[ART] «Dibuixos», de Nan Orriols

Coberta de la carpeta «Dibuixos«, de Nan Orriols. [Foto: Xavier Borràs.]
[Notes de l’editor.]

La passió creativa de Nan Orriols ens torna a sorprendre. Aquest cop amb una carpeta de 33 il·lustracions aplegades sota el títol Dibuixos (gener de 2024) —molt ben editades per la Impremta Maideu de Ripoll—, que l’autor dedica en record del seu amic de l’ànima Joan Homs i Codina (1946-2024), fundador de la galeria d’art vigatana El Carme , que va tancar les portes el gener de 2019 i va deixar la capital d’Osona sense cap exposició d’art —i així anem!

A partir d’un text de l’admirat Fernando Pessoa, en què fa referència a la natura quan diu «La natura mai no recorda, aquí rau la seva bellesa» (a natureza nunca se recorda, e por isso é bela), Orriols va cercar si trobava autors que haguessin aprofundit en aquesta reflexió, però no va trobar res. En el poema, Pessoa com tantes vegades podem veure en la seva obra, ens regala una més de les nostres contradiccions, i ho fa amb aquestes paraules:

Quan l’herba creixi damunt la meva sepultura,
que sigui el senyal perquè m’oblideu del tot.
La natura mai no recorda, aquí rau la seva bellesa.
I si tinguéssiu la necessitat malaltissa d’interpretar
l’herba verda damunt la meva sepultura,
digueu que segueixo verdejant i essent natural.

Seguint la reflexió de Pessoa, Nan Orriols ha tractat d’aprofundir un xic en aquest pensament i ha escrit uns aforismes, al final de la carpeta, per acompanyar aquests dibuixos per manera d’ajudar a fer entendre «que nosaltres també som natura, encara que lluitem amb urc per negar que hi pertanyem».

«La nit dels llops al bosc mirant les estrelles.» [30 x 30 cm]. Aquarel·la, guaix i tinta sobre paper.

Tal com manifesta ell mateix:«El sol surt cada dia, fins i tot quan tot està emboirat. Perquè tots som iguals ens ajudem els uns als altres, i estimar és el nostre tresor més preuat. Només plorem rialles i somriures, perquè cada dia és més bonic que l’anterior. I és per aquest fet que «mai ningú no podrà estacar els llamps».»

Podeu admirar aquesta obra si us la descarregueu des d’aquest vincle. Tanmateix, si voleu adquirir la carpeta, gaudir físicament del seu contingut i, si escau, adquirir-la, ho podeu fer a Muntanya de Llibres (Vic), Cal Siller (Prats de Lluçanès), Espai d’Art 60 (Sant Joan de les Abadesses), Llibreria VUK (Torelló) o a la Llibreria Strogoff (la Garriga).

«La llum viatja a tres-cents mil quilòmetres per segon; nosaltres fem estàtues.» Nines a Blanes, 2016. 28 x 28 cm. Acrílic i tinta sobre paper.

Tractorades: o pagesia extensiva o agroindústria

[Notes de Xavier Borràs.]

Les recents tractorades a Catalunya —com arreu d’Europa—, amb talls de carreteres principals i anades i vingudes a la metròpoli, no es produeixen per casualitat, sinó en el context d’emergència climàtica i sistèmica que ens tenalla, amb una sequera que ja fa tres anys i mig que arrosseguem com ànima en pena i sotmesos a la mediocritat d’un Govern creixentista i ecocida.

En aquest context, els petits pagesos, els qui amb esforç, tenacitat i passió es dediquen a l’agricultura i a la ramaderia extensiva —com passava fa més de seixanta anys arreu del país— des de l’ecologia i l’organicitat del consum de proximitat, s’han constituït, després d’una trobada a Pujalt (Anoia) el propassat 25 de febrer, en Assemblea Pagesa, un espai propi en aliança amb la ciutadania crítica i els grups de defensa del territori.

La convocatòria de Pujalt responia a la crida «per una altra pagesia, un altre sistema alimentari, un altre territori», amb la intenció de fer visibles les realitats pageses que s’han ocultat per part del moviment agrari les darreres setmanes de mobilitzacions, i establir aliances per a defensar-les.

Instantània de l’Assemblea Pagesa constituïda el 25 de febrer a Pujalt. [Foto: @assembleapgesa.]
Es tractaria de retornar a la capacitat de mobilització i d’oposició al model agroindustrial dominant, que va tenir un dels punts forts durant les lluites contra els transgènics a principis d’aquest segle.

Aquesta Assemblea Pagesa es posiciona clarament a favor d’un model de pagesia local, independent, agroecològica, nombrosa, tradicional, de relació directa amb els ciutadans i a favor, també, de l’organització de la producció i del consum en clau interna de país i sense classismes de cap mena. Per tant, doncs, en contra de l’agroindústria i del model exportador.

Aquest espai diferenciat de lluita pagesa cerca la transformació del sistema alimentari, en clau agroecològica, de sobirania alimentària i de defensa de la terra i del paisatge rural. En aquest sentit, anuncien mobilitzacions durant la Setmana Santa d’enguany que inclouran espais de reflexió sobre demandes, accions de desobediència i construcció d’alternatives.

Un resum molt clar l’ha donat aquesta mateixa setmana l’activista Gerard Batalla, entrevistat per Marc Serra a RAC1:

[ÀLBUM DE FOTOS] Troballes excepcionals de principis d’any

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

[Text i fotografies d’Octavi Ponce.]

En aquesta edició deixaré constància de les dues troballes, de gran valor biològic, que hem fet aquest principi d’any.

Per una banda, el primer descobriment el vam fer el passat 20 de gener, juntament amb dos companys, Quim Ordeix i Marc Cases. Després d’un matí intens fotografiant la fauna dels Aiguamolls de l’Empordà vam fer un avistament molt especial. Una polla blava d’Allen (Porphyro alleni), un exemplar originari de Madagascar i de l’Àfrica subsahariana. L’individu, que podeu observar en les fotografies, és un dels primers exemplars d’aquesta espècie fotografiat en el nostre territori.

Per altra banda, el passat 5 de febrer, gràcies a les temperatures primaverals que hem tingut, va aparèixer, al jardí de casa meva, una població de reineta meridional (Hyla meridionalis). Aquesta espècie és comuna en gran part de Catalunya. Gràcies al seu característic color verd es camufla en tota mena de vegetació. Però la troballa no va acabar aquí, ja que d’entre les diferents granotes que vam identificar en destacava una de color blau. Aquesta mutació és deguda a la manca de cèl·lules pigmentàries grogues (xantòfors), una condició coneguda com «axantisme» i que és la responsable de la coloració blava. En les fotos podeu comparar l’exemplar més comú de color verd amb l’exemplar de color blau.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Martí de Surroca

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

L’església romànica de Sant Martí de Surroca pertany al municipi d’Ogassa (Ripollès). Es tracta d’un edifici del segle XII inclòs en el Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

En la restauració duta a terme l’any 1986, sota la direcció de l’arquitecte J. M. Ribot, s’hi van eliminar la major part de les modificacions que s’havien efectuat anteriorment. En l’actualitat, consta d’una sola nau coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular separat per un plec de mur i amb teulada de quart d’esfera. Exteriorment mostra arcuacions cegues, d’estil llombard, en grups de quatre i separades per lesenes. Hi ha una finestra lleugerament descentrada de l’eix de la nau i, a la paret sud, trobem la porta d’entrada formada per grans dovelles i guardapols. El campanar de planta quadrada, afegit el segle XVI, té dos pisos i coberta a dues vessants.

S’hi accedeix en cotxe des d’Ogassa (3,2 km) per la carretera que puja al raval de Prat Pinter, on hi ha la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners. Més amunt, l’església de Sant Martí és a tocar del veïnat de Surroca. A peu, també des d’Ogassa, el camí fa dreceres i amb menys d’una hora hi arribareu, tot passant per la font del Desmai, el Casal de l’Esperança i Can Pubill. Està ben senyalitzat.

[Foto: Turisme del Ripollès.]

Gent de muntanya: Juan Francisco Borrero, «Epi»

D’esquerra a dreta: el professor Jordi Feu i l’activista Epi a l’inici de la seva conferència a la UDG el passat 20 de febrer. [Foto: Xavier Borràs.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Juan Francisco Borrero (Barcelona, 1969), de sempre conegut amb el sobrenom d’Epi, és un activista llibertari i treballador social que des de fa més de vint anys viu fincat a Can Vidal, a la muntanya de Sant Privat d’en Bas, ben a prop de l’Amat, on també viu el sociòleg i activista (col·laborador de La Resistència) Dídac Costa, i on actualment hi peixen les vaques que de fa anys recorren els costers del Puigsacalm per a mantenir el terrer boscà i oferir una carn de primera qualitat.

El conec des de fa més de deu anys, quan vaig decidir voluntàriament exiliar-me a la Garrotxa des de la tòxica metròpoli barcelonina. En aquelles dates, des de la Cooperativa Integral Catalana, vaig entrar a formar part de l’Ecocarxa Garrotxa —que ell mateix va contribuir a fundar—, nascuda a recer del 15M l’any 2011 amb l’objectiu d’esdevenir una comunitat d’intercanvi de béns i serveis amb moneda social, fora de l’Estat i el seu inseparable Capital.

L’any passat, amb motiu d’un accident malaurat, va haver d’estar-se gairebé tres mesos a l’hospital d’Olot, i per bé que se n’ha recuperat excel·lentment (per a sorpresa del personal sanitari i els amics), encara no gosa agafar el cotxe, així que fa uns dies ens va demanar si el podíem dur a la Universitat de Girona on, per segona vegada, el professor de Polítiques Educatives dels estudis de Pedagogia, Jordi Feu, l’havia convidat a fer una conferència per als seus alumnes en virtut de la seva experiència com a educador en el lleure i activista.

La conferència va ser enregistrada (La política des de la trinxera) i us l’oferim pel valor que té quant a les vivències de l’Epi i tot el bagatge que un activista com ell, sempre a primera línia en les lluites socials i per la natura, ha dut i durà a terme.