Arxius: Projectes

[Un relat de Carlota Figuerola.]

“Puta”, vaig pensar tot sentenciant-la amb imprecació, mentre sentia com em cridava des de baix. 

Era la primera vegada que gosava a dir-li així. Tot i que sabia que ella no em podia escoltar, era exactament igual que si ho hagués fet. 

“No la suporto”, vaig pensar tot seguit, tot i sentir-me malament. “No puc més, no puc més”. Tenia ganes de cridar, però no ho vaig fer. No volia que la Mandarineta em pogués sentir. Ella m’adorava. Malgrat tot, era la meva petita, la nena del seu pare, i per a qui, gairebé sempre, guardava les maneres.  

Penso que no puc entendre, ara al cap de cinc anys, com em vaig poder enamorar d’una persona com ella. No tenim res en comú. 

Però no era així, abans. M’entenia com ningú ho havia fet encara. Jo tenia vint-i-cinc anys i ella quaranta. Però això no era pas un impediment per a res. L’estimava. Era única, preciosa. Era la definitiva. O això era el que jo pensava en aquell moment. L’Ariadna em mirava com si jo fos algú. 

Ella viatjava amb mi pels planetes llunyans a cavall de la coca. Junts tancàvem els ulls, en la plena complicitat que ens duia plegats a allò que més s’assemblava a la felicitat. 

Però s’ha desfet el fil de seda entre nosaltres, com va marxar amb l’Ester, la meva anterior companya. Ara només queda l’odi que sento en haver d’amagar-me sempre, en haver de renunciar un cop més a la felicitat. I ara és per la nena. 

Me la prendria, aquesta bruixa, segur. Sé que me la prendria. He de vigilar molt. 

Només vol tancar-me, lligar-me a la seva pota. Estirar-me cap a on ella vol, com si jo fos un xaiet. El fil ara és una borda corda de lli bast. No puc més. Ni recordo què era el que sentia quan creia que l’estimava. 

Ja no viatja amb mi. Amb l’excusa de la nena em va deixar sol. 

Com fingeixen, les dones. Elles són mentida, només mentida. 

Fins que ens lliguen amb un fill i pensen que ja ens tenen enxampats per sempre. I llavors treuen les seves urpes i ja hem begut oli. 

No aguantaré gaire més. 

Treballo com un ruc i mai tenim diners. Aquest coi de nena s’ho emporta tot. De vegades amb prou feines m’arriba per a la coca i he de quedar a deure. 

Si ara estigués sol, podria fer moltes coses. Sortir com abans, sense haver d’amagar-me sempre darrere de la porta d’aquesta merda d’habitació pudent. 

Però no puc dormir, ni podria llevar-me cada dia a guanyar diners per a elles, putes!, si no tingués això. He de viure, i ni així puc escapar-me de la velocitat dels dies. Sobretot d’això, d’aquesta velocitat que em mena per on vol, sense deixar-me respirar. Sense deixar que sigui feliç. 

I és l’únic que vull. 

És com viure amb un punyeter guarda civil. Sempre vigilant-me, sempre manant-me, sempre volent saber què faig en tot moment. 

La sento cridar un altre cop. Ara és la nena, a qui crida. Ja n’hi ha prou. S’ha acabat. 

No puc més. Agafo la meva capseta dels tresors i marxo sense dir res. Ni em senten marxar. 

Pico fort la porta en sortir, però no fa soroll. És estrany. 

Pujo al cotxe i surto del poble. Em fico a un lloc mig amagat. Soc a un camí de terra, que va cap a la muntanya. Faré un bon viatge. 

Aaaah… això és glòria! 

……….. 

Estic molt fotut. Aquesta merda… Tan fotut que em sembla estar a casa, darrere de la porta tancada del meu sancta sanctorum. Però no, ara veig el cel, els arbres es mouen. També veig uns llamps i, de sobte, davant meu, veig que arriben aquells malparits que fa temps que em volen enxampar. Trec la navalla que sempre porto al damunt, i em preparo per a l’assalt inevitable. “No m’agafareu desprevingut, fills de mala mare!”, crido. 

Els vidres del cotxe es trenquen. I se’m tiren al damunt. Em defenso. Són molts, massa per a mi sol. Tot ho veig roig, com si alguna cosa s’esqueixés al meu cap. 

M’han matat. Ho han aconseguit. Aquests desgraciats camells… 

M’havia d’haver quedat a casa, darrere de la meva porta protectora. 

Mandarineta… 

…………. 

Sabia que quelcom no estava bé. Un cop molt fort, sobtat aquí, al cor, m’ho va dir. Em vaig pensar que era un tro intens que es va sentir fora, i que havia retrunyit dins del meu pit. Una tempesta seca que va durar minuts. Però no. Ho vaig saber quan vaig trucar a la porta una vegada i una altra i ell no contestava. Era tancada per dintre amb la clau i la balda. Vaig tranquil·litzar la nena, que s’havia despertat i estava inquieta, i tot seguit vaig trucar a emergències. Encara ni tan sols era de dia. Dos policies, un noi i una noia, als quals jo ja esperava a la porta, em van preguntar si era família del Roger, si era la senyora que havia trucat. 

Van esbutzar la porta. Era mort, ple de sang. S’havia apunyalat ell mateix? No podia ser altra cosa. Era impossible que algú hagués entrat. Un mal viatge, em van dir. Probablement, si la porta no hagués estat tancada i l’haguéssim trobat a temps, l’haurien pogut salvar. Però es va dessagnar i ja no s’hi podia fer res, em van dir els paramèdics de les dues ambulàncies que eren davant de casa nostra. La gent començava a atansar-se al lloc, encuriosida, condensant-se per a mirar què passava. Ja estava clarejant. 

Em van donar un paper, que ell tenia agafat ben fort a una mà. No gaire lluny, la navalla era ensangonada a terra. 

“T’estimo, Mandarineta”, hi deia, amb una lletra terrible i tacada d’un roig aigualit. 

Res de mi. 

Maleït penjat! 

I, per fi, em vaig posar a plorar. 

© –CarlotaFiguerola– Ripoll / 2025