Urna d’unes les eleccions. [Foto: Xavier Borràs.][Un aticle de Jordi Sánchez.]
Em pregunto, per què manen ells i no nosaltres? Ni tant sols que fos per una vegada.
Des de la Constitució de 1978 només hem tingut un vicepresident del govern central, per què?
Serà que per manar s’ha de voler manar, és condició necessària. És més, nosaltres, els catalans, hem volgut manar alguna vegada des de la transició?
Ara ja no és així, però durant molts anys hem estat primers en empresa i economia, és a dir en emprenedoria. Ells no tenien industria i nosaltres sí, però tenien les institucions, el BOE, molts anys d’ofici en l’administració pública i, sobretot, el barri de Salamanca, les ambaixades, els ministeris i la llotja del Santiago Bernabeu.
Els catalans durant 40 anys hem mirat cap a on s’havia de mirar? O als poders fàctics de casa nostra ja els anava bé que fos així?
Al 2006 tot va començar a girar reformant l’Estatut de 1979, va ser votat i aprovat pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, el Senat i refrendat pel poble de Catalunya. Va ser impugnat pel PPC davant del Tribunal Constitucional i aquest fallà contra una sèrie d’articles, materialitzant-se la frase d’Alfonso Guerra «le pasaremos el cepillo». Senzillament se’l van carregar, no respectant l’altra frase del president Zapatero, quan des de Catalunya digué: «Apoyaré la reforma del Estatuto que apruebe el Parlamento catalán»… La resta, fins avui, ja ho coneixeu prou bé.
Desprès de les consultes d’Arenys de Munt, del 9 de novembre i —el més important des de la transició—, el referèndum del 1r d’octubre, vingueren les conseqüències: aplicació de l’art. 155 de la Constitució de 1978, presó i exili.
Ara (que ja ha costat prou) hi haurà eleccions el 14 de febrer. Pot ser que surti un Parlament amb majoria independentista. I que farà? Les candidatures haurien de dir-hoabans de les eleccions? Jo crec que sí, és a dir, s’ha de saber on anem.
El Parlament independentista farà una DUI? O continuarà sota el comandament dels de sempre de Madrid? Si fos així, podríem canviar el poder i que no manessin els de sempre.
I els altres? PSC, PPC, C’s, Comuns, es a dir, els constitucionalistes a Catalunya, què faran? Alguna cosa s’hauria defer, continuar igual…, promeses i més promeses? Estat federal? Com Alemanya, Suïssa, etc.?
Es diu que el postCovid-19 ens farà canviar moltes coses. Serà veritat?
Jo, de moment estic immunitzat, tot just fins passades les eleccions. I desprès? «Más de lo mismo»?
Em pregunto, davant d’un mur de pedra
seca, simfonia pura de mides
entrelligades i apilonades
sense ordre aparent, per què se m’emporta
fins a la contemplació babaua
de quatre rocs d’abans d’ahir,
i que ara m’atrau mirar com la llum
em fa passar d’una experiència
a una altra sense moure’m del davant,
com si em cridessin atura’t, observa,
som la paret que et descriu el destí.
La miro, i no es mou res més que l’ombra
del gat que maula a l’estiuet de Sant Martí.
La invasió inesperada d’espais naturals provoca tensions entre «pixapins» i «indígenes», segons l’autor. [Foto: Xavier Borràs.][Un article d’Eduard Garrell.]
El resultat del desconfinament ha estat una descompressió que ha portat als ciutadans d’aquest país a envair els espais naturals. Com desesperats, els han pres a l’assalt, conscients molts d’ells, que la vida que s’havien imaginat al piset de seixanta metres quadrats era un fracàs absolut si no es comptava amb el bar, les escapades de cap de setmana i disposar d’un espai públic segur. Aquesta invasió inesperada i desproveïda de contenció i conducció, està provocant serioses tensions entre «pixapins» i «indígenes».
Jo m’hi sento com en una frontissa en aquest debat, més que res perquè sóc un barceloní que porto una mica més de mitja vida vivint fora de la gran ciutat. Durant la meva infantesa vaig ser «el noi de ca la Pepita de Barcelona» en el poble on em vaig criar, i tot i que el «ca» em donava dret a casa, no tenia pedigrí. A Vic, on ara visc, tampoc en tinc, perquè no en sóc de «tota la vida». Per tant, sóc un petaner híbrid, nòmada, desconcertant i inclassificable, un intrús enmig de tribus. Però tinc l’avantatge d’haver sentit el menyspreu dels indígenes, que de tant desconfiats que eren et fotien abans que no els fotessis, et venien gat per llebre mentre llençaven la merda al rec, contaminaven les aigües, criaven porcs i conills «de pagès» al garatge de casa… Encara es veuen cases de pagès que semblen deixalleries, es continua especulant amb el paisatge i molts no demostren cap respecte pel país. Això ha anat canviant, però no gaire, i tot gràcies a moviments que han unit les sensibilitats de pagesos, gent dels pobles i de les ciutats.
D’una altra banda, fent de fals indígena, però ben camuflat, he contemplat amb vergonya aliena la ridícula vanitat d’una colla de papanates, mal educats, banals (i és clar que hi ha excepcions) que pul·lulen pels pobles, les platges i les muntanyes, sense cap respecte, dispersant els ramats amb gossos domèstics que van a la dula, sembrant les seves escombraries i enduent-se tot el que hi troben i poden. Ningú té mes drets que cap altre.
Ara el debat consisteix en si aquest desgavell s’arregla amb multes, amb peatges o amb pedagogia.
Però hem comès una errada pedagògica difícil de revertir: haver imposat la definició de territori, a través de la CCMA, per a referir-se a allò que és un país.
Territori: 3 m. [GG] Porció de la superfície terrestre subjecta a apropiació per un grup d’individus a fi de portar a terme qualsevol activitat.
Queda clar, la superfície terrestre és Catalunya i el grup d’individus són bàsicament els habitants de l’àrea metropolitana, a qui se’ls convida a gaudir d’un parc temàtic sense abandonar la seva zona de confort, una extensió de la ciutat, com qui passeja pel Tibidabo.
País: 1 m. [LC] [GG] Territori d’una nació, d’un poble. Catalunya és un país muntanyós. Els països estrangers. Són gent d’un altre país. Descobrir nous països. Tractar una província com a país conquistat.
La definició del DIEC em sembla prou interessant per a entretenir-nos-hi un moment: un país és el territori d’una nació, d’un poble, val a dir d’una comunitat de persones que comparteixen un sentiment d’identitat, de cultura, de llengua, jurídic…
Catalunya és un país muntanyós, i tant, i divers i complex, i una selva, que pot passar d’un estat de calma beatífica als extrems més durs i perillosos, com s’ha demostrat manta vegades amb el resultat d’accidents per imprudència i desconeixement, que mobilitzen recursos de salvament de mossos i bombers, si no mortals.
La CCMA, amb aquesta timidesa per parlar de país, demostra la seva conformitat a ser tractats com una província conquerida per les armes. Segurament els hi va la feina.
D’altra banda, els Parcs Naturals, objecte principal d’aquesta depredació, gestionats per la Diputació (hauria de dir per a la Diputació), han estat fins ara les seves hisendes. Una masia ben plantada i ben engiponada per albergar-hi tècnics i gestors que s’han cuidat d’enjardinar-ne els voltants, escarificar i tallar la gespa a l’anglesa, instal·lar algun centre d’informació que sol estar sempre tancat i uns quants cartells, els uns indicant i els altres prohibint. Els aparcaments són insuficients, els accessos compromesos en una situació d’emergència, la regulació de pernoctacions pel turisme itinerant pràcticament inexistent, les acampades incontrolables. La situació els sobrepassa. També, sobrepassa als alcaldes de les zones rurals que tenen la mala sort de tindre un gorg, un riu o una fageda i aparèixer en un programa poca solta de TV3, convidant a descobrir-lo sense avisar que amb les xancletes, la nevera, el para-sol i l’aneguet, la cosa es pot complicar, i molt.
Ara imagino les solucions que vindran: accessos restringits a la capacitat dels aparcaments, tancament d’espais naturals, peatges, cites prèvies, trenets o autobusos per accedir-hi…, la qual cosa no farà més que reblar el concepte de parc temàtic.
Res a veure, doncs, amb aquella gent que el 1876 va fundar l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (avui el CEC) amb la finalitat d’estudiar les riqueses de Catalunya sota els diferents aspectes científics, literaris i culturals i que van impregnar durant dècades aquests principis als moltíssims centres excursionistes, ateneus, esplais, escoltes, que els seguiren.
Hem perdut molts bagatges pel camí i no anem bé per a recuperar-los. Nosaltres teníem un país. Els nostres gestors no en tenen.
El fill del regidor de Cultura va mirar-se el primer plat del menú exòtic del restaurant més prestigiós de la capital de la llunyana nació on passaven les vacances i va esclatar a plorar. Tot i la negativa a menjar-se’l, els seus pares van insistir una estona, van clavar forquilla i ganivet damunt del petit animaló cuinat a les fines herbes i van intentar fer-li empassar, tot i l’evidència que per molt exquisit que fos, al nen allò no li agradava. El ratolí estofat va mirar a la cel·lulítica criatura gemegant, sanglotant i tapant-se la cara amb unes mans carregades de polseres de coloraines i un rellotge-calculadora, i va arrencar a córrer amb les tres potes que encara li quedaven senceres convençut que a ell tampoc li agradaria acabar dins l’estómac d’aquell absurd exemplar d’humà ridícul
L’últim cafè
La monotonia de l’asfalt de l’autopista, el ritme cadenciós de la melodia radiofònica que fluïa pels altaveus mig esmorteïda pel motor del cotxe i l’única llum dels dos fars enmig d’una nit fosca i tancada van contribuir a fusionar les parpelles de l’amant furtiu després d’una boja nit de sexe homosexual. Va quedar tan dolçament adormit que ni tan sols va adonar-se que el dipòsit de combustible feia estona que estava en reserva. Al cap de vint quilòmetres de trajecte, el vehicle es va aturar eixut de benzina, i no va ser fins que un camió de gran tonatge el va envestir altre cop per darrere que el conductor no va lamentar per un breu instant no haver-se pres el cafè que li havia preparat el seu company i amant poc abans d’iniciar el viatge per dissimular el regust de les inseminades a la boca.
Repulsiva jornada de fortors
El professor culturista va aguantar la respiració tant com va poder, mentre les aixelles del barber declamaven una òpera sencera de reminiscències sudorípares. La contenció olfactiva va perpetuar-se durant la resta del dia, quan el director de l’entitat bancària va desfer-se en abraçades obsequiant-lo amb una halitosi criminal, amb el cambrer del restaurant aromatitzant el dinar amb la seva fortor corporal o mentre pensava que els vestidors del gimnàs necessitaven amb urgència un aparell extractor. Tan sols l’excitació de tenir el cap entre les cames poc higienitzades de la seva amant, que alhora li devorava la cigala amb un deix de fàstic a la cara, li va permetre oblidar per uns instants i malgrat els intensos aromes del moment, la repulsiva jornada de fortors.
Per un grapat de salsitxes
Tan bon punt l’assassí en sèrie va saber que la policia l’havia identificat i en coneixia les dades personals, es va afanyar a posar-se en mans d’un cirurgià plàstic per refer-li el rostre. Quan va sortir de la consulta, va dirigir-se amb tota la tranquil·litat del món a un caixer automàtic, va treure tots els calés disponibles i va aturar un taxi que va dur-lo fins a l’aeroport, on hauria agafat un avió privat cap al tercer món si abans no l’hagués detingut un sergent de duanes. Potser si, a més de l’operació facial, hagués fet una mica de règim per rebaixar els dos-cents trenta quilos de massa corpòria que arrossegava, els agents aeroportuaris mai no haurien advertit la seva veritable identitat.
El metropolicentrisme totalitari actua com una piconadora contra tothom, especialment als pobles petits i a la muntanya, on la vida i la mort continuen el seu cicle sense més escarafalls. [Foto: Xavier Borràs.][Un report de Xavier Borràs.]
Al catorzè dalai-lama del Tibet, Tenzin Gyatso (Tengste, 1935), li van preguntar en una ocasió què era el que més li sorprenia de la humanitat i va respondre:
«L’home… Perquè sacrifica la salut per a guanyar diners. I quan els aconsegueix sacrifica els diners per a recuperar la salut. I s’angoixa tant pel futur que no gaudeix el present; el resultat és que no viu ni el present ni el futur: viu com si mai no hagués de morir i, aleshores, mor sense haver viscut mai realment.»
Amb el dalai-lama al Museu de Cera d’Amsterdam, el 23 d’agost de 2006. [Foto: Montserrat Escayola.]Les sàvies paraules de Kundun («La Presència») —com també l’anomenen— no poden passar desapercebudes en aquests temps en què des d’administracions, institucions i mitjans de comunicació la mort (amb covid o sense) ocupa els espais mentals de tothom de forma abassegadora, però no pas com un element de reflexió sobre la pròpia vida, sinó com un nombre, una xifra manipulada des de l’estatística a afegir cada dia en un de tants eufemismes de la «novaparla» (asimptomàtics, casos, col·lapse…) per a alimentar la disseminació mediàtica de la por, mentre tots ells promouen la coerció de les llibertats més fonamentals amb l’absurda justificació totalment acientífica que els «virus maten». Com diu un metge amic, no es mor qui vol sinó qui pot. [Sobre el dalai-lama, el TIbet i Catalunya ja vaig escriure el setembre de 2007 un article que potser és interessants de rellegir.]
La darrera atzagaiada és escampar autoprofecies, com la de la segona onada, o assenyalar amb el dit o amb l’insult («Negacionistes»!) els qui, amb esperit crític, denunciem la vulneració de drets fonamentals que no es pot justificar per raó de salut pública en una situació de llarga durada.
L’increment de l’arbitrarietat, sense base científica —com ara amb el toc de queda—, genera una indefensió molt greu com a poble per a mantenir els nostres drets. Més, encara, coneixent la història i sabent com la por s’ha usat sempre per sistemes totalitaris com a forma d’aconseguir màxima obediència.
A més a més, no està demostrat que aquestes restriccions beneficiïn globalment la salut dels ciutadans. De fet preocupa la falta de dades sobre morts per altres causes com càncers, grips, falta d’assistència mèdica, suïcidis o violència de gènere. I mentre els missatges dels governants i dels dirigents sanitaris es destinen a atacar el virus amb el distanciament i la protecció, es troba a faltar que no es parli de la importància de reforçar el sistema immune, com a millor defensa davant qualsevol possible malaltia.
Morts diaris per coronavirus en l’última setmana en països europeus que apliquen mesures restrictives (França, Espanya, GB, Itàlia), i països que es neguen a fer-ho (Sèrbia, Bielorússia, Suècia). [Font: ourwolrindata.]Són molts col·lectius ja a Catalunya i arreu d’Europa que, sortosament, s’organitzen per a denunciar les restriccions socials i de drets civils, com el toc de queda o els confinaments, el tancament del petit comerç, els centres d’estètica o l’hostaleria…, el tancament presencial de les universitats o l’obligació de dur màscares, molt especialment pels infants.
Ja s’han produït concentracions, actes lúdics, manifestacions —especialment del món de la Cultura— per a denunciar-ho i reivindicar espais de llibertat que ha aprofitat l’extrema dreta per a fer-se veure. És altament preocupant que les qui s’autonaomenen «esquerres» «assumeixin com si res la retallada de drets fonamentals i abonin la infoxicació de penjar la llufa negacionista a qualsevol discrepància legitima. Deixen la defensa de drets en mans de vox. Perillosissim», com ha escrit recentment @CristobalTrevi.
La suposada esquerra, doncs, ha abandonat qualsevol esperit crític i les classes populars estan fartes de tant de totalitarisme, por i abocament a la misèria de les administracions i els mitjans. Que ho aprofiti l’extrema dreta els hauria de fer caure la cara de vegonya.
Potser és hora, sobre la vida i la mort, de recordar aquell «Tot l’enyor de demà», del gran poeta proletari Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924), en la versió del no menys excels Ovidi Montllor, acompanyat a la guitarra per Toti Soler. Que la llum del Poeta i les seves ganes de viure ens desvetllin l’ànima en la lluita contra tot totalitarisme.
Tot l’enyor de demà
A Marià Manent
Ara que estic al llit
malalt,
estic força content.
— Demà m’aixecaré potser,
i heus aquí el que m’espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una riall fresca.
I encara aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m’angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també l’aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d’un terrat.
I les dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d’un altre cireres vermelles.
I després l’adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.
I tota la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l’escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l’escudella rossa,
fumejant.
I vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això bé m’espera
si m’aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m’espera:
— Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i la Mort.
Jordi Remolins (Ripoll, 1970). Aquest jove escriptor ripollès es defineix ell mateix com a «mecànic de bicicletes per imperatiu vital, pseudo-periodista, escriptor autoeditat, psicòpata frustrat i onanista a estones perdudes».
Naturalment vull provocar
Onofre de Dip, a refer
la sopa d’all altra vegada,
que de segles ha té tastada
i païda de mal profit
de Morella al coll de Merolla,
en hostals de taula endreçada
o en corriols de mitjanit
o museus de porta tancada.
Que tenim un altre vampir
de mala jeia fent la guitza.
I sigui amb màgia d’alls,
ceba, tomàquet, amanites
en amanides, ous de reig,
vi o arròs amb camagrocs;
a poc dies d’anar a dalt
i dinar amb tota la colla,
siguem mitja o dotzena i mitja,
l’hem de fer fora corrents.
Que vull veure tensos i nus els pits
i el somriure als ulls i als llavis
i un bon pom d’herbes remeieres,
i petons i abraços, reflexos
a dojo al pantà de sant Ponç.
Miracles de la llum a l’aigua.
Berber prové de la paraula llatina barbarus, «bàrbar», mentre que el poble mateix s’autoanomena amazigh, en català, amazic (persona lliure).
Els imazighen es troben al nord (Magreb) d’Àfrica, des de l’oasi de Siwa a Egipte fins a Mauritània i Burkina Faso. Sumen, entre tots els països, 38 milions d’habitants.
Els que viuen a les muntanyes del Rif (al Marroc), al gran Atles o els tuaregs del desert, tots són amazics. Parlen la mateixa llengua amb diversos dialectes. Molts no coneixen l’àrab. Són molt acollidors.
Els moments passats amb ells els recordarem sempre. Parlàvem i preníem molt te. Menjàvem tagín. Rèiem molt. De fet, tots seríem millors si fóssim imazighen, «persones lliures».
