El Centre cívic Ter de Girona presenta l’exposició «Esquizo, entre la figuració i el caos» del pintor i escriptor Josep Nogué, habitual col·laborador de La Resistència.
Aquesta exposició destil·la tot l’enginy i sensibilitat de l’autor. En les seves teles, la modernitat pren formes canviants, però sempre marcades per la seva condició efímera. La seva pintura captura aquesta fragilitat inherent a la vida contemporània, on la temporalitat i la transformació constant són l’essència que uneix totes les experiències. Una exposició que convida a reflexionar sobre la bellesa del que és fugaç.
L’exposició podrà ser visitada de dilluns a divendres de 9 a 22 h i dissabtes de 10 a 14 i de 16 a 20 h a la seu del centre cívic Ter, c/ Can Sunyer 46 de Girona.
La dictadura de la incompetència i, encara, de l’herència franquista
El 2008, Xavier Roig (Barcelona, 1957) va publicar La dictadura de la incompetència. El llibre, per mi excel·lent, denuncia aquesta burocràcia que patim, impossible de suportar, amb tots els personatges que són verdaders paràsits, com el president Salvador Illa, Ramon Espadaler, Sílvia Paneque, l’impresentable Pere Macias, el diputat Zaragoza, i també molts personatges d’ERC, la CUP, el PP, Sumar, Podemos, Junts, Vox…
L’il·luminat Pedro Sánchez diu que «España es una democracia plena». Això només ho pot dir un inútil o un mentider. Perquè sigui eficaç, la democràcia s’ha de renovar constantment. Sí, la monarquia dels Borbons imposada pel criminal Franco és corrupta, com el rei emèrit que ha marxat amb una fortuna a un país àrab. Cal convocar immediatament un referèndum perquè es pugui votar monarquia o república i, així, amb tot el que sigui necessari per millorar la democràcia.
La gent també tenim dret a votar per acabar amb l’herència franquista, que serveix per enriquir polítics i empresaris sense escrúpols, com tots els membres de l’Opus Dei i mesons, que controlen els grans bancs i empreses, que encara són verdaders monopolis. Espanya no és un país democràtic: és una oligarquia fonamentada en la necessitat de no tocar res, perquè volen el dret de robar intacte.
On para el Sr. Iceta? I el Sr. Moragas? I tants d’altres, protegits per una justícia que mai no condemnarà l’exministre Fernández Díaz ni Mariano Rajoy ni Felipe González ni ni ni… La llista és infinita, i a mig camí hi trobarem Duran i Lleida, José Montilla i molts d’altres. «Democracia plena», diu, i no li cau la cara de vergonya. En aquest país, Alí Babà i els quaranta lladres s’haurien d’exiliar, perquè, si no, els robarien fins i tot els calçotets.
Ruta feta el 19 d’abril del 2024 per la Maru, en Gabriel, en Nan i jo, que, sortint de Ripoll, passa per Llaés, Santa Maria de Besora i el salt del Mir i acaba a Sant Quirze de Besora, per agafar el tren i tornar cap a Ripoll.
Mireu que bonic. Si feu clic sobre la imatge, podreu escoltar el cant de cada ocell
[Redacció]
El Museu del Ter de Manlleu ha pujat a la seva pàgina web un recurs educatiu que hem trobat molt interessant i que volem compartir amb vosaltres.
Dins del seu espai «Coneix el riu» hi figura un mapa sonor amb els diferents cants dels ocells que tenen el riu com a hàbitat natural. Feu clic a la imatge per accedir-hi.
Dominant amb certa arrogància les terres del Collsacabra, la serra de Cabrera té el privilegi de termenejar amb dues de les comarques més boniques del nostre país: la Garrotxa i Osona.
Pel vessant de ponent, al peu dels verticals penya-segats del santuari de la Mare de Déu de Cabrera, hi ha la parròquia de Sant Julià. La seva església és una sòlida construcció datada de l’any 1050, modificada després del terratrèmol de 1428.
L’edifici consta d’una sola nau, capçada a llevant per dos absis, en un dels quals es mantenen les característiques arcuacions cegues, lesenes llombardes i una finestra d’esqueixada. La portalada, feta amb grans dovelles, ocupa la façana principal, que mostra un òcul sota el campanar d’espadanya, que té dues llargues obertures amb arc de mig punt.
És un indret on conflueixen diversos senders, però s’hi pot accedir en automòbil per pista asfaltada. Des de Vic cal sortir per l’antiga carretera d’Olot (C-153) fins passat el km 21 i, just creuat el pont de les Perxes, cal girar a l’esquerra. Passareu pel molí de la Masallera i després per les granges, i amb 3,5 km arribareu a Sant Julià de Cabrera.
El passat dissabte 15 de març va tenir lloc a Espai Art60 l’inauguració de l’exposició “La poètica d’un diàleg. Natura – cosmos” de l’artista gironina Assumpció Mateu.
Adjuntem un text de la mateixa autora on ens parla de la seva obra i d’aquesta exposició:
“La meva mirada ha estat sempre lligada al meu entorn, a la natura i al paisatge. En el procés d’interioritzar aquesta realitat, he creat un paisatge interior que, a través de la metàfora, em permet transcendir l’aparença superficial per expressar molt més. Percepció. Per a mi, la pintura i qualsevol forma d’expressió artística són eines de coneixement.
En els darrers anys, la meva mirada, que quasi sempre ha estat enfocada en la natura, el paisatge, boscos i arbres, s’ha expandit cap al cosmos. Aquesta evolució reflecteix la consciència que formem part d’un tot, on tot està connectat. Utilitzo la metàfora per expressar millor les meves emocions, preocupacions i reivindicacions.
Aquesta exposició és el resultat d’un procés de recerca que connecta la mirada cap a l’entorn natural amb una perspectiva més universal. A través d’un fil interior, les diverses formes d’expressió – pintura, escultura, dibuix o poesia visual – convergeixen segons el que el tema requereix. Les meves obres són un reflex de la meva essència, dels meus dubtes, de les meves troballes i, en definitiva, de la vida mateixa.
En aquesta exposició a Espai Art 60 a Sant Joan de les Abadesses, hi podreu trobar obres relacionades amb aquests temes, de formats petits, més íntims i formats mitjans, treballades amb eines diferents, com la pintura sobre tela i sobre paper, escultures en ferro, bronze i fusta i gravats.”
Fa un dia rúfol, per colgar cabòries
en qualsevol banc, ni els mosquits molesten
la sang de ningú. Hi vaig de bracet
amb el gat, més que res per no estar sol i
xerrar-hi un xic només, no tinc ganes
d’establir conversa avui, tinc el cel ras
ennuvolat també, i un banc solitari
preservarà la intimitat que vull
i no hauré de posar-me a xerrar
amb ningú. Amb el gat és diferent,
que si jo no parlo, ell bada, o ho fa veure,
és un murri, i sap que quan no estic
de brocs és millor fer com aquell que
sap i no sap, i qui dia passa any
empeny. Que no tot són flors i violes.
I el banc també en sap, escolta, escolta,
no cobra, a canvi li agraeixo molt
que em deixi confessar sense dir res.
Deixo de ser un home i soc literatura
d’una impredictible fugacitat.
