[VERSOS] Seràs amor

 

Bet Arjant i Pia Verdaguer celebren el matrimoni. [Foto: XB.]
[Sonet de Xavier Borràs.]

A na Bet Arjant, amb motiu de la seva unió amb en Pia Verdaguer
[Parc de les Feixetes, Tona, 29 d’abril de 2023.]

Seràs amor quan sigui cert,
de cor a cor, que l’altre ets tu,
absent del jo –que mai no es perd—,
Alfa i Omega, fermall de l’U.

Seràs amor si en l’amalgama
admets el pler de l’altra pell
i en l’embat, a tall de trama,
hi trobes l’art d’allò tan bell.

Seràs amor si apar tristesa,
—i en el camí hauràs coratge—
sigui en el jou o en l’aliatge

del tu i del jo que n’és valor.
I així anirà aquest viatge:
eternament, seràs amor.

Les Olletes del Mallol, La Vall d’en Bas, 27-29 d’abril de 2023

[VERSOS] Pell d’ànima

[Versos i fotografia de Gabriel Salvans.]

Tinc el gat encuriosit per saber
què faig i què escric en aquest full.
Ni ho sé jo, i vol saber, i pregunta,
que no té resposta ni al pensament.
Què en sortirà? Ja es veurà quan acabi,
de moment sé que ho faig per tu, nooo…
per tu no, li dic al gat, és per ella,
la que viu a la vora del riu dels meus íntims
racons de l’ànima, allà on vibra
la pell, emocions i desassossecs.
Ara veig que amb el gat estirat, i
la llum de la tauleta de nit, i
sobre un llibre de l’Eliot, el poema
tindrà mots, sons, ulls i pell de paper.
Al cap i a la fi, petges de camí,
dies de pluja i calma serena.
De papers n’és ple als bassals de lluna.

La Cambre, 2023

[POESIA I PAISATGE] La veu del Gurri. Cant VII

[Veu: Gabriel Salvans. Fotografia: Pep Marin.]

Cant VII

Remolins que donen vertigen… És un moviment de dansa esbojarrada, sense ritme, sense so. Un moviment de batzegades sense preguntes ni respostes. ¿Qui m’atia? ¿Què m’impulsa? No, no ho sé, no puc saber-ho. És una força com quan et miren als ulls i tot giravolta.

[…]

«Gurri, ¿que has fet?» La veu de la mare ressonà a la Plana com un tro que retruny. «¿Tu… ets el meu fill?» En parar de ploure, el cel s’ha aclarit, i m’ha vist saltar per la seva falda, fugir Plana enllà. Faig tanta fressa que no em coneix. Però sap que sóc jo, que només puc ser jo que, malgrat els aires de riu important, sóc el seu petit Gurri… Això també ho sabia el Poeta de la Plana. El Poeta de Folgueroles que durant anys va passar per la meva vora i, un dia, veient la fúria de les meves aigües desbordades, va descobrir en aquella disbauxa la bellesa de la tragèdia. La imaginació del Poeta era tan viva que, al meu costat, començà a somniar el mar… El mar. No podia haver-hi rius petits, ni pàtries esquifides, quan canta un gran poeta, tot ha d’esser immens!… I, aleshores, ell mateix va convertir-se en un mar que colga illes, fins a arribar a un mar on fer desaparèixer la bella Atlàntida, enderrocant-la, xuclant-la.

¿Com podré donar mai les gràcies al Poeta que m’ha cantat? ¿Com podré oblidar mai que cada dia passava pel meu costat debanant somnis, que es deturava prop meu cercant la rima o cercant la pau? El poeta va marxar; un dia passà definitivament d’una riba a l’altra. I em mig vaig quedar sol!…¿Qui n’ha pres el relleu? ¿On és ara el Poeta capaç de venir i, en veure les aigües desbordades, poder copsar tota la tragèdia i el dolor? ¿ On és el poeta que ha sabut trobar l’accent, la paraula justa que mostri la tragèdia d’un Poble que s’enfonsa amb les seves glòries i els seus dolors? ¿On és el Poeta que canti el seu heroisme i mostri el seu desconhort?

Poetes veniu! Les aigües estan desbordades. La riuada s’ho està emportant tot. Mireu! Les aigües tèrboles són plenes de cadàvers sagnants; les ribes, atapeïdes d’uns vivents que són talment cadàvers… Una visió desoladora, cert. Al damunt, vola l’esparver. Mateu-lo! Cerqueu l’àguila dominadora i ataqueu-la, destruïu-la!… No cregueu pas que aquesta feina sigui feina de guerrers; pot fer-ho també un gran poeta.

Llops i Xavier Sala i Martín

[Un article de Nan Orriols.]

Xavier Sala i Martín explica que cal anar amb compte amb la intel·ligència artificial, però que els humans hem desenvolupat una intel·ligència que ens ha permès crear sistemes —vacunes, medicaments, sistemes sanitaris, universitats, etc.— que comporten que una gran part de la humanitat visqui millor.

Explica que és professor de la Universitat Columbia i que el contracten per donar conferències i escriure articles. Defensa un món lliberal i capitalista i diu que les economies planificades són un desastre. Per fer-ho tot més bonic, sempre vesteix americanes de colors. Res a dir.

Els llops no tenen universitats ni fan conferències, però poden suportar temperatures de 50 graus sota zero, viuen en ramats i només es reprodueix la parella alfa. S’aparellen de per vida amb llaços de lleialtat impossibles d’imaginar en els humans. Si queden vidus cuiden els cadells tots plegats, i cuiden molt els més vells. Tenen molta mobilitat per desplaçar-se i són molt observadors.

Els homes intel·ligents capitalistes i lliberals del professor Sala i Martín van competir amb els llops per tal d’exterminar-los, perquè els llops se’ls menjaven el bestiar. Els llops no volen entendre res del capitalisme ni de l’economia planificada. Els descendents domesticats dels llops són els gossos, que ara tenen la funció de fer de psiquiatres dels humans i, fins i tot, de substituir els fills que, degut a la intel·ligència i al sistema econòmic dels humans, no poden néixer perquè no es poden mantenir.

Tot el que explica Sala i Martín es pot simplificar en una frase: «L’home vol sotmetre els seus iguals amb el capital, i busca la vida eterna lluitant contra la mort».

Cap llop ni cap bestiola d’aquest planeta no fan el ridícul com fem els humans. Cap. Això sí, les conseqüències de les obsessions i dogmes dels humans les paga tota la biodiversitat. A la Universitat de Columbia, al Fòrum de Davos o a Sant Pere del Vaticà, ningú no sap distingir un gripau d’una granota.