Ecologia política feminista: poder, canvi i transformació

faig
L’enfocament positivista i tecnocràtic del canvi climàtic fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement. [Foto: XBC.]
[Un report de Maria Borràs.]

Ara just fa un mes, a finals de setembre, vaig participar com a ponent en la POLLEN Biennial Conference, la tercera edició de la conferencia internacional en ecologia política (Political Ecology Network-POLLEN). Aquest any l’edició girava al voltant del títol: «Naturaleses disputades: poder, possibilitat, prefiguració» (Contested Natures: Power, Possibility, Prefiguration). Durant quatre dies, més de 1.000 persones d’arreu del món vam estar interaccionant per mitjà d’una plataforma virtual, degut a allò que totes ja sabeu.
El que potser no totes sabeu, però, és que és això de l’ecologia política, i em sembla fonamental i revolucionari compartir amb vosaltres aquesta concepció de la realitat ens els dies que corren, ja que ens fa entendre millor el perquè i el com de les coses que passen i fa sentir-nos més part d’aquest tot planetari, un pas més per a enderrocar aquestes idees neoliberals individualistes i d’explotació i depradació dels recursos finits d’aquest planeta Terra.

Si cerquem ecologia política en un buscador la primera entrada, de la Wikipèdia, ens diu que «l’ecologia política és l’estudi de les relacions entre factors polítics, econòmics i socials amb problemes i canvis ambientals. L’ecologia política es diferencia dels estudis ecològics apolítics per polititzar els problemes i fenòmens ambientals».

L’ampli abast i la naturalesa interdisciplinària de l’ecologia política es presta a múltiples definicions i enteniments. No obstant això, Raymond L. Bryant i Sinéad Bailey van desenvolupar tres supòsits fonamentals en la pràctica de l’ecologia política:

  • En primer lloc, els canvis en l’entorn no afecten tota la societat d’una manera homogènia: les diferències polítiques, socials i econòmiques expliquen una distribució desigual de costos i beneficis.
  • En segon lloc, “qualsevol canvi en les condicions ambientals ha d’afectar l’estatus quo polític i econòmic”. (Bryant & Bailey, 1997, p. 28.)
  • En tercer lloc, la distribució desigual de costos i beneficis i el reforç o la reducció de les desigualtats preexistents té implicacions polítiques en termes de les relacions de poder alterades que després resulten.

A més, l’ecologia política intenta proporcionar crítiques i alternatives en la interacció de l’entorn i els factors polítics, econòmics i socials. Paul Robbins afirma que la disciplina té un «enteniment normatiu que probablement hi ha millors maneres de fer, menys coercitives, menys explotadores i més sostenibles» (Robbins, 2011.)

A la pràctica, l’ecologia política es pot utilitzar per a informar als responsables polítics i a les organitzacions de les complexitats que envolten el medi ambient i el seu desenvolupament, contribuint així a una millor governança ambiental. Cal entendre les decisions que prenen les comunitats sobre l’entorn natural en el context del seu entorn polític, la pressió econòmica i les regulacions de la societat per aprendre’n i mirar com les relacions desiguals a les societats i entre elles afecten al medi natural, especialment en el context de la governança d’aquests espais.

El que no se’ns explica, normalment, en les definicions del diccionari és que l’ecologia política és també una manera de veure el món, una perspectiva, unes ulleres amb un filtre de justícia climàtica i social, i si n’estenem les fronteres arribem a l’ecologia política feminista que —juntament amb l’ecofeminisme— conformen el marc teòric, d’ideals i de valors, que m’han format, tant personalment com professional.

Molta gent, quan sent a parlar d’ecofeminisme s’imagina la cara de Vandana Shiva, una pionera a desenvolupar aquestes idees. Conjuntament amb Maria Mies van publicar al 1993 el famòs llibre: Ecofeminsme (Mies & Shiva, 1993).

Vandana Shiva va ser una de les primeres a mostrar el deteriorament de les condicions de vida de les dones rurals pobres del seu país, l’Índia, a causa del «mal desenvolupament», un desenvolupament colonitzador que acaba amb el cultiu de les hortes de subsistència familiar, arrasa els boscos comunals i anihila la biodiversitat. Aquestes dones, de cop, es veuen obligades a caminar quilòmetres per a cercar la llenya que abans trobaven al costat del seu poble i emmalalteixen a causa de la contaminació per pesticides. Elles coneixen la cara sinistra de la «modernització» (Shiva, 1995). Solen acabar vivint amb els seus fills en els barris de barraques de les grans capitals de l’anomenat Sud. No obstant això, en ocasions, són protagonistes d’aquesta resistència i d’aquestes lluites (Shiva, 2006) que Joan Martínez Alier (2009) ha anomenat «ecologisme dels pobres» (Puleo, 2009).

Però, l’ecofeminisme o, més aviat, els ecofeminismes —en plural, perquè n’existeixen diverses corrents— no impliquen, com diu la nostra sàvia Alicia Puleo (2009), l’afirmació que les dones estiguin de manera innata més lligades a la natura i a la vida que els homes. Encara que algunes teòriques així ho han vist, des d’una perspectiva constructivista de la subjectivitat de gènere podem considerar que l’interès que, segons estudis internacionals, posseeixen les dones pels temes ecològics no és un mecanisme automàtic relacionat amb el sexe, sinó més aviat relacionat amb la seva construcció social. El col·lectiu femení no ha tingut, comunament, accés a les armes i ha estat tradicionalment responsable de les tasques de la cura de la vida més fràgil (infants, gent gran i malalts) i del manteniment de la infraestructura material domèstica (cuina, roba, etc.), tot desenvolupant, en termes estadístics, una subjectivitat «relacional», atenta als altres i amb major expressió de l’afectivitat. Quan aquestes característiques s’uneixen a una adequada informació i a una sana desconfiança cap als discursos hegemònics, es donen les condicions perquè es desperti el seu interès per l’ecologia.

Així doncs, no sé si és perquè sempre m’he sentit molt còmoda a la muntanya i al mig del no-res, o també perquè em bull la sang amb les injustícies, que amb els anys he anat trobant el meu espai polític d’acció, aplicable tant a la meva vida personal com a la professional. D’aquesta última, a continuació us faré cinc cèntims del que vaig presentar a la conferència de la qual us parlava a l’inici.

La nostra sessió, organitzada per les doctores Federica Ravera i Irene Iniesta, tenia com a títol: «La naturalesa disputada del canvi climàtic: convergència d’enfocaments feministes i descolonials per explorar la interseccionalitat i l’adaptació transformadora» (del títol original: The contested nature of climate change: convergence of feminist and decolonial approaches to explore intersectionality and transformative adaptation).

Aquesta sessió especial va pretendre resumir algunes de les propostes feministes i queer que actualment qüestionen els enfocaments d’adaptació al canvi climàtic, un tema que està molt a l’agenda política, tant dels «líders» (ho poso entre cometes perquè ja no crec que siguin líders de res, però perque la gent m’entengui…) polítics, com dels moviments socials.

Els estudis feministes de la ciència i els feminismes descolonials convergeixen en la denúncia de com l’enfocament positivista i tecnocràtic sobre el canvi climàtic no té en compte que aquest és un tema sociopolític i disputat de la investigació i l’adaptació és un procés sociopolític (Eriksen, Nightingale i Eakin, 2015). Aquest enfocament fa invisibles les veus marginades i els sistemes de coneixement (Mac Gregor, 2009). Recentment, les investigadores —i aquí m’estic referint a les persones investigadores, no només a les dones— defensem explorar nous marcs, disciplines, coneixements i metodologies per a descolonitzar la producció de coneixement (Buechler i Hanson, 2015).

A més a més, les noves ecologies polítiques feministes centren l’atenció en la interseccionalitat com a marc útil per a entendre experiències d’impactes, perills i respostes adaptatives al canvi climàtic altament diferenciades i contextuals (Arora-Johnson 2011; Resurrección, 2013). L’adaptació transformadora requereix accions que abordin la intersecció de sistemes de poder explotadors, incloses identitats queer i realitats viscudes, així com la concepció de gènere no binari. A més, la sessió explora múltiples alternatives per a canvis adaptatius transformatius als règims neoliberals, colonials i patriarcals dominants de veritat (coneixement), poder i acumulació que sorgeixen de les ecologies polítiques feministes i de les economies feministes.

Durant la nostra sessió vaig tenir el plaer de compartir de «ben a prop» —tot allò que les màquines i els poders «pandèmics» ens permeten— amb moltes investigadores que admiro, i per a mi va ser tot un plaer. Vaig poder exposar els primers resultats del projecte en què estic treballant —SEQUAL—, on observem des d’una perspectiva crítica feminista els discursos prevalents, tant a nivell institucional com de moviments socials, sobre canvi climàtic, per tal de proposar maneres altrernatives d’entendre i afrontar aquesta emergència que, si no actuem en la bona direcció, acabarà amb totes nosaltres.

I quina és aquesta bona direcció? Estigueu atentes a les seguents publicacions ?:

Referències

Arora-Jonsson, S. (2011). «Virtue and vulnerability: Discourses on women, gender, and climate change». Global environmental change, 21(2), 744-751.
Bryant, R. L., & Bailey, S. (1997). Third world political ecology. Psychology Press.
Eriksen, S. H., Nightingale, A. J., & Eakin, H. (2015). «Reframing adaptation: The political nature of climate change adaptation». Global Environmental Change, 35, 523-533.
Hanson, A. M., & Buechler, S. (2015). A Political Ecology of Women, Water and Global Environmental Change.
MacGregor, S. (2009). «A stranger silence still: The need for feminist social research on climate change». The Sociological Review, 57, 124-140.
Martínez Alier, J. (2009). El ecologismo de los pobres. Conflictos ambientales y lenguajes de valores. Icaria Antrazyt. Barcelona.
Mies, M., & Shiva, V. (1993). Ecofeminism. Zed Books.
Puleo, A. (2009). «Ecofeminismo: la perspectiva de género en la conciencia ecologista». Claves del ecologismo social, 169-172.
Resurrección, B. P. (2013). «Persistent women and environment linkages in climate change and sustainable development agendas». In Women’s Studies International Forum (Vol. 40, pp. 33-43). Pergamon.
Robbins, P. (2011). Political ecology: A critical introduction (Vol. 16). John Wiley & Sons.
Shiva, V. (1995). «Abrazar la vida. mujer, ecología y desarrollo», trad. Instituto del Tercer Mundo de Montevideo (Uruguay), Madrid, Cuadernos inacabados, 18, Ed. Horas y Horas.
Shiva, V (2006). Manifiesto para una democracia de la Tierra. Justicia, sostenibilidad y paz, Paidós, Barcelona, 2006.

Desideràtum

Imatge virtual de la que serà Biblioteca Pilarín Bayés. [Ajuntament de Vic.]
[Un article d’Eduard Garrell.]

La història de les nostres biblioteques no deixa de ser un fet singular. Promogudes per l’Obra Cultural de  la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, quan la meitat de la població era analfabeta, assoliren un nivell comparable a les de Gran Bretanya i els Estats Units. Malgrat les dificultats polítiques i els atacs contra la nostra cultura (dictadura de Primo de Rivera, Guerra Civil, dictadura franquista) el projecte es consolidà.

De manera força peculiar, el sistema de Biblioteques Populars va estimular i va donar sortida laboral a noies amb formació superior; també, es creà l’Escola Superior de Bibliotecàries i la formació continuada. Durant els anys més difícils, la creixent xarxa de biblioteques va ser refugi i centre de resistència cultural i, en moltes d’elles, s’hi impartien classes de català. La història és extensa i la podeu consultar en aquest vincle.

Malgrat tot, les nostres biblioteques són un model d‘èxit relatiu. En un país tan petit com el nostre disposem de cinc xarxes connexes: Biblioteques de la Diputació, Biblioteques de la Generalitat, Biblioteques Municipals, Biblioteques Universitàries i la Biblioteca de Catalunya. Fora d’aquestes xarxes hi ha les biblioteques d’ateneus, d’entitats culturals i professionals, de museus, de particulars… Això fa que, malgrat els avenços tecnològics, amb l’establiment incomplet de connexions encara resulti impossible disposar d’un mapa exacte dels fons existents.

Les biblioteques d’avui poc tenen a  veure amb aquells espais on el grinyol d’un seti o una conversa audible eren un sacrilegi. Avui, són centres de cultura on, a més de les funcions de préstec, de consulta i d’estudi, s’hi pot trobar música, premsa, audiollibres, s’hi duen a terme clubs de lectura, presentacions, conferències, exposicions, debats, tertúlies i tenen espais especialitzats per a infants i joves, connexions wifi, consultes per internet, préstec de llibres digitals… I

Un altre fet important, possiblement desapercebut per a molts ciutadans, és que s’hagi trencat la desconfiança amb els llibreters, considerats durant massa temps com els fariseus de la cultura, finalment tinguts com a col·laboradors i còmplices necessaris. La creació del Diploma de Postgrau de Llibreria de la Facultat de Biblioteconomia i Documentació de la UB en dóna testimoni.

La nova Biblioteca de Vic Pilarín Bayés serà, sens dubte, una biblioteca moderna, modèlica, un centre de cultura situat en un espai que molts vigatans no podrem oblidar i la seva presència serà, simbòlicament, la resposta d’un poble pacífic i acollidor a la ignomínia.  No m’atreveixo, però,  a fer conjectures sobre els canvis que per a la ciutat i per als meus admirats treballadors de la Joan Triadú pot comportar el trasllat de barri, d’una complexitat social i cultural extraordinària, però intueixo que n’hi haurà i que hi sabran respondre amb professionalitat i vocació.

Només em preocupa una cosa: que en nom de la necessària adaptació es perdi l’essència de tota biblioteca, que és la disponibilitat i accés als fons, especialment els fons d’autors locals contemporanis. Parlo de més de setanta autors, escriptors i poetes osonencs,  l’obra dels quals, en molts casos, roman dispersa o desapareguda. Aquest és un patrimoni cultural que la ciutat de Vic hauria de preservar, reconstruir, digitalitzar i posar a disposició de lectors i estudiosos de casa i d’arreu del món.

No sé quin destí es preveu per a l’actual Biblioteca Joan Triadú, però tenint l’espai i els professionals, destinar-la a aquesta funció em semblaria més una qüestió de voluntat política que de pressupost. Vic no es pot permetre tenir aquest tresor literari i poètic repartit pel nostre galimaties bibliotecari i haver de fer petitoris arreu per a completar el coneixement de l’obra de molts d’ells.

Poso aquest desideràtum sobre la taula de l’Ajuntament de la ciutat, de les Biblioteques de la Diputació i de tots aquells que s’hi vulguin afegir.

 

Eduard Garrell

Eduard Garrell (Barcelona, 1949).

Mestre en restauració i conservació de suports gràfics. Diplomat superior en llengua i literatura francesa. Entre d’altres, ha treballat al sector editorial i farmacèutic. Ha estat secretari técnic del Gremi de Llibreters de Catalunya. Llegidor i activista cultural.

Matadepera, ric?

Imatge de Matapdepera, al Vallès Occidental. [Arxiu LR.]
[Un article de Jordi Sánchez.]

L’any 1960 el cens era de 738 habitants. El poble estava configurat per quatre carrers, l’església de Sant Joan, el cementiri a can Roura, l’Hotel a la plaça de Cal Baldiró, al seu costat un cinema on també es feia teatre, una Residència de les Germanetes de la Sagrada Familia i botigues de bona qualitat als carrers principals.

Encara es treballava al camp: vinyes, arbres fruiters, maduixes, ametllers i oliveres. El «trull» era al carrer Sant Isidre. Se celebrava els Tres Tombs i la festa major petita girava entorn de l’entitat Germandat de Sant Sebastià. [Recomano la lectura de l’obra escrita de Miquel Ballvé Boada.]

Abans de la Guerra Civil, Matadepera ja havia crescut amb alguns barris amb vocació de cases d’estiuejants. Provenien, bàsicament, de Terrassa, Sabadell i Barcelona. L’altitud del poble (uns 500 m a la plaça de l’Esglèsia) era un bon referent per a la salut. La muntanya de Sant Llorenç amb el monestir romànic en el seu cim, la Mola (1.140 m) és tot un símbol per a les persones que els agrada la natura. En donen fe estiuejants il·lustres com Àngel Guimerà —va escriure la novel·la María Rosa—, l’escultor i dibuixan Ricard Marlet; mossèn Josep M. Ballarín, autor entre altres del llibre Mossèn Tronxo… També, hi estiuejaven  empresaris d’alt nivell econòmic i famílies benestants de la zona.

Matadepera va anar creixent (succeïa en altres poblacions catalanes i sobre tot en zones de muntanya i la costa), amb el model residencial ciutat-jardí, un model que avui es coneix com «ciutat dispersa», sent el seu promotor més expansiu Antonio Barata Gual, amb les urbanitzacions de Les Pedritxes, Can Solà del Pla, Cavall Bernat, Drac Parc…  Desprès, vingueren Sant Llorenç del Pins, etc.

El poble es va anar aguantant amb el mateix model de ciutat compacta, amb alçades màximes de planta baixa i dues plantes pis. Ha estat possible gràcies a  la gent gran de tota la vida i alguna generació a través de les herències dels pares, però n’hi ha que han d’emigrar fora del seu poble per manca d’habitatge a preu assequible o lloguer social.

Allò realment important com a municipi ric és el següent:

La riquesa, per a mi, ve donada per la disponibilitat de serveis municipals. Això vol dir que a Matadepera aquest nivell de serveis municipals és alt, molt alt.

Des dels anys seixanta. aquell poble de pagès, amb la transformació de gran part del territori (exceptuant la protecció del Parc de Sant Llorenç), ha esdevingut un municipi residencial amb un model dispers, però amb riquesa cultural i participativa, uns equipaments municipals que poden ser l’enveja de molts municipis amb model semblant.

Avui, Matadepera té un cens de 9.326 habitants (2019) i pot estar orgullós de tenir un patrimoni immaterial de primer ordre i això es deu a la seva gent i als diferents consistoris que han anat equipant el poble amb singularitats de primer ordre.

Conclusió

Matadepera és igual de ric ara que l’any passat, l’altre i l’altre.

Dels titulars no se’n viu, però de la gent que estima el seu poble, sí.

Així ho veig.

[Des de Calafell, un matadeperenc.]

Catorze de febrer de dos mil vint-i-u

Votar? No votar? [Foto: Xavier Borràs.]
[Un article Gabriel Borràs.]

He començat la meva particular reflexió entorn si aniré o no a votar a les eleccions del Parlament regional de la Comunitat Autònoma de Catalunya. A penes resten quatre mesos i el neguit és cada dia més angoixant. Una angoixa que tant la provoca la pressió dels coneguts més íntims —diguem-ne amics i amigues—, com la dels coneguts més llunyans —usuaris de Twitter. Per això, escric aquestes quatre ratlles, a mode de psicoteràpia electoral, a veure si vomitar en un paper tot el que tinc a la clepsa ajuda a decidir-m’hi.

Sempre he estat poc procliu a exercir el meu dret de votar pel fet que durant decennis (des de 1982 que vaig fer 18 anys), l’independentisme ni era això que ara anomenen la «centralitat política» i, en conseqüència, poc múscul polític tenia, ni les successives escissions de l’espai polític independentista engrescaven gaire a votar-lo. He estat, doncs, un abstencionista militant en la majoria de cites electorals fins que esclatà el que coneixem com a procés. El meu èxtasi electoral arribà, com imagino succeí a la majoria de vosaltres, el Primer d’Octubre de 2017: aquell dia vaig entendre què significa l’empoderament popular, la força del poble, l’empenta de la gent. Malgrat el que va passar el 10 i el 27 d’octubre d’aquell any, encara vaig gosar tornar a votar el 21 de desembre: «Vota, no sigui cas que…».

No sigui cas que governin els del 155, no sigui cas que s’incrementi la repressió, no sigui cas que imputin més compatriotes, no sigui cas que titllin de terrorisme la lluita popular entorn els CDR, no sigui cas que haguem de tornar a agenollar-nos, no sigui cas que el govern no sigui eficaç, no sigui cas que Europa deixi de mirar-nos, no sigui cas que les estructures d’estat s’ensorrin, no sigui cas que els “nostres” oblidin les lleis que van aprovar al Parlament i no compleixin amb el mandat del Primer d’Octubre, no sigui cas que espanyolitzin la política catalana i els mitjans de comunicació públics, no sigui cas que haguem d’enyorar els grisos dels anys setanta davant la brutalitat parafeixista de la BRIMO, no sigui cas que muntem un Urquinaona i ens facin tornar cap a casa, no sigui cas que realment no ens mereixem la independència perquè cadascú té les seves prioritats, no sigui cas que ADIF ens maltracti pel fet de viure a Catalunya, no sigui cas que per dir qui som i què volem ens titllin de nazis i supremacistes, no sigui cas que ens facin avergonyir de ser qui som, no sigui cas que amb els vots dels nostres diputats aprovem pressupostos espanyols i mocions de censura espanyoles i fem president el secretari general del partir del GAL, no sigui cas que siguem els guardians de les claus de les presons on la justícia espanyola empresona polítics i líders civils catalans, no sigui cas que el Parlament de Catalunya rebutgi publicar resolucions al DOGC, nomenar presidents de la Generalitat i ratificar diputats per por a la magistratura espanyola, no sigui cas que no ho tornem a fer mai més, no sigui cas que acabem esdevenint una comunitat autònoma més que suplica un estat d’alarma per a justificar un cobrefoc mentre els professionals sanitaris (metges MIR, infermeria, cel·ladors) guanyen sous de misèria, no sigui cas que els qui ens havien de dur a la independència només puguin dur-nos a «las Comisiones Territoriales de las Comunidades Autónomas con el Gobierno de la Nación», no sigui cas que la mediocritat impregni molts estaments de les administracions catalanes, no sigui cas que tenir carnet sigui un criteri de selecció laboral, no sigui cas que continuï l’espoli fiscal, no sigui cas que hi hagi cases sense gent i gent sense cases, no sigui cas que no passin comptes amb el poble que els ha votat …

El «no sigui cas que» seria interminable.

Tan interminable que agraeixo a La Resistència aquesta breu psicoteràpia electoral. Ja tinc el meu no vot decidit: mai més no em fotreu el pèl. Visca la terra i mori el mal govern! Cuideu-vos, cuidem-nos.

Joan Sayós: el record d’un aviador de la República

sayós
Joan Sayós en diverses imatges de la seva vida. [Arxiu Sayós.]
[Un article de Toni Coromina.]

Més enllà dels difunts de la meva família —pare, mare, avis, àvies, oncles i tietes—, que sempre formen part de la memòria, la sang i el disc dur genètic, se m’han mort alguns amics més grans que jo que sempre recordaré. Un d’ells va ser Joan Sayós, fill de Sant Quirze de Besora (1916), mort ja fa 16 anys, el 2004, als 88 anys.

Antic aviador de la República, en tres ocasions el seu avió va ser tocat per l’enemic, però sempre va poder saltar i salvar la vida, encara que alguns rastres de metralla el van condecorar per tota la vida. Acabada la Guerra Civil, va anar a parar a un camp de concentració a França, fins que l’any 1945 va tornar a Espanya. Després va fer el servei militar, va obrir un taller mecànic i va canviar l’aviació per l’excursionisme. Però, enyorat del cel físic, als 62 anys es va apuntar a un curset de paracaigudisme a la Cerdanya i va obtenir el títol de pilot de vol sense motor.

L’any 1992 es va comprar un Coyote ultralleuger, que va pilotar fins als 77 anys. Però, també, era un acròbata del pensament que el 1970 havia publicat en català Un aviador de la República, un recull de memòries i reflexions de la Guerra Civil, narrades amb molta ironia, sentit de l’humor i cap vestigi d’odi ni venjança. Aquest llibre va ser reeditat l’any 1999, en castellà, i acompanyat de fotografies, per l’Asociación Aeroclàsica. Autodidacte empedreït, dominava l’anglès, el francès, una mica el rus i, darrerament, s’havia matriculat a cursos d’alemany.

L’última època de la seva vida se’n va anar a viure a la residència Els Saits de Vic, on jo el visitava. Petit i amb ulls brillants de nen murri, i amb una ment  lúcida i preclara, dos i tres anys abans de morir anava cada dia la biblioterca Joan Triadú, on llegia revistes europees editades en francès, anglès i alemany. Aficionat a la lectura, també devorava llibres de filosofia zen, física quàntica i taoïsme.

Joan Sayós Estivill, també conegut com Joan de Milany, possiblement ha estat un dels homes que més m’han sotraguejat l’ànima, tot i ser la persona més escèptica que he conegut.

De petit sempre mirava el cel per veure passar els avions i somniava que un dia pilotaria un d’aquells ocells metàl·lics. Així, quan encara era gairebé un adolescent, als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i aquí va començar la seva trajectòria aeronàutica. Durant la Guerra Civil va volar 800 hores i es va convertir en un destacat acròbata —un dels millors especialistes de l’aviació republicana—, gairebé sempre pilotant els famosos «mosca» russos.

Als 19 anys, es va presentar a l’escola d’aviació del POUM i va començar la seva trajectòria aeronàutica. [Arxiu Sayós.]
Simultàniament, a la seva habitació del geriàtric va escriure, amb el pseudònim de Kinós (nom emparentat etimològicament amb els gossos però també amb els filòsofs cínics de la Grècia clàssica) un llibre fantàstic: Ladrando a la luna, amb el subtítol Pensamientos perrosóficos. Redactat  amb un ordinador personal i ple d’il·lustracions insertades per ell mateix, aquesta obra va ser editada a mitges pel llibreter de Vic Josep Costa i pel compaginador Antoni García (de Copicolor). Malauradament és un llibre difícil de trobar, tot i que mereixeria ser àmpliament divulgat.

Ladrando a la luna és un compendi de pensaments i aforismes on Sayós resumeix la seva visió de lliurepensador sense traves: renega de totes les pàtries i els “ismes” i sosté —amb un humor a prova d’antiaeris— que «només seríem responsables de nosaltres mateixos si haguéssim escollit la vida i no existís la mort; si haguéssim elegit el nostre cos, raça, sexe, ambient, temps i cervell». Per a ell, «la jugada mestra de la natura és no permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat».

El bon amic Sayós, que vaig conèixer quan ell ja era un jubilat, va escriure: «No hi ha més univers que el que alberga el teu propi cervell, una salsa de càrregues elèctriques inestables dins d’una molla corruptible. Si el passat ja no existeix i el futur és un potser, si haguessis escollit la vida i no existís la mort, si haguessis escollit el teu cos, la raça, el sexe, el teu ambient, el teu temps i el teu cervell, aleshores series responsable de tu mateix i dels teus actes.”

L’enyorat Joan de Milany, que n’havia vist de tots colors, explicava que per alguna misteriosa desraó esdevenim nounats en un país que no hem triat, i creixem entre un grup de persones que tenen un llenguatge i una cultura que hem d’assimilar com la llet de la mare. Fins que en una edat totalment acrítica, el sentiment d’integració al clan i de diferenciació amb els estrangers de mica en mica es va infiltrant en el subconscient dels individus. Després ―deia―, «a mesura que les circumstàncies ens porten a contactar amb éssers i ambients menys familiars, i depenent de com es desenvolupin, ens convertim en exaltats patriotes o en pacífics amants de la llar i el terròs. Tanmateix, quan els nens es fan adults, magnifiquen l’orgull d’haver nascut en un lloc concret. Les persones necessiten superar el sentiment d’inferioritat i la por a l’aïllament; per fer front a aquest pànic còsmic senten que formen part d’una tribu benemèrita, superior a les altres tribus, a les que odien i tenen per enemigues».

Sayós va escriure que «els setanta quilos que sol pesar un cos humà estan governats pel cervell, una glàndula d’un quilo i mig. Tot el que anomenem consciència s’hi troba  concentrat: dolors, angoixes, pensaments, creences, coneixements i manies. Però una lleugera variació de les condicions electroquímiques d’algunes neurones modifica les accions físiques del cos i, de vegades, les conviccions». Segons ell, això passava perquè «el cervell és drogodependent i reacciona a impulsos de microvolts i mil·ligrams».

Estava convençut que estem controlats per la química i som un complex químic. La seva sentència era contundent: «Quan una droga, una pastilla, una beguda o un producte injectable és capaç d’anestesiar-nos, d’alterar el nostre humor, de tornar-nos bojos o de matar-nos, creure que no som dependents de la química és tancar els ulls a l’evidència».

Sobre les qüestions amoroses, Sayós explicava que «els individus extravertits busquem solucions directes de caràcter físic, mentre que els introvertits s’inclinen per divagacions poètiques —o platòniques—, en què l’objecte de l’amor té caràcters gairebé divins». Per a ell, limitar-se a somniar, «amb el temps resulta una quimera sense sentit. Si per mala sort una persona no té atractius físics —i socials—, comprova en carn pròpia que l’amor correspost no el determinen les qualitats espirituals, sinó les zoològiques». També, deia que els mascles anhelem «les femelles més excitants; i a les femelles, el zel les porta a buscar els mascles més vigorosos, mentre que els animals físicament de segona fila s’han de conformar amb les restes. Com la llei del galliner, una variant molt precisa de la llei de la selva».

En el seu llibre Ladrando a la Luna, també va descriure de manera molt crua la seva visió del món espiritual: «La religió és un conjunt de conviccions que un individu o un grup considera transcendents i que són bàsicament una protecció sentimental. Més enllà de qualsevol barrera crítica, es tracta d’admirar el que es troba més enllà de la percepció demostrable».

La seva visió de la diversitat humana —sovint injusta— era d’una cruesa colpidora: «Hi ha nens formosos i intel·ligents, criats entre el benestar i les carícies. D’altres estan tolits, són cecs, bojos o estan destrossats per la fam i les pallisses. Hi ha homes i dones alegres i afortunats, i vells solitaris corcats per la misèria o amb el cervell desfet per l’edat i l’esclerosi. Però aquesta divina administració de la justícia sempre troba justificació entre els devots».

joan sayós
L’any 1970 va publicar en català Un aviador de la República (Editorial Nova Terra). [Arxiu Sayós.]
També, era conscient que el dolor i la soledat marquen la vida de les persones «Per a molta gent, el més essencial és menjar, beure, copular i criar golafres, bevedors i copuladors. Tanmateix, hi ha una cosa inevitable: el dolor, que no per menystenir-lo deixa de ferir-nos. Però, el dolor i l’angoixa són drames subjectius, tan personals com la memòria, les percepcions i les creences. És impossible fer un intercanvi de consciències o captar més universos que els que poden cabre dins la nostra ment. Cada individu és únic i solitari, una caixa hermètica abandonada al desert. Quin sentit té sorgir d’un oceà de tenebres en el qual aviat hem de tornar a submergir-nos inexorablement? La jugada mestra de la natura és permetre’ns tenir consciència de la nostra provisionalitat. Després de passar-nos la vida menjant, excretant, llevant-nos i dormint, només ens queda morir».

Tot i haver vist la Guerra Civil des de la perspectiva elevada dels avions mosca, la seva òptica del drama bèl·lic era contundent: «Les guerres son orgies sanguinolentes on es maten i assassinen persones a milers, i de vegades a milions; però només ens commou l’anècdota individual d’algú que ens és familiar, o un famós. La resta són xifres abstractes, pura matemàtica, igual que els camions que porten els porcs a l’escorxador. Qui hagi assistit a l’acte pietós de la matança del porc per degollament, segurament admetrà que els seus crits i convulsions no deuen ser massa diferents dels que proferiria qualsevol criatura humana si la degollessin en viu. La gent que omple autocars per a presenciar el sofriment d’un animal que agonitza mentre omplen un cubell amb la seva sang, probablement trobaria més incitant la festa si la víctima fos un home».

Segons Sayós, «la vida és una dolorosa il·lusió imposada per la natura. Si no satisfem les seves exigències i, fins i tot els seus errors, ens condemna al sofriment, i a canvi, ens proporciona el plaer d’acatar els seus dictats i rebolcar-nos-hi, ratllant la sensualitat i el goig anímic. Però els sentits són tan efímers com la vida mateixa i totes les glòries i les pompes, al final, queden reduïdes a pols de fosfats i carboni. Tan li fa si el cos descompost havia estat un gran personatge o un gori·•la del zoològic».

Tanmateix, malgrat el pessimisme latent en les seves paraules i en el seu pensament, el seu llegat humanista i la seva  bonhomia són d’un nivell estratosfèric. Si durant la meva trajectòria com a periodista potser he entrevistat a més de mil persones, Joan Sayós és, ben segur, la persona que a la meva vida més m’ha tocat la fibra o m’ha arribat  a l’ànima. Descansa en pau, amic Joan.

[TEXTUAL] El silenci dels morrions

El morrió és mort. [Foto: FEFM.]
[Un report de Xavier Borràs.]

Camino a prop d’una escola de primària de la Vall d’en Bas. És un quart d’onze del matí. Els infants entre 4 i 6 anys corren per l’ampli pati del centre educatiu amb la màscara (mal dita mascareta) posada. El mateix dia, m’assabento que a l’Escola Finestres de Mieres les famílies de les mainades que hi van han dit prou, que ja n’estan fins al capdamunt que els seus fills hagin de dur vuit hores posat el tapa-boques dels pebrots. I des d’Educació els etziben que els 14 dies que havien promès que serien suficients de dur-la per als infants —per certificar, efectivament que no estan infectats— els allarguen sine die perquè la «situació és molt greu».

De quina gravetat parlen? A la Garrotxa hi ha quatre ingressats a l’Hospital d’Olot i una sola persona a l’UCI amb la Covid-19 (i això des de fa setmanes, amb un sol mort, suposadament , per aquesta causa).

Però, és clar, juguen amb l’estadística de les inespecífiques i absurdes proves PCR, que «donen positiu» a qualsevol persona que hagi passat quealsevol infecció en els darrers tres mesos. Gent sana, «assimptomàtica», en diuen ara, que no infectarien ni una mosca. Són les mateixes PCR que qui les va inventar, Kary Mulis —Premi Nobel de Química—, deia que no servien «per a diagnosticar res».

Fins i tot, escolto una mare de Banyoles que ha hagut de dur el seu menut de 4 anys al pediatra perquè li ha aparegut al voltant dels llavis i la cara tot de butllofes i taques: un herpes simplex, diu el pediatre, del tot normal després de l’ús continuat del morrió en infants indefensos, segons ell, que li comenta que comença a haver-hi bastant casos semblants.

Aquests són alguns dels exemples d’aquest mesura política (no pas mèdica: ni l’OMS ni els estudis científics n’avalen l’ús generalitzat) que l’únic que pretén és atemoir la gent i tenallar-la, immobilitzar-la, silenciar-la i, finalment, quan sigui irreversible, eliminar-la.

Tornat de l’escola de la Vall d’en Bas ens encaminem cap al nostre poble, on ningú no du el morrió posat. Tirem amunt: la muntanya ens agombola en la solpostada i els pardals fan fressa abans d’anar a jóc. Respirem profundament. És la vida.

La muntanya és vida. [Foto: Xavier Borràs.]

«Josep», el film sobre la vida del dibuixant català exiliat Josep Bartolí

[Text de Xavier Borràs.]

En feia notícia, el desembre de 2019, Ràdio Arrels, i tot just aquesta tardor s’ha estrenat Josep en diverses sales a França (vegeu-ne els passis a la Catalunya del Nord).

En el film s’explica la història del pintor, escenògraf i dibuixant català Josep Bartolí (Barcelona, 1910 – Nova York, 1995). La pel·lícula d’animació, seleccionada al Festival de Cannes, es basa en els dibuixos fets per Aurélien Froment, més conegut com Aurel, i narra les vicissituds de Bartolí un cop acabada la guerra d’agressió contra Catalunya (1936-1939) —va participar-hi al front de l’Ebre—, amb el seu recorregut per diversos camps de concentració a l’estat francès, l’exili, primer a Mèxic, on va ser acollit per la famosa pintora Frida Kahlo, de qui va ser amant, i després a Nova York, on va treballar com a dibuixant i dissenyador.

Bartolí, va poder tornar a Catalunya el 1977 on aniria anant i venint des dels Estats Units. Va morir a Nova York el 1955.

Escolteu, aquí sota mateix, l’entrevista que li va fer Ràdio Arrel a Jordi Bartolí, nebot del dibuixant:

«Aclaparat per la riuada de republicans que fugien de la dictadura franquista, el govern francès els tanca en camps. Dos homes separats per filferro es faran amics. Un és policia i l’altre dibuixant. De Barcelona a Nova York, la veritable història de Josep Bartolí, lluitador antifranquista i artista excepcional», avança la sinopsi del film, en què es pot sentir la veu de l’actor català Sergi López.

Vegeu un petit àlbum dels seus dibuixos, extrets del llibre La retirada (El Mono Libre, 2020), relatat per Laurence Garcia, amb dibuixos i fotografies de Josep i Georges Bartolí. [Per a una ressenya sobre aquest llibre i Josep Bartolí, vegeu aquest article de Borja Hermoso a El País: «Un dibuixant al camp de concentració».

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

També, per a poder conèixer millor aquest exiliat, us deixem un vídeo de France Culture: