L’actor i director de teatre de Calldetenes, Albert Freixer, vol experimentar amb els audiollibres i ho fa, d’entrada, amb un volum del seu admirat amic Nan Orriols, en exclusiva per a La Resistència.
Es tracta d’Ocells petits (Viena Edicions, 2014), un recull de poesies de l’autor, entre molts d’altres, d’Homo vulgaris (Viena Edicions, 2019).
Gaudiu-ne, doncs, i ja ens direu com us sona.
Albert Freixer (Calldetenes, 1974). Actor i director de teatre, llicenciat en Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. Estima la cultura, la natura i la filosofia. Un dia va conèixer en Nan i es va convertir en admirador i amic seu. Ha fet diferents obres de teatre, intervencions en series de televisió i de rapsode en alguna ocasió.
[Text i fotografies de Nan Orriols.]
Tot serveix per a entendre el món que ens toca viure. Dius: «Avui miraré finestrals» i d’entrada creus que les esglésies guanyen sempre. Contrasten amb quatre finestrals i balcons amb bombona de gas inclosa. Però, de fet, els més senzills són sempre els més bonics: els de les cases amb finestres i baranes de fusta.
Un consell: no retrateu ni polítics ni eclesiàstics. No. Tot cau. Malgrat que ho podreu explicar als amics, veureu que el viatge no ha valgut la pena. Finestrals, sempre. Polítics i eclesiàstics, mai.
El club fundat el 29 de novembre de 1899 pel suïs Joan Gamper (1877-1930) fins avui ha tingut un recorregut esplendorós. Els diferents camps on ha jugat el Barça són: 1897, l’antic velòdrom de la Bonanova; 1902, el del carrer de la Indústria, «els culers», 1922, el de les Corts; i, el 1957, el Camp Nou.
En aquets períodes hi han jugat bons jugadors, però els que han marcat un abans i un després deixant-hi petjada són els següents: Samitier, Kubala, Suárez, Cruyff i Messi.
És evident que es podrien citar molts altres jugadors de reconegut prestigi que han defensat els colors blaugrana, però vull anar a l’essència del joc, maneres de jugar i entendre «més que un club» i, sobretot, l’escola de la Masia de Can Planes (1978), projecte per la formació dels jugadors del futbol base, impulsat per Oriol Tort, El Professor. Per aquesta escola hi han passat jugadors d’important trajectòria com Pujol, Martí Filosia i Reixach, així com Sergi Barjuan, Guillermo Amor, Albert Ferrer, els germans García Junyent, Toni Velamazán, Iván de la Peña, Pep Guardiola, Carles Puyol, Xavi Hernández, Andrés Iniesta o Victor Valdés. Desprès, vindrien Cesc Fàbregas, Lionel Messi, Gerard Piqué i Pedro Rodríguez. Avui aquest projecte continua des de 2011 a les instal·lacions de la Ciutat Esportiva Joan Gamper, a Sant Joan Despí, on recentment hi ha l’estadi Johann Cruyff, precursor de la filosofia del joc anomenat «tiqui-taca».
Xavi Hernández Creus (Terrassa, 1980), format des d’alevins al futbol base del Barça, passant per totes les categories de futbol formatiu fins al seu debut en el primer equip l’any 1998, amb 17 temporades fins al 2015. El seu palmarès és espectacular: 25 títols, 4 lligues de Champions, campió olímpic l’any 1999, medalla de plata a Sidney l’any 2.000. Internacional 14 anys amb 133 partits. Campió continental (2008 i 2012) i campió del mon el 2010. Ha estat diverses vegades nominat entre els cinc millors jugadors del mon. Ha exercit lideratge com a capità.
El 2015 es trasllada a Catar per a jugar amb l’Al-Sadd per 4 temporades i des de 2019 assumeix la responsabilitat d’entrenar-lo.
El 5 de novembre de 2021 assumeix la responsabilitat de ser l’entrenador del seu estimat F .C. Barcelona. El primer equip del club es troba en un moment delicat per la trajectòria empesa des de fa dues temporades, canvis d’entrenadors, crisis de la Junta Directiva —amb moció de censura al President Bartomeu— i noves eleccions, on l’ex president Laporta recupera la presidència.
Aquest 8 de novembre l’estadi tornà a vibrar amb la presencia d’uns 10.000 barcelonistes que confien que el seu estimat Barça recuperi la posició de lideratge en les competicions.
Xavi, avui amb 41 anys, expert com a jugador d’alt nivell i rodat com a entrenador, torna a casa, ara en la seva nova etapa, la del Barça. Està molt il·lusionat i això es transmet a tot aquell que l’envolta. És bo que tingui clares les coses que ha de fer i no li tremoli la mà. Objectiu: la pilota ha de entrar dins dels tres pals (porteria) més vegades que en la del contrari, i això serà l’èxit.
