Les recents tractorades a Catalunya —com arreu d’Europa—, amb talls de carreteres principals i anades i vingudes a la metròpoli, no es produeixen per casualitat, sinó en el context d’emergència climàtica i sistèmica que ens tenalla, amb una sequera que ja fa tres anys i mig que arrosseguem com ànima en pena i sotmesos a la mediocritat d’un Govern creixentista i ecocida.
En aquest context, els petits pagesos, els qui amb esforç, tenacitat i passió es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia extensiva —com passava fa més de seixanta anys arreu del país— des de l’ecologia i l’organicitat del consum de proximitat, s’han constituït, després d’una trobada a Pujalt (Anoia) el propassat 25 de febrer, en Assemblea Pagesa, un espai propi en aliança amb la ciutadania crítica i els grups de defensa del territori.
La convocatòria de Pujalt responia a la crida «per una altra pagesia, un altre sistema alimentari, un altre territori», amb la intenció de fer visibles les realitats pageses que s’han ocultat per part del moviment agrari les darreres setmanes de mobilitzacions, i establir aliances per a defensar-les.
Instantània de l’Assemblea Pagesa constituïda el 25 de febrer a Pujalt. [Foto: @assembleapgesa.]Es tractaria de retornar a la capacitat de mobilització i d’oposició al model agroindustrial dominant, que va tenir un dels punts forts durant les lluites contra els transgènics a principis d’aquest segle.
Aquesta Assemblea Pagesa es posiciona clarament a favor d’un model de pagesia local, independent, agroecològica, nombrosa, tradicional, de relació directa amb els ciutadans i a favor, també, de l’organització de la producció i del consum en clau interna de país i sense classismes de cap mena. Per tant, doncs, en contra de l’agroindústria i del model exportador.
Aquest espai diferenciat de lluita pagesa cerca la transformació del sistema alimentari, en clau agroecològica, de sobirania alimentària i de defensa de la terra i del paisatge rural. En aquest sentit, anuncien mobilitzacions durant la Setmana Santa d’enguany que inclouran espais de reflexió sobre demandes, accions de desobediència i construcció d’alternatives.
Un resum molt clar l’ha donat aquesta mateixa setmana l’activista Gerard Batalla, entrevistat per Marc Serra a RAC1:
En aquesta edició deixaré constància de les dues troballes, de gran valor biològic, que hem fet aquest principi d’any.
Per una banda, el primer descobriment el vam fer el passat 20 de gener, juntament amb dos companys, Quim Ordeix i Marc Cases. Després d’un matí intens fotografiant la fauna dels Aiguamolls de l’Empordà vam fer un avistament molt especial. Una polla blava d’Allen (Porphyro alleni), un exemplar originari de Madagascar i de l’Àfrica subsahariana. L’individu, que podeu observar en les fotografies, és un dels primers exemplars d’aquesta espècie fotografiat en el nostre territori.
Per altra banda, el passat 5 de febrer, gràcies a les temperatures primaverals que hem tingut, va aparèixer, al jardí de casa meva, una població de reineta meridional (Hyla meridionalis). Aquesta espècie és comuna en gran part de Catalunya. Gràcies al seu característic color verd es camufla en tota mena de vegetació. Però la troballa no va acabar aquí, ja que d’entre les diferents granotes que vam identificar en destacava una de color blau. Aquesta mutació és deguda a la manca de cèl·lules pigmentàries grogues (xantòfors), una condició coneguda com «axantisme» i que és la responsable de la coloració blava. En les fotos podeu comparar l’exemplar més comú de color verd amb l’exemplar de color blau.
En Nan, en Gabriel i en Ramon van fer aquest tomb amb bicicleta el novembre de 2023 fins a l’ermita de Sant Martí Xic — església romànica del segle x restaurada l’any 1985—, al terme municipal de les Masies de Voltregà (Osona).
L’església romànica de Sant Martí de Surroca pertany al municipi d’Ogassa (Ripollès). Es tracta d’un edifici del segle XII inclòs en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
En la restauració duta a terme l’any 1986, sota la direcció de l’arquitecte J. M. Ribot, s’hi van eliminar la major part de les modificacions que s’havien efectuat anteriorment. En l’actualitat, consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular separat per un plec de mur i amb teulada de quart d’esfera. Exteriorment mostra arcuacions cegues, d’estil llombard, en grups de quatre i separades per lesenes. Hi ha una finestra lleugerament descentrada de l’eix de la nau i, a la paret sud, trobem la porta d’entrada formada per grans dovelles i guardapols. El campanar de planta quadrada, afegit el segle XVI, té dos pisos i coberta a dues vessants.
S’hi accedeix en cotxe des d’Ogassa (3,2 km) per la carretera que puja al raval de Prat Pinter, on hi ha la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners. Més amunt, l’església de Sant Martí és a tocar del veïnat de Surroca. A peu, també des d’Ogassa, el camí fa dreceres i amb menys d’una hora hi arribareu, tot passant per la font del Desmai, el Casal de l’Esperança i Can Pubill. Està ben senyalitzat.
D’esquerra a dreta: el professor Jordi Feu i l’activista Epi a l’inici de la seva conferència a la UDG el passat 20 de febrer. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Juan Francisco Borrero (Barcelona, 1969), de sempre conegut amb el sobrenom d’Epi, és un activista llibertari i treballador social que des de fa més de vint anys viu fincat a Can Vidal, a la muntanya de Sant Privat d’en Bas, ben a prop de l’Amat, on també viu el sociòleg i activista (col·laborador de La Resistència) Dídac Costa, i on actualment hi peixen les vaques que de fa anys recorren els costers del Puigsacalm per a mantenir el terrer boscà i oferir una carn de primera qualitat.
El conec des de fa més de deu anys, quan vaig decidir voluntàriament exiliar-me a la Garrotxa des de la tòxica metròpoli barcelonina. En aquelles dates, des de la Cooperativa Integral Catalana, vaig entrar a formar part de l’Ecocarxa Garrotxa —que ell mateix va contribuir a fundar—, nascuda a recer del 15M l’any 2011 amb l’objectiu d’esdevenir una comunitat d’intercanvi de béns i serveis amb moneda social, fora de l’Estat i el seu inseparable Capital.
L’any passat, amb motiu d’un accident malaurat, va haver d’estar-se gairebé tres mesos a l’hospital d’Olot, i per bé que se n’ha recuperat excel·lentment (per a sorpresa del personal sanitari i els amics), encara no gosa agafar el cotxe, així que fa uns dies ens va demanar si el podíem dur a la Universitat de Girona on, per segona vegada, el professor de Polítiques Educatives dels estudis de Pedagogia, Jordi Feu, l’havia convidat a fer una conferència per als seus alumnes en virtut de la seva experiència com a educador en el lleure i activista.
La conferència va ser enregistrada (La política des de la trinxera) i us l’oferim pel valor que té quant a les vivències de l’Epi i tot el bagatge que un activista com ell, sempre a primera línia en les lluites socials i per la natura, ha dut i durà a terme.
Si al desembre de 2022 auguràvem des de La Resistència una bona cursa artística a la jove cantautora Mar Pujol (1999) amb el seu senzill «Toquen quarts d’una», avui ens arriba i ens referma l’averany —com un torrent d’aigua neta, amb la boira lluçanesa de rerefons—, el nou àlbum «Cançons de rebost», amb deu temes (penjats a totes les plataformes) que podeu sentir amb la mateixa calma i passió amb què han estat fets.
Podeu seguir na Mar Pujol al seu compte d’Instagram i, si voleu que us vingui a cantar al vostre poble, poseu-vos en contacte amb Niu Management.
Les exportacions catalanes el primer semestre de 2023. [Font: Agència per la Competitivitat de l’Empresa | Gencat.][Un article de Nan Orriols.]
Llegeixo que les exportacions catalanes creixen cada dia en tots els sectors; que en les negociacions per aprovar l’amnistia demanen que facilitin que tornin les empreses que van marxar de Catalunya quan es va aplicar l’article 155. Diuen a Madrid que volen fer curses de cotxes de Fórmula 1, i els presidents del PP i de Vox clamen als empresaris catalans que s’instal·lin a les seves comunitats autònomes perquè pagaran menys impostos.
Hi estic d’acord. CaixaBank, Banc Sabadell, granges de porcs i escorxadors, circuit de Fórmula 1, La Vanguardia, Editorial Planeta, PSC/PSOE, Suma/No Podemos, el Sr. Garriga de Vox, Ràdio 4 i TV Espanyola, delegacions de sofistes que menteixen més que caguen per donar una imatge de desastre de Catalunya…: siguem solidaris i demanem que marxin a enriquir Madrid, Toledo, Ciudad Real, Valladolid, Galícia, Ceuta i Melilla.
De fet, per moltes empreses que marxin, Catalunya lidera les exportacions: el 2023 hem superat els 100.000 M€, un 6,1 % més que a l’any anterior. Aquesta xifra representa més del 26 % de les exportacions de tot l’Estat, on en conjunt han baixat un 1,4 %. És per això que hem de ser solidaris.
CaixaBank s’hauria d’emportar les torres de la Diagonal, i Banc Sabadell, també. Seria bo que les Creus de Sant Jordi i tots els premis i guardons de Catalunya els donessin a Sixena o a Castro Urdiales, i que la Sagrada Família fos traslladada, pedra a pedra, al barri madrileny de Lavapiés.
Cal recordar, això sí, que la Copa delGeneralísimo ara es diu Copa del Rey, segurament per recordar el dictador. Sí, Espanya es mereix la nostra solidaritat. Si fos per mi, els regalaria fins i tot PortAventura i la catedral de Barcelona, tan ben representada pel catòlic, apostòlic, romà i espanyol cardenal Omella. I, de passada, que s’emportessin també la comissaria de la Policia Nacional de via Laietana, centre de tortura i crim, i el castell de Montjuïc, on van assassinar el president Companys.
Un moment de la intervenció d’Annelies Broekman durant la presentacií de Laviral. [Foto: Maria Borràs.][Un report de Maria Borràs.]
El passat dijous 15 de febrer vam assistir a la jornada «Aquí i ara. Artivisme en temps d’emergència», on es va fer la presentació pública de Laviral (@laviral___), un projecte de crear una escola radical d’art i ciència per abordar les crisis ecosocials, coorganitzada amb l’Ateneu Cooperatiu de la Catalunya Central (@ateneu_coop_catcentral) al Centre de l’Aigua de Can Font (@parcdelasequia), a Manresa.
Quin impacte generen els projectes culturals en la transformació dels entorns i de les seves comunitats? ¿Poden crear-se vincles fructífers entre l’art i la ciència per proposar idees i accions més adequades als reptes que estem travessant? ¿L’art i la ciència poden treballar amb equitat com a disciplines propositives? Què és el que finalment acabem transformant? En aquesta jornada es va voler qüestionar això i moltes altres coses i va ser el tret de sortida per a inspirar tot el procés metodològic de Laviral.
Laviral és un projecte cultural transformador que posa l’art i la ciència al servei de les problemàtiques dels territoris i les seves comunitats. Proposa la creació d’un equip interdisciplinari, integrat per perfils artístics, científics i agents locals, que a través d’estades de treball tracten d’aportar solucions a l’actual context d’emergències: social, econòmica i ecològica. En aquesta primera edició, s’abordarà la problemàtica de l’escassetat i la gestió de l’aigua. Aquest projecte aspira a portar a la pràctica una metodologia de treball amb la intenció de traçar un sistema d’acompanyament que pugui servir en la formació de professionals amb aquesta triple mirada: creativa, científica i activista, per manera que puguin ser incorporats en els equips tècnics d’entitats i administracions amb l’objectiu de co-crear política pública que sigui realment transformadora. La idea és dur a terme una experiència pilot replicada a tres indrets diferents de Catalunya on equips interdisciplinaris faran estades de treball amb un repte comú. Cada centre cultural acollirà el grup de persones participants i actuarà com a dinamitzador local, tot involucrant durant les estades a les comunitats del propi territori que siguin significatives amb la problemàtica plantejada. L’objectiu de les estades és contribuir des de la cultura a articular propostes en l’àmbit local al context global d’emergència climàtica en relació a la crisi de l’aigua, amb el convenciment que la creació i el pensament hi poden aportar mirades, maneres de fer i propostes singulars. Laviral centra la seva metodologia en el treball en comú que farà un equip on s’integren perfils artístics i científics treballant cooperativament en estades als centres de residència.
El cartell de la jornada de presentació de Laviral. [Foto: Maria Borràs.]
Laviral està formada per Tramoia (@tramoiacultura) — un projecte de dinamització cultural— i tres centres de residència d’artistes: el Centre d’Art i Natura de Farrera (Pallars Sobirà), el Centre Quim Soler de Literatura i Vi (Priorat) i el Konvent (Berguedà). Estan convençudes que la literatura és per viure-la i és per això que dissenyen serveis i experiències culturals a mida per acostar-la i promoure-la al màxim de públic en els formats més diversos. Tramoia és qui acompanya aquest projecte amb el treball de la Clara Saperas (@clarasaperas), com a directora del projecte; la Vanesa Freixa (@pastoreta), com a coordinadora tècnica; la Rosa Cerarols (@soclarinxols), com a curadora durant les estades; i, finalment, la Marta Pons (@lamarta_pons) com a encarregada del finançament. L’equip respon a un perfil entre les ciències socials, humanes, ambientals, la pràctica cultural i artística.
El comboi d’artistes i científiques, conjuntament amb els agents locals, cercaran la manera d’aportar solucions a l’actual context d’emergències. En aquest primer pilot s’ha seleccionat un grup de 7 artistes i científiques amb un ampli bagatge en la recerca científica i en la creació artística, des d’una mirada activista i transformadora. Durant els propers mesos aquest comboi viatjarà del Pallars al Priorat, per acabar al Berguedà passant pels tres centres d’art. Primer, el Centre d’Art i Natura de Farrera, al Pallars Sobirà, conegut també com el CAN. Aquest és un espai de creació i residència de treball per a artistes i investigadors d’arreu del món amb més de 20 anys de trajectòria. De titularitat municipal, el servei està gestionat per l’associació sense ànim de lucre, els Amics del CAN. Després aniran al Centre Quim Soler de Literatura i Vi, al Priorat, que té una doble finalitat: recollir i difondre el llegat de l’escriptor Joaquim Soler Ferret i contribuir a la dinamització de la comarca, des de la cultura i la literatura, per aportar noves mirades a la pròpia realitat i fer-la present i visible arreu. I acabaran les estades anant al Konvent, al Berguedà. Aquest és un espai creatiu que dóna vida al patrimoni industrial en desús. És un antic convent de monges convertit en un laboratori experimental, tant a nivell personal com artístic, on conflueixen projectes molt diversos, especialment els que no tenen cabuda en el marc cultural institucional.
La jornada a la qual vam assistir va constar de quatre parts. Primer de tot es va presentar l’equip tècnic de Laviral, van presentar-ne els objectius, d’on neix i les motivacions que les mouen. Van deixar molt clar que això no és un bolet, que sorgeix de l’aprenentatge d’altres experiències i que parteixen del respecte absolut pel que ja s’està movent. Van explicar, també, que en la recerca dels perfils, tant artístics com científics, prioritzen trobar persones de caràcter activista, que posin el cos amb allò que fan, perquè creuen que perquè realment les coses que fem siguin transformadores ha d’haver-hi una part d’estima per allò que fem (amb què estic totalment en sintonia, també!). Durant tot el procés es durà a terme una constant avaluació que serà facilitada per Posidònia, un col·lectiu que treballa per un canvi de paradigma (https://somposidonia.org/). Aquesta avaluació vol tenir cura del procés, precisament per a poder garantir que totes les veus puguin ser escoltades, trencant les jerarquies relacionals entre la ciència i l’art. Després van presentar les residències que acolliran el comboi d’artistes i científiques que també es van presentar: la Mercè (@mercebwater), investigadora del clima del passat a través de documents històrics; l’Alba Bresolí (@bbbreso), que fa cinema documental; l’Aleix i la Gala (@aleixfont.studio i @gala_pont), que són dissenyadors; en Daniel (@daniel_morfia), que treballa el paisatge com a fet cultural; en Jaume (@jaumepuchaltlacal), arquitecte que treballa en la construcció dels territoris fluvials; i, finalment, l’Annelies Broekman.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
A continuació, l’Annelies Broekman, doctora en agronomía i membre del grup d’investigació sobre Aigua i Canvi Global del CREAF (@creaf_ecologia), ens va presentar els conflictes de l’aigua a casa nostra. L’Annelies forma part del grup d’art i ciència ECOTONS i està especialitzada a millorar les estratègies de governabilitat per a l’adaptació a la regió mediterrània. També, és membre de la Fundació per una Nova cultura de l’Aigua. El seu treball té com a objectiu promoure la integració del coneixement científic en processos de gestió i elaboració de polítiques, en què adopta una visió integrada dels sistemes socioecològics i fomenta la coproducció de solucions: una mirada localitzada tenint present la globalitat del conflicte. L’Annelies ens va fer una ponència que va titular «L’aigua i el canvi global al territori de Laviral», sobre l’estat de les conques internes de Catalunya i de la sequera, relacionant-ho amb el paisatge hidro-social que generen, que serà el tema que s’abordarà en aquest primer laboratori de Laviral. L’aigua toca a tothom, i més en els temps que vivim, d’unes condicions climàtiques cada cop més dures (sequera) i d’una incompetència política extrema (escassetat per la mala gestió), perquè cal que tinguem molt present la diferència entre sequera i escassetat, ja que aquesta ens parla de l’elefant que hi ha al menjador: els usos de l’aigua.
L’Annelies ens va explicar que no és només que hagi disminuït la quantitat de pluja, sinó que plou diferentment, han canviat els règims i s’han fet més extrems. Ens va ensenyar el mapa de la sequera que trobem si busquem al web de la Generalitat i ens va explicar que no parla tant de la sequera meteorològica sinó del desequilibri que hi ha entre demanda i el que tenim. També, va fer molt d’èmfasi que quan parlem d’un riu, la unitat d’anàlisi ha de ser la conca, ja que aquesta ens permet tenir una visió integrada de tots els usos i de la pròpia dinàmica de la conca. Cada riu té un caràcter propi i és important poder-lo conèixer en relació amb els seus veïns. El que passa és que a vegades no és possible arribar a conèixer-los perquè existeix una forta ignorància activa: falten moltes dades de conques! Cal millorar aquesta informació, amb tot tipus de coneixement que s’hi pugui aportar, i crear espais col·laboratius de diàleg per a poder barrejar peres i pomes. És indispensable generar propostes en què la gent es reconegui amb clares responsabilitats diferenciades. Només així podrem millorar la governança en l’adaptació i podrem fer una bona gestió per, sobretot, gestionar la incertesa, molt pròpia dels processos naturals.
Per acabar la jornada vam fer una dinàmica («la peixera») per a obrir el diàleg amb altres experiències transformadores, per a compartir idees i plantar les llavors en una terra ben fèrtil! La dinàmica consistia en tres tamborets a «l’escenari», dos de plens i un de buit. Aquest tamboret buit cridava a la participació de qualsevol persona del públic que volgués aportar en la discussió. Primer de tot van sortir l’artista i ballarina especialitzada en processos de justícia climàtica Sandra Sotelo @sandrasot, que va explicar la seva experiència en projectes, com ara el de Courageous Converstaions on Climate Change; i l’educador, gestor i investigador Javier Rodrigo, com a representant de les xarxes @artibarri ; i el Festival de Cultura Comunitària que compta ja amb tres edicions i que té com a objectiu fer visibles les pràctiques i projectes on la cultura i l’art són eines per a la transformació social.
Esperem que gaudiu molt d’aquest procés i us desitgem un camí ple de diàleg per a crear aquests espais on poder imaginar futurs desitjables!
