[RELATS] «La màquina de xerricar», de Josep Nogué

[Relat de Josep Nogué.]

L’avi Ton —en Ton de la fabriqueta, com molts el coneixien— aquell matí no estava fi. Només entrar al cafè ja li van veure a la cara que alguna cosa no anava bé. Els dimonis se l’enduien.

—I doncs Ton, què passa? —va preguntar-li en Quel de ca l’escloper.

—Sí, mira, que ha passat el que havia de passar: al final ha petat la màquina. Tots sabien el que això volia dir. I és que el vell Ton ja feia temps que s’ho temia.

Aquella màquina era molt més que el seu treball, era com un fill per l’avi Ton. Si no l’havia parida ell, poc n’hi faltava. S’havien passat la vida treballant plegats. La coneixia fins a l’últim detall. L’havia desmuntada i tornada a muntar centes de vegades.

La netejava, la cuidava, la greixava, la peixava i la mimava. Diríem que no podien passar-se l’un sense l’altra.

Li coneixia tots els sorolls. En coneixia el silet pel trenar de les fibres, sabia quan tenia la frissa bruta així que la sentia triscar. Sabia si tenia els brolls massa eixuts, fins i tot per l’olor.

Era com si la màquina li parlés constantment i li expliqués els seus secrets i angoixes. Igual com ell no parava d’explicar-li els seus.

És per això que ja feia temps que veia venir que allò s’acabava. Els espetecs i grinyols eren cada cop més descompassats.

Havien començat feia temps amb un frec sospitós, una mena de sotrac quan la bincha bitllava, però últimament era tan evident la seva agonia que, al vell Ton, l’angoixa, se li feia insuportable.

És clar que no era la primera vegada que la màquina emmalaltia. Ell mateix l’havia adobada qui sap les vegades. Es coneixia prou bé el seu ofici, no en va feia tants anys que l’exercia.

—No estic pas desxerricat, encara brinco jo sol totes les rules —deia sovint quan algú li preguntava si no en tenia prou, d’aquella feina.

—El problema és que amb les noves ja no es pot fer. En lloc de canviar la peça canvien la màquina sencera, surt més barat comprar-ne una de nova que no pas arreglar la que s’ha espatllat. A més a més, tampoc no queda ja ningú que les arregli.

I és que els temps havien canviat, i les màquines que en Ton coneixia tan bé, ja no s’utilitzaven.

Han anat desapareixent amb els anys, i l’única que queda és la que manava en Ton. Prou bé ho sap ell que el patró només la conservava com un favor personal, per donar-li feina (cosa que és d’agrair en els temps que corren). Però últimament ja no se’n trobaven recanvis. I fer peces noves expressament és massa car. És per això que el vell Ton ja sabia que quan la màquina —la Calabruixa, con ell en deia— tornés a estossegar, ja no hi hauria res a fer.

No era només quedar-se sense feina, el que l’angoixava, al cap i a la fi ja havia treballat prou. Més que pel seu destí, podríem dir que patia amb la màquina, la seva decadència es reflectia també en ell.

Era, sobretot, el fet que ningú més recollís el que ell sabia. No s’aprofitava ni la màquina ni els seus coneixements. La sensació d’objecte inútil que progressivament, amb l’agonia de la màquina, s’apoderava d’ell.

I, per acabar-ho d’adobar, aquell xicot —un xic eixelebrat— que va entrar al cafè, mentre parlava de la màquina i que no podent-se estar de ficar-hi cullerada, va dir:

—Perdoneu, però… què és això d’una màquina de xe… xerricar?

Si hagués sabut el que passaria potser no hauria dit res. Tant de bo no hagués obert la boca. El vell Ton ja no es va moure més. Havia deixat de xerricar. Com un rellotge a qui hom s’ha oblidat de donar corda, s’havia quedat parat. Igual que la seva màquina.

[LES NOSTRES ERMITES] Sant Cugat de Gavadons (el Moianès)

[Text i il·lustració de Ramon Orriols.]

Es tracta d’un temple romànic del s. XII situat al cim del turó del Puig dels Estels (1.046 m), dins el municipi de Collsuspina. Antigament s’anomenava Sant Cugat del Coll-sa-Sima. 

L’edifici consta d’una sola nau amb restes d’absis a la capçalera que va ser modificada per ampliar el presbiteri. El campanar, cobert a dues aigües, està situat sobre l’arc troncal i és de torre amb secció quadrada a manera de comunidor. Durant el s. XVI s’hi van afegir dues capelles laterals d’estil gòtic, cobertes amb impostes i claus de volta decorades amb motius animals i nervadures molt afinades. El 1817 també s’hi adossà una masoveria, avui dia abandonada.            El primer de maig s’hi celebra un aplec molt lluït i es canten el goigs en honor de sant Pere Regalat, protector de les pedregades. 

S’hi pot accedir amb automòbil per la pista asfaltada de 2,8 km que surt de la carretera N-141-C que uneix Vic i Manresa. Just passat el km 35, poc abans de l’accés al poble de Collsuspina, gireu a la dreta. La pista passa vora el raval de les Casetes, la masia del Nualard i la de l’Oller, amb les seves granges i, després de contornejar el mas Bellver, arriba dalt del turó on hi ha l’església de Sant Cugat. 

«Temps universal», de Nan Orriols

Hiperrealitat · Richard Martín · Oli sobre tela · 95 x 110 cm

[Un article de Nan Orriols.]

L’univers són milions d’estrelles, galàxies infinites, planetes, meteorits…; de fet, no en sabem res. El que sí que puc explicar és que mirant l’univers vaig entendre que, en relació amb el temps universal, no existim. I que el poc temps que vivim, els humans el dediquem a crear déus, partits polítics, sectes com l’Opus Dei o el Ku Klux Klan o qualsevol tipus de dogma. Seria bo que els que vulguin viure al marge de tanta bogeria tinguessin un carnet que digués «Ateu, no vol votar, estima a tothom i demana que no l’emprenyin», però això és impossible. 

 Parlaré de Vargas Llosa o de la beatificació de Gaudí o de la pel·lícula Parenostre, amb guió de Toni Soler, rei del programa Polònia i de TV3. Per què no expliquen la vida de tots els de les portes giratòries, del president Illa i del conseller de Justícia, Ramon Espadaler, membres de l’Opus? No, no cal. De fet, és el drama que hem de patir els catalans.   

 Per aplicar l’article 155, tots els espanyols es van posar d’acord. Per destrossar-nos entre nosaltres, també sempre estem d’acord: Junqueras, Rufián, Toni Soler, Ricard Ustrell, cardenal Omella, concordat… Ara, aranzels, Israel-Palestina, Rússia-Ucraïna i, com sempre, molts jutges cantant el Cara al sol 

 Bé, això és el que fem vivint en el nostre instant de temps universal. No vull ni pensar què faríem si en tinguéssim el doble o el triple! No respectem res, no estimem res, i els que creen tots el desastres són els que ens diuen que els solucionaran. L’univers, amb un astre que anomenem Sol, ho solucionarà. I Polònia s’acabarà per sempre. 

[VERSOS] «Fil roig», de Gabriel Salvans

[Text, veu i imatge Gabriel Salvans.]

M’ha punxat una espina del roser
quan només volia olorar la rosa.
Aquestes que floreixen per l’abril.
Han corregut els mots sobre les aigües,
que s’han endut i eixugat la sequera
i frisen per endur-se’n juntes, sang
i aroma, Ter avall aplegades.

He robat a l’esgarrinxada
un pètal de record, batega
entre els fulls d’un llibre l’enyor
per mantenir la fesomia.

Aquest dia no tornarà mai més.
Però he menjat, begut, assaborit,
percebut una olor per a tota l’eternitat.
El fil roig del destí relliga el dit petit.
Paul Celan sura en la memòria
del Sena.

Gabriel Salvans
 Poemes en tres temps, 2025

[RELATS] «T’estimo Mandarineta», de Carlota Figuerola

[Un relat de Carlota Figuerola.]

“Puta”, vaig pensar tot sentenciant-la amb imprecació, mentre sentia com em cridava des de baix. 

Era la primera vegada que gosava a dir-li així. Tot i que sabia que ella no em podia escoltar, era exactament igual que si ho hagués fet. 

“No la suporto”, vaig pensar tot seguit, tot i sentir-me malament. “No puc més, no puc més”. Tenia ganes de cridar, però no ho vaig fer. No volia que la Mandarineta em pogués sentir. Ella m’adorava. Malgrat tot, era la meva petita, la nena del seu pare, i per a qui, gairebé sempre, guardava les maneres.  

Penso que no puc entendre, ara al cap de cinc anys, com em vaig poder enamorar d’una persona com ella. No tenim res en comú. 

Però no era així, abans. M’entenia com ningú ho havia fet encara. Jo tenia vint-i-cinc anys i ella quaranta. Però això no era pas un impediment per a res. L’estimava. Era única, preciosa. Era la definitiva. O això era el que jo pensava en aquell moment. L’Ariadna em mirava com si jo fos algú. 

Ella viatjava amb mi pels planetes llunyans a cavall de la coca. Junts tancàvem els ulls, en la plena complicitat que ens duia plegats a allò que més s’assemblava a la felicitat. 

Però s’ha desfet el fil de seda entre nosaltres, com va marxar amb l’Ester, la meva anterior companya. Ara només queda l’odi que sento en haver d’amagar-me sempre, en haver de renunciar un cop més a la felicitat. I ara és per la nena. 

Me la prendria, aquesta bruixa, segur. Sé que me la prendria. He de vigilar molt. 

Només vol tancar-me, lligar-me a la seva pota. Estirar-me cap a on ella vol, com si jo fos un xaiet. El fil ara és una borda corda de lli bast. No puc més. Ni recordo què era el que sentia quan creia que l’estimava. 

Ja no viatja amb mi. Amb l’excusa de la nena em va deixar sol. 

Com fingeixen, les dones. Elles són mentida, només mentida. 

Fins que ens lliguen amb un fill i pensen que ja ens tenen enxampats per sempre. I llavors treuen les seves urpes i ja hem begut oli. 

No aguantaré gaire més. 

Treballo com un ruc i mai tenim diners. Aquest coi de nena s’ho emporta tot. De vegades amb prou feines m’arriba per a la coca i he de quedar a deure. 

Si ara estigués sol, podria fer moltes coses. Sortir com abans, sense haver d’amagar-me sempre darrere de la porta d’aquesta merda d’habitació pudent. 

Però no puc dormir, ni podria llevar-me cada dia a guanyar diners per a elles, putes!, si no tingués això. He de viure, i ni així puc escapar-me de la velocitat dels dies. Sobretot d’això, d’aquesta velocitat que em mena per on vol, sense deixar-me respirar. Sense deixar que sigui feliç. 

I és l’únic que vull. 

És com viure amb un punyeter guarda civil. Sempre vigilant-me, sempre manant-me, sempre volent saber què faig en tot moment. 

La sento cridar un altre cop. Ara és la nena, a qui crida. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. 

No puc més. Agafo la meva capseta dels tresors i marxo sense dir res. Ni em senten marxar. 

Pico fort la porta en sortir, però no fa soroll. És estrany. 

Pujo al cotxe i surto del poble. Em fico a un lloc mig amagat. Soc a un camí de terra, que va cap a la muntanya. Faré un bon viatge. 

Aaaah… això és glòria! 

……….. 

Estic molt fotut. Aquesta merda… Tan fotut que em sembla estar a casa, darrere de la porta tancada del meu sancta sanctorum. Però no, ara veig el cel, els arbres es mouen. També veig uns llamps i, de sobte, davant meu, veig que arriben aquells malparits que fa temps que em volen enxampar. Trec la navalla que sempre porto al damunt, i em preparo per a l’assalt inevitable. “No m’agafareu desprevingut, fills de mala mare!”, crido. 

Els vidres del cotxe es trenquen. I se’m tiren al damunt. Em defenso. Són molts, massa per a mi sol. Tot ho veig roig, com si alguna cosa s’esqueixés al meu cap. 

M’han matat. Ho han aconseguit. Aquests desgraciats camells… 

M’havia d’haver quedat a casa, darrere de la meva porta protectora. 

Mandarineta… 

…………. 

Sabia que quelcom no estava bé. Un cop molt fort, sobtat aquí, al cor, m’ho va dir. Em vaig pensar que era un tro intens que es va sentir fora, i que havia retrunyit dins del meu pit. Una tempesta seca que va durar minuts. Però no. Ho vaig saber quan vaig trucar a la porta una vegada i una altra i ell no contestava. Era tancada per dintre amb la clau i la balda. Vaig tranquil·litzar la nena, que s’havia despertat i estava inquieta, i tot seguit vaig trucar a emergències. Encara ni tan sols era de dia. Dos policies, un noi i una noia, als quals jo ja esperava a la porta, em van preguntar si era família del Roger, si era la senyora que havia trucat. 

Van esbutzar la porta. Era mort, ple de sang. S’havia apunyalat ell mateix? No podia ser altra cosa. Era impossible que algú hagués entrat. Un mal viatge, em van dir. Probablement, si la porta no hagués estat tancada i l’haguéssim trobat a temps, l’haurien pogut salvar. Però es va dessagnar i ja no s’hi podia fer res, em van dir els paramèdics de les dues ambulàncies que eren davant de casa nostra. La gent començava a atansar-se al lloc, encuriosida, condensant-se per a mirar què passava. Ja estava clarejant. 

Em van donar un paper, que ell tenia agafat ben fort a una mà. No gaire lluny, la navalla era ensangonada a terra. 

“T’estimo, Mandarineta”, hi deia, amb una lletra terrible i tacada d’un roig aigualit. 

Res de mi. 

Maleït penjat! 

I, per fi, em vaig posar a plorar. 

© –CarlotaFiguerolaRipoll / 2025 

[DE CARA] «Joan Sala», de Gabriel Salvans


[Fotografia i text de Gabriel Salvans.]

La fotografia ha sigut una de les meves maneres de veure i viure, de mirar la vida, el paisatge, la gent amb qui m’he creuat amb la mirada. El retrat, d’entre les diferents especialitats en l’ofici de fotògraf, és sens dubte la que més m’ha agradat i amb quina m’he trobat més a gust. La comunicació que s’estableix entre el que retrata i el que es deixa retratar és com entrar l’un en l’ànima de l’altre. 

Amb aquest projecte que he anomenat DE CARA, Retrats +70, vull entrar al dedins de la gent que ha travessat el llindar dels 70 anys, i copsar en el pòsit dels anys viscuts la solera, la tendresa, la mala llet, allò que ens defineix com el que som; com ha deixat dit en Xavier Borràs, «el que ens ha atuït fins al moll de l’os». 

He volgut començar el dia de Sant Jordi posant-ho a Instagram i a La Resistència, amb el retrat d’un home, d’un amic que ha gosat quasi atrapar un segle. 

Convido a qui vulgui a participar en aquest mosaic de cares i a modelar-lo. 

Gabriel Salvans 

23 d’abril de 2025