Xavi, el teu pare Joaquim Hernández (excel·lent futbolista) t’ha explicat des que eres petit què és el futbol, però sobretot junt amb la teva mare, Maria Mercè Creus, t’ha ensenyat a ser una bona persona. Han d’estar contents, n’estic segur. Diverteix-te tot el que puguis en aquesta nova etapa de la vida junt amb tota la família.
Jo sempre dic que «es pot guanyar o perdre, però el dilluns a entreno, per a poder guanyar el proper partit».
Els aires de Matadepera et reconfortaran molt, n’estic segur.
Així ho veig.
Ha estat una jornada laboral intensa, la d’avui: dues reunions en línia, una amb un projecte europeu i l’altra amb un centre de recerca. A la tarda, reunió presencial —amb mascareta i distància de seguretat— a la seu d’un departament del govern autonòmic al cap i casal. I tot, amanit amb pessics de correus urgents, branquillons de consultes de mitjans de comunicació, alguna cullerada a les xarxes socials i un polsim d’ordre a l’agenda, sempre caòtica. Poca estona per a pensar, com sempre, i per a veure-les venir. A partir de les deu de la nit, quan tothom és al llit, aprofito la solitud del menjador per a reflexionar mentre sento, lluny, la remor del diàleg d’alguna pel·lícula que fan a la televisió. Somnífer. M’adormo al sofà. Si m’hi adormo ràpid, deixo la reflexió per a l’endemà al matí, mentre em dutxo. I, així, cada dia …
Divendres, 5 de novembre, encara és fosca nit. Agafo l’autobús per anar cap a la feina; aprofito per llegir les piulades de la nit anterior. Ara que comença a refrescar, amb la mascareta posada dins el transport públic, les ulleres s’entelen i he d’endevinar part del que llegeixo. Últimament, segons què, millor no perdre-hi temps: em refereixo als estirabots dels simpatitzants que militen a determinats partits del procés, o a les piulades d’altres usuaris «d’aquesta nostra xarxa social» que ho saben tot des de temps immemorials. Quina sort, saber-ho tot!
De cop, tinc la sensació que el conductor d’autobús o bé és nou o bé va mig adormit i ha confós el trajecte de la línia: massa fressa de vehicles per l’hora que és, anem a molta velocitat, i que jo sàpiga no hi ha cap botiga de Mundi-Auto a l’entrada per la Diagonal. Aixeco els ulls de la pantalla del mòbil i, efectivament, som a la C-31, a l’autovia de Castelldefels, en direcció a la terminal 1 de l’aeroport de Barcelona – El Prat – Josep Tarradellas o com collons es digui (sí, el de l’ampliació cap a la Ricarda proposada pel Gobierno de la Nación i aplaudida per les forces «vives» nostrades). M’alço del seient i dedueixo que potser sóc jo qui va errat: la majoria de passatgers de l’autobús porten maletes i les targetes d’embarcament a la mà. Vaig de pet cap al conductor:
— Disculpeu-me, aquest no és l’E30 AMB Exprés?- li pregunto amb incredulitat.
— No, éste es el 46, que va de Plaza de Españññññññña al aeropuerto —diu el conductor amb una èmfasi especial…, com si jo ignorés que encara hi som, a Espanya.
— D’acord, gràcies, jo volia anar a Plaça Catalunyyyyyyyya —responc.
Com és possible que hagi anat a petar a aquesta línia d’autobús? Però si l’he agafat a la parada de sempre i aquesta línia no hi passa! Això és l’estrès, segur, massa coses al cap, preocupacions a dojo i ja no saps ni per on vas. «Baixa a la parada següent i agafa el primer que trobis en sentit contrari direcció Barcelona», diu el meu cervell. Pitjo el botó per a sol·licitar la parada mentre faig un cop d’ull als passatgers. Alguns dels que carreguen les maletes i duen les targetes d’embarcament a la mà, porten una mena de cartolina plastificada que els penja del coll. Tots fan molt bona fila: els homes, amb vestit color blau fosc i corbata taronja; les dones, amb vestits clàssics color crema i sabates de taló. Em fixo amb la persona que és asseguda al costat de la porta de sortida: «Sr. Josep Sánchez Llibre, presidente de Fomento Nacional del Trabajo, Barcelona, Spain, #COP26Glasgow». El meu astorament arriba a límits estratosfèrics: el president de Foment en transport públic!
Arribem a la parada i no baixo de l’autobús; bé, no hi baixa ningú perquè no hi ha cap més parada fins a la terminal 1 de l’aeroport. M’entretinc a saber si la resta de persones que comparteix el trajecte són tan il·lustres i honorables com el Sr. Josep Sánchez Llibre. Dissimuladament, a peu dret, faig un repàs a les cartolines d’alguns dels passatgers. Adverteixo que agafeu aire abans de llegir els noms i cognoms d’alguns dels il·lustres i honorables passatgers, no fos cas que us ofegueu. Aquí van: Sr. Wayne Griffiths, president de SEAT; Sr. Juan Sánchez-Calero Guilarte, president del Consell d’Administració d’Endesa; Ana Botín-Sanz de Sautuola y O’Shea, presidenta Executiva del Banc de Santander; Teresa Ribera Rodríguez, ministra de Transició Ecològica i Repte Demogràfic; Sol Daurella, presidenta de Coca-Cola Europacific Partners. I tots, totes i totis amb l’etiqueta (hashtag) #COP26Glasgow.
Què us sembla l’elenc de passatgers que em fa companyia a l’autobús de la línia 46? He de confessar-vos que el meu astorament inicial ha transmutat en paràlisi: percebo que el cap fotrà un pet, em saltaran els ulls de les òrbites, cauré a plom a terra, perdré la mascareta com a conseqüència de l’impacte i encara emmalaltiré de Covid-19; fa fresca, totes les finestres de l’autobús són tancades i els virus pul·lulen i es multipliquen. O no. M’hi jugaria el sou que personatges tan il·lustres, honorables i magnífics gaudeixen de la immunitat perpètua i hereditària —atorgada pel tercer enemic històric de Catalunya, el Vaticà—, a qualssevulla malaltia zoonòtica. Com la immunitat dels rat-penats.
(I quins són els altres dos enemics històrics de la nostra nació, us preguntareu? Odio respondre obvietats, però sempre n’hi ha que dormen sota la figuera: Espanya i França).
Ja som a la fi de la línia 46: davant meu la porta d’accés a la terminal 1. No puc evitar el record de l’aeroport del 14 d’octubre de 2019; «Tsunami?», pregunteu, i jo us responc «Connais pas», malgrat que el que passa aquest matí de tardor és ben bé com un tsunami. Comencem a baixar de l’autobús: primer, un grupet de noies que imagino treballen a les botigues de l’aeroport; després, un parell de nois de manteniment que duen unes granotes amb les inicials ACS, acrònim de l’empresa Actividades de Construcción y Servicios, la del projecte Castor; una parella de turistes amb motxilla —tot el trajecte han estat ben adormits—; tres executius d’anunci, maletes petites i portàtils a l’esquena; els sis personatges il·lustres i, en acabat, jo. Encenc una cigarreta i dubto entre tornar cap a Barcelona a pencar o bé aprofitar aquesta oportunitat històrica. Podria fer-me passar per periodista d’una agència i preguntar què esperen de la cimera de Glasgow; enregistro les respostes amb el mòbil i després la publica qui em pagui millor. Encara hi sortiré guanyant!
— Oh, wait! —o sigui, «Ep, compte!», però he optat per l’anglicisme perquè fa més modern, cosmopolita, inclusiu, universal, sostenible, amigable, innovador i disruptiu.
M’adono que l’autobús no porta els colors corporatius de Transports Metropolitans de Barcelona, sinó dues grans imatges a cada lateral del vehicle. Al lateral del conductor, l’Honorable conseller Puigneró pinta de color verd la futura nova terminal de la segona ampliació de l’aeroport. Al lateral contrari, l’esquiadora olímpica espanyola Blanca Fernández Ochoa pinta de color blanc el massís del Pirineu, sota l’esguard d’en Joan Gaspart, president del grup hoteler HUSA.
Entro a la terminal, força plena tot i ser tan aviat, i miro de trobar on són ses magnífiques. No falla: són al primer bar que hi ha obert abans d’entrar al control d’accés, i totes sis comparteixen la taula, cafès, tes, sucs i entrepans. Observo que just al costat hi ha una taula buida més petita. Demano un cafè amb llet i un xuixo de crema (l’ocasió s’ho val, llàstima que no sigui un xuixo gironí); m’assec a la taula més petita, d’esquena als tres homes i a les tres dones il·lustres, així serà més fàcil escoltar què diuen sense haver de mirar-los i m’estalvio, a més a més, veure la cara dels tres secretes que són a peu dret mentre vigilen que ningú no els molesti. «Adéu a l’entrevista», penso. I un be negre amb potes rosses…, pitjo l’enregistrament d’àudio del meu mòbil:
— A todo esto, Teresa, ¿cuál va a ser el posicionamiento del Gobierno de la Nación en la cumbre de Glasgow —pregunta el president de Foment.
— A ver, Jose, te dejo elegir la respuesta: 1. Nuestro posicionamiento está claro: compartimos el compromiso hartamente conocido y difundido por la Comisión Europea en Fit for 55; 2. Nuestro posicionamiento serà el que determinen Juan y Ana en el marco del partenariado público-privado que ya tenemos en marcha y que cuenta con financiación de los fondos Next Generation. Comprenderás que debamos asegurarnos nuestra jubilación, como tú. Si eliges 1., Jose, pulsa retweet; si eliges 2., pulsa favorito —respon la ministra enmig d’unes rialles contingudes de ses il·lustríssimes.
— Para que luego hablen de puertas giratorias, ja, ja, ja! —etziba Juan Sánchez-Calero d’Endesa.
— Estos partenariados son acuerdos de colaboración que redundan en la creación de empleo, la reducción del paro, la generación de riqueza y contribuyen a reequilibrar la España vacía —afegeix Ana Botín del Santander.
— Efectivamente, y vamos a inundar las carreteras españolas y de Europa de vehículos eléctricos producidos en la fábrica de Martorell. Por cierto, ministra, ¿qué hay del corredor mediterráneo de mercancías? —assenyala Wayne Griffiths de SEAT.
Em giro un moment; l’alemany nascut a Anglaterra rep la mirada fulminant de la ministra. S’adreça a Sol Daurella, de Coca-Cola:
— Sol, estás muy callada por ser la mujer más rica de España —diu la ministra.
— Me preocupa lo que le va a costar a nuestra empresa la aplicación del comercio de derechos de emisión —afirma Sol Daurella.
— Pero si el régimen de comercio no afecta a tu empresa, Sol; si supieras lo que pagamos por la planta de cogeneración de Martorell… —salta en Wayne.
— Perdón, perdón —l’interromp Sol—, todavía no estoy despierta del todo. Me refiero al impuesto sobre las actividades económicas que generan gases de efecto invernadero, impuesto contemplado en la ley catalana del cambio climático de 2017. Resulta que la izquierda radical independentista de la CUP exige su desarrollo e implementación durante este año como condición a la aprobación de los presupuestos del Pere.
— ¿Pere? ¿Qué Pere? —pregunta Ana Botín.
— Se refiere a Pere Aragonès, el Muy Honorable presidente de la Generalitat —aclareix en Josep de Foment.
— Fíjate tú, desarrollar ahora un impuesto previsto en una ley autonómica de hace más de cuatro años. ¿A quién se le ocurre? —comenta indignat en Juan d’Endesa.
— No te preocupes, Sol, nombraremos tu empresa como patrocinadora categoría platino para la promoción de los Juegos Olímpicos 2030 en los Pirineos y, en correspondencia, el Gobierno os lo agradecerá con un sinfín de ventajas fiscales. ¿Qué te parece? —pregunta la ministra.
— Eres fantástica, Teresa —respon Sol Daurella—. Brindemos con Coca-Cola! —i tots, totes i totis esclafeixen a riure.
S’alcen alhora i van cap al control d’accés. Mentre marxen, els faig una foto amb el mòbil. Matí del tot profitós: ja tinc fet el reportatge de la COP26 de Glasgow sense agafar cap avió, només amb un autobús i una mica d’imaginació. Perquè, amics i amigues, tot són imaginacions meves.
Visca la terra!
El pintor Jordi Llagostera (Ripoll, 1990), ja conegut de La Resistència, exposa una mostra de la seva obra al Palau de l’Abadia de Sant Joan de les Abadesses. L’artista havia pintat en algun període de la seva adolescència (del 2009 al 2013) com a passatemps, però tot just fa prop de dos anys que s’hi dedica professionalment. Anteriorment també havia treballat en projectes relacionats en l’art, com una galeria en línia o dotant de contingut una aplicació sobre art.
Llagostera reconeix que encara està cercant el seu estil i que no es defineix en cap tècnica, tot i que té clar que de moment fuig de les pintures a l’oli perquè diu que ara no té la paciència per esperar que s’assequin. Algunes de les seves obres tenen un component més crític i reflectiu i són més obscures, però en d’altres busca jugar amb el color i el vessant més estètic.
Tot i la seva curta trajectòria, l’artista ha tingut l’oportunitat d’exposar a Nova York i també és el director artístic de l’Espai Rama, que també ha decorat, des d’on busca trencar els estereotips elitistes de la cultura i barrejant l’oci i l’art. També està treballant per engegar un projecte de roba infantil que busca diferenciar-se de l’oferta actual.
L’exposició es va inaugurar el passat dissabte 23 d’octubre i es podrà visitar fins al 8 de desembre. Serà oberta al públic de dilluns a dissabte, de 10 a 14 h i de 16 a 19 h, i diumenges, de 10 a 14 h.
El passat 28 d’octubre es va estrenar, amb un ple de gom a gom, als Cinemes Girona, a la Vila de Gràcia (Barcelona), el documentari +50 °C (Sicom, Solidaritat i Comunicació), dirigit pel periodista Josep Cabayol, en què durant poc més d’una hora, s’ofereix una visió sobre què suposa el canvi climàtic i les amenaces que se’n deriven: augment de la temperatura, del nivell del mar, de la intensitat i freqüència de les tempestes, amb el debat territorial sobre l’energia i l’alimentació, els processos de retroalimentació, els punts de capgirell, les migracions climàtiques…
En forma de taula rodona, cinc científiques, convocades per dues joves —Mar Calvet i la resistent Maria Borràs— que volen saber què passa i què fer, raonen al voltant de l’agreujament de les dades climàtiques. I incorporen al debat altres investigadores que aporten més llum des dels seus camps de treball.
50°C tindrà un segon capítol que aprofundirà en els temes apuntats en aquest primer.
Tot just aquests dies que els sàtrapes del món que destrueixen el planeta fan veure a Glasgow que debaten sobre què fer davant l’emergència climàtica —titelles dels estats i del capital—, és urgent de prendre consicència d’on som i on anem i què podem fer per a canviar-ho, com mostra aquest documentari.
El 18 de novembre vinent se’n farà una nova projecció promoguda per l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament (ACCD) (estigueu al cas de les xarxes pel lloc i pels horaris).
Mentrestant, us n’oferim alguns tràilers:
Olga Margalef, geòloga, professora a la Universitat de Barcelona i investigadora al CREAF:
«Intentar que lliguin les polítiques que ens fan sortir de l’atur, que ens facin sortir de la crisi econòmica, ens facin sortir alhora del canvi climàtic, ens facin transitar cap a un context de justícia social i ambiental desitjable.»
Marta G. Rivera Ferre, professora d’Investigació del CSIC a ‘Ingenio’, autora de l’IPCC:
«Todas las que nos dedicamos a esto tenemos claro que hace falta un decrecimiento. Este decrecimiento es necesario planificarlo reforzando una serie de regulaciones y que los Estados hagan lo que tengan que hacer.»
Antonio Turiel Martínez, investigador científic del CSIC a l’Institut de Ciències del Mar:
“Hi ha una cosa que hem de comprendre i és que el decreixement, com a mínim de l’esfera material i energètica a la nostra societat, és innevitable i a més és, jo no diria imminent, però és un procès que ja ha començat i que a més, segurament, patirà un procés d’acceleració durant els propers anys.»
Jordi Serra-Cobo, ecoepidemiòleg a la UB i a l’IRBIO:
«Estem fent un estudi per mirar si trobem coronavirus, per un costat, i també altres tipus de virus i això ens ha de servir per posar apunt un biosensor que pugui detectar qualsevol tipus de coronavirus i que ho puguin tenir en els CAPs i els hospitals.»
Saiba Bayo, politòleg:
«España tiene que responsabilizarse por sus actos allí, porque si una empresa está en peligro y sus intereses están en peligro irás a defenderlo. Por lo cuál tienes la misma obligación moral de asumir, por lo menos, los actos de esta empresa y lo que ha causado en este país extranjero. Cuando una persona viene porque huye de su país por los actos de esta empresa tienen que aceptadlo, entonces, yo creo que tenemos que trasladar el debate ahora a este campo, ya que estamos hablando de refugiados, tenemos que verlo de modo que se puedan aceptar los refugiados económicos como refugiados con todo el derecho como los refugiados que huyen de la guerra.»
Continua la gira de presentacions per tot el país, com podeu veure en aquest vídeo, en què va intervenir el president Quim Torra.
També, des de «Territori 17», un programa de La Veu de Sant Joan, amb la intervenció de nan Orriols:
O, també, aquest octubre a Manlleu:
La pròxima presentació serà aquest 4 de novembre, a dos quarts de set de la tarda, a la Llibreria Jaimes de Barcelona (carrer de València, 318), en què intervindrà el resistent Nan Orriols.
Podeu descarregar-vos un breu fragment del llibre des d’aquest vincle.
Articles que parlen de Ramon Cotrina a La Resistència: