Déu és de dretes

Si vas néixer per fer de martell…

[Text i il·lustració de Josep Nogué.]

Vagi per endavant que em refereixo a la idea de Déu que ens hem fet els humans, no al que pugui haver-hi de transcendent rere aquest concepte.

Que sigui de dretes no és només perquè aquells que l’invoquen siguin els d’aquesta tendència política, sinó que l’estructura mateixa de verticalitat jeràrquica que en dimana constitueix la raó fonamental de l’existència de la dreta (per la qual cosa seria més correcte dir «vertical» a la dreta i «horitzontal» a l’esquerra).

El poder i la voluntat divins són els arguments dels quals es val la dreta per constituir-se en transmissors d’aquest poder i voluntat, tot erigint-se en els seus representants legals sobre la terra. Ells s’atribueixen l’encàrrec d’interpretar-ne els desitjos, ordres i preceptes, i aplicar-los sobre els seus congèneres a través d’una estructura jeràrquica vertical.

La verticalitat té una importància capital, ja que és l’oposat a l’horitzontal. Vertical és alló que ve de dalt i s’imposa damunt del que és quotidià, pla, continu i sense relleu ni diferenciació. La verticalitat trenca aquesta continuïtat, marca un punt de ruptura en ella, sol ser imprevisible i inapel·lable, «és la voluntat de Déu»…, o d’aquells que el representen.

No és debades que el corrent elèctric manifesta aquestes diferències, pot ser contínu o altern. El primer flueix com un riu, el segon s’acumula en pantans (oscil·la) per poder-se beneficiar de la potència retinguda. La gestió d’aquestes oscil·lacions ( ja sia d’energia, de capitals o de masses d’individus) és en el que sol especialitzar-se la dreta, ja que ho porta incorporat als gens. Mentre que l’esquerra, que parteix de la igualtat i pretén garantir-la, no pot proposar, i encara menys imposar, cap gestió de fluxos sense contradir-se.

A un déu, un Déu veritable, igual que al sol, no se’l pot mirar a la cara, perquè et fulmina. Per aquest mateix raonament molts reis de l’antigor no permetien que cap dels vassalls els mirés l’esguard sota pena de mort. Així és com s’imposa l’estructura jeràrquica: «pel temor a Déu», «perquè Déu ho vol», sense arguments ni raons.

La mateixa impotència que hom sent davant els desastres naturals, la mort d’un parent o un amic (sempre se’n van els millors, se sol dir), és el que sent el ciutadà enfront de les imposicions del poder terrenal. Per més que pretenguin justificar-se apel·lant al bé comú, les arbitrarietats manifestes, els capricis o els interessos dels seus representants, deixen ben clar que només s’acullen al dret diví que els proporciona el càrrec (que, en la pràctica i en llenguatge planer, equival a «per collons»).

Parlem, doncs, del poder en la seva manifestació més essencial. El poder incontestable i sense remissió. En conseqüència, plegar-se als seus designis, ha de tenir també, per pura lògica, els seus beneficis i avantatges per als qui s’hi sotmeten. Doncs, és fàcil, per a qui té el poder, afavorir els seus lacais; en tant que aquest accepten les penes imposades pel senyor com a cosa inevitable i, també, estant menys disposats a rebel·lar-se.

Així, no és d’estranyar, pel que fa a organització i repartiment de beneficis, que sigui normalment la dreta qui s’emporti el gat a l’aigua. Que equival a dir que «déu els afavoreix». Com no han de tenir adeptes?

Qui s’atreveix a oposar-se a quelcom tan contundent com el poder de Déu?

Un fet que explica perquè «l’esquerra», sovint no sap abstenir-se de fer servir els mateixos mitjans.

Hi ha, no obstant, a la mateixa tradició simbòlica, un personatge redemptor. Perquè si «Déu és de dretes», el seu fill, com passa sovint a les millors famílies, l’hi ha sortit contestatari. Jesucrist «només pot ser d’esquerres». Sí, la criatura es rebel·la i no vol seguir la tradició familiar (la dels déus). Baixa a la terra (a l’horitzontalitat) i es dilueix entre la massa humana (es fa home). Nega la singularitat de la seva herència (el «vostè no sap amb qui està parlant»), renúncia a ser còmplice del poder, recupera la innocència i se sacrifica, posant així en evidència les arbitrarietats d’aquest poder sempre que penalitza a un innocent.

Perquè l’esquerra és (o hauria de ser) allò que es resisteix al «perquè sí». La que es negui a erigir castells i estructures verticals. És la que comparteix, en lloc d’acumular. La que busca l’horitzó. La que mai no es planta. La que és lliure. No té llinatge…, ni deutes, ni vassallatges.

El poble baix, la negació mateixa de qualsevol protagonisme… Allò que no és.

Amb això no vull dir que hagin de desaparèixer les estructures verticals, ja que també tenen la seva funció —la de marcar el territori,la  d’assenyalar els camins, la d’estimular el creixement—, ja que serveixin per aquest menester; si bé, no s’hauria d’oposar mai a l’horitzontalitat, a la fluïdesa, fins al punt d’oposar-se a qualsevol iniciativa o moviment.

Hauria de ser una fita, no una estacada.

Prou en tenim amb els fenòmens incomprensibles i imprevisibles que el déu transcendent ens envia, com per afegir-n’hi més, fabricats per homes amb ínfules de divinitat.

Així, quan la dreta divinitza a Crist, torna a clavar-lo a la creu, el col·loca en vertical…, al temps que el manté amb els braços oberts. La pura contradicció que la creu manifesta.

Per això l’esquerra (des de l’horitzontalitat) ha de ser capaç de mirar els representants del poder a la cara. De respondre a les seves esfinxs i demostrar la seva falsia («no saben el que es fan»), tot comprovant que no poden fulminar-nos amb la mirada. Podran, tal vegada, ordenar que siguem executats, però aleshores es veurà que són els seus lacais (els de baix) i no pas els seus llamps allò que ens fulmini. Cosa que posa en evidència la seva pròpia impotència. I, així, simplement deixant de creure-hi (atès que allò que els sosté és la fe), la seva divinitat s’esquerda.

I, el que queda, és la innocència.

[Encreuats] La tercera via

[Un conte de Jordi Remolins.]

La línia blanca i contínua era tan llarga que semblava la mitjana d’una carretera infinita del desert. En realitat estava traçada en diagonal sobre la taula del menjador de Judes. L’havia dibuixat pausadament, buidant tres bossetes amb un gram de cocaïna cadascuna d’elles. Li feia gràcia saber quin efecte faria una megaclenxa en la seva màxima extensió. Realment feia goig de veure, però ni tan sols en el més extravagant dels seus somnis se li hauria acudit esnifar tanta quantitat de coca i derivats d’una sola tirada.

Per això quan va sonar l’intèrfon i des del carrer va contestar la seva xicota, amb qui feia quatre mesos que vivien junts, tot van ser presses. Li acabava de demanar que baixés a ajudar-la a pujar les bosses d’una compra al Condis del barri que s’havia accelerat molt més del que esperava.

«Ara baixo», li va contestar mentre mentalment avaluava les opcions que tenia. La primera era deixar que la xicota l’enganxés amb aquella quantitat de merda en el seu poder i la relació se n’anés a prendre pel cul. La segona, recollir maldestrament tota la ratlla, perdent-ne més de la meitat en l’operació, netejant ràpidament la superfície de la taula i fent emprenyar igualment a la seva parella pel retard. En aquest cas, el material que havia d’animar la trobada d’exalumnes d’EGB dels Salesians que es faria aquella mateixa nit, també se n’aniria parcialment a prendre pel cul.

Veient-se a si mateix entre l’espasa i la paret, va reaccionar amb rapidesa i va triar la tercera via: la nasal. Va agafar impuls i va recórrer el metre i mig de fusta introduint-se la granulosa substància adulterada amb fàrmacs de ves a saber quina procedència dins de l’organisme. Tres grams viatjant a una velocitat de vertigen cap al seu estómac, amb pas previ per una circumval·lació que passava molt a la vora de la part inferior del cervell, i emprenent el descens esòfag avall. La gran quantitat de droga gairebé li va obturar una nàpia afortunadament prou desenvolupada.

El porter automàtic del carrer Progrés va sonar per segona vegada. Per sort, viure en un quart pis dissuadia a la xicota d’intentar l’ascens en solitari. Va córrer a repassar amb el dors de la mà les restes de colombiana que havien quedat sobre la taula, i va sortir esperitadament a l’escala.

«Què polles feies?», va demanar-li ella amb un gest de menyspreu tan sols veure’l aparèixer atropelladament al replà d’entrada. Amb una energia desbordant, Judes va agafar el noranta per cent de la compra i va pujar els graons de tres en tres com no ho hauria fet cap corredor de les putes ultra-trails dels collons que s’estaven posant misteriosament de moda.

Mentre ella acabava d’arribar al pis, ell ja tenia pràcticament endreçats tots els articles al seu lloc. Habitualment, no participava mai de les tasques de la llar. Per això a la noia se li va fer estrany tanta activitat. En tot cas tampoc no era del tot normal que a mitja tarda li arremangués la faldilla i li introduís el dit polze pel cul, mentre amb els altres furgava dins d’aquell conyet trapella que tot just aquell matí s’havia depilat. Va descordar-li els botons del lleuger vestit estiuenc i va envestir-la per darrere, més que res per a evitar que veiés les convulsions facials que patia producte de la droga que ja feia el seu efecte. Es va escórrer cinc vegades en vuit minuts. Si les seves pilotes no s’espavilaven a fabricar esperma, el pròxim orgasme seria simplement una escopinada de líquid transparent.

La noia no recordava haver-s’ho passat tan bé des del dia que va participar en una orgia col·lectiva en un xalet de Sant Antoni de Calonge, propietat dels pares d’una amiga. Aquell dia eren tres ties per dotze homes. Ara també va arribar a un parell d’orgasmes abans de quedar plàcidament adormida. Judes continuava empenyent dins seu quan ella ja roncava, donant per bona la teoria de l’efecte afrodisíac de la coca.

Aprofitant el son de la noia i que la seva hiperactivitat no semblava que hagués d’aturar-se a curt termini, va retirar el lubricat membre de l’interior dels llavis vaginals. Va baixar els graons de sis en sis fins al carrer.

Entre casa seva i el carrer Sant Pere va entrar a tots els bars que va trobar. En cadascun d’ells s’hi va prendre un combinat de redbull amb vodka. L’estat etílic no rebaixava els efectes de la clenxota, però afavoria la socialització amb la resta de ripollesos que aquell dissabte aprofitaven també per desinhibir-se amb l’alcohol. Gràcies a tot plegat va refer ponts de diàleg amb un parell d’imbècils amb qui feia anys que no es parlava.

«Et convidaria a una ratllota, però suposo que no tens cap intenció de llepar-me l’orifici nasal», li va dir a un d’ells. I després de tant temps de silencis, van reprendre de nou la seva profunda enemistat, no sense abans haver-se arribat fugaçment a la cara a l’exterior de l’edifici modernista del barco.

El mòbil va sonar-li a quarts de vuit del vespre. Era un dels excompanys de classe que havia aportat trenta euros per adquirir la coca. Merda. Volia saber si l’havia pogut comprar.

«I tant, malparit. No pateixis la tinc amb mi.» Quan van acabar de xerrar, va penjar i es va afanyar a trucar al camell que li havia proporcionat el material. El dissabte era el dia de major activitat en el sector dels estupefaents. Clar que li’n podia vendre tres grams més. Fins i tot quatre. Evidentment que no els hi podia fiar. Aquell era el manament ineludible en la secta dels venedors de materials il·legals, juntament amb l’absència de full de reclamacions si el contingut no era prou satisfactori.

Van quedar de veure’s al cap de deu minuts al carrer dels Ases. Abans havia de treure calés amb la targeta de crèdit de la Caixa, la mateixa que tenia una utilitat màgica a l’hora d’aixxafar i alinear les clenxes que havia pagat. Mentre operava en el caixer, una dona també feia operacions al del costat, amb un nano agafant-li la mà. El sagal mirava impressionat com la descontrolada mandíbula de Judes es disparava cap a milers de direccions inversemblants, tornava a origen i iniciava de nou el procés, ignorant que per més que ho intentés la carn de la galta no la deixaria desplaçar fora del seu recinte facial. Va treure els darrers dos-cents euros que tenia al compte corrent, i va fer un gest d’anar a prendre pel cul al nen xafarder, tot sortint al carrer.

Amb els tres grams de nou a la butxaca, va entrar a un parell de bars per fer temps i esperar l’hora del sopar nostàlgic. Havien quedat a la plaça de l’Ajuntament a les nou. Entre cubata i cubata va encetar un parell de paperines, i va constatar que eren d’una qualitat lleugerament inferior a les primeres. A mesura que avançava el dissabte el producte es devaluava de forma inversament proporcional al seu preu. En tot cas va esnifar-ne cinc clenxotes més, va trucar a la promesa que tot just acabava de despertar-se de la migdiada postfollada per dir-li que no passaria per casa abans del sopar, i va pujar al reformat banc-fanal de la plaça Sant Eudald on va ballar una mena de coreografia del «Thriller», on l’única semblança amb el videoclip de Michael Jackson fou agafar-se les pilotes reiteradament davant de l’atònita mirada dels vilatans que a aquella hora passaven pel centre de Ripoll.

Quan els antics companys van veure’l arribar totalment marejat, van celebrar-ho com si fossin ells mateixos els que ja haguessin esnifat les ratlles. Dels trenta nois que havien acabat l’EGB només havien pogut anar-hi la meitat. D’aquests, la majoria eren respectables pares de família disposats a oblidar que tenien dona o exdona i fills o filles o amants, i un negoci o una posició social o càrrecs públics o simplement una feina remunerada. Vaja, que no només no els feia res compartir amb Judes unes quantes esnifades, sinó que esperaven amb ganes que així fos.

Per això quan tota aquella colla d’homes nascuts el 1970 van descobrir que dels tres grams acordats només en quedava un, els crits de protesta van augmentar el nivell decibèlic d’un dels darrers vespres de juliol al Prepirineu gironí.

Judes es va veure obligat a tornar a baixar el carrer Sant Pere, marcant el número del seu venedor al mòbil. Necessitava més droga. Tres grams més com a mínim. I per a més inri no li quedava ni un puto euro, però els aconseguiria durant la nit. A la una podien trobar-se al passeig marítim. Haurien acabat de sopar i el pagaria després de recollir els calés entre els seus amics de generació. Li jurava pel més sagrat.

El camell feia metre noranta d’alt, un metre d’ample, i tenia una quarta part de les neurones i la paciència que serien desitjables en un humà d’aquella complexió. Quan la una de la nit sonava per partida doble al rellotge de l’Ajuntament, ja estava aparcat al costat dels pudents contenidors de la confluència entre el carrer del Prat amb el carrer Pirineus, la carretera de Ribes i el passeig de la Farga Catalana.

En canvi, a aquella hora Judes tot just s’amorrava per enèsima vegada a la ceràmica dels lavabos d’un restaurant de la vila, introduint-se per via nasal les restes de la coca que encara devia. L’acompanyaven cinc amics de la infància, als quals s’acabaven de sumar dos companys difunts de promoció, els Quílmez. La nit prometia ser llarga, però no tant com la ressaca.

Per això quan en sortir de l’establiment on havien sopat algú va proposar de rematar la festa als bars del centre, l’alternativa d’anar de putes va imposar-se amb relativa facilitat. Només quatre exalumnes van argumentar excuses relacionades amb activitats dominicals familiars per abandonar la colla. La resta van pujar als vehicles per visitar les instal·lacions del prostíbul osonenc més proper, via C17.

Al puticlub van perpetuar les converses nostàlgiques, combinades amb les aproximacions eròtiques de dones de diferents nacionalitats. Portaven vestits curts, mitges de reixeta, lligacames, tangues de dimensions impossibles, escots que s’esforçaven per promocionar les mides dels respectius pits, mugrons que lluitaven per mostrar el seu perímetre per sobre dels sostens… La carn es posava de manifest amb tanta insistència que només un parell de valents van aconseguir declinar les invitacions per fornicar a les habitacions del suposat hotel. En la intimitat de les cambres les promeses libidinoses perdien per art de màgia la seva intensitat. Amb prou feines tres dels companys van aconseguir arribar a l’orgasme, superant el contrapunt d’alcoholèmia, estupefacció i les poques ganes que les meuques exhibien a l’hora de cardar.

Judes no només es va escórrer, sinó que va fer-ho diverses vegades. Va omplir la boca de la prostituta de lleterades incontinents, provocant que hagués de marxar reiteradament cap al lavabo per vomitar. Quan la noia va intentar explicar-li que els setanta euros només li donaven dret a mitja hora d’habitació, ell va tornar-li a introduir la pixa a un esòfag que aviat va vessar d’esperma. Abans de marxar va preparar-se una darrera clenxa sobre la tauleta de nit, i va introduir-se-la a una nàpia que després de les nombroses aspiracions ja doblava les seves generoses dimensions.

Tanta activitat va provocar que fos l’últim de sortir de l’establiment. Tots els seus excompanys ja n’havien sortit. A l’aparcament només hi quedava un vehicle, i no era el de cap client. El camell a qui li devia quaranta euros, havia pogut assabentar-se del destí geogràfic del sopar d’EGB. L’estava esperant amb una navalla a la butxaca posterior dels ridículs pantalons pirata de color crema que vestia. Quan va veure’l baixar l’escala del prostíbul, va acostar-se-li amb actitud poc amistosa. A mesura que avançava, Judes s’elevava pas a pas. Quan van arribar a coincidir linealment, l’alçada per on levitava ja era de tres metres. Ni tan sols el salt de l’impressionat venedor de drogues per ferir-li una cama amb l’esmolada arma va ser suficient per aconseguir el seu objectiu.

Judes gravitava sobre el cap del comerciant il·legal burlat, mentre els Quílmez se l’estaven pelant a pocs metres del riu Ter rememorant els claus que acabaven de protagonitzar a l’interior del local. La puta que havia patit les envestides orals de Judes va mirar fugaçment per la finestra del lavabo quan es rentava les dents, i va semblar-li veure al seu darrer client volant en direcció nord. Afortunadament, aquella nit va tenir malsons molt més agradables.

Alguns ripollesos afirmen que les nits de lluna decreixent hi ha un perfil de forma humana amb un nas immens intentant esnifar la superfície lunar. La parella de Judes va denunciar la seva desaparició a la policia, però tipa d’esperar-lo que torni, ara practica el sexe anal amb un aficionat a l’astronomia. Els sopars d’EGB per als alumnes dels Salesians de 1970 hauran d’esperar-se fins al 2044, en cas que quedin supervivents.

Nou govern en 24 hores

[Un article de

Illa i Junqueras aconseguiran l’objectiu d’acabar amb el president Puigdemont? [Foto: Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

Ja fa temps que admiro la política anglesa des de molts aspectes: la representació directa i, sobretot, quan han de fer el canvi de primer ministre i nou govern. És del tot admirable que siguin capaços de fer-ho en 24 hores.

Ja sé que algú em pot dir que Bèlgica, amb una monarquia constitucional federal, van estar 650 dies de desgovern i no va passar res, perquè les regions i els ajuntaments ja gestionaven el país.

Dic això perquè el nostre estimat país, Catalunya, porta un temps que déu n’hi do. Estem en un bon embolic i per tenir un nou govern cal que els partits que el poden fer estiguin per la feina. Ara mateix, alguns d’ells estan exclusivament jugant a les seves estratègies partidistes.

El cert és que la classe política va en una direcció i la societat en un altra.  Als empresaris els tràmits els martiritzen. Els treballadors, desbordats amb  l’habitatge, la mobilitat, la carestia de la vida i els impostos, que fan que arribar al cap del mes cada vegada sigui més difícil.

Què es pot fer?

Catalunya està en un moment complicat. Els grans canvis pengen d’un fil, el camí de la independència s’ha allunyat (una cosa és el que vull i l’altra és com ho faig), però per jugar al billar a tres bandes cal saber-ne. Hi ha tres opcions per a un nou govern:

  1. Tripartit PSC + ERC + Comuns.
  2. Junts + ERC+ CUP.
  3. Noves eleccions catalanes.

Pel que fa a l’1,  és notori, que ERC està en el pitjor moment per prendre decisions.

Al 2 no sumen i, en tot cas, el PSC s’hauria d’abstenir. Junts pot voler utilitzar la força dels 7 diputats en el Congrés per desestabilitzar el govern actual i així aconseguir el govern de la Generalitat.

Me n’he deixat una quarta: que l’actual president del Govern, Pedro Sánchez, ens torni a sorprendre convocant unes noves eleccions generals.

Calendari

En el millors dels casos, és molt possible que a Catalunya la interinitat del govern en funcions perduri fins a finals d’any; si és així, això té conseqüències. En un vocabulari general la frase és «fins que no hi hagi un nou govern, no prenem decisions».

Conclusió

Tots tenim responsabilitats, els polítics també. En democràcia, com l’esport, es pot guanyar, perdre o empatar, però sempre per jugar has de conèixer bé amb qui t’enfrontes, senzillament per muntar l’estratègia. Sense estratègia pots fer el ridícul i això Catalunya no s’ho pot permetre.

Qui guanyi aquesta partida, que comenci aprovant una llei electoral i que els canvis siguin com els anglesos, en 24 hores.

Així ho veig.

L’orxata

Camp de xufa a tocar de l’ermita de Vera, València. [Foto: JoanBanjo/Viquipèdia.]
[Un article de Glòria Fluvià.]

Som estiu, dies calorosos que ens passem amb begudes refrescants. Hi ha molta varietat al mercat, una d’aquestes begudes és l’orxata de xufles, feta de xufes, aigua i sucre, tot i que originalment es feia amb ordi.

Segons s’ha pogut saber, els orígens de la xufla provenen de l’època prehistòrica. Més endavant va ser de les primeres plantes cultivades per l’home i s’han trobat textos on egipcis, perses i àrabs ja n’eren coneixedors i la feien servir per a usos digestius i desinfectants, consumida per les seves propietats medicinals.

A la península Ibèrica hi va arribar a través de les invasions àrabs i va ser al País Valencià on aquesta planta va donar més fruit i es va mostrar més fèrtil a causa del clima i la humitat. És per aquest motiu que la xufa està més lligada a les terres del sud. Es prenia en forma de beguda i l’anomenaven “llet de xufes”.

Quan Castella va envair Llatinoamèrica van portar-ne la planta, però no en abundància, per poder-la cultivar. És per això que feien orxata amb arròs, ametlles, blat i altres cereals. De fet, avui en dia l’orxata a Llatinoamèrica és una beguda molt popular.

Segons conta la llegenda, l’origen del nom orxata prové de l’època del rei Jaume I, que quan va tastar aquesta beguda per primera vegada va demanar què era i la jove que li havia servit li va respondre que era llet de xufa; llavors, el rei li va contestar: «Això és or, xata», aquest joc de paraules va donar nom a l’orxata.

Com sol succeir amb les llegendes hi ha una altra versió que parla del seu origen a partir de dos idiomes diferents, el llatí i l’italià. Pot provenir del terme d’Itàlia “orzata”, que, al seu torn, procedia d’hordeata, concepte llatí. Aquesta paraula significa «feta amb orç», i es refereix a la manera com es preparava l’orxata en els seus inicis.

Algunes de les curiositats interessants sobre la xufla:

  • La xufa ha estat trobada en tombes i sarcòfags egipcis. En aquella època, es considerava aquest aliment com un menjà de faraons.
  • L’Horta Nord de València és l’única zona on es cultiva. De fet, en aquesta zona hi ha 16 localitats en les quals el 90% de les xufes tenen el segell de denominació d’origen.
  • La paraula orxata no és només aliment, sinó que s’utilitza per a nom de cançons i grups. Com el cas de la banda Orxata Sound System. Vampire Weekend va titular una de les seves lletres amb la denominació d’aquest aliment, i fins i tot, King Àfrica va titular una de les seves composicions «Horchata de Chufa».
  • No només es pot fer orxata amb la xufa, i beure-la, sinó que hi ha una gran quantitat de coses que es poden fabricar amb aquest material. Un exemple són els cosmètics: sabons, gels de bany…
  • La xufla és considerada com un element afrodisíac. El Centre Nacional per a la Informació Biotecnològica (NCBI) dels EUA va concloure, després de provar aquesta substància en ratolins, que mostraven un major rendiment sexual. I l’any 2011 un article científic expressava que l’orxata funcionava com a estimulant.

Investidura

[Un article de Nan Orriols.]

L’acte més corrupte, miserable i contra el canvi climàtic que es pot fer és investir Salvador Illa com a «155» president de la Generalitat. Pel que llegeixo, sembla que els corruptes —en tots els sentits— Marta Rovira, Oriol Junqueras, els consellers d’ERC i el president Aragonès estan disposats a acceptar les promeses del PSOE i Comuns per tal de no repetir les eleccions.

Després de la «merda» que va sortint d’Esquerra, forçar com sigui aquesta investidura és un acte tan repugnant com tots els sermonets que ens vol vendre Marta Rovira des que va tornar del «terrible» exili a Suïssa.

Fotomuntatge que s’ha viralitzat a les xarxes socials.

En realitat, no suporten l’existència del president Puigdemont. El somien com un fantasma que voldrien mut i empresonat, perquè no pogués ni acostar-se al Parlament de Catalunya. Espero que les bases d’ERC siguin valentes i foragitin d’una vegada aquesta direcció del partit tan corrupta.

Oriol Junqueras ha predicat sempre que «el junquerisme és amor». És un barrut. Només li diré que molts catalans practiquem l’amabilitat per principi. L’amabilitat és gratis. Ara bé, la imbecil·litat surt molt cara i la paguem tots plegats. I avui, PSOE, ERC i Comuns són imbècils; alguns, fins i tot consagrats. Si us plau, torneu a casa i tanqueu-vos al quarto de pensar. Cent anys o més.

Concentració a Vic davant la seu d’ERC en protesta contra el pacte del 155. [Foto: Pep Marin.]

Reflexions d’un gandul fracassat. El mestre que no he tingut: en memòria Josep Ricart

Llotja de Mar. Primera seu de l’Escola Llotja (1775). segons la recreació d’un daguerrotip de 1839.

[Un report d’Eduard Garrell.]

Ens abelleix allò que ens és negat.

L’Escola Llotja és una peça imprescindible per a entendre la història i el caràcter de la nostra nació.

Fou creada per la Junta del Comerç el 1775 amb el nom inicial d’Escola Gratuïta de Disseny i Nobles Arts i fou pensada per a formar els dibuixants que feien els dissenys dels estampats per a la indústria tèxtil de la seda i del cotó aplicades a les indianes, els orígens de la Barcelona industrial.

És l’escola gratuïta més antiga d’Espanya i a més facilitava als alumnes el material que necessitaven i els concedien beques i pensions per estimular l’aprenentatge i completar-lo a ciutats com Roma, París i Madrid.

L’escola Llotja compartia l’edifici amb l’Escola Nàutica, que va ser fundada el 1769 a iniciativa del pilot d’altura Sinibald de Mas, amb la intenció de fomentar els coneixements pràctics de la nàutica i afavorir la navegació.

El  1851 i a instàncies de l’Ateneu Català (més tard Ateneu Barcelonès) va proposar la realització d’un pla d’ensenyament artístic de les arts industrials que, a part dels ensenyaments de dibuix, pintura, escultura i gravat es feia la formació  de mestres d’obres i directors de camins veïnals.

A finals del segle XIX els estudis van evolucionar cap al modernisme.

Antiga seu de la Llotja, a la plaça de la Verònica, a la cruïlla entre els carrers d’Avinyó i Cervantes, a Barcelona.

De la mateixa manera que des del segle XVIII la Llotja va ser fonamental pel desenvolupament industrial de Catalunya ho fou també pel modernisme. Gaudí, Jujol, Berenguer, Brunet, Arús, Pont , Gensana, Simón, Puig i Cadafalc… i  uns cinquanta més, no haurien comptat amb ebenistes, forjadors, vitrallers, esgrafiadors, escultors, ceramistes, mestres de cases, pintors, gravadors… que fessin realitat la seva imaginació, tot i que aquest aspecte, segons el meu criteri, no ha estat prou reconegut.

Passada la guerra  es va canviar el nom per Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. (En castellà, és clar)

A l’any 1964, quan jo hi vaig anar a parar, l’EAAOAB, era un mausoleu de mòmies franquistes que hi anaven a passar les tardes i a parar la mà,  però hi sobrevivien encara alguns artesans que s’ocupaven de les especialitats artístic-artesanes.

Val a dit que degut al nul interès que tenia el franquisme per a la formació, aquella escola era un desgavell organitzatiu fora de mida, la qual cosa per a mi va ser un avantatge, perquè després de “saltar-me” els tres cursos comuns obligatoris vaig poder-m’hi quedar anys practicant gaire bé totes les disciplines que s’hi impartien.

Vaig aprendre a pastar el fang, a trobar-li el punt d’humitat i l’elasticitat exacte, a conèixer les vetes de les fustes, la pressió decidida de les tenalles sobre el vidre d’un vitrall,  el traç del burí o del punxó, el mordent de l’àcid sobre la planxa de coure, el tacte de la pedra litogràfica ben polida, la precisió mil·limètrica d’una impressió tipogràfica o del relligat d’un llibre, la delicadesa de les pinces empeltant un document medieval, el roent del ferro fins a  esdevenir mal·leable i dolç. Vaig aprendre sovint amb molt poques paraules, amb llargs silencis sota els enteixinats de la Llotja de Mar o les voltes gòtiques de l’Hospital de la Santa Creu, al costat del mestre, mirant-li les mans, llegint l’expressió de milers d’hores d’ofici. Recordo amb emoció i nostàlgia les mans del professor Bachs, petites i brutes de tinta, volant com ocells damunt la caixa tipogràfica, les d’en Tormo xiflant una pell de cabra, les d’en Torralba arrissant virolles en una xilografia, les d’en Jesús Vallina, el mestre més estimat, restaurant papers de 500 anys amb una delicadesa i un respecte colpidors o les de la Sra. Colom traçant els grisos més tènues i delicats en una punta seca. També hi havia les mans dels alumnes, artesans i artistes de casa i  d’arreu del món que s’estaven temporades a l’escola, aprenent i ensenyant, perquè Llotja va ser durant molts anys una escola oberta, va conservar aquell esperit universal fundacional i era un fòrum de trobada i d’intercanvi extraordinàriament enriquidor.

Tipografia ‘Futura’, al taller de Bunkertype/BL.

En tot això m’hi va fer pensar una entrevista a en Josep Ricart que en  Jordi Vilarrodà cita al 9 Nou, en un article que li dedica amb motiu de la seva mort: «No veure treballar el mestre és una dificultat per a l’aprenentatge».

Josep Ricart va ser alumne de l’Escola d’Arts i Oficis. Sap de què parla.

Vaig conèixer en Josep Ricart sent professor d’escultura de l’escola d’Arts i Oficis de Vic, i com que aquesta era una de les disciplines que no havia tingut temps d’aproximar-m’hi, em vaig proposar que, si encara hi era a temps, en jubilar-me m’inscriuria a escultura amb el propòsit de veure treballar el mestre, d’aprendre del seu gest i del seu ofici.  Però l’Escola de Vic ja no era l’escola oberta d’oficis artístics que  jo havia conegut, s’havia convertit en l’Escola d’Art i Superior de Disseny.

El disseny pren prerrogativa,  l’artista té la idea i l’artesà la porta a la pràctica, només que a l’artesà ja no el formen enlloc, i un artista sense pràctica, tampoc va enlloc.

«Apprentice. Man and boy making shoe» “ca. 1914), de Louis-Émile Adan.

Així doncs, ja no hi ha aprenents, hi ha genis en potència, i després de no poder-me apropar al mestre i de posar-me al davant d’una massa de plastilina bruta amb la intenció d’estimular la meva imaginació i convertir-me en un artista de renom, vaig engegar l’escola a fer punyetes i ells m’hi van engegar a mi.

Per tant, estem en paus, sense rancor.

Tot i això,  l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Vic em va fer un important  favor, sens dubte involuntari: li dec el mestre que no he tingut.

Un desig incomplert és un desig immortal, el desig per sempre de les teves mans, Pep, com a homenatge a la teva bonhomia i a la teva sensibilitat.

Un altre dia parlaré de com, amb aquestes pèrdues, el nostre país s’aboca a la més profunda misèria artística.

Sí, però no. I de cap manera!

[Un article de Nan Orriols.]

Els resultats electorals fan que alguns que defensen la democràcia com un sistema de participació popular muntin espectacles que no podem veure ni al Cirque du Soleil. Després de fitxar per Esquerra, Tomàs Molina va explicar en una entrevista al diari Ara que continuaria treballant a TV3 però que no sortiria més a la pantalla: «Divendres passat va ser l’últim», va dir taxatiu.

L’home no surt diputat al Parlament Europeu, però li prometen que a la segona part de la legislatura el BNG li cedirà la plaça a Estrasburg. Més: ara, Tomàs Molina manifesta: «Tornaré a fer pantalla (a TV3), no crec que els espectadors em vegin ara d’una altra manera». Però… aquest senyor fa el que vol a TV3, que paguem tots plegats?

La senyora de Sumar, que es va dedicar a les purgues típiques del centralisme democràtic, diu que deixa la direcció del partit degut al mal resultat electoral, però no deixa el Gobierno. Trampa, trampa, trampa!

Lev Trotski va escriure La revolució traïda, on explicava que els administradors es convertirien en propietaris, com passa cada dia amb les polítiques de Sumar, Podem i tots els que menyspreen els esforços dels altres i els roben els beneficis. Volen que el pagès planti patates, però després les volen repartir ells. En fi, que si a Trotski el van assassinar per denunciar els que van trair la revolució i actuaven com a propietaris, puc assegurar que en aquests partits, on militen Yolanda Díaz, l’advocat Asens, la Sra. Colau, etc., sortirien molts voluntaris per anar a Mèxic a intentar silenciar Trotski, si fos viu.

«La terra és de l’Estat. El pagès hi planta patates; per tant, les patates són meves, perquè jo soc l’Estat. I soc tan demòcrata que me’n vaig però em quedo.»

La maldestra ingenuïtat del processisme és el «finis cataloniae»

La revolta d’Urquinaona l’octubre de 2019. [Foto: Jordi Borràs.]
[Un article de Xavier Borràs.]

No deixa de sorprendre’m —tot i que ja no hauria de ser així— la maldestra ingenuïtat del processisme, que és un corrent sorgit de la convergentada, una fugida endavant electoral d’Artur Mas, que va servir, bàsicament, per acabar del tot amb l’independentisme, tal com molt pocs ja van advertir al seu moment i tal com s’han encarregat de confirmar els funcionaris dels altres partits «independentistes», a més de Junts, doncs, ERC i la CUP.

La feina és feta i reblada pel propi Govern regional, pel Parlament regional i per la policia regional (dita Mossos d’Esquadra [i ja ho hem dit tot]), que no són res més que institucions rescatades pels hereus del franquisme durant la transició espanyola, és a dir, el transfranquisme. Aquest Govern, Parlament i policia han apallissat i enviat als jutjats milers d’independentistes.

L’engany a què es va sotmetre el poble alçat en democràcia plena els dies 1r i 3r d’octubre de 2017 ho demostra fefaentment, tant com la repressió exercida pels aparells de l’Estat: policia, guàrdia civil, jutges, fiscals i, és clar, mitjans de comunicació (tots subvencionats), aleshores i els anys posteriors, fins avui, demà i passat demà. Igual com va passar (salvant les distàncies) durant la guerra d’agressió contra Catalunya quan, fossin estalinistes o faistes, van estroncar les ànsies de llibertat del Principat quan ho teníem a tocar, amb el poble alçat en armes i l’economia, la sanitat i l’escola cada cop més col·lectivitzades, poant en l’arrelament dels antics comunals i les constitucions catalanes.

En l’endemig, hem perdut bous i esquelles: la llengua, cada cop amb menys parlants, baquetejada per jutges, polítics, professors i fins i tot el darrer nouvingut; el neoesclavisme, mal dit immigració (o encara més mal dit, migració, que no deixa de ser una migradesa), acollit com si aquí poguéssim fer pans de les pedres, per a major glòria de l’aristocàrnia globalista del porc o del turisme de borratxera o sexe forasenyat; la sanitat, convertida en un forat negre, que l’únic que produeix són malalts crònics; l’escola, abandonada i sotmesa, arreu dels països catalans, al cavernisme espanyolista; l’habitatge, a preus de luxe i sense cap intent de resolució real; els pagesos i ramaders, sotmesos a la «subvencionitis» i als preus que marquen des de despatxos foscos a la UE; el medi, ofegat per l’emergència climàtica, ja amb els índexs de temperatura que s’havien d’assolir el 2040 i sense que les administracions no solament no hi facin res sinó que impedeixin burocràticament l’extensió popular de les energies netes; el jovent, desesmat, amb alts índexs de suïcidi, sense esperances per a un món millor; els salaris i el cost de viure, que cada dia són més lluny els uns de l’altre…

Un panorama, doncs, que, lluny de treure’n l’entrellat, cada cop s’enfosqueix més i dibuixa un país no ja derrotat, sinó a la deriva cap a l’abisme de la desaparició.

Però, tot i això, encara em sorprenc. L’últim parany (perquè això és, sempre, el que ens para l’Estat): l’amnistia. De veritat, de què ens han d’amnistiar? Si jugues amb el dret penal de l’enemic i les forces vives que el sostenen, amb els Borbons al capdavant, te l’aniran endinyant tant si vols com si no, amb amnistia o sense.

S’ha de ser, efectivament, maldestrament ingenu per creure’s res d’aquest estat neofranquista. Cal recordar que un cop acabada la guerra d’agressió (1936-1939) no es va signar cap pacte de rendició, amb què aquella contesa ha tingut continuïtat des del 1r d’abril de 1939, durant tota la postguerra i fins ara mateix.

Pretendre que l’odi visceral de Castella (ara dita Espanya) contra els catalans arreu es resoldrà amb un referèndum, un pacte fiscal o una amnistia és més que ser ingenu, és ser col·laborador (de grat i per a les bicoques) de l’enemic.

Postdata: m’assabento que el Consell del Plenari Municipal de l’Ajuntament de Barcelona va aprovar, el passat 28 de juny, per unanimitat, atorgar la Medalla d’Or de la Ciutat al grup editorial barceloní Planeta, fundat pel franquista José Manuel Lara a punta de pistola (que és l’eina que feia servir a les impremtes de Barcelona per requisar-los paper i fer el seu imperi). tal com ja vaig explicar en aquest article a Mèdia.cat l’octubre de 2013.

El més greu és que aquesta unanimitat inclou els qui es fan dir sobiranistes al consistori comtal: Junts, ERC i els Comuns.

José Manuel Lara Hernández va ser membre de la Legió durant la Guerra Civil i va participar a l’ocupació de Barcelona amb el «tercio fascista» del general Yagüe, «el carnisser de Badajoz».

Si els suposadament ‘nostres’ es dediquen a enaltir aquesta editorial bastida corruptament i armada, ja està tot dit. I que encara hi hagi «independentistes» que, un altre cop ingènuament, confiï en aquesta classe política (és a dir, els voti i perpetuï en les bicoques) és la confirmació que vivim una derrota absoluta en tots els fronts.