Arxius: Projectes

[Un conte de Jordi Remolins.]

Quan va despertar-se, les bombolles de colors encara explotaven indiscriminadament dins del cervell de Kronenbourg. No se sabia avenir que aquella qui durant deu anys havia estat la seva dona, ara estigués follant amb un desconegut. El pitjor no era només que hi cardés, sinó que a més es passejaven pel barri vell de Ripoll abraçats com dos adolescents, davant les indissimulades mirades de satisfacció d’uns veïns que murmuraven al seu pas, recreant-se en l’aclaparadora desgràcia conjugal que ara patia.

Calia que algú pagués per tot plegat. Ofuscat com estava pel patiment, va tindre-ho clar. Remembrant les novel·les policíaques de les quals n’era un consumidor empedreït, va fabular diverses formes per acabar amb la font del seu dolor. S’imaginava atropellant-los amb un cotxe robat, com la protagonista del Cómo pudiste hacerme esto a mi, d’Alaska y Dinarama; entrant a la que fins unes setmanes enrere havia estat casa seva i emmetzinant-los l’aigua al més pur estil dels homicides de les novel·les d’Agatha Christie; contractant un assassí a sou —si podia ser la núvia que protagonitzava Uma Thurman a Kill Bill, molt millor encara— perquè els eliminés a càrrec del seu compte corrent… Cap opció no acabava de convèncer Kronenbourg, perquè era massa evident que podia ser-ne el màxim inductor. Va entrar a la freda cuina del pis de separat i va agafar el ganivet de tallar pernil. Va acaronar-ne la fulla, en una malaltissa cerimònia pràcticament onanística. Hagués somrigut si el pes que arrossegava dins de l’ànima no fos tan consistent. Però n’era.

El ressentiment va créixer dins seu, va augmentar de volum fins a la insostenibilitat i, segurament, hauria fet una bestiesa amb el ganivet i les seves venes, si abans no hagués sonat el timbre de l’apartament que havia llogat. Era un repartidor de la guia telefònica que aquells dies feia la ronda per Ripoll. Li havia de donar les guies antigues i ell li canviaria per les noves. El va fer entrar. De fet, no tenia telèfon, però aquell desconegut no n’havia de fotre res. Només era això, un desconegut com el que li havia fotut la dona. Un desconegut, ningú, conjunt buit… Qui el trobaria a faltar? Qui el podia acusar en cas que desaparegués? Qui buscaria el culpable del seu homicidi si feia desaparèixer qualsevol rastre del cadàver?

Arreplegant d’una revolada el ganivet de damunt del trinxant, va abraonar-se sobre el repartidor de guies, i abans que aquest pogués aixecar els braços en un gest d’inútil autodefensa, ja li havia seccionat el coll amb un tall net. El cos es va convulsar espasmòdicament abans de caure desplomat sobre el gres de l’habitacle. Sagnava com un porc.

A la banyera va desmembrar-lo. Va constatar que els òrgans que formen part de la fisiologia humana eren tan reals com li havien explicat a escola. Un cop el va tenir ben disseccionat va comprovar que en realitat ocupava molt més espai que no hagués pogut preveure, tenint en compte el metre seixanta justet que feia d’alçada i la complexió relativament prima del difunt. La sang es va escolar pel desguàs del bany. La carn i les vísceres va guardar-les en sis bosses d’escombraries que va entaforar dins de la nevera. Els ossos, en cinc bosses més. Els cabells va llençar-los a la cagadora i va estirar la cadena.

Durant els següents dies Kronenbourg va dedicar-se a cuinar la carn, cremant-la, fent-li perdre volum. Alguns filets va arribar a menjar-se’ls intentant discernir si la teoria que la carn humana és tan bona com la de pollastre és realment certa. I ho era, malgrat que s’havia oblidat de salpebrar-la. Pensant-ho bé, això de matar el repartidor de guies fins i tot li resultava econòmic, tenint en compte que al cap de tres mesos se li acabaria el subsidi d’atur. El millor del cas, però, era que mentre estava entretingut fent desaparèixer els indicis d’aquell desgraciat, com a mínim no recordava el mal que li havien fet la dona i el fill de puta que se la cardava. Bon profit per tots dos, també. Tant de bo tinguessin un fill i que aquest s’hagués de guanyar la vida repartint guies telefòniques.

El ossos va trinxar-los amb una picadora de carn que va comprar a una botiga d’electrodomèstics. Primer els tallava a trossets amb una fulla de serra. Després els col·locava dins d’un recipient on giraven unes ganivetes esmolades i premia el botó fins que tot plegat quedava desfet en una pasta nauseabunda de la qual se’n desprenia també pel forat del vàter. La feinada no va fer-lo sentir millor, encara que el distragués de la cornamenta.

Una setmana després de l’homicidi ja no existia el més mínim indici que aquell individu hagués existit mai. Quedaven encara les guies que portava en un carret. Afortunadament, quan havia arribat al seu domicili només li’n quedaven mitja dotzena, que van anar directament al contenidor del paper. El carret va deixar-lo al carreró sense sortida d’en Camprubí, on al cap d’un mes encara acumularia pols i teranyines.

Enllestida la feina va sentir-se realitzat. Sabia que Jim Thompson, Boris Vian o Andreu Martin estarien satisfets amb la seva obra. Era la sublimació del crim perfecte. Mai ningú podria atrapar-lo. D’acord que no tenia massa sentit, però tampoc no en tenia la vida, i de fet milions de persones ens obstinem diàriament a donar-li’n per més ridículs que puguin semblar els arguments.

Quan va sortir al carrer, els murmuris ja no li feien mal. Fins i tot desitjava tornar a trobar la parella per poder-se’n venjar en cas de donar-li’n motius. Va entrar al Trot del Cavall. Uns quants habituals el van mirar per sobre l’espatlla. Mentre consumia el quinto de cervesa va donar un cop d’ull al diari. A les pàgines de successos va llegir-hi que una dona i els seus set fills havien denunciat la desaparició d’un repartidor de guies d’una empresa subcontractada de la Telefónica que treballava arreu de Catalunya, tot i que segons apuntava el periodista, l’absentisme era una pràctica freqüent en un sector laboral infravalorat i mal pagat. En aquest cas, no només faltava a la feina sinó també a la llar conjugal. El darrer lloc on havia treballat era a Ripoll. Segurament l’home apareixeria en qualsevol altra població del país, refent la seva vida amb una nova família, tot i que la senyora afirmava que era un home molt casolà i que fins aleshores no tenia cap dubte de la seva fidelitat. Va somriure, va pagar amb un bitllet de cinc, va deixar propina a la cambrera, i va tornar la mirada de fàstic als habituals.

Aquella nit, després de setmanes sense fer-ho, Kronenbourg va decidir regalar-se una alegria. No sabia ben bé com, però ho celebraria. Va recórrer el circuit habitual de bars i tavernes ripolleses, consumint cerveses i combinats de licor destil·lat a la velocitat de la llum. En un local un conegut va convidar-lo a una ratlla de coca per oblidar les penes. Van entrar al lavabo i van aspirar-ne una cada un. Al cap d’un parell d’hores ja havia comprat el seu gram corresponent i havia acumulat un grup d’acòlits que, abduïts per la crida de la clenxa, no el deixaven de petja. Amb ells va compartir confidències, en un detallat relat del seu crim perfecte, aquell que havia d’esborrar la seva imatge de marit enganyat per convertir-lo en un mascle alfa impenitent, en un sicari de la justícia indiscriminada i fins i tot surrealista, en un temible, fred i calculador assassí punidor. A mesura que especificava els fets, la cocaïna desapareixia dins dels narius de la seva audiència i un altre gram comprat per algú més de la colla s’afegia a una vetllada banyada en bourbon, vodka i gintònics.

El cel ja clarejava entre les teulades del centre de la vila quan el grup es va separar a la recerca dels respectius llits on superar l’insomni induït per la pols blanca, però ja ningú no estava ben segur d’haver sentit el relat d’un presumpte assassinat sense solta ni volta. Els únics descreguts que al cap d’uns dies encara recordaven la inversemblant història es referien a Kronenbourg com al banyut més gran del barri, a més d’un fantasma que es creia les seves pròpies fatxendaries.