que ara ja soc anti, sí: antiburocratista! I dels de la ceba! I em faré súbdit de les Antilles, encara que la burocràcia em farà perdre els avions i vaixells per anar-hi a jurar les constitucions! Però de les Antilles a matar! Sense deixar-me’n ni una! Antigua i Barbuda, Redonda, Barbados, Dominica, Grenada, Saint Kitts i Nevis, Saint Vincent i les Grenadines, Saint Lucia, Trinidad i Tobago, Martinica, Guadeloupe, Saint Barthélemy, Sint Maarten, Illes Caiman, Aruba, Bonaire, Curaçao, Saba, Sint Eustatius, Illes Verges Britàniques i USA, Anguilla, Montserrat, Cuba, Jamaica, Puerto Rico, Haití amb República Dominicana, Bahames, Illes Turks i Caicos… i fins a més de 7.000 illes! Ah! I la selecció de futbol de Curaçao s’ha classificat per al pròxim campionat del món 2026! I des d’ara, ja és la meva favorita!

[ARTICLE] Sobre l’exposició «Mestres de la república, exili i repressió» de Eusebi Puigdemunt

[Text d’Eusebi Puigdemunt.]

Des de principis d’estiu ençà s’ha pogut veure per diferents pobles del Ripollès una exposició itinerant dedicada a recuperar la memòria històrica i la dignitat d’uns professionals de l’ensenyament que la foscor dels llargs decennis del franquisme els va arrabassar i que ara, amb aquesta mostra, es té la intenció, reitero, de revertir l’oprobi que sobre d’aquestes persones vessà el règim del general Franco.

El primer poble on s’exhibí va ser Campelles i a partir d’aquí va ser a Pardines, Surroca-Ogassa, les Llosses, Sant Joan de les Abadesses, Vic (a la Universitat) i Ripoll; està previst que de cara a l’any vinent també es pugui veure a Vallfogona de Ripollès, Queralbs i Camprodon. L’esmentada exposició està conformada per nou plafons, vuit de numerats més un de no numerat que és el de presentació. Dit això, és hora de passar a comentar-la de manera més específica.

No és pas cap secret que la Guerra Civil (1936-39) i la dictadura franquista (1939-1978) marcaren un abans i un després en tots els aspectes de la societat catalana d’aquells anys, així com en el món de l’educació. I és just aquest abans i després el que aquesta exposició vol reflectir.

La vida de molts docents va canviar degut a la fortíssima repressió instaurada per la dictadura i, de fet, es rabejà particularment contra el col·lectiu docent precisament pel que representaven: per ser uns veritables transmissors de cultura, per formar ciutadans lliures i per la seva fidelitat a uns ideals pedagògics i al seu país, Catalunya, i a la seva llengua, el català.

Alguns, molts, van haver d’emprendre el camí de l’exili i perderen la seva categoria professional i el dret a exercir com a mestres o professors, com el cas d’en Xavier Casademunt i Arimany, mestre a Ripoll i diputat per ERC al Parlament de Catalunya, d’en Josep Bassaganya i Godeol, mestre i fill de Ripoll, destacat militant d’ERC, o d’en Lluís Garcia i Vigneaux, militant sindicalista i mestre a Campdevànol. D’altres van patir l’anomenat «exili interior», essent desplaçats forçosos cap a destinacions considerades de càstig, com ara la Maria Baró i Seguí a Beget, o bé a d’altres destins lluny de Catalunya. Reprimir, desarrelar i retornar a maneres d’ensenyar ràncies marcades per l’autoritarisme i militarisme del règim i la supressió de la llengua catalana en l’ensenyament. Malgrat tot, i sortosament, el bon record que deixaren aquests professionals ha perdurat en la memòria dels nens i nenes d’aleshores, avis i àvies avui, i que, quan en parlen, ho fan amb respecte i, si se’m permet la paraula, admiració.

També s’hi destaca el contrast entre l’impuls constructor de nous centres escolars duts a terme des dels anys vint del segle passat fins a l’esclat de la contesa civil (Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Camprodon, Ribes de Freser, Campdevànol, Espinavell…) i el desert sobrevingut amb el franquisme, així com l’aposta ferma per assolir un ensenyament públic de qualitat.

Aquest corrent constructor, conjuntament amb la creació de les Normals de Magisteri, comportà el creixent prestigi de la institució escolar i el de molts dels seus professionals, com en Josep M. Andreu, de Sant Joan de les Abadesses, car també fou l’ànima de la Festa de l’Arbre (1899), una activitat escolar cívicoecologista pionera en el seu temps i plenament vigent avui en dia. I aquest serà el tema de la propera ressenya: la figura del Mestre (així, en majúscules!) Andreu i el seu pas per la vila de les Abadesses.

Eusebi Puigdemunt i Puig

[VIDEOALBUM] Pedalada d’Amer a la Dama de la Garrotxa, sobre Mieres

[Video i text de Ramon Comella.]

Vídeo de la ruta que vàrem fer en Nan, na Victòria, en Toni i jo mateix el novembre del 2020 per la Garrotxa per visitar la Dama de la Garrotxa, a sobre de Mieres, sortint d’Amer, amb totes les precaucions que requeria la fatal pandèmia